En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
Un dia en Lluc i son pare estaven arreglant part des bocí de terra que els deixaven devora sa Blanca Dona. Mentre n’Andreu s’ocupava de manar na Roja i en Siulo per a què en llaurar fessen es solcs ben drets, en Lluc, a colps d’espiocs, anava desfent es terrossos que s’arada aixecava. Ja havien acabat de llaurar i d’entaular un terç, però encara els quedava una darrera feixa. Sa feina no era gaire fàcil perquè aquell hivern havia sét bastant ploguedor i sa terra no acabava d’estar prou eixuta. Aquell matí, mentre anava llaurant, n’Andreu no feia més que aixecar es cap per mirar el cel. Uns nevoladots ben negres s’atracaven per ponent. De normal, sempre que llaurava, n’Andreu solia cantar velles i llargues cançons redoblades que l’ajudaven a mantenir es ritme i a fer passar es temps. Però, aquell dia s’home no cantava. Més aviat pareixia remugar alguna cosa. —De ponent, no corr es torrent, i si corr, violent —era una dita ben coneguda que l’amo de can Daifa anava repetint sense contentor. Per més via que fessen no pareixia que poguessen acabar sa feina abans no caigués una bona tabanada. En això, s’aixecaren unes fortes ventades i, poc després, pare i fill veren com queia un gran llamp seguit d’un tro encara més gros, no gaire lluny d’on ells es trobaven. Unes gotel·les molt grosses començaren a caure. De primeres eren poques i cadascuna feia una remor que es podia distingir clarament. Però, tot d’una, ses gotasses s’espessiren i, en un tancar i obrir d’ulls, va començar a fer una aigua de bombolla. En cosa de minuts, ben acompanyada per un concert de trons i llamps, s’aigua ho va tapar tot. Però, passada poca estona més, i tan aviat com vengué, aquella torre d’aigua, vent, trons i llamps se n’anà, i es solell tornà a tatar. Havia sét tan ràpid que es de can Daifa, i amb ells tota sa gent 52
que estava treballant per allà, no varen tenir temps de repairar-se. Tots quedaren xops com a sopes. —Ala! Venga garrit! —va dir n’Andreu—. Agafau es trastos que partim cap a casa. Amb sa d’aigua que ha caigut aquí ja no podem seguir fent feina. De tornada en Lluc es mirava ses feixes que els anaven quedant a dreta i esquerra des camí. Ses que ja s’havien entaulat estaven talment tapades d’aigua, en canvi unes altres, que tot just les havien llaurat, només tenien aigua as solcs. En arribar a una creuera des camí va veure un feixetó ja sembrat que estava talment enxumbat. Una dona amb una aixada-ampla estava fent un sequió i s’aigua començà a desembassar-se. Sense saber per què, s’al·lot s’aturà en sec. Primer mirà fixament sa feixa llaurada que hi havia a l’esquerra des camí. Tot seguit, girà es cap per enguaitar s’entaulada que hi havia a s’altra banda... Va ser llavors quan en Lluc va veure un altre llamp. Però aquest ningú altre no el va veure. De fet, perquè no va ser cap llampec que creuàs el cel, sinó un que va néixer dins es seu cap. Aquell “llamp” li havia il·luminat l’enteniment amb una idea genial. —Ja està! —va cridar sense que ho pogués evitar. —Què és el que ja està? —li contestà son pare. —Ja sé com ho puc fer. —Fer què? —No... una cosa... coses, coses meues —rectificà tot d’una, en ado- Feixa: és un tros de terra pla i allargat que es bo per sembrar. Enxumbat: cobert d’aigua. 53
- Page 2 and 3: Aquest llibre compleix els requisit
- Page 4 and 5: En Lluc Daifa i es horts de ses Fei
- Page 7: Hola! Som en Lluc Tur i Balansat, d
- Page 11 and 12: Capítol I En Lluc Daifa ixò era i
- Page 13 and 14: dimoni de damunt sa cara! —tornà
- Page 15: Capítol II Es Prat Ben aviat en Ll
- Page 19 and 20: no hi volia entrar de cap de ses ma
- Page 21 and 22: Es darrers anys, a sa ciutat, sa ge
- Page 23 and 24: Capítol III S’Aiguamoll Aquell d
- Page 25: Després, va adreçar sa pota rompu
- Page 28 and 29: cap a res, no aprofitava per destri
- Page 30 and 31: Tot això pensava en Lluc mentre an
- Page 32 and 33: s’hi havia passat mitja vida, i m
- Page 34 and 35: el sent a piular de dia és senya d
- Page 36 and 37: enorme, es ginjoler més gros que n
- Page 38 and 39: —Si es secret està enterrat, amb
- Page 40 and 41: Així com anaven pujant, i com més
- Page 42 and 43: çat. Era un vell moro, un esclau q
- Page 45 and 46: Capítol VI Es Canar Fosc En Potes,
- Page 47 and 48: més estrany de tots es que campave
- Page 49 and 50: Capítol VII S’aigua Un hort! Aqu
- Page 51: —Veiam si és que estarà covant
- Page 55 and 56: —Mirau bon al·lot, tant si en te
- Page 57 and 58: Capítol VIII S’hort Secret —Aq
- Page 59 and 60: en tenia una senallada ben caramull
- Page 61 and 62: —Sí, sí, ja hi vaig —contest
- Page 63 and 64: havia de regar, aquesta feinada ja
- Page 65 and 66: —Lluc, aquestes plantes tenen set
- Page 67: feia molta calor, era un des llocs
- Page 70 and 71: encara estarem de bones si no passa
- Page 72 and 73: —Què duis fill meu? Que anau tan
- Page 74 and 75: Secret des Canar Fosc. —Es Canar
- Page 77 and 78: Capítol X Es horts de ses Feixes Q
- Page 79 and 80: puga estimar, n’Andreu Daifa tamb
- Page 81: —Idò, ara el farem molt més gro
- Page 85 and 86: els anaven sortint pedres que anare
- Page 87: —Però bé, no em digueu que s’
- Page 90 and 91: males collites, i si no hi havia pr
- Page 92 and 93: —Ja ho sé! No importa que m’ho
- Page 95 and 96: Capítol XII S’Ordinació Reial T
- Page 97 and 98: —Senyors, aquesta Ordinació Reia
- Page 99 and 100: Capítol XIII Sa prova Pocs dies m
- Page 101 and 102: —Tot i què teniu raó, no va ser
Un dia en <strong>Lluc</strong> i son pare estaven arreglant part des bocí de terra<br />
que els deixaven devora sa Blanca Dona. Mentre n’Andreu s’ocupava<br />
de manar na Roja i en Siulo per a què en llaurar fessen es<br />
solcs ben drets, en <strong>Lluc</strong>, a colps d’espiocs, anava desfent es terrossos<br />
que s’arada aixecava. Ja havien acabat de llaurar i d’entaular<br />
un terç, però encara els quedava una darrera feixa. Sa<br />
feina no era gaire fàcil perquè aquell hivern havia sét bastant<br />
ploguedor i sa terra no acabava d’estar prou eixuta.<br />
Aquell matí, mentre anava llaurant, n’Andreu no feia més<br />
que aixecar es cap per mirar el cel. Uns nevoladots ben<br />
negres s’atracaven per ponent.<br />
De normal, sempre que llaurava, n’Andreu solia cantar<br />
velles i llargues cançons redoblades que l’ajudaven a<br />
mantenir es ritme i a fer passar es temps. Però, aquell dia<br />
s’home no cantava. Més aviat pareixia remugar alguna<br />
cosa.<br />
—De ponent, no corr es torrent, i si corr, violent<br />
—era una dita ben coneguda que l’amo de<br />
can <strong>Daifa</strong> anava repetint sense contentor.<br />
Per més via que fessen no pareixia que poguessen acabar sa feina<br />
abans no caigués una bona tabanada.<br />
<strong>En</strong> això, s’aixecaren unes fortes ventades i, poc després, pare i fill<br />
veren com queia un gran llamp seguit d’un tro encara més gros, no<br />
gaire lluny d’on ells es trobaven. Unes gotel·les molt grosses començaren<br />
a caure. De primeres eren poques i cadascuna feia una<br />
remor que es podia distingir clarament. Però, tot d’una, ses gotasses<br />
s’espessiren i, en un tancar i obrir d’ulls, va començar a fer una<br />
aigua de bombolla. <strong>En</strong> cosa de minuts, ben acompanyada per un<br />
concert de trons i llamps, s’aigua ho va tapar tot. Però, passada<br />
poca estona més, i tan aviat com vengué, aquella torre d’aigua,<br />
vent, trons i llamps se n’anà, i es solell tornà a tatar.<br />
Havia sét tan ràpid que es de can <strong>Daifa</strong>, i amb ells tota sa gent<br />
52