En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Capítol VII
S’aigua
Un hort! Aquella era sa solució as problema, com a poc as problema
des sous. Si ell pogués fer un hort com as temps des moros,
aquella terra que ara no aprofitava per a res donaria riquesa, molta
més riquesa que convertir es aiguamolls en pastures per as bestiar,
com volien fer es governador i es seus amics.
Però, com dimonis s’havien apanyat es moros per hortar aquell
lloc si no hi havia cap font ni cap torrent que no s’eixugàs a s’estiu?
D’on treien s’aigua?
—Per fer un hort fa falta aigua. Però molta, molta d’aigua —deia
s’al·lot, tot cavil·lant en veu alta— ...però tampoc no n’hi ha d’haver
massa —va afegir, en pensar que bona part de s’Aiguamoll
quedava negat més de la meitat de s’any.
Son pare sempre li havia dit que es moros, encara que fossen infidels,
eren uns mestres fent servir s’aigua. Li havia contat que justament
varen ser es que començaren tots es horts que hi havia
damunt s’illa. Que ningú altre sinó ells havien fet ses primeres sènies,
safareigs, aljubs i molins d’aigua. N’Andreu també li havia
explicat que es seus avantpassats catalans, en arribar a Eivissa, en
varen quedar tan meravellats, que no feren més que copiar allò
que ja havien trobat fet.
—Es moros són gent molt sabuda, i d’aigua, en saben molt més
que ningú —li havia dit un dia son pare.
Sabut = culte.
49