En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Així com anaven pujant, i com més s’atracaven a s’església de
Santa Maria, més gent i més al·lero anaven trobant. Finalment, sa
família de can Daifa arribà a sa plaça de sa torreta. Allí era es mercat.
Tot d’una d’arribar n’Andreu i na Isabet començaren a recórrer
ses parades per tal de trobar, regatejar i bescanviar tot allò
que havien de mester. Però, abans de separar-se pares i fill, n’Andreu
es girà cap a s’al·lot i, tot seriós, li digué:
—Jau! Perquè us pugueu comprar alguna coseta. Son pare allargà
sa mà i li va dar un sou.
—Gràcies! —contestà en Lluc sense acabar-s’ho de creure i sense
poder deixar de mirar sa lluentor d’aquella monedeta de billó.
Son pare li havia dat una moneda! I no era un simple diner , sinó
tot un sou!
—Es hòmens que fan bona feina
també es mereixen cobrar —va dir
tot seriós n’Andreu a son fill.
Estava meravellat. Era sa primera
vegada que algú li regalava alguna
cosa i, a més era una moneda! En veritat,
un sou no era gran cosa però, així mateix, aquell era es seu
sou. Mai no havia tengut una moneda que fos seua. Segur que hi
podria comprar un parell de llimonets dolços i una ambosta de
murtons o qui sap, tal volta, si regatejava bé, li daria per una escudelleta
d’arrop.
Tot d’una, s’al·lot començà a rodar i ensumar per entre ses taules.
Allò era talment un espectacle. Es mercat era una gentada venent
tota llei de coses que us pugueu imaginar. Hi havia qui venia ver-
Diners i sous: encara que ara només feim servir es euros, antigament sa gent
usava moltes monedes de diferents llocs. Cadascuna tenia un valor segons sa
quantitat d’or, plata, coure o altres metalls que tengués. En temps d’en Lluc, ses
que més es feien servir a Eivissa eren es sous i es diners.
40