En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

tot el que ell mateix havia fet, va haver d’estrènyer es cul i callar.
As cap d’allà, ses seues jugades havien sét molt més lletges i, tanmateix,
li era ben igual perquè estava segur de guanyar sa prova.
Es rellotjàs, novament aixecat pes governador, va girar i s’arena
començà a caure. Es silenci era de no creure, fins i tot va callar es
cor d’amfibis. Tots es miraven ara es porquet, ara es rellotge. S’animal
no es bategava mica, però s’arena tampoc no pareixia que
hagués d’acabar de passar mai...
Tantost, enmig des silenci, es va sentir allò que, llevat des governador
i sa seua camarilla, ningú no volia sentir: sa bimba d’un
moscard. En Fernando Sanoguera no va poder evitar un somriure.
Es moscard, que volava fent tombarelles s’anà atracant de mica en
mica as porc, però as darrer moment mudà de camí. Encara que
hi havia un munt de braços nus disposats a ser picats, vet aquí
que s’animal va anar a parar, ni més ni manco que a sa punta des
nas des senyor governador. Aquest, que tenia ses mans ocupades
alçant es pesat rellotge no va poder fer res altre que aguantar-se i
afinar com s’insecte li pegava una bona fiblada as nas. Quan li va
parèixer que havia omplit sa panxa, es moscard desclavà es fibló
i, ben tranquil, se’n va anar volant. Sa cara que feia en Fernando
Sanoguera era tot un poema. Dir que la tenia vermella era dir poc,
sa xíndria més madura hagués paregut esblanqueïda devora d’aquella
vermellor encesa. Just pareixia que li sortien llamps pes ulls,
fum pes nas i foc per ses orelles. Aquell home era sa viva imatge
del dimoni, però des dimoni més nic que us pugueu imaginar.
Es rellotge acabà d’abocar s’arena sense que cap altre insecte s’atracàs
as porquet. Amb molta parsimònia, aquell mal home, que
hores d’ara anava emprenyat com una abella groga, el tornà a
girar. Només havia passat sa meitat des temps. Allò pareixia que
no havia d’acabar mai...
Bimbar: és sa remor que fan es moscards en volar.
126