En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
—Endavant pagesos d’Eivissa, guanyarem! —va cridar un d’entre es reunits. Un munt d’ucs foren sa resposta. Sa primera cosa que es va fer va ser nomenar una junta de persones per a què s’encarregassen d’organitzar-ho tot. Amb una prova tan dura com els havien posat tendrien molta més feina, i amb tal feinada més valdria ben aclarir-se. En formaren part es jurat de mà de fora, es metge, n’Andreu Daifa en representació des pagesos i, per haver sét qui havia començat tot allò, un al·lot, perdó un jovenet, en Lluc Daifa. Sa gent anava acanada. Pertot arreu es veien hòmens, dones i, fins i tot, vells treballant. Cavaven sèquies, desenes i desenes de sèquies i canals més amples que travessaven s’Aiguamoll de terra cap a mar. El que no es veia enlloc eren al·lots i no era perquè no ajudassen, ben al contrari, ells també tenien sa seua feina comandada per en Lluc Daifa i es seu segon de bord, en Mateu Besora. Es va decidir que, per disposar de més garrits, tots es bous i vaques que, de normal, havien de guardar as Prat, els ajuntarien en una gran manada. Per torns se n’encarregarien cada dia tres al·lots. —Idò, heu d’agafar tants calàpets, granotes i ratapinyades com pugueu. Es més grossos anau a caçar ses ratapinyades, que per això haureu de buscar per dins coves i això no és cosa d’infants —manà en Lluc, as prop de seixanta garrits que tenia a ses seues ordres. —Per trobar tantes granotes i calàpets com es puga, no deixeu cap safareig, font o bassa d’aigua sense trescar —afegí en Besora. —Això mateix, fins i tot estarà bé que alguns de valtros, es que tengueu família per allinetes, aneu cap a Santa Eulària. Ja sé que és 112
molt lluny, però m’han dit que as riu hi ha moltíssimes granotes. —Jo ratapinyades no n’agafaré, no, que em fan molta por. Però, tenc una tia que viu a Portmany i allí hi ha un torrent on, quan hi vaig anar, hi havia un calaportal de granotes —va dir un al·lotet que encara no devia tenir es cinc anys. —Molt bé Joanó, idò vós cap a Portmany, i es altres ja ho sabeu! Cada solpost, per tots es camins que duien as Prat es veien arribar colletes d’al·lots carregats amb sacs i barses. Llavors, anaven cap a ses darreres sèquies que s’havien fet on amollaven ses ratapinyades i hi abocaven es calàpets i ses granotes. D’aquesta manera cada dia arribaven centenars d’animals nous a s’Aiguamoll. Ben aviat, es garrits més petits i es jais més vells, que no aprofitaven per a cap de ses feines que s’estaven fent, també varen servir. Els va tocar espantar es munt de garses que s’anaven arreplegant per fer-se un fart amb tant d’amfibi. Bé, només hagueren de protegir ses granotes, perquè es calàpets ja es cuidaven tot sols. Cada vegada que un veia que se li atracava una garsa amb males idees, començava a agafar aire, aire i més aire fins que s’inflava com una pilota. Tan gords i redons acabaven es calàpets que aquells pardalots, per més que volien no tenien manera d’enviar-se un mos tan gros. Però ses granotes, que tanmateix eren més petites, no sabien fer tal cosa, i per mor d’això, si no veien es pardal, corrien es perill de ser menjades, així que calia ajudar-les. Tal com anaren passant es dies i s’anaven acabant més sèquies i hi havia més calàpets, granotes i ratapinyades, sa gent va afinar que els picaven manco moscards. Allò pareixia que anava, i clar, com sempre sol passar quan ses coses van bé, 113
- Page 61 and 62: —Sí, sí, ja hi vaig —contest
- Page 63 and 64: havia de regar, aquesta feinada ja
- Page 65 and 66: —Lluc, aquestes plantes tenen set
- Page 67: feia molta calor, era un des llocs
- Page 70 and 71: encara estarem de bones si no passa
- Page 72 and 73: —Què duis fill meu? Que anau tan
- Page 74 and 75: Secret des Canar Fosc. —Es Canar
- Page 77 and 78: Capítol X Es horts de ses Feixes Q
- Page 79 and 80: puga estimar, n’Andreu Daifa tamb
- Page 81: —Idò, ara el farem molt més gro
- Page 85 and 86: els anaven sortint pedres que anare
- Page 87: —Però bé, no em digueu que s’
- Page 90 and 91: males collites, i si no hi havia pr
- Page 92 and 93: —Ja ho sé! No importa que m’ho
- Page 95 and 96: Capítol XII S’Ordinació Reial T
- Page 97 and 98: —Senyors, aquesta Ordinació Reia
- Page 99 and 100: Capítol XIII Sa prova Pocs dies m
- Page 101 and 102: —Tot i què teniu raó, no va ser
- Page 103 and 104: havia pogut fer es ous a sa sèquia
- Page 105 and 106: A primera hora del sendemà hi havi
- Page 107 and 108: —Just això, què? —Que no far
- Page 109 and 110: el sendemà començaran ses obres d
- Page 111: Capítol XIV Sa feinada Quan es jur
- Page 115 and 116: quell pontet de terra roja, just a
- Page 117 and 118: —Que no deis que mengen moscards?
- Page 119 and 120: Capítol XV Es futur des horts de s
- Page 121 and 122: tiva en ple arribà as lloc tractat
- Page 123: catrafal que tenia a ses mans, tant
- Page 127 and 128: En això se sentí un altre moscard
- Page 129 and 130: Capítol XVI Sa victòria Un crit,
- Page 131: lant fort per a què tothom el pogu
- Page 135: Índex Presentació ...............
molt lluny, però m’han dit que as riu hi ha moltíssimes granotes.<br />
—Jo ratapinyades no n’agafaré, no, que em fan molta por. Però,<br />
tenc una tia que viu a Portmany i allí hi ha un torrent on, quan hi<br />
vaig anar, hi havia un calaportal de granotes —va dir un al·lotet<br />
que encara no devia tenir es cinc anys.<br />
—Molt bé Joanó, idò vós cap a Portmany, i es altres ja ho sabeu!<br />
Cada solpost, per tots es camins que duien as Prat es veien arribar<br />
colletes d’al·lots carregats amb sacs i barses. Llavors, anaven<br />
cap a ses darreres sèquies que s’havien fet on amollaven ses ratapinyades<br />
i hi abocaven es calàpets i ses granotes. D’aquesta manera<br />
cada dia arribaven centenars d’animals nous a s’Aiguamoll.<br />
Ben aviat, es garrits més petits i es jais més vells, que no aprofitaven<br />
per a cap de ses feines que s’estaven fent, també<br />
varen servir. Els va tocar espantar es munt de garses<br />
que s’anaven arreplegant per fer-se un fart<br />
amb tant d’amfibi. Bé, només hagueren de<br />
protegir ses granotes, perquè es calàpets ja<br />
es cuidaven tot sols. Cada vegada que un veia<br />
que se li atracava una garsa amb males idees, començava<br />
a agafar aire, aire i més aire fins que<br />
s’inflava com una pilota. Tan gords i redons acabaven<br />
es calàpets que aquells pardalots, per més<br />
que volien no tenien manera d’enviar-se un mos<br />
tan gros. Però ses granotes, que tanmateix eren<br />
més petites, no sabien fer tal cosa, i per mor<br />
d’això, si no veien es pardal, corrien es perill de<br />
ser menjades, així que calia ajudar-les.<br />
Tal com anaren passant es dies i s’anaven acabant<br />
més sèquies i hi havia més calàpets, granotes i<br />
ratapinyades, sa gent va afinar que els picaven<br />
manco moscards. Allò pareixia que anava, i clar,<br />
com sempre sol passar quan ses coses van bé,<br />
113