En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Es garrits es miraren en Lluc i es calàpet amb cara de renya. Tot i
que estaven avesats a ses rareses des seu amic, allò ja passava de
mida. Una cosa era que li agradassen es animals, tot i que fossen
tan lletjos com en Potes, però ficar-se dins es Canar Fosc ja era
cosa de sonats. Aquell lloc era perillós, ningú no sabia què hi havia
i, amb tanta canya, sa més fàcil era que un s’hi perdés per sempre
més. I, encara pitjor, tothom sabia que d’allí dins sortia por! Es
miràs com es miràs ficar-s’hi era prova de no tenir es seny ben
complit.
—Què estau asenat? Sou més ase que en Pinyafrega! —el va escridassar
en Toni Caramunt.
—Havíem vist com entràveu as Canar Fosc i, vent que no sortíeu,
pensàvem que us hi havíeu perdut —afegí en Pep d’en Vildo amb
una tonada meitat ànsia, meitat renya.
— Voleu dir-mos per a què caraissu us heu ficat dins es Canar, amb
es perill que té? —rematà un tercer al·lot a qui deien Murtera.
Per un moment en Lluc va cuidar explicar per què hi havia entrat,
i tot el que havia vist as Canar Fosc, però sense saber gaire ben bé
per què acabà per callar.
—No ho sé, jo... em vaig encantar i... perdonau, em sap greu que
hagueu patit per culpa meua.
Aquella nit no se sabia adormir. Un pensament li voltava es cap
sense aturall: un càvec vell, palmers, aquelles vies tan estranyes,
caragolins de Barruguet, sèquies... Eren massa coses, massa peces
que encaixaven. Estava clar, molt clar, sa rondaina des vell moro
havia de ser certa. Aquells horts devien haver existit as Prat i a
s’Aiguamoll, encara que ningú no s’ho cregués ho sabia cert, n’estava
convençut: es horts havien existit.
Sense poder evitar que es pensaments li sortissen per sa boca,
s’al·lot es digué:
—Idò, jo també, jo també hi faré un hort, i el faré allà. He dit!
48