En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—I què hi tenim a perdre? —preguntà na Isabet, tot tement-se
que es seu home s’acabaria posant a la contra, com molt sovent
feia davant de qualsevol idea nova.
—Això mateix pare... Perdut per perdut, més valdrà que facem alguna
cosa nova.
—Està bé, està bé... siga —afegí—. Fill meu, escoltau-me bé, ara
tornau as Prat i digueu a tots es pastors que avisin es de ca seua,
avisau també es venedors des mercat, que tots vénguen demà de
matí davant sa nostra feixa per parlar. Jo, ara mateix, aniré a parlar
amb so jurat de mà de fora i amb so metge perquè també hi siguen
—I rematà—. Més valdrà que siga jo qui els expliqui aquesta
idea tan... bé, aquesta cosa que se us ha acudit.
Quan n’Andreu va explicar es pla as metge, aquest se'n folgà molt.
Això, en veritat, no va sorprendre gaire l’amo de can Daifa. As
cap d’allà, aquell pobre home estava massa avesat que mai ningú
no fes cas de ses coses que solia explicar. Coses que, a n’Andreu,
tanmateix li sonaven tan rares o més que sa idea de son fill. Es
metge no s’ho acabava de creure, ara resultava que sense saber
com ni per què aquella gent havia obert es ulls i volia fer una cosa
creient en el que ell havia dit, creient en sa ciència.
Convèncer es jurat de mà de fora ja varen ser figues d’un altre
paner. No era que ell no volgués salvar es horts. Bé prou que ell,
sense èxit, havia estat cavil·lant en sa manera de fer-ho. Però,
aquell pla que li contava n’Andreu Daifa, allò era mal de creure
que pogués anar. I, d’altra banda, defensar-ho suposava enfrontarse
as interessos des governador i es seus amics. Però, es interessos
d’aquella gent no eren es bé de s’illa i molt manco es bé des pagesos.
Justament aquells que ell, per mor des seu càrrec, havia
promès defensar. A la fi, va fer es mateix pensament que sa mare
d’en Lluc: perdut per perdut.
—Està bé Andreu, no sé què en sortirà, de tot això, però està bé:
hi aniré.
104