En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

no me’n parlà, de semblants coses. Ah! I tampoc no he vist mai
aquesta penyota que deis que hi ha dalt es puig. Així és que més
valdrà que us oblideu de tot aquest romanço, perquè sa més fàcil
és que ho hagueu somiat. He dit!
Llavors, tothom va tornar a sa seua feina i, per uns moments, a
can Daifa es va fer es silenci. Tots sabien que quan l’amo de la
casa acabava de parlar declarant “he dit!”, ja no importava afegir
res més. Sa cosa es dava per parlada, tancada i ben acabada.
Aquell diumenge, mentre dinaven d’aparellat de formigons amb
bocinets de carn de colom i esteperols que tant agradava a sa família,
s’al·lot no parava de delibatar pensant en allò que havia vist.
Perquè ell bé sabia que tot allò que havia contat ho havia viscut i
vist ben de veres. Ell no ho havia somiat, i estava segur que allò
que havia contat, per estrany que pogués parèixer, no era cap
somni ni cap encanteri...
En haver dinat, na Maciana, que era as tancó fent s’escurada, cridà
son nét. Quan va arribar, i tot mirant que ningú no els ves ni els
pogués sentir, li demanà:
—Lluc, estau segur que allò que heu vist era un mussol?
—Sí majora, tal com ho he dit. I m’ha cantat tres vegades.
—Vaja, vaja... —digué sa velleta, tot mirant-se’l de dalt baix.
—Vaja, vaja, què? —contestà en Lluc, a qui tot allò no feia cap gràcia.
—Idò sapigueu que això és una senya —respongué sa majora,
parlant molt fluixoi i amb un to de misteri.
—Una senya? Voldreu dir un mal averany. Tothom sap que quan
es mussols canten...
—No, una senya —el va interrompre na Maciana—. Ma majora
Fracisca, em va dir una vegada fa molt i molt de temps, quan jo
encara era ben petita, que si una persona sent un mussol a cantar
tres vegades a la nit és un mal averany..., algú morirà, però que si
Delibatar = dar-li voltes a un assumpte.
33