En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

lant fort per a què tothom el pogués ben sentir, digué:
—Bé, encara que molts de valtros ja ho sabeu, vull que tots tengueu
present que si a algú hem d’agrair que això que avui estam
celebrant haja sét possible, és a aquest jovençà que teniu de present.
Jo sempre havia pensat que es meu Lluquet era un al·lot ben
estrany... Això que li agradassen tant es animals que no treballen
ni aprofiten per menjar..., no ho sé, no m’acabava de fer, però
també sabia que tenia un cap ben despert i molt bon cor —i girant-se
cap as son fill, continuà:
—Lluc Daifa, estic molt orgullós del que, gràcies a vós, hem aconseguit
i, en nom de tots, us vull dar ses gràcies. Gràcies fill meu.
Ara ses Feixes són des Poble i esper que per molts anys i bons ho
pugueu seguir sent! Ah! I es calàpet..., en dellonses.
—En Potes.
—Idò això, en Potes aquest, en voler el podeu tornar a portar a
casa. Que també li hem d’estar agraïts. He dit!
En Potes, com si sabés que parlaven d’ell obrí sa bocassa i clucà un
ull. Tothom va riure.
—Visca! Ses Feixes són des Poble! —repetien una i altra vegada.
Sí, ses Feixes són des Poble... i des animals —va pensar en Lluc
mentre es mirava en Potes tot content.
I no heu vist mai, ni es fàcil que mai veigueu tanta de gatzara i alegria
com sa d’aquells eivissencs.
...I conte contat, conte acabat i, si no és mentida, és veritat.
FI
131