En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

havia pogut fer es ous a sa sèquia des seu hort Secret. També va
recordar aquells peixets menjant-se es cabots i, finalment, sa
imatge que havia vist cents de vegades: en Potes i altres calàpets
i granotes caçant moscards amb sa llengua. Ja ho tenia! Ja havia
descobert es significat des malson... I, més important encara, si
no anava errat, també havia trobat sa solució as problema. Sí,
havia trobat sa solució!
No hi havia temps a perdre. Va agafar sa barsa i se n’anà corrent
allà on guardaven es altres pastors.
—Uuuuh, Uuuuh! —va començar a cridar tan fort com sabia quan
encara era ben lluny d’on es trobaven es seus amics.
En Mateu Besora, en sentir aquell uc que li era ben conegut, es va
girar i, també a crits, li contestà:
—Què passa Daifa!
—Cuidau-me en Siulo i na Roja que jo he de partir!
—Ja està bé!
En Lluc corria cap a ca seua que ses cames li tocaven es cul. En
arribar, trobà sa mare granant es tancó.
—Mare, on és mon pare? —digué, gairebé sense alè.
—Però, què us passa fill meu que veniu tant acanat.
—És que... ja ho tenc!
—Què és que teniu, si es pot saber?
En això aparegué n’Andreu, que de lluny ja havia vist son fill a
venir corrent a les totes.
—Veiam jovençà, per què em buscàveu? I, què és tan important
com per venir tocant de quatre?
Llavors, explicà as de ca seua es malson, el que havia recordat i,
finalment, es pla. Es pla que tenia per salvar es horts de ses Feixes.
Quan va haver acabat, n’Andreu no n’estava gaire convençut.
—No ho sé. No ho acab de veure clar —digué.
103