En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—Endavant pagesos d’Eivissa, guanyarem! —va cridar un d’entre
es reunits.
Un munt d’ucs foren sa resposta.
Sa primera cosa que es va fer va ser nomenar una junta de persones
per a què s’encarregassen d’organitzar-ho tot. Amb una prova
tan dura com els havien posat tendrien molta més feina, i amb tal
feinada més valdria ben aclarir-se. En formaren part es jurat de
mà de fora, es metge, n’Andreu Daifa en representació des pagesos
i, per haver sét qui havia començat tot allò, un al·lot, perdó un
jovenet, en Lluc Daifa.
Sa gent anava acanada. Pertot arreu es veien hòmens, dones i, fins
i tot, vells treballant. Cavaven sèquies, desenes i desenes de sèquies
i canals més amples que travessaven s’Aiguamoll de terra
cap a mar. El que no es veia enlloc eren al·lots i no era perquè no
ajudassen, ben al contrari, ells també tenien sa seua feina comandada
per en Lluc Daifa i es seu segon de bord, en Mateu Besora.
Es va decidir que, per disposar de més garrits,
tots es bous i vaques que, de normal, havien
de guardar as Prat, els ajuntarien
en una gran manada.
Per torns se n’encarregarien
cada
dia tres al·lots.
—Idò, heu d’agafar
tants calàpets, granotes i ratapinyades com pugueu. Es més
grossos anau a caçar ses ratapinyades, que per això haureu de buscar
per dins coves i això no és cosa d’infants —manà en Lluc, as
prop de seixanta garrits que tenia a ses seues ordres.
—Per trobar tantes granotes i calàpets com es puga, no deixeu cap
safareig, font o bassa d’aigua sense trescar —afegí en Besora.
—Això mateix, fins i tot estarà bé que alguns de valtros, es que
tengueu família per allinetes, aneu cap a Santa Eulària. Ja sé que és
112