En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—Just això, què?
—Que no farà falta dessecar s’Aiguamoll, senyor.
—Si no fos per s’edat que teniu i es càrrec que ocupau us diria
que sou un tros d’ase, sinó un ase sencer. Veiam, voleu fer el sant
favor d’explicar-vos.
En aquell moment qui prengué sa paraula va ser es metge. Aquell
vellet explicà, tan bé com va saber, que ses aigües no eren es problema
i, per fer entendre tal cosa as governador, li va explicar tot
allò que feien diferents ses aigües de ses Salines a ses de s’Aiguamoll
des Prat, per acabar concloent que es problema, en veritat,
eren es moscards. Tot d’una que es metge va acabar de parlar, es
jurat va seguir explicant es pla des pagesos per acabar amb ses febres
tercianes.
Quan es dos hòmens varen haver acabat de parlar es va fer un silenci.
Un silenci que només durà un moment, perquè va ser trencat
per una remor. Una remor ben forta. Una remorada que ningú
no s’hauria esperat. Bé, ningú que no conegués prou en Fernando
Sanoguera. Sa cosa començà amb una carussa, una carussa que
es tornà un somriure, llavors es somriure va dar pas a una llei de
singlot malgarbat i, a la fi, allò rebentà en una gran riallassa. Una
bona estona va riure es governador. Aquell home reia i reia sense
aturall i, cada vegada que hi pensava, tornava a riure amb més
gana. Al cap de les cent quaranta, amb llàgrimes as ulls i amb sa
panxa tota adolorida, va poder dir:
—Així que segons es senyor metge ses febres tercianes mos les
encomanen es moscards. I ara es senyor jurat de mà de fora mos
ha vengut a contar una història fantàstica de com es pagesos es
creuen que acabaran amb ells —sa tonada que feia servir es governador
era talment de befa i, mentre ho deia, encara havia de fer
esforços per no tornar a riure.
—Sí senyor —contestaren a l’una metge i jurat mirant de mantenir
sa dignitat.
107