En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Un dia en Lluc i son pare estaven arreglant part des bocí de terra
que els deixaven devora sa Blanca Dona. Mentre n’Andreu s’ocupava
de manar na Roja i en Siulo per a què en llaurar fessen es
solcs ben drets, en Lluc, a colps d’espiocs, anava desfent es terrossos
que s’arada aixecava. Ja havien acabat de llaurar i d’entaular
un terç, però encara els quedava una darrera feixa. Sa
feina no era gaire fàcil perquè aquell hivern havia sét bastant
ploguedor i sa terra no acabava d’estar prou eixuta.
Aquell matí, mentre anava llaurant, n’Andreu no feia més
que aixecar es cap per mirar el cel. Uns nevoladots ben
negres s’atracaven per ponent.
De normal, sempre que llaurava, n’Andreu solia cantar
velles i llargues cançons redoblades que l’ajudaven a
mantenir es ritme i a fer passar es temps. Però, aquell dia
s’home no cantava. Més aviat pareixia remugar alguna
cosa.
—De ponent, no corr es torrent, i si corr, violent
—era una dita ben coneguda que l’amo de
can Daifa anava repetint sense contentor.
Per més via que fessen no pareixia que poguessen acabar sa feina
abans no caigués una bona tabanada.
En això, s’aixecaren unes fortes ventades i, poc després, pare i fill
veren com queia un gran llamp seguit d’un tro encara més gros, no
gaire lluny d’on ells es trobaven. Unes gotel·les molt grosses començaren
a caure. De primeres eren poques i cadascuna feia una
remor que es podia distingir clarament. Però, tot d’una, ses gotasses
s’espessiren i, en un tancar i obrir d’ulls, va començar a fer una
aigua de bombolla. En cosa de minuts, ben acompanyada per un
concert de trons i llamps, s’aigua ho va tapar tot. Però, passada
poca estona més, i tan aviat com vengué, aquella torre d’aigua,
vent, trons i llamps se n’anà, i es solell tornà a tatar.
Havia sét tan ràpid que es de can Daifa, i amb ells tota sa gent
52