En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
que ells havien fet; o que vengués llavors, quan ja no els quedava fum i era tan tard que es moscards ja estaven a punt per sortir a picar en manada. Un al·lot que havia pujat dalt un server va ser es primer a dar sa senyal. —Ja vénen, ja vénen, ja vénen! Ja ve en “Sangonera”! Ja ve en “Sangonera”! —cridava sense parar. Es garrit s’havia equivocat? Havia dit sangonera per comptes de Sanoguera? Sí, sí que ho havia dit, ho havien sentit bé, i cregueu que allò de sangonera li esqueia d’allò més bé, en aquell malentranya que segur que havia fet a vici allò d’arribar més tard. En una altra ocasió ben segur que tots haguessen rigut a les totes, però aquell solpost ningú no en tenia, de gana de riure. Aviat pogueren veure sa comitiva de la Universitat, i us podeu ben creure que el que veien impressionava ben de veres. Qui obria pas era un tabaler. —Tara tram, tam taram; tara tram, tam taram... —anava fent s’enorme tabal, amb un toc que semblava de mal averany. Darrere des tabaler anaven dos macers seguits pes algutzirs amb ses banderes. De seguit, i encapçalats pes jurat de mà major, hi anaven afilerats, per ordre d’importància, es altres jurats, es consellers i altres càrrecs de la Universitat. No gaire lluny, els seguia el molt honorable governador reial de l’illa d’Eivissa, en Fernando Sanoguera, acompanyat per son assessor. Per acabar, devers tres passes per darrere d’ells, hi anaven dos algutzirs més. Un duia un animaló que per dalt s’esquena portava una tela tan ricament brodada que ja l’haurien volgut per a ells qualsevol des pagesos allí presents. S’altre algutzir portava a ses mans alguna cosa grossa i pesada que amb molt de misteri anava tapada amb una bossa de vellut negre. Tanta pompa! Sa gent estava impressionada, però quan sa comi- 120
tiva en ple arribà as lloc tractat i es governador va veure què hi havia, llavors va ser en Fernando Sanoguera qui va quedar bocabadat. Què eren aquelles sèquies i canals que es veien pertot arreu? I per què estava tan negre el cel en aquella hora? Si ja no hi havia fum...? Allò que embrunia el cel era es vol de centes i centes de ratapinyades que en aquella hora tardana havien sortit a caçar moscards. Però, encara hi havia un altra cosa que l’aporugava més: una remor que, per més que li era coneguda, allí era tan forta i amenaçadora com mai ningú no hagués sentit abans. Es tractava des rauc ensordidor de mils i mils de granotes i calàpets. D’on havien sortit tantes ratapinyades, granotes i calàpets? Pensau que amb tot allò a la junta es governador estava ben espantat. Sa gentada se separà per deixar pas a sa comitiva, i el que en aquell moment aparegué davant des governador el va fer aturar en sec. Tot i que li havien dit i explicat fil per randa, allò que va veure el va impressionar moltíssim. Allò era... Un hort! Com podia ser? Com podien créixer allinetes tantes fruites i hortalisses com estaven vent es seus ulls? Com podia créixer tot allò en un aiguamoll? ...I aquell portal! Intentant dissimular sa impressió i, fins i tot, es regirament que li havia causat tot allò que veia i sentia, es governador creuà es pontet i travessà es portal amb aire altiu. Allí davant seu, as centre de sa feixa l’esperaven es jurat de mà de fora, es metge, un pagès i un garrit; un garrit que dalt es musclo portava... un calàpet? En Fernando Sanoguera va fer passar s’assessor i li manà llegir en veu alta s’Ordinació Reial. Sa llei que tots tan bé coneixien, sa llei que deia que qui dessecàs un aiguamoll en seria l’amo... En haver acabat, es governador mateix passà as centre des rotlo que feia sa gent i amb una veu que va sonar com un tro, va desenrotllar un altre pergamí i va llegir davant tots es presents en què havia de consistir sa prova: —Jo, Fernando Sanoguera, governador del Rei, faig saber els termes de la prova a tots: el porc que he manat portar, el lligarem a una estaca sense 121
- Page 70 and 71: encara estarem de bones si no passa
- Page 72 and 73: —Què duis fill meu? Que anau tan
- Page 74 and 75: Secret des Canar Fosc. —Es Canar
- Page 77 and 78: Capítol X Es horts de ses Feixes Q
- Page 79 and 80: puga estimar, n’Andreu Daifa tamb
- Page 81: —Idò, ara el farem molt més gro
- Page 85 and 86: els anaven sortint pedres que anare
- Page 87: —Però bé, no em digueu que s’
- Page 90 and 91: males collites, i si no hi havia pr
- Page 92 and 93: —Ja ho sé! No importa que m’ho
- Page 95 and 96: Capítol XII S’Ordinació Reial T
- Page 97 and 98: —Senyors, aquesta Ordinació Reia
- Page 99 and 100: Capítol XIII Sa prova Pocs dies m
- Page 101 and 102: —Tot i què teniu raó, no va ser
- Page 103 and 104: havia pogut fer es ous a sa sèquia
- Page 105 and 106: A primera hora del sendemà hi havi
- Page 107 and 108: —Just això, què? —Que no far
- Page 109 and 110: el sendemà començaran ses obres d
- Page 111 and 112: Capítol XIV Sa feinada Quan es jur
- Page 113 and 114: molt lluny, però m’han dit que a
- Page 115 and 116: quell pontet de terra roja, just a
- Page 117 and 118: —Que no deis que mengen moscards?
- Page 119: Capítol XV Es futur des horts de s
- Page 123: catrafal que tenia a ses mans, tant
- Page 127 and 128: En això se sentí un altre moscard
- Page 129 and 130: Capítol XVI Sa victòria Un crit,
- Page 131: lant fort per a què tothom el pogu
- Page 135: Índex Presentació ...............
tiva en ple arribà as lloc tractat i es governador va veure què hi<br />
havia, llavors va ser en Fernando Sanoguera qui va quedar bocabadat.<br />
Què eren aquelles sèquies i canals que es veien pertot<br />
arreu? I per què estava tan negre el cel en aquella hora? Si ja no<br />
hi havia fum...? Allò que embrunia el cel era es vol de centes i<br />
centes de ratapinyades que en aquella hora tardana havien sortit<br />
a caçar moscards. Però, encara hi havia un altra cosa que l’aporugava<br />
més: una remor que, per més que li era coneguda, allí era<br />
tan forta i amenaçadora com mai ningú no hagués sentit abans. Es<br />
tractava des rauc ensordidor de mils i mils de granotes i calàpets.<br />
D’on havien sortit tantes ratapinyades, granotes i calàpets? Pensau<br />
que amb tot allò a la junta es governador estava ben espantat.<br />
Sa gentada se separà per deixar pas a sa comitiva, i el que en<br />
aquell moment aparegué davant des governador el va fer aturar en<br />
sec. Tot i que li havien dit i explicat fil per randa, allò que va veure<br />
el va impressionar moltíssim. Allò era... Un hort! Com podia ser?<br />
Com podien créixer allinetes tantes fruites i hortalisses com estaven<br />
vent es seus ulls? Com podia créixer tot allò en un aiguamoll?<br />
...I aquell portal!<br />
Intentant dissimular sa impressió i, fins i tot, es regirament que li<br />
havia causat tot allò que veia i sentia, es governador creuà es pontet<br />
i travessà es portal amb aire altiu. Allí davant seu, as centre de<br />
sa feixa l’esperaven es jurat de mà de fora, es metge, un pagès i un<br />
garrit; un garrit que dalt es musclo portava... un calàpet?<br />
<strong>En</strong> Fernando Sanoguera va fer passar s’assessor i li manà llegir en<br />
veu alta s’Ordinació Reial. Sa llei que tots tan bé coneixien, sa llei<br />
que deia que qui dessecàs un aiguamoll en seria l’amo... <strong>En</strong> haver<br />
acabat, es governador mateix passà as centre des rotlo que feia sa<br />
gent i amb una veu que va sonar com un tro, va desenrotllar un<br />
altre pergamí i va llegir davant tots es presents en què havia de<br />
consistir sa prova:<br />
—Jo, Fernando Sanoguera, governador del Rei, faig saber els termes de<br />
la prova a tots: el porc que he manat portar, el lligarem a una estaca sense<br />
121
Change language