En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
—Idò, què més puc fer que dar-vos ses gràcies, bon home? —Ses gràcies us siguen dades a valtros, que amb tan bona idea i més feina estau fent d’aquest lloc, on abans només hi havia fang i malalties, una horta que serà es menjar de molts i s’alegria de sa vista de tots. En arribar ses carretades varen ser es al·lots, que es darrers dies ja no trobaven ni una granota per enlloc, es que es dedicaren a fer muntets de teies pertot s’Aiguamoll. Però, per on més en feren va ser rodant sa feixa des Daifes. Allí havia de ser es darrer lloc on s’havia d’acostar un moscard. Tantost, quan es solell ja començava a anar baixet, un bon grapat de barques entraren as port i, per comptes d’atracar on sempre, daren fons a la Barra. D’entrada sa gent s’espantà pensant qui podien ser aquells i quines idees devien dur. Però aviat ses pors fugiren en veure qui arribava. Eren es pescadors de sa Penya! I venien a ajudar-los! Amb grans bolitxos arrossegats des de sa vora cap a s’entrada des canals feren entrar cents de llises, llobarros i anguiles que s’acabaren escampant finsos a sa sèquia més allunyada. llisa llobarro 116 anguila
—Que no deis que mengen moscards? Idò, au venga! A menjar moscards i cabots! —va cridar, ben divertit, es més vell des pescadors, que era qui manava tots es altres. Que els ajudassen altres pagesos estava molt bé i era d’agrair, però que s’ajuda vengués des pescadors, justament es pescadors, que sempre se n’enfotien des pagesos i els consideraven com a inferiors, allò ja era per no creure. Quan es jurat, en nom de tots va anar a parlar amb sos pescadors per agrair-los sa feina que havien fet i oferir-los sous per cobrar es peix, es vell li contestà: —Mirau, tot i que naltros som pescadors i valtros pagesos, per damunt d’això tots som pobres i tots som eivissencs... Es enemics són uns altres —digué, mentre es girava per mirar cap a Dalt Vila—. I de cobrar, tengueu per ben cert que no us pensam cobrar ni un sou... Si més no de moment, que quan arribi es temps des gerret... A naltros, també mos agrada menjar-lo amb pinya de col... Si tant voleu, llavors ja arreglarem comptes. En nom de Déu, arribà es dia i s’hora tractada. Havia arribat es moment de sa temuda prova. A ses Feixes s’havia arreplegat una gentada com mai no s’havia vist per allina. Hi havia hòmens i dones, jais i jaies, jovençans i una muntaranya d’al·lotes, una tiranguella de garrits de totes ses edats fins a infantons a coll amb ses mares. Es sentiment que tots ells tenien era una mescla d’una mica d’il·lusió amb molta temença. Ara que tota sa feina ja estava feta i es cap tornava a pensar amb claredat, ningú no es podia enganyar, tots sabien que sa prova que els havia calat es governador era molt mala de passar. Devers un hora abans de s’hora tractada, i seguint ses indicacions des metge, n’Andreu havia dat ordre que es botàs foc a ses teies. Sa fumarella cuidava fer por, paregut a com s’estrevé quan un llamp bota foc as bosc. Però, aquesta vegada es fum no era blan- 117
- Page 65 and 66: —Lluc, aquestes plantes tenen set
- Page 67: feia molta calor, era un des llocs
- Page 70 and 71: encara estarem de bones si no passa
- Page 72 and 73: —Què duis fill meu? Que anau tan
- Page 74 and 75: Secret des Canar Fosc. —Es Canar
- Page 77 and 78: Capítol X Es horts de ses Feixes Q
- Page 79 and 80: puga estimar, n’Andreu Daifa tamb
- Page 81: —Idò, ara el farem molt més gro
- Page 85 and 86: els anaven sortint pedres que anare
- Page 87: —Però bé, no em digueu que s’
- Page 90 and 91: males collites, i si no hi havia pr
- Page 92 and 93: —Ja ho sé! No importa que m’ho
- Page 95 and 96: Capítol XII S’Ordinació Reial T
- Page 97 and 98: —Senyors, aquesta Ordinació Reia
- Page 99 and 100: Capítol XIII Sa prova Pocs dies m
- Page 101 and 102: —Tot i què teniu raó, no va ser
- Page 103 and 104: havia pogut fer es ous a sa sèquia
- Page 105 and 106: A primera hora del sendemà hi havi
- Page 107 and 108: —Just això, què? —Que no far
- Page 109 and 110: el sendemà començaran ses obres d
- Page 111 and 112: Capítol XIV Sa feinada Quan es jur
- Page 113 and 114: molt lluny, però m’han dit que a
- Page 115: quell pontet de terra roja, just a
- Page 119 and 120: Capítol XV Es futur des horts de s
- Page 121 and 122: tiva en ple arribà as lloc tractat
- Page 123: catrafal que tenia a ses mans, tant
- Page 127 and 128: En això se sentí un altre moscard
- Page 129 and 130: Capítol XVI Sa victòria Un crit,
- Page 131: lant fort per a què tothom el pogu
- Page 135: Índex Presentació ...............
—Idò, què més puc fer que dar-vos ses gràcies, bon home?<br />
—Ses gràcies us siguen dades a valtros, que amb tan bona idea i<br />
més feina estau fent d’aquest lloc, on abans només hi havia fang<br />
i malalties, una horta que serà es menjar de molts i s’alegria de sa<br />
vista de tots.<br />
<strong>En</strong> arribar ses carretades varen ser es al·lots, que es darrers dies<br />
ja no trobaven ni una granota per enlloc, es que es dedicaren a fer<br />
muntets de teies pertot s’Aiguamoll. Però, per on més en feren<br />
va ser rodant sa feixa des Daifes. Allí havia de ser es darrer lloc on<br />
s’havia d’acostar un moscard.<br />
Tantost, quan es solell ja començava a anar baixet, un bon grapat<br />
de barques entraren as port i, per comptes d’atracar on sempre,<br />
daren fons a la Barra. D’entrada sa gent s’espantà pensant qui podien<br />
ser aquells i quines idees devien dur. Però aviat ses pors fugiren<br />
en veure qui arribava. Eren es pescadors de sa Penya! I<br />
venien a ajudar-los! Amb grans bolitxos arrossegats des de sa vora<br />
cap a s’entrada des canals feren entrar cents de llises, llobarros<br />
i anguiles que s’acabaren escampant finsos a sa sèquia més<br />
allunyada.<br />
llisa<br />
llobarro<br />
116<br />
anguila
Change language