En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

en tenia una senallada ben caramulla l’abocava en un munt i, quan
li va parèixer que ja en tenia prou, va agafar s’aixada i començà a
desfer tota aquella muntaranya de fems de vaca. Després, hi va
afegir un parell de senalles de cagallons d’ovella i, per acabar, ho
va ben mesclar. Tot seguit va fer una primera carregada de fems i
se’n va anar cap as Canar Fosc disposat a abocar-la a s’hort. Quan
va haver travessat sa paret de canyes i va veure sa clariana, per poc
no li cau sa senalla de ses mans.
—Quin desastre! —va exclamar, mentre contemplava el que tenia
davant.
Es seu hort cuidava haver desaparegut! Sa sèquia estava caramulla
d’aigua i sa terra d’enmig tornava a estar tota embassada. Si un no
s’hi fixava bé, just pareixia que ningú hi hagués fet res mai.
Sa que havia passat era que s’aigua en haver omplit sa sèquia va
seguir pujant de nivell fins que ho va igualar tot. I per mor d’això,
ara s’hort s’havia tornat a negar.
Aquesta vegada però, en Lluc no es desanimà gaire. Ell, ja s’havia
imaginat que alguna cosa com aquella podia passar. Però, no li va
importar gaire perquè ja sabia sa solució.
Tal i com ho havia vist a fer a aquella majora es dia de sa gran
ploguda, va decidir fer un canalet. Un canalet per desembassar
s’aigua de s’hort. Cavaria per unir sa sèquia que rodava s’hort Secret
amb so torrent de sa Llavanera. Era lògic, només es tractava
d’aprofitar que aquest tot just passava arranat as Canar Fosc. Tot
i que no hi havia gaire tros entre s’hort i sa Llavanera, sa feina no
va ser fàcil. De primeres, per mor de totes ses canyes que hi creixien
tan atapeïdes, i segones, perquè de cap manera no podia
cavar una sèquia que anàs a dret cap as torrent. Allò hagués sét
tant com escantar s’existència de s’hort. Sa que va fer, va ser ajuntar
hort i torrent un bon tros més avall. Just en una raconada, on
tot quedaria més dissimulat.
Quan a la fi, després de molt de revalejar per rompre ses relotes
59