En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

portat de tot i molt: xíndries grossel·les, melons petitois, arrop, i
altres llet apresa amb bresca. També hi havia qui portava figues
fresques i seques, formatges, fins i tot, hi va haver qui va fer menjar
blanc, i dins una gran greixonera fregien bunyolets amb poniol
que només de mirar-se’ls pareixien dir “menjau-me”.
Amb tantes i tan bones oloretes, no era d’estranyar que, en arribar
es migdia, sa gent ja segués esperant es menjar com es gat sa coca.
Tots menjaren de tot i, fent tastets, fent tastets, acabaren per ferse
un fart com no n’heu vist cap. Mare de Déu Santíssima, quines
panxes!
En aquella festassa no va mancar res de res, fins i tot es que sabien
sonar havien portat ses flaütes, es tambors i ses castanyoles, i clar,
en començar a sonar sa música, sortiren a ballar grossos i petits.
Sa primera ballada a la curta, que encetà es ball, varen tenir s’honor
de fer-la n’Andreu i na Isabet Daifa, perquè tots sabien a quina
família havien d’agrair el que tenien per celebrar.
A en Lluc, no paraven de regalar-li coses: una dona li havia fet
unes espardenyes noves molt xaires; fins i tot, entre altres dones
li havien fet tota una mudada nova. Sa roba l’havien pagat a mitges
es metge i es jurat de mà de fora. Es amics li daren una barqueta
de carrasca amb veles i tot. També li regalaren sa millor
ballesta de savinons que en Lluc hagués vist mai. S’hereu de can
Daifa mai no havia tengut tantes coses.
Una gran gatzara de música i ucarel·la se sentia per tot es Port,
fins a Dalt Vila. Tot Déu, llevat des quatre que ja sabeu, se’n folgava.
No havia estat mica fàcil però ara es pagesos estaven molt
contents. S’Aiguamoll, que abans no els servia de res, ara era una
gran riquesa, i encara era poc comparat amb sa que seria en un
futur.
Quan ja era ben de nits i, després de fer una llarga per tancar sa
ballada, n’Andreu Daifa, d’enmig de sa plaça des ball, cridà son
fill. Quan el tengué devora li posà sa mà damunt un musclo i par-
130