En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

A primera hora del sendemà hi havia una gentada davant sa feixa
de can Daifa. Tots es preguntaven per quins cinc sous els havia
manat cridar n’Andreu. Estava clar que alguna cosa devia tenir a
veure amb allò que havia manat pregonar es governador, però què
hi podia canviar n’Andreu? Què podia fer un pobre pagès contra
tot un senyor governador del Rei? Quan sa gent veigué que pes
camí s’atracava n’Andreu i dos hòmens més es va fer un silenci.
Però, es silenci va ser encara més gros quan s’acataren que l’acompanyaven
es jurat de mà de fora i es metge.
—Miraus! N’Andreu ve amb so nostro jurat —va dir es primer a
afinar aquell home que a la Universitat tenia per feina defensar es
interessos des pagesos.
—I qui és que està malaltet? Que veig que també els acompanya
es senyor metge —va dir un altre, fent carusses. Tots rigueren, es
metge i ses seues idees rares sempre feien riure sa gent.
Quan n’Andreu, es metge i es jurat van haver acabat d’explicar es
pla, sa gent callava. Si agafats d’un amb un, ses idees noves els
agradaven tan poc com a n’Andreu, quan es tractava de convèncer
tota una colla, sa cosa encara era molt més mala de fer. Més val
matar un home que posar un mal costum. Aquesta era sa dita de tots,
sa tremenda i terrible dita eivissenca. Sa dita que molts pensaven
i que alguns, fins i tot, posaven en pràctica. Però, fos com fos, i encara
que es sentit comú els digués tot el contrari, una altra dita
degué sobrevolar aquella reunió. Una dita tanmateix pessimista,
una que es darrers dies ja s’havia sentit en boca de molts: perdut
per perdut.
—Això és molt estrany... però endavant —va dir es primer a parlar.
—Siga! —va dir un altre.
—Sí, sí —s’hi afegiren altres, en veure que es primers ja hi estaven
d’acord.
El sendemà, assegut a sa trona que hi havia dins sa sala principal
de sa torre de l’Homenatge, es governador repassava alguns rotlles
105