En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Capítol IV
Ses vies misterioses
Era diumenge i, com cada diumenge, en Lluc no havia d’anar as
Prat, ni a ajudar son pare, ni fer cap altra feina. De fet, no havia de
fer res de res.
—En diumenge no es treballa! —solia dir sovent sa mare.
I sa majora, que per cada cosa tenia una dita, afegia: sa feina en
diumenge, el diantre se la menja!
Així que aquell diumenge, com tots es altres, en Lluc només tenia
per feina donar menjar a en Siulo i na Roja. Un parell de bons manats
de palla i dues ambostes de garroves varen ser es “menú dominical”
d’aquells dos animals tan grossel·los. Tant es bou com
sa vaca eren d’un color marró encès, talment com sa terra més
roja en haver-la llaurat. Tot i que tots dos tenien banyes, aquestes
eren més aviat curtes i gruixades. En veritat les tenien arredonides
i mirant per avall. Més que per envestir, es diria que servien per
tapar-los es ulls des solell.
Sempre que en Lluc havia demanat a son pare per què havia posat
es nom de Siulo as bou, aquell li havia respost que era per mor de
sa remor que feia en llaurar. N’Andreu era de sa idea que quan
s’animal alenava fort feia una remor que pareixia ser com si siulàs.
As garrit, mai no li va parèixer que aquell esbufec tengués res a
veure amb siular, però tampoc no importava gaire. Ara bé, el que
s’al·lot de can Daifa mai no va entendre de cap de ses maneres
era per què es de ca seua varen posar Roja a sa vaca. D’acord que
no era mentida: sa vaca era d’aquell color. Però, en Siulo també era
roig. I, el que era més, tots es bous i vaques de s’illa eren des mateix
color! És que es de ca seua no ho veien? Aquell nom no treia
27