En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Es Canar Fosc era una lloc ben gros i tot ell ple d’una mescla de
canyes i canyet que començava aferradoi a s’altre costat des torrent
de sa Llavanera. Bé, dir que as Canar hi havia força canyes
era quedar-se curt, molt curt. Allò n’estava tan ple, i ses canyes hi
naixen tan juntes, que talment no s’hi podia passar. Ben segur que
devia fer moltíssims anys que ningú no hi entrava, as Canar Fosc.
Però, aquell dia en Lluc no va fer com altres vegades, i quan va
veure que sa gallineta s’atracava i es ficava dins aquella mar de
canyes, la va voler seguir. Ell sempre havia estat interessat a saber
què hi podia haver, allà dins.
—Què voleu que hi haja Daifa —li solien contestar es seus amics
quan els ho preguntava—, canyes! Que no ho veis clar que no hi
pot haver més que canyes?
Seguir una polla d’aigua ja era feina mala de fer en un lloc obert,
perquè aquestos animals tenen molta traça per amagar-se, tot i es
seu color. Ara bé, intentar-ho per dins es canyer on devien créixer
bona part de totes ses canyes del món ja era massa. Per això, és
fàcil d’entendre que as cap de poc en Lluc en perdés sa pista. Va
ser just quan ja anava a girar coa que, a tres braces per davant
d’ells, s’animal tornà a fer remor. Quan s’al·lot arribà on l’havia
sentit es va fer creus d’allò que va veure. Tantost ja no hi havia
canyes, per comptes d’això davant seu trobà una clariana. Devia
fer unes dotze passes en quadre. Això sí, una clariana tota ella ben
rodada de canyet i ben alt. Però el més sorprenent no era allò, sinó
sa planta que creixia gairebé enmig.
—Potes! Veis el que jo veig o és que estic somiant?
Es calàpet es va mirar es palmeret que tenien davant i es va mirar
s’al·lot amb cara de no entendre res de res. Estava clar que aquell
garrit no l’acabaria de sorprendre prou mai. Segons manera, ara
resultava que un simple palmer, per cert, ben esquifit i amb sa
soca plena de fulles mortes, havia de ser quelcom extraordinari. Es
calàpet n’estava segur: ben de veres que es humans eren s’animal
46