En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

i tot milions de moscards era el que hi havia a s’Aiguamoll i a ses
Salines. Aigua embassada sí, però moscards també, això era el
que lligava aquells dos llocs on sa gent emmalaltia. En Lluc havia
fet aquesta idea després de pensar-se molt el que un dia havia sentit
a dir as metge, mentre tornaven de s’enterrament d’una dona
que havia mort per mor de ses tercianes:
—Ses febres tercianes no les fan ses aigües, sinó sa picada des
moscards que hi viuen.
En Lluc, després de molt cavil·lar-hi, estava convençut que es
metge deia ver. Però, en general, sa gent no solia fer gaire cas del
que deia aquell vell. Consideraven que ses coses que explicava
sobre es cos i sa salut eren molt males d’entendre i que dava raons
encara més increïbles per explicar per què sa gent emmalaltia o es
guaria. En canvi, es capellans daven unes explicacions que eren
molt més bones de creure: ses malalties, com totes ses ventures i
desgràcies que passaven a ses persones, passaven perquè Déu així
ho volia... I si alguna cosa no s’entenia, allò era cosa de Déu, i es
hòmens no eren ningú per entendre-ho ni manco per fer-se’n preguntes.
Fos com fos, i per tal d’acabar amb aquest problema de salut, ja
feia molt i molt de temps que la Universitat havia fet pública una
ordinació que deia: “tot qui dessequi terra a l’aiguamoll es convertirà
en l’amo”. Però, sa gent mai no n’havia fet gaire cas, no perquè
no volguessen sa terra, sinó perquè cap pagès no tenia es sous per
pagar ses carretades i carretades de terra que s’havien de traginar
de ben lluny per poder dessecar encara que fos un petit bocí d’aiguamoll.
Allò no es pagava es treball. Així que, tot i sa llei, s’Aiguamoll
estava igual que sempre i així pareixia que hauria de
seguir per molt i molt de temps...
Aquell dia però, en Lluc va saber que ses coses havien de canviar
més aviat que ningú no s’havia pensat. Sa raó d’aquest canvi era
a Vila.
20