En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Capítol II
Es Prat
Ben aviat en Lluc ja es va haver vestit, i tot d’una es va calar en
taula, on sa mare li havia posat una escudellassa de llet calenteta
de na Roja amb una llesca de pa vell per fer sopes. Com que es
fred li feia venir molta gana s’ho va menjar tot ben aviat. Llavors,
va agafar sa barsa on duia es dinar i se’n va
anar cap as corral. Ben lligada amb
una corda va treure na Roja. Damunt
s’esquena de sa vaca, hi va pujar en
Potes, que s’hi quedà tot espatarrat,
i així, seguits d’en Siulo, aquella colleta
va momprendre es carrerany
que anava cap as Prat. Pes camí passaren
devora moltes feixes sembrades
de blat i ordi, just acabat de néixer, i que estaven
ben blancoies de sa gelada. Més endavant hi havia una
vinya molt grossa. Més enllà, barda avall, es veia una mar de verdor,
però no de res sembrat sinó d’herba que naixia tota sola. En
aquella ringla de terra ben ampla que hi havia tot rodant es port
de Vila sempre hi havia abundor d’herba fresca i tendra. I no
només a s’hivern, sinó també a s’estiu! Sa gent li deia es Prat, i sa
millor era que aquella terra no era de ningú, o més ben dit, era de
Barsa: és com una bossa tota feta d’espart amb dos anses i tapadora. A dins,
sa gent hi podia dur moltes coses, però, sobretot solien portar-hi es dinar si
anaven a fer feina al camp. Sovent també les utilitzaven per guardar-hi ses
coses de pescar com es fils, es hams o es ploms, fins i tot, per ficar-hi es peix
que havien agafat.
15