En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—Que no deis que mengen moscards? Idò, au venga! A menjar
moscards i cabots! —va cridar, ben divertit, es més vell des pescadors,
que era qui manava tots es altres.
Que els ajudassen altres pagesos estava molt bé i era d’agrair, però
que s’ajuda vengués des pescadors, justament es pescadors, que
sempre se n’enfotien des pagesos i els consideraven com a inferiors,
allò ja era per no creure.
Quan es jurat, en nom de tots va anar a parlar amb sos pescadors
per agrair-los sa feina que havien fet i oferir-los sous per cobrar es
peix, es vell li contestà:
—Mirau, tot i que naltros som pescadors i valtros pagesos, per
damunt d’això tots som pobres i tots som eivissencs... Es enemics
són uns altres —digué, mentre es girava per mirar cap a Dalt
Vila—. I de cobrar, tengueu per ben cert que no us pensam cobrar
ni un sou... Si més no de moment, que quan arribi es temps des
gerret... A naltros, també mos agrada menjar-lo amb pinya de
col... Si tant voleu, llavors ja arreglarem comptes.
En nom de Déu, arribà es dia i s’hora tractada. Havia arribat es
moment de sa temuda prova. A ses Feixes s’havia arreplegat una
gentada com mai no s’havia vist per allina. Hi havia hòmens i
dones, jais i jaies, jovençans i una muntaranya d’al·lotes, una tiranguella
de garrits de totes ses edats fins a infantons a coll amb ses
mares.
Es sentiment que tots ells tenien era una mescla d’una mica
d’il·lusió amb molta temença. Ara que tota sa feina ja estava
feta i es cap tornava a pensar amb claredat, ningú no es podia enganyar,
tots sabien que sa prova que els havia calat es governador
era molt mala de passar.
Devers un hora abans de s’hora tractada, i seguint ses indicacions
des metge, n’Andreu havia dat ordre que es botàs foc a ses teies.
Sa fumarella cuidava fer por, paregut a com s’estrevé quan un
llamp bota foc as bosc. Però, aquesta vegada es fum no era blan-
117