En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

s’hi havia passat mitja vida, i mai no havia vist res d’allò que ara
es seus ulls veien amb claredat.
—Què redefotris són tot aquest munt de vies?
Allò que veia s’al·lot eren unes vies llargues on s’herba era d’un
color més fosc. Aquelles vies llarguel·les es veien unes devora ses
altres i, cada tant de tros, es creuaven amb altres de tal manera
que totes juntes feien com una xarxa de rectangles.
Quan arribà a ca seua, trobà sa mare i sa majora fent formigons
per dinar. N’Andreu seia en una cadira tallant un canonet de canya
per fer-se una pipa nova. Ses dones quan veren tota aquella cistella
de bolets se n’alegraren molt.
—Ja està bé. Així no haurem de gastar tant de blat —digué sa
mare, mentre seguia esquitant sa farina amb un tanyet de pi.
—Mon pare! Què són aquelles vies des Prat?
—Quines vies deis fill? —li contestà aquest, sense fer-ne gaire cas.
—Aquelles de s’herba més fosca.
—Herba més fosca? Vies as Prat? ...Que tal volta us heu begut
l’enteniment fill meu?
—No pare! Que jo les he vist susara—. I tot d’una s’al·lot explicà
as de ca seua allò que havia vist de dalt d’aquella penyassa, i com
hi va arribar seguint es mussol sense por. Quan va haver acabat sa
història son pare li esvergà:
—Mirau fill meu, jo he nascut en aquestes cases i aquí m’he criat.
Aquinetes he viscut tota la vida. Aquí nasqueren, visqueren i moriren
mon pare i mon major en Joan, Déu els haja perdonat. I tots,
mentre vàrem ser petits i no aprofitàvem per altre, férem de pastors
as Prat. Talment com vós feis ara Lluc. Idò bé, ni jo he vist mai
semblants vies as Prat, ni mon pare, ni mon major, ni ningú mai
Via = franja.
Susara = ara mateix.
32