En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

de pergamí d’ordinacions que havia de signar.
—Endavant qui siga! —cridà, amb veu imponent, en sentir que
algú picava sa porta.
En veure que entrava es jurat de mà de fora acompanyat des
metge, es governador aixecà ses celles. Allò sí que era una sorpresa.
Què redefotre devien voler aquell parell de dos?
—Bon dia tengueu senyor governador —va dir es jurat, mentre
feia una gran cortesia.
—Bon dia, bon dia —va contestar aquest, sense posar-hi gaire
esma—. Què volen de mi aquestos senyors?
—Senyor governador, ha arribat as nostro coneixement que heu
manat as pagesos que estan hortant a s’Aiguamoll que deixin sa
terra perquè...
—Perquè he manat que es dessequi tot aquell maleït fangar. I, per
cert, demà és es darrer dia que tenen per esflocar-se si no volen
acabar aquí baix —els tallà en Fernando Sanoguera, mentre amb
so dit assenyalava es pis de baix de sa torre, que era on es trobava
sa presó.
—Sí senyor, així ho tenim entès.
—Idò, si ho teniu entès així, a què punyetes heu vengut?
—Senyor, si no anam errats vós heu decidit dessecar es marjal a
pesar d’allò que estan fent es pagesos perquè...
—Perquè per més que canviïn s’aigua de lloc per sembrar-hi quatre
cols, allò segueix sent un lloc d’aigües dolentes i, per tant, un
cau de malalties. I si ningú altre no ho fa, jo mateix m’encarregaré
que ben aviat no hi quedi cap ni una gota d’aigua. Està clar? —els
tornà a interrompre en Fernando Sanoguera tot emprenyat.
—Justament senyor, està molt clar, i el que us venim a explicar és
just això —replicà es jurat.
Esflocar-se: anar-se’n a tota velocitat.
106