En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

molt lluny, però m’han dit que as riu hi ha moltíssimes granotes.
—Jo ratapinyades no n’agafaré, no, que em fan molta por. Però,
tenc una tia que viu a Portmany i allí hi ha un torrent on, quan hi
vaig anar, hi havia un calaportal de granotes —va dir un al·lotet
que encara no devia tenir es cinc anys.
—Molt bé Joanó, idò vós cap a Portmany, i es altres ja ho sabeu!
Cada solpost, per tots es camins que duien as Prat es veien arribar
colletes d’al·lots carregats amb sacs i barses. Llavors, anaven
cap a ses darreres sèquies que s’havien fet on amollaven ses ratapinyades
i hi abocaven es calàpets i ses granotes. D’aquesta manera
cada dia arribaven centenars d’animals nous a s’Aiguamoll.
Ben aviat, es garrits més petits i es jais més vells, que no aprofitaven
per a cap de ses feines que s’estaven fent, també
varen servir. Els va tocar espantar es munt de garses
que s’anaven arreplegant per fer-se un fart
amb tant d’amfibi. Bé, només hagueren de
protegir ses granotes, perquè es calàpets ja
es cuidaven tot sols. Cada vegada que un veia
que se li atracava una garsa amb males idees, començava
a agafar aire, aire i més aire fins que
s’inflava com una pilota. Tan gords i redons acabaven
es calàpets que aquells pardalots, per més
que volien no tenien manera d’enviar-se un mos
tan gros. Però ses granotes, que tanmateix eren
més petites, no sabien fer tal cosa, i per mor
d’això, si no veien es pardal, corrien es perill de
ser menjades, així que calia ajudar-les.
Tal com anaren passant es dies i s’anaven acabant
més sèquies i hi havia més calàpets, granotes i
ratapinyades, sa gent va afinar que els picaven
manco moscards. Allò pareixia que anava, i clar,
com sempre sol passar quan ses coses van bé,
113