En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Allà, enmig de sa porta de sa cuina, vestit amb una camiota llarga
de drap, tot escabellat i empunyant una espasa vella, rovellada i
una mica torta, n’Andreu feia una fila que cuidava fer tanta gana
de riure com en Potes. Però ningú no reia, no. N’Andreu Daifa no
era de sa broma.
—Lluc! Us he dit mil vegades que no vull aquesta bèstia dins ses
cases! —va dir l’amo de la casa amb aquella veu forta i greu que
ho feia retronar tot.
—Però pare, si jo no l’he entrat. El que passa és que en Potes és es
meu amic i sempre em segueix. Jo no hi puc fer res...
—Mirau Lluc, avui, en anar-vo’n as Prat, us enduis aquesta bèstia
del dimoni. I si mai la torn a veure per aquinetes us ben jur que
aquell dia menjarem d’arròs amb calàpet. He dit! Ha quedat prou
clar?
Estava claríssim. Son pare d’en Lluc era molt bon home, però no
anava de bromes. I, això que son fill es fes amic des animals mai
no li havia agradat. Ell, com tothom que tengués dos dits de seny,
era de sa idea que només hi havia tres lleis d’animals: es que mos
ajuden a sa feina, es que es poden menjar i es que no aprofitaven
ni per a una cosa ni per a s’altra, i aquestos darrers, millor que no
es posassen as seu camí, i prou!
14