En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—Si es secret està enterrat, amb aquesta aixada jo el trauré!
—digué, i tot d’una es posà a cavar com només ho podria fer un
fameliar.
De bon començament no va trobar res més que terra. Però una
terra que com més avall anava més fosca i més fina es tornava. En
haver enfondit dos o tres palms més, allò, més que terra, ja cuidava
parèixer argila negra. En va agafar una bona ambosta, la va
ben palpar i se la va mirar de més a prop... Què eren aquelles coses
més fortes? Quan les va fer netes, va veure uns caragolets petits
de forma llargaruda i d’un color
negre molt lluent. Els va reconèixer
tot d’una.
—Caragolins de Barruguet!
...Caragolins de Barruguet?
Com pot ser? Però si aquestos
només viuen a s’aigua dolça
que corr. Què redepercanitrus
fan aquí aquestos caragols?
Els havia vist moltes vegades dins s’aigua de ses fonts, fins i tot
n’havia vist molts aferrats as sòl des riu una vegada que va anar a
maig amb sos de ca seua. Però, per més voltes que hi dava no s’explicava
què hi feien aquells caragolets, allí. Tot i així, una cosa era
ben clara: si en aquell lloc hi havia caragolins de barruguet, era
segur que hi havia corregut aigua dolça.
Era claríssim, tan clar com s’aigua: dins sa via que formaven ses
dues tiranguelles de taulons i estaques hi havia passat aigua dolça.
Allò, era com... Com una sèquia! Però, què punyetes feia una sèquia
as Prat? I qui l’havia fet?
I quan? I sobretot, per què?
38