En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

A s’Aiguamoll hi ha aigua, es repetia una i una altra vegada
s’al·lot, i molta. Però, per ventura, no servia, no es podia aprofitar.
Sa terra hi estava tan mesclada que gairebé no es podia destriar
una cosa de s’altra. A més a més, es sòl era tan moll que no es
podia clotar per fer-hi cap sènia...
—Però, si tot allò no és més que una esteresa de fang i llimac!
—es va queixar—. Com dianyes s’apanyaren es moros?
Tal com estava allò era clar que allinetes no s’hi podia sembrar
res. Amb tanta d’aigua no se salvaria cap planter ni llavor, tot es
podriria.
Fos com fos, una cosa era segura: per poder hortar a s’Aiguamoll,
primer s’havia d’assecar prou sa terra.
S’ha de treure tota s’aigua que sobra, va concloure s’infant. Però,
de seguit un altre pensament el tornà a entristir. Si trobava sa manera
d’assecar sa terra, es animals desapareixerien. Tots es animals
de s’Aiguamoll havien de mester molta aigua per sobreviure.
Estava clar que allò no tenia remei. Si no assecava sa terra, no
podia fer hort, i si l’assecava, deixava es animals sense casa. Per
més que hi cavil·làs, sa idea no era bona.
—Lluc Daifa, més valdrà que us tragueu aquest pensament des
cap —es va dir—. El que no pot ser no pot ser i, a més a més, és
impossible.
Es següents dies en Lluc no estava content. De fet, es trobava
força trist. Sa mare se’n va acatar.
—No sé què té, però no es troba bé —comentà ben preocupada
na Isabet a sa majora—, just pareix que li ha fuit tota s’alegria.
—Sí, jo també ho he afinat —contestà na Maciana.
Llimac: és una alga que pots trobar a ses aigües dolces embassades i que fa
com un tel paregut a una teranyina molt espessa de color verd.
Haver de mester = necessitar.
50