En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

amplària que talment lligaven amb sa via més grossa que havia
vist as matí des de dalt sa penya!
Amb tot, es solell ja s’havia post i feia un fred que pelava. En Lluc
va fer un pensament, agafà es camí de can Daifa i gairebé corrents
aconseguí arribar-hi abans no es fes fosc.
Mentre tots estaven en taula menjant-se unes bones sopes d’all
amb frígola ben calentetes, en Lluc va explicar allò que havia trobat
aquell solpost. En sentir sa història tots es miraren estranyats,
però ningú no li va poder aclarir què era allò ni per què estava allí.
A la nit li va costar adormir-se. No feia més que cavil·lar en el que
havia vist: taulons, estaques, vies, un mussol, sa penya... Però, què
dimonis era tot allò? I com podia ser que mai abans no hagués
vist cap d’aquelles coses? I què devia voler dir sa “senya”? Na Maciana
li havia dit que era un bon averany. Però, sa cosa certa era
que s’Aiguamoll estava condemnat, i amb ell tots es seus amics
animals que hi vivien. Per més voltes que li dava, no li pareixia
que allò fos res bo, ans al contrari.
El sendemà no va importar que ningú el despertàs. En sentir cantar
es primer gall es va aixecar com un llamp. Encara era ben de
nits, però li era igual, frissava per arribar as Prat, frissava per aclarir
es misteri...
Quan en Lluc, en Siulo i na Roja arribaren a lloc tot just es feia de
dia. Ells, que sempre solien arribar des darrers a ses pastures, avui
eren es primers. Anant a les totes s’al·lot es va atracar as ginjoler.
S’ho va mirar tot de nou, va pensar que tal vegada amb sa llum
venint de s’altre costat... Però res, res de res. Allò seguia sense
tenir ni cap ni peus. Però li era ben igual, ell no es donaria tan fàcil.
Agafà s’aixada que havia portat i començà a cavar a sa vora d’un
des taulons.
Donar-se = rendir-se.
37