En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

tan grosses i fortes de ses canyes, es canalet va estar enllestit, s’aigua
hi començà a córrer a les totes cap as torrent. De primeres en
va baixar molta. Tanta, que en Lluc es va preocupar una mica pensant
que, si aquell raig havia de seguir així, cridaria molt s’atenció
i, més tard o més prest, algú acabaria per descobrir-lo. Per ventura,
as cap de no gaire estona, es raig va anar minvant així com anava
davallant es tou a s’hort Secret. Un poc més tard ja només n’hi
baixava un filet, i així es va mantenir sa cosa.
Ara sí que sí, va pensar, en veure com tornava a quedar ben eixut
aquell feixetó que tanta guerra li estava dant.
As vespre, quan es altres pastors se n’anaren des Prat, es va calar
a escampar fems i, així com va poder, els va ben mesclar amb sa
terra del que s’hauria d’hortar.
Quan es garrit, seguit d’en Siulo i na Roja, arribà a can Daifa, ja era
ben embrunit. N’Andreu els esperava banda fora, just davant sa
porta des corral.
—Veiam jovençà, com és que arribau tan tard? —va dir-li tot
d’una, amb un to de veu ben seriós.
—No... és que havia d’acabar de fer unes coses... i... —va respondre
sense ni tan sols gosar mirar son pare. Sabia ben cert que no
se n’hi podia amagar ni una, a n’Andreu Daifa. I, ben segur, que
si aquest li hagués vist sa cara, tot d’una hauria conegut que alguna
cosa li duia d’amagat.
Per sort, n’Andreu no va fer cap altra pregunta a son fill. No perquè
no hagués afinat que li amagava quelcom; sinó perquè, per alguna
estranya raó, va sentir que, fos el que fos, no podia ser res
dolent i, tanmateix, tard o d’hora, ell ho sabria.
—Anau cap dins sa cuina! I ràpid, he dit! Que vostra mare i sa
majora ja fa estona que passen ànsia —sentencià.
Embrunit: a sa tarda, quan ja es fa fosc.
60