En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

més estrany de tots es que campaven pel món.
—Un palmer! Un palmer? Però, què fa ací un palmer? —anava
dient en veu alta s’al·lot, que a hores d’ara ja parlava tot sol—.
I mirau! Aquí a sa vora hi ha sa soca d’un altre...
I així era, ajaguda en terra, tot just as costat des palmeret, hi havia
sa soca d’un palmer molt més llarg. Per sa cara que feia sa fusta i
pes lloc on jeia, en Lluc va fer sa pensada que es palmeret devia
ser un fillol d’aquell altre mort. Però, sa cosa no s’acabava aquí, en
aquella soca mig podrida encara es ben coneixia que, mentre s’arbre
havia viscut, cada any li havien anat tallant ses fulles mortes...
Algú se n’havia encuidat d’aquell palmer! Un poc més tard, a unes
quatre passes de distància de sa primera, va descobrir una segona
soca caiguda i quatre passes més enllà va trobar-ne una tercera,
totes ben mortes.
—Això era... una filerada, una filerada de palmers sembrats!
Mentre seia dalt una d’aquelles soques, tot pensant en qui i quan
devia haver plantat, esporgat i collit es dàtils d’aquells palmers,
va veure, tot just davant seu, una cosa que tatava entre s’herba.
S’hi va atracar més per veure què era allò.
—És de ferro... Pareix, pareix un... —anava dient mentre gratava
per desenterrar aquell triangle negre— ...un càvec!
Tot i que sa forma d’aquell era una mica diferent des que ell
coneixia, estava clar que allò que tenia a ses mans no podia
ser res altre. Per com estava de rovellat es veia, ben a les clares,
que sa peça devia fer molt i molt de temps que algú
l’havia perdut allinetes. Tot era molt estrany.
Quan al·lot i calàpet sortiren d’entre ses canyes pes mateix
lloc per on havien entrat es trobaren amb bona part de
sa colleta des pastorets des Prat just davant seu. Es
grup de set o vuit al·lots, gairebé tots de s’edat d’en
Lluc, es trobava a s’altra banda de sa Llavanera.
47