En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
—I què hi tenim a perdre? —preguntà na Isabet, tot tement-se que es seu home s’acabaria posant a la contra, com molt sovent feia davant de qualsevol idea nova. —Això mateix pare... Perdut per perdut, més valdrà que facem alguna cosa nova. —Està bé, està bé... siga —afegí—. Fill meu, escoltau-me bé, ara tornau as Prat i digueu a tots es pastors que avisin es de ca seua, avisau també es venedors des mercat, que tots vénguen demà de matí davant sa nostra feixa per parlar. Jo, ara mateix, aniré a parlar amb so jurat de mà de fora i amb so metge perquè també hi siguen —I rematà—. Més valdrà que siga jo qui els expliqui aquesta idea tan... bé, aquesta cosa que se us ha acudit. Quan n’Andreu va explicar es pla as metge, aquest se'n folgà molt. Això, en veritat, no va sorprendre gaire l’amo de can Daifa. As cap d’allà, aquell pobre home estava massa avesat que mai ningú no fes cas de ses coses que solia explicar. Coses que, a n’Andreu, tanmateix li sonaven tan rares o més que sa idea de son fill. Es metge no s’ho acabava de creure, ara resultava que sense saber com ni per què aquella gent havia obert es ulls i volia fer una cosa creient en el que ell havia dit, creient en sa ciència. Convèncer es jurat de mà de fora ja varen ser figues d’un altre paner. No era que ell no volgués salvar es horts. Bé prou que ell, sense èxit, havia estat cavil·lant en sa manera de fer-ho. Però, aquell pla que li contava n’Andreu Daifa, allò era mal de creure que pogués anar. I, d’altra banda, defensar-ho suposava enfrontarse as interessos des governador i es seus amics. Però, es interessos d’aquella gent no eren es bé de s’illa i molt manco es bé des pagesos. Justament aquells que ell, per mor des seu càrrec, havia promès defensar. A la fi, va fer es mateix pensament que sa mare d’en Lluc: perdut per perdut. —Està bé Andreu, no sé què en sortirà, de tot això, però està bé: hi aniré. 104
A primera hora del sendemà hi havia una gentada davant sa feixa de can Daifa. Tots es preguntaven per quins cinc sous els havia manat cridar n’Andreu. Estava clar que alguna cosa devia tenir a veure amb allò que havia manat pregonar es governador, però què hi podia canviar n’Andreu? Què podia fer un pobre pagès contra tot un senyor governador del Rei? Quan sa gent veigué que pes camí s’atracava n’Andreu i dos hòmens més es va fer un silenci. Però, es silenci va ser encara més gros quan s’acataren que l’acompanyaven es jurat de mà de fora i es metge. —Miraus! N’Andreu ve amb so nostro jurat —va dir es primer a afinar aquell home que a la Universitat tenia per feina defensar es interessos des pagesos. —I qui és que està malaltet? Que veig que també els acompanya es senyor metge —va dir un altre, fent carusses. Tots rigueren, es metge i ses seues idees rares sempre feien riure sa gent. Quan n’Andreu, es metge i es jurat van haver acabat d’explicar es pla, sa gent callava. Si agafats d’un amb un, ses idees noves els agradaven tan poc com a n’Andreu, quan es tractava de convèncer tota una colla, sa cosa encara era molt més mala de fer. Més val matar un home que posar un mal costum. Aquesta era sa dita de tots, sa tremenda i terrible dita eivissenca. Sa dita que molts pensaven i que alguns, fins i tot, posaven en pràctica. Però, fos com fos, i encara que es sentit comú els digués tot el contrari, una altra dita degué sobrevolar aquella reunió. Una dita tanmateix pessimista, una que es darrers dies ja s’havia sentit en boca de molts: perdut per perdut. —Això és molt estrany... però endavant —va dir es primer a parlar. —Siga! —va dir un altre. —Sí, sí —s’hi afegiren altres, en veure que es primers ja hi estaven d’acord. El sendemà, assegut a sa trona que hi havia dins sa sala principal de sa torre de l’Homenatge, es governador repassava alguns rotlles 105
- Page 53 and 54: que estava treballant per allà, no
- Page 55 and 56: —Mirau bon al·lot, tant si en te
- Page 57 and 58: Capítol VIII S’hort Secret —Aq
- Page 59 and 60: en tenia una senallada ben caramull
- Page 61 and 62: —Sí, sí, ja hi vaig —contest
- Page 63 and 64: havia de regar, aquesta feinada ja
- Page 65 and 66: —Lluc, aquestes plantes tenen set
- Page 67: feia molta calor, era un des llocs
- Page 70 and 71: encara estarem de bones si no passa
- Page 72 and 73: —Què duis fill meu? Que anau tan
- Page 74 and 75: Secret des Canar Fosc. —Es Canar
- Page 77 and 78: Capítol X Es horts de ses Feixes Q
- Page 79 and 80: puga estimar, n’Andreu Daifa tamb
- Page 81: —Idò, ara el farem molt més gro
- Page 85 and 86: els anaven sortint pedres que anare
- Page 87: —Però bé, no em digueu que s’
- Page 90 and 91: males collites, i si no hi havia pr
- Page 92 and 93: —Ja ho sé! No importa que m’ho
- Page 95 and 96: Capítol XII S’Ordinació Reial T
- Page 97 and 98: —Senyors, aquesta Ordinació Reia
- Page 99 and 100: Capítol XIII Sa prova Pocs dies m
- Page 101 and 102: —Tot i què teniu raó, no va ser
- Page 103: havia pogut fer es ous a sa sèquia
- Page 107 and 108: —Just això, què? —Que no far
- Page 109 and 110: el sendemà començaran ses obres d
- Page 111 and 112: Capítol XIV Sa feinada Quan es jur
- Page 113 and 114: molt lluny, però m’han dit que a
- Page 115 and 116: quell pontet de terra roja, just a
- Page 117 and 118: —Que no deis que mengen moscards?
- Page 119 and 120: Capítol XV Es futur des horts de s
- Page 121 and 122: tiva en ple arribà as lloc tractat
- Page 123: catrafal que tenia a ses mans, tant
- Page 127 and 128: En això se sentí un altre moscard
- Page 129 and 130: Capítol XVI Sa victòria Un crit,
- Page 131: lant fort per a què tothom el pogu
- Page 135: Índex Presentació ...............
—I què hi tenim a perdre? —preguntà na Isabet, tot tement-se<br />
que es seu home s’acabaria posant a la contra, com molt sovent<br />
feia davant de qualsevol idea nova.<br />
—Això mateix pare... Perdut per perdut, més valdrà que facem alguna<br />
cosa nova.<br />
—Està bé, està bé... siga —afegí—. Fill meu, escoltau-me bé, ara<br />
tornau as Prat i digueu a tots es pastors que avisin es de ca seua,<br />
avisau també es venedors des mercat, que tots vénguen demà de<br />
matí davant sa nostra feixa per parlar. Jo, ara mateix, aniré a parlar<br />
amb so jurat de mà de fora i amb so metge perquè també hi siguen<br />
—I rematà—. Més valdrà que siga jo qui els expliqui aquesta<br />
idea tan... bé, aquesta cosa que se us ha acudit.<br />
Quan n’Andreu va explicar es pla as metge, aquest se'n folgà molt.<br />
Això, en veritat, no va sorprendre gaire l’amo de can <strong>Daifa</strong>. As<br />
cap d’allà, aquell pobre home estava massa avesat que mai ningú<br />
no fes cas de ses coses que solia explicar. Coses que, a n’Andreu,<br />
tanmateix li sonaven tan rares o més que sa idea de son fill. Es<br />
metge no s’ho acabava de creure, ara resultava que sense saber<br />
com ni per què aquella gent havia obert es ulls i volia fer una cosa<br />
creient en el que ell havia dit, creient en sa ciència.<br />
Convèncer es jurat de mà de fora ja varen ser figues d’un altre<br />
paner. No era que ell no volgués salvar es horts. Bé prou que ell,<br />
sense èxit, havia estat cavil·lant en sa manera de fer-ho. Però,<br />
aquell pla que li contava n’Andreu <strong>Daifa</strong>, allò era mal de creure<br />
que pogués anar. I, d’altra banda, defensar-ho suposava enfrontarse<br />
as interessos des governador i es seus amics. Però, es interessos<br />
d’aquella gent no eren es bé de s’illa i molt manco es bé des pagesos.<br />
Justament aquells que ell, per mor des seu càrrec, havia<br />
promès defensar. A la fi, va fer es mateix pensament que sa mare<br />
d’en <strong>Lluc</strong>: perdut per perdut.<br />
—Està bé Andreu, no sé què en sortirà, de tot això, però està bé:<br />
hi aniré.<br />
104