En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

que estava treballant per allà, no varen tenir temps de repairar-se.
Tots quedaren xops com a sopes.
—Ala! Venga garrit! —va dir n’Andreu—. Agafau es trastos que
partim cap a casa. Amb sa d’aigua que ha caigut aquí ja no podem
seguir fent feina.
De tornada en Lluc es mirava ses feixes que els anaven
quedant a dreta i esquerra des camí. Ses que ja s’havien
entaulat estaven talment tapades d’aigua, en canvi unes
altres, que tot just les havien llaurat, només tenien aigua
as solcs.
En arribar a una creuera des camí va veure un feixetó ja
sembrat que estava talment enxumbat. Una dona amb
una aixada-ampla estava fent un sequió i s’aigua començà
a desembassar-se.
Sense saber per què, s’al·lot s’aturà en sec. Primer
mirà fixament sa feixa llaurada que hi havia a l’esquerra
des camí. Tot seguit, girà es cap per enguaitar
s’entaulada que hi havia a s’altra banda...
Va ser llavors quan en Lluc va veure un altre llamp. Però aquest
ningú altre no el va veure. De fet, perquè no va ser cap llampec
que creuàs el cel, sinó un que va néixer dins es seu cap. Aquell
“llamp” li havia il·luminat l’enteniment amb una idea genial.
—Ja està! —va cridar sense que ho pogués evitar.
—Què és el que ja està? —li contestà son pare.
—Ja sé com ho puc fer.
—Fer què?
—No... una cosa... coses, coses meues —rectificà tot d’una, en ado-
Feixa: és un tros de terra pla i allargat que es bo per sembrar.
Enxumbat: cobert d’aigua.
53