En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

tots. As Prat sempre hi havia gent. Molts eren garrits que pasturaven
es bestiar des de ca seua, sobretot bous i vaques, però es
darrers anys també hi anaven manades d’ovelles. Cada vegada hi
havia més ovelles...
Així com es Prat s’anava atracant a la mar, sa terra s’anava fent
més i més molla; un poc més avant, s’aigua ja s’hi embassava, i
aviat allò ja estava tot ple de llimac, canyes i canyets, boves i
joncs. A aquell lloc, li deien s’Aiguamoll. Més enllà, a la Barra, sa
frontera entre sa terra i la mar tampoc no estava gaire clara. Així
mateix, de mica en mica, s’aigua s’anava tornant salada i, molt a
poc a poc, s’enfondia cap as centre des port de Vila.
As Prat, també hi acabava es torrent de sa Llavanera. Un torrent
ben gros que duia aigua gairebé tot s’any. Només s’arribava a eixugar
a darrers d’estiu, i encara només es anys més secs de tots.
As costat de llevant d’aquest torrent, i tot just arranat
a sa riba, hi havia un gran canyer on creixien
mesclades dues classes de canyes: unes
gruixades, eren de ses que se
solen trobar a ses vores des riu
i des torrents. Ses altres, anomenades
canyet, es feien
més baixetes i primes.
canya canyet
18
En aquest canyer ses plantes
creixien tan juntes que gairebé
era impossible entrar-hi.
Es pastors des Prat li deien es
Canar Fosc; allà dins, ningú
Llevant: segur que alguna vegada has sentit parlar des punts cardinals. Sí, allò
de nord, sud, est i oest. Idò, resulta que antigament, i encara avui dia, aquestos
punts també tenen altres noms. Per exemple, es costat per on es lleva (o siga
que surt) es solell, se li diu llevant que, dit de sa manera més moderna, és l’est.
Canar: així és com li deien en temps d’en Lluc a un canyer.