En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

el sent a piular de dia és senya de bonaventura.
—Però, una senya de bonaventura de què?
—Això no ho sé mica Lluc. Només sé que serà una cosa bona.
—Però, bona per a qui?
—Per a vós... i per a tots, supòs. Així és que us en siga l’enhorabona.
I ara no diguésseu res de tot això que hem parlat a ningú,
que llavors tot arriba a orelles des capellans, i aquestos no fan més
que veure bruixeria en tot.
—Però majora, què vol dir aquesta senya bona?
—No ho sé, això ho haureu de trobar vós, perquè per a vós ha sét
sa senya... I ara no en tornem a parlar més. He dit!
—Sant tornem-hi! Un altre que ho ha d’acabar tot amb un “he
dit!” —remugava s’al·lot, mentre se n’anava cap as Prat.
Caminava a les totes, es solell ja començava a anar baixet i en Potes
encara no havia menjat. Però, sa que de ben de veres el feia anar
tan acanat eren ses ganes de veure de ben a prop aquelles vies.
Quan, finalment, va ser as
Prat, el travessà a grans gambades
finsos que arribà on,
uns dies abans, havia hagut
de deixar es calàpet per mor
d’un altre “he dit!” de son pare. Tot
i que estava lligat per una anca, el
trobà ben dormit. Quan va obrir es
ullel·los per veure qui el tenia a coll, en Potes
no li va fer senya d’anar gaire empipat. Es calapatàs
es va mirar es grapat de cucs de Sant Antoni que
s’al·lot li havia portat i, sense pensar-s’hi gaire, va començar a
menjar-se aquelles bolletes grises i cruixents que tant li agradaven.
En Lluc, en veure que s’animal es mostrava tan tranquil i content,
Anar acanat: estar molt enfeinat i fer molta via per fer ses coses. Estar estressat.
34