En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

quell pontet de terra roja, just a s’entrada de sa feixa tota verda i,
as fons, un palmeret la mar d’ufanós i talment carregat de dàtils
de color de carabassa. Allò era molt polidoi. Allò feia sa cosa més
fantasiosa que us pugueu imaginar.
Si finsos llavors s’havia treballat de valent, es darrer dia tot eren
correntelles amunt i corredisses avall enllestint ses darreres coses.
A sa junta que s’havia celebrat dos dies abans, es metge havia dit
una cosa que tots ja sabien, però ningú no hi havia pensat.
—Com tots ben sabeu hem fet moltes coses per acabar amb sos
moscards, com ara cavar sèquies per a què s’aigua corri, dur-hi
granotes, calàpets i ratapinyades per a què se’ls mengin... Però,
encara hi ha una cosa més que podem fer per espantar-los —va dir
es vellet as membres de sa Junta.
—Idò, quina és aquesta cosa? —va contestar n’Andreu.
—Fum!
—Malviatge! Com és no haver-hi pensat abans? Sí! I tant, es fum
espanta es moscards, deis veritat —reconegueren es altres.
Idò, dit i fet. Només va ser explicar-ho a un des hòmens que de
normal solien treballar pes bosc, perquè aviat tots es que solien
fer-hi feina es posassen mans a l’obra fent teies a tot rompre. En
dos dies en varen tenir enllestides quatre carretades! Quatre carretades
que no varen voler cobrar de cap de ses maneres.
—Però bé germans, si heu fet una feinada. És just que us paguem
alguna cosa —deia es jurat a en Pere Rota Blanca, que era qui
havia demanat s’ajut des seus companys.
—No senyor, de cap manera, només mos faltaria aquesta. Que
naltros, es pagesos, no mos ajudàssem uns as altres. Avui per valtros
i demà... —va respondre tot decidit en Pere.
Teia: és sa fusta més fosca que tenen banda dins es pins i que és plena de
115