En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Aquest llibre compleix els requisits de “llibre amic dels boscs”, un projecte internacional
que promou la conservació i l’ús sostenible dels boscos de tot el món.
El paper sobre el qual l´hem imprès compta amb la certificació mediambiental FSC
(Forest Stewardship Council) que garanteix que la fibra obtinguda per a la seva
elaboració prové de boscs i plantacions que han estat gestionats amb els més alts
estàndards ambientals: creixement controlat, replantació planificada i ús d’arbres
no modificats genèticament. A més, s’han respectat els drets de les persones que
han treballat o han intervingut en la cadena de custòdia.

En Lluc Daifa
i es horts de ses Feixes

En Lluc Daifa i es horts de ses Feixes
Primera edició: desembre 2007
Grup d’Estudis de la Naturalesa
© GEN-GOB Eivissa
Carrer Major, 20 · Can Llaudis · Dalt Vila · 07800 Eivissa
www.gengob.org · gen@gengob.org
Autor: Antoni Manonelles
Il·lustracions: Rita Bretones
Edició literària: Iolanda Bonet
Assessorament lingüístic: Neus Palau
Assessorament científic: Núria Valverde
Coordinació: Marià Marí
Maquetació i impressió: Gráficas Pitiusas . Eivissa
Impressió sobre paper Munkenpure acreditat FSC, TCF i OBA.
ISBN: 978-84-89911-21-5
Dipòsit legal: I-213-2007
Amb el suport de:

Podria ser ver, i no haver passat mai
Dita eivissenca

Hola!
Som en Lluc Tur i Balansat, de can Daifa, per això tots em coneixen
com a Lluc “Daifa”, es protagonista des llibre que tens a ses
mans. Estic molt content que vulguis saber què em va passar.
Però abans que comencis a llegir et vull explicar algunes coses.
Som un al·lot d’onze anys, i com probablement tu també, visc a
s’illa d’Eivissa. Però hi ha una diferència: tu vius as s. XXI i jo as
s. XVI. Sí, exacte, fa quasi 500 anys! Estic segur que en tant de
temps hauran canviat molt ses coses a sa nostra illeta. Bé, no
només ses coses... Vull dir que quan llegeixis aquesta història veuràs
que, encara que tu i jo parlam sa mateixa llengua, jo, sa meua
família, es meus amics i, en fi, tota sa gent que surt a sa història,
parlam una mica diferent. Veuràs que de vegades usam paraules
diferents de ses que fas servir normalment, o que deim ses coses
d’una manera un poc distinta. Per això és fàcil que et trobis alguns
mots que no coneixes. No et preocupis! Ja hi he pensat. Mira, per
posar-hi remei he subratllat es que em pareix que ja no fas servir.
També he remarcat es noms d’alguns des animals, plantes i objectes.
Així, quan trobis un d’aquests mots subratllats, si vols, pots
mirar sa part de baix de sa pàgina on trobaràs s’explicació, de
vegades fins i tot amb dibuixos.
Però, si així i tot encara trobes alguna paraula o alguna expressió
que no entens, no t’atabalis. Pregunta-ho a ton pare o a ta mare,
ells ja t’explicaran què volen dir. I si ells no ho saben, pots provar
amb es teus “güelos” o es d’algun amic, que ells segur que ho sabran.
Idò ja està! Res més. Esper que t’ho passis molt bé amb ses meues
aventures.
7
Adéu!

Dedicat a tots aquells que s’estimen ses Feixes
i els volen un futur.

Capítol I
En Lluc Daifa
ixò era i no era una vegada fa molt i molt de
temps, quan...
Aquell matinet de començament de desembre de
l’any 1571 es solell pareixia tenir peresa de sortir.
Encara que ja era una mica tard, gairebé no s’havia
fet de dia a can Daifa. Tot era silenci, no es bategava
ni una mosca.
A sa costera des Puig d’en Valls, on es trobava aquella caseta, i a
tot es pla de Vila es temps pareixia haver-se aturat per mor de sa
boira gelada.
Dins sa cuina negra, ben tapat amb una flassada fosca i vella, en
Lluc encara dormia calentoi. Es seu matalàs, farcit de palla, era en
terra, però ben atracadet a sa caliuada des foc de sa nit anterior.
As seu costat, dins un catre, sa majora, na Maciana, roncava a les
totes, però això no molestava ni poc ni mica s’al·lot. Perquè d’ençà
que havia nascut, ja feia onze anys, sempre, sempre,
tant de nits com de dia, havia sentit
aquells roncs de sa seua
estimada majora. Allò li
era com sentir ses cigales a
s’estiu o es riquets a la nit.
Talment hi estava avesat.
Catre: és un llit plegable. És paregut a aquelles cadiretes que sa gent du a sa
platja i que es poden obrir i tancar, però més gros clar. Damunt sa tela es podia
posar un matalàs i ja està. Ja teniu un llit que es pot plegar i desar!
11

En aquelles hores es pares d’en Lluc, n’Andreu i na Isabet, també
dormien, però ho feien a s’únic dormitori des casament. N’Andreu,
que sabia fer de tot i bé, l’havia construït no feia gaire i tota
sa família n’estava molt contenta:
—Ara a can Daifa hi ha una casa de jeure! —solien dir amb orgull.
Una cuina llarga i vella, sa casa de jeure, nova de trinca, que feia
cantó i un porxet, era tot el que tenia can Daifa. Bé, en veritat
també hi havia un forn as tancó i un corral ben gros aferrat a s’altre
cap de sa cuina. Allí dins, damunt sa palla, dormien en Siulo i
na Roja, es bou i sa vaca més polits i tranquils que hagueu vist
mai. També eren s’única riquesa d’aquella gent tan pobra.
Sa família de can Daifa no tenia terres. Només podien sembrar
una mica de terra seca i un bocinoi d’hort que els deixava es
blonco Guillem, es germà gros de sa mare d’en Lluc que vivia en
una casa més rica a prop de sa Blanca Dona. Era tan poca terra
que tot just els dava per viure i, ben sovent, encara passaven una
mica de gana.
Tantost, a can Daifa, enmig d’aquell silenci alguna cosa es va
moure. No eren talment uns moviments gaire airosos. De fet,
aquella cosa bigarrada de verd, roig i blanc tenia un caminar molt
mal garbat. D’un bot, sa cosa d’ulls sortints i boca grossel·la, va
saltar d’en terra damunt es catre i tot just va anar a caure damunt
sa cara de na Maciana. Es roncs s’aturaren en sec i un crit fort i
llarg va sortir de sa boca mig tapada de sa pobra majora:
—Aaaaaaaaaaaaaaaaah! —Aquell cridel·lo va despertar d’un bot
en Lluc, però també va desvetllar son pare i sa mare. Fins i tot,
dins es corral, en Siulo i na Roja alçaren es cap.
—Lluuuuuuuuuuuuc! Llevau-me ara mateix aquesta bèstia del
Blonco = Oncle. O siga, un germà de ton pare o ta mare.
12

dimoni de damunt sa cara! —tornà a bramar sa pobra vella.
En Lluc, mig embambat per sa son i mig regirat per sa cridadissa,
es va aixecar d’un bot sense saber ben bé què passava ni on era.
Però, tot d’una que acabà d’obrir es ulls ho va comprendre i es va
tranquil·litzar. No n’hi havia per tant. Només era en Potes.
Potes Llargues era es nom complet des
calàpet d’en Lluc. Bé, tal volta hauríem
de dir calapatàs o calapatel·lo,
perquè aquell, ben de veres que era
un calàpet enorme. Talment ningú
no n’havia vist cap de tan gros mai.
A s’al·lot, li agradava dir que es seu
era el rei des calàpets. Però, si
alguna cosa era estranya en aquell
animal, de banda de sa grandària, era sa
mida de ses seues potes de darrere. Les tenia
tan llargues que, en caminar, el feien anar amb es cul ben alt i sa
boquel·la talment arrossegant per en terra. Si no hagués sét tan
lleig, hauria fet gana de riure... Però, na Maciana no reia mica, no,
i encara reia manco n’Andreu. Son pare d’en Lluc, en sentir aquella
cridadissa, s’havia aixecat d’un bot pensant que es pirates turcs
havien tornat a s’illa per prendre captius.
Calàpet: es calàpets o gripaus són uns animals molt semblants a ses granotes,
però solen ser més grossos. Quasi sempre surten de nits i, de dia no fan altre
cosa que dormir amagats davall d’una pedra o dins algun forat. No necessiten
tant s’aigua com ses granotes i per això es poden allunyar fins a tres o quatre
quilòmetres de ses basses o safareigs on solen viure. A Eivissa abans n’hi havia
molts, però ara, per mor de sa contaminació des adobs i es verins que sa gent
cala a ses plantes, ja quasi no en queden. Així que si mai tens sa gran sort de
veure un calàpet avisa corrents es teus amics del GEN que estaran molt contents
de saber on l’has vist. Ah! i sobretot, sobretot no li facis cap mal, ves a
saber... podria ser en Potes!
13

Allà, enmig de sa porta de sa cuina, vestit amb una camiota llarga
de drap, tot escabellat i empunyant una espasa vella, rovellada i
una mica torta, n’Andreu feia una fila que cuidava fer tanta gana
de riure com en Potes. Però ningú no reia, no. N’Andreu Daifa no
era de sa broma.
—Lluc! Us he dit mil vegades que no vull aquesta bèstia dins ses
cases! —va dir l’amo de la casa amb aquella veu forta i greu que
ho feia retronar tot.
—Però pare, si jo no l’he entrat. El que passa és que en Potes és es
meu amic i sempre em segueix. Jo no hi puc fer res...
—Mirau Lluc, avui, en anar-vo’n as Prat, us enduis aquesta bèstia
del dimoni. I si mai la torn a veure per aquinetes us ben jur que
aquell dia menjarem d’arròs amb calàpet. He dit! Ha quedat prou
clar?
Estava claríssim. Son pare d’en Lluc era molt bon home, però no
anava de bromes. I, això que son fill es fes amic des animals mai
no li havia agradat. Ell, com tothom que tengués dos dits de seny,
era de sa idea que només hi havia tres lleis d’animals: es que mos
ajuden a sa feina, es que es poden menjar i es que no aprofitaven
ni per a una cosa ni per a s’altra, i aquestos darrers, millor que no
es posassen as seu camí, i prou!
14

Capítol II
Es Prat
Ben aviat en Lluc ja es va haver vestit, i tot d’una es va calar en
taula, on sa mare li havia posat una escudellassa de llet calenteta
de na Roja amb una llesca de pa vell per fer sopes. Com que es
fred li feia venir molta gana s’ho va menjar tot ben aviat. Llavors,
va agafar sa barsa on duia es dinar i se’n va
anar cap as corral. Ben lligada amb
una corda va treure na Roja. Damunt
s’esquena de sa vaca, hi va pujar en
Potes, que s’hi quedà tot espatarrat,
i així, seguits d’en Siulo, aquella colleta
va momprendre es carrerany
que anava cap as Prat. Pes camí passaren
devora moltes feixes sembrades
de blat i ordi, just acabat de néixer, i que estaven
ben blancoies de sa gelada. Més endavant hi havia una
vinya molt grossa. Més enllà, barda avall, es veia una mar de verdor,
però no de res sembrat sinó d’herba que naixia tota sola. En
aquella ringla de terra ben ampla que hi havia tot rodant es port
de Vila sempre hi havia abundor d’herba fresca i tendra. I no
només a s’hivern, sinó també a s’estiu! Sa gent li deia es Prat, i sa
millor era que aquella terra no era de ningú, o més ben dit, era de
Barsa: és com una bossa tota feta d’espart amb dos anses i tapadora. A dins,
sa gent hi podia dur moltes coses, però, sobretot solien portar-hi es dinar si
anaven a fer feina al camp. Sovent també les utilitzaven per guardar-hi ses
coses de pescar com es fils, es hams o es ploms, fins i tot, per ficar-hi es peix
que havien agafat.
15

tots. As Prat sempre hi havia gent. Molts eren garrits que pasturaven
es bestiar des de ca seua, sobretot bous i vaques, però es
darrers anys també hi anaven manades d’ovelles. Cada vegada hi
havia més ovelles...
Així com es Prat s’anava atracant a la mar, sa terra s’anava fent
més i més molla; un poc més avant, s’aigua ja s’hi embassava, i
aviat allò ja estava tot ple de llimac, canyes i canyets, boves i
joncs. A aquell lloc, li deien s’Aiguamoll. Més enllà, a la Barra, sa
frontera entre sa terra i la mar tampoc no estava gaire clara. Així
mateix, de mica en mica, s’aigua s’anava tornant salada i, molt a
poc a poc, s’enfondia cap as centre des port de Vila.
As Prat, també hi acabava es torrent de sa Llavanera. Un torrent
ben gros que duia aigua gairebé tot s’any. Només s’arribava a eixugar
a darrers d’estiu, i encara només es anys més secs de tots.
As costat de llevant d’aquest torrent, i tot just arranat
a sa riba, hi havia un gran canyer on creixien
mesclades dues classes de canyes: unes
gruixades, eren de ses que se
solen trobar a ses vores des riu
i des torrents. Ses altres, anomenades
canyet, es feien
més baixetes i primes.
canya canyet
18
En aquest canyer ses plantes
creixien tan juntes que gairebé
era impossible entrar-hi.
Es pastors des Prat li deien es
Canar Fosc; allà dins, ningú
Llevant: segur que alguna vegada has sentit parlar des punts cardinals. Sí, allò
de nord, sud, est i oest. Idò, resulta que antigament, i encara avui dia, aquestos
punts també tenen altres noms. Per exemple, es costat per on es lleva (o siga
que surt) es solell, se li diu llevant que, dit de sa manera més moderna, és l’est.
Canar: així és com li deien en temps d’en Lluc a un canyer.

no hi volia entrar de cap de ses maneres perquè deien que en
sortia por.
Dur cada dia a pasturar es bou i sa vaca as Prat, i cuidar-se’n,
aquesta era sa feina de s’al·lot de can Daifa. Feia de pastor i tenia
molta sort, molta més que altres amics seus que havien d’anar
amb sos pares i germans a coure sitges o forns de calç. Aquells,
mesquins, es passaven es temps traginant llenya i pedres. Us
podeu ben creure que acabaven es dia tan cansats que talment no
podien ni amb l’ànima. En canvi, sa feina d’en Lluc i es altres
al·lots des Prat no era mica pesada i, a més, com que eren molts i
tenien molt de temps, es cuidaven passar tot es dia jugant.
Però, a en Lluc, aquell lloc també li agradava per mor d’un altra
cosa: s’aiguamoll era ple d’animals, i si una cosa estimava en Lluc
eren es animals, encara que no servissen per menjar o per treballar.
Anava a enguaitar-los d’amagat per veure què feien i com
menjaven. També solia caminar per s’aiguamoll per descobrir
nius. Si mai trobava cap animal ferit, mirava de curar-lo. Per mor
d’això, molt sovent havia arribat a fer maners animals que altrament
eren d’allò més poruc i escalabrat.
Així mateix, as Prat no tot era tan bo: sa gent que s’hi passava
molt de temps, sovent emmalaltia de febres tercianes. Tothom
pensava que sa culpa la tenien ses aigües embassades perquè on
més es dava aquesta malaltia, de banda des Prat, era a ses Salines,
i s’única cosa que tots dos llocs tenien en comú era justament
això: aigua que no corria, aigua embassada... i que feia mala olor.
Aigua podrida, en deia sa gent. En Lluc estava convençut que s’aigua
tota sola no devia ser es problema, o si més no, no podia ser
tot es problema. Al cap i a la fi, a ses Salines s’aigua era salada i a
s’Aiguamoll, en canvi, dolça. S’olor, o millor dit, sa pudor que se
sentia en un i altre lloc era ben diferent. També eren distints molts
des cucs i animals que hi vivien. Llevat de s’aigua estancada poques
coses eren iguals. Així i tot, hi havia un animal que sí es trobava
a ses dues bandes: es moscard. Cents, milers, segur que fins
19

i tot milions de moscards era el que hi havia a s’Aiguamoll i a ses
Salines. Aigua embassada sí, però moscards també, això era el
que lligava aquells dos llocs on sa gent emmalaltia. En Lluc havia
fet aquesta idea després de pensar-se molt el que un dia havia sentit
a dir as metge, mentre tornaven de s’enterrament d’una dona
que havia mort per mor de ses tercianes:
—Ses febres tercianes no les fan ses aigües, sinó sa picada des
moscards que hi viuen.
En Lluc, després de molt cavil·lar-hi, estava convençut que es
metge deia ver. Però, en general, sa gent no solia fer gaire cas del
que deia aquell vell. Consideraven que ses coses que explicava
sobre es cos i sa salut eren molt males d’entendre i que dava raons
encara més increïbles per explicar per què sa gent emmalaltia o es
guaria. En canvi, es capellans daven unes explicacions que eren
molt més bones de creure: ses malalties, com totes ses ventures i
desgràcies que passaven a ses persones, passaven perquè Déu així
ho volia... I si alguna cosa no s’entenia, allò era cosa de Déu, i es
hòmens no eren ningú per entendre-ho ni manco per fer-se’n preguntes.
Fos com fos, i per tal d’acabar amb aquest problema de salut, ja
feia molt i molt de temps que la Universitat havia fet pública una
ordinació que deia: “tot qui dessequi terra a l’aiguamoll es convertirà
en l’amo”. Però, sa gent mai no n’havia fet gaire cas, no perquè
no volguessen sa terra, sinó perquè cap pagès no tenia es sous per
pagar ses carretades i carretades de terra que s’havien de traginar
de ben lluny per poder dessecar encara que fos un petit bocí d’aiguamoll.
Allò no es pagava es treball. Així que, tot i sa llei, s’Aiguamoll
estava igual que sempre i així pareixia que hauria de
seguir per molt i molt de temps...
Aquell dia però, en Lluc va saber que ses coses havien de canviar
més aviat que ningú no s’havia pensat. Sa raó d’aquest canvi era
a Vila.
20

Es darrers anys, a sa ciutat, sa gent estava molt arregirada per mor
des corsaris turcs. Aquestos, d’un temps ençà, atacaven molt sovent.
A més a més, portaven uns canons nous que anaven amb
pólvora i llançaven ses bales tant fort que tot sovent tombaven
algun tros de ses murades de sa ciutat. Era per això que no feia
gaire havien començat a construir unes murades noves, molt més
grosses, llargues i altes. Realment eren enormes comparades amb
ses antigues.
Ja podeu pensar que per poder fer una obra tal hi treballava una
gentada. Uns havien de treure sa pedra de ses pedreres, altres la
carejaven, altres coïen forns de calç i uns altres construïen es murs.
Finalment, encara hi havia gent que es dedicava
a traginar carretades i carretades de terra
per reomplir sa part de darrere des murs que
s’anaven aixecant perquè encara fossen més
forts.
Universitat: …universitat? Però això no és com una escola per a al·lots grossos
on s’estudia per ser metge, advocat i coses així? Sí, tens raó, una universitat és
això, però també és un altra cosa. Antigament a Eivissa, durant molts de segles,
hi va haver una Universitat que no era per aprendre. Veiam, segur que has sentit
a parlar ben sovent as teus pares o mestres des Consell d’Eivissa i també
has sentit a parlar des ajuntaments, no és ver que sí?
Idò, la Universitat d’Eivissa era encara més que ara es Consell i es ajuntaments
tot junt. Allí es decidien ses lleis i s’intentaven arreglar es problemes des
eivissencs. S’edifici era part d’on ara hi ha es Museu Arqueològic de Dalt Vila.
21
Universitat

En Mateu Besora, es millor amic d’en Lluc d’entre es pastors des
Prat, va ser qui li ho va dir.
—Daifa, Daifa! Lluc! —cridava, mentre s’atracava corrent—.
Sabeu què diuen per Vila?
—No, no ho sé mica.
—Idò, que es nou governador vol dessecar tot s’Aiguamoll. Que
bé no?
—Sí, sí —contestà en Lluc amb poques ganes—, però d’on traurà
tanta terra?
—Diuen que en farà servir de sa que estan portant per reomplir
ses noves murades que fan a Vila.
—Ah, ja —va dir en Lluc sense gaire ànim.
—Però, és que no estàs content? Així acabaran amb ses febres tercianes!
—Sí, bé això sí, però...
—Però, què?
—No, no, res, és igual...
El que en Lluc no es va atrevir a dir, perquè tanmateix ja sabia que
ni en Mateu Besora ni ningú no l’entendrien, era que ell no se’n
folgava, tant d’aquella notícia perquè sabia que si desapareixia
s’Aiguamoll també desapareixerien es seus amics, es animals que
hi vivien. Tots ells necessitaven s’aigua.
Folgava = alegrava.
22

Capítol III
S’Aiguamoll
Aquell dia tocava aventura. Com ja havia fet tantes altres vegades,
s’al·lot es va arromangar es calçons i, amb en Potes Llargues
damunt es musclo, es va endinsar a s’Aiguamoll. Després de
molta estona de xopollar dins aigua, fang i llimac, en això va veure
darrere d’una bova molt grossa alguna cosa blanca que es movia
d’una manera estranya.
S’hi va atracar molt en senyet i va trobar una garseta blanca
que tenia una pota rompuda.
Musclo = muscle.
En Lluc es va aturar en sec i va començar
a cavil·lar què podia fer amb aquell
cas tan greu. Va mirar cap a la dreta
i va veure uns canyets, llavors es va
23

girar una mica més i va veure unes jonqueres...
—Ja ho sé! —digué as calàpet, que es mirava
en Lluc i aquell pardalot blanc fent cara de
no entendre res de res—. Encuida’t de sa
garseta que jo torn tot d’una —en Potes
tancà es ulls i es calà a dormir. Com sempre
no semblava haver entès res.
Mentre se n’anava cap as canyets, es garrit
va treure es raor de dins sa butxaca i, en
arribar, trià una canya que li va parèixer ben
grossa i dreta i la va tallar. Després se n’anà
cap a ses jonqueres i tallà dos des joncs més
llargs que va trobar. També agafà uns tanyets de
solsera que va trobar més a prop de la mar i, amb tot allò, se’n va
entornar cap on eren es pardal i es calàpet. En sentir que en Lluc
arribava, en Potes va mig obrir un ull, però aviat el tornà a tancar
i va seguir dormint.
S’al·lot s’assegué en terra, agafà sa garseta i, molt alerta, se la va
calar entre ses cames per a què no li fugís. Tot seguit, tallà un tros
de canya i el va atracar a sa pota trencada.
Li va parèixer que era massa
gruixat i en tallà un altre més finet.
Després va asclar sa canya des llarg
per la meitat i va fer igual amb sos
joncs. Llavors, va agafar es tanys de
solsera, els va posar damunt un mac i
els va picar amb un codolet. Quan
aquella herba es va haver tornat una
pasteta verda i salada, la va posar damunt
sa ferida de sa pota des pardal.
Allò, li ho havia ensenyat a fer sa majora,
na Maciana, i anava molt bé perquè ses ferides
guarissen prest i no s’enverinassen.
24

Després, va adreçar sa pota rompuda de s’animal i hi va calar ses
dues ascles de canya de manera que l’aguantassen ben dreta. Per
acabar, ho va ben lligar tot amb ses tires de jonc; amb una de ses
que li havien sobrat va lligar sa garseta per s’altra pota a sa mata
de bova, i encara va fer servir sa darrera tireta de jonc per lligar en
Potes. Tot seguit es va aixecar i en una basseta que hi havia a prop
va agafar una ambosta de cabots. Va tornar i els va dar a sa garseta
perquè se’ls menjàs.
—Ja està! —digué tot content en Lluc as pardal—. Demà vendré
per dur-te més menjar i així, en uns quants dies, podràs tornar a
caminar, segur! I tu, Potes, em sap molt de greu, però no puc fer
altra cosa, ja saps que mon pare no t’hi vol per casa... Però, demà
tornaré. Entretant menja molts de moscards!
Després d’això, s’al·lot se’n va anar cap as Prat, on havia deixat en
Siulo i na Roja. Per quan va arribar on eren es bou i sa vaca es sol
ja s’amagava darrere es puigs. Convenia no entretenir-se gaire si
volia arribar a ca seua abans no es fes de nits.
Tot es camí de tornada a can Daifa en Lluc va estar pensarós: d’alguna
manera havia d’evitar que es seus amics animals desapareguessen
d’allà. Però com s’havia de fer? No en tenia ni idea i això
l’entristia molt.
Aquella nit s’adormí rondinant alguna solució.
Mac: pedra grossel·la.
Enverinar = infectar.
Còdol: un còdol és una pedra ben redona. En algunes platges se’n troben moltes.
25

Capítol IV
Ses vies misterioses
Era diumenge i, com cada diumenge, en Lluc no havia d’anar as
Prat, ni a ajudar son pare, ni fer cap altra feina. De fet, no havia de
fer res de res.
—En diumenge no es treballa! —solia dir sovent sa mare.
I sa majora, que per cada cosa tenia una dita, afegia: sa feina en
diumenge, el diantre se la menja!
Així que aquell diumenge, com tots es altres, en Lluc només tenia
per feina donar menjar a en Siulo i na Roja. Un parell de bons manats
de palla i dues ambostes de garroves varen ser es “menú dominical”
d’aquells dos animals tan grossel·los. Tant es bou com
sa vaca eren d’un color marró encès, talment com sa terra més
roja en haver-la llaurat. Tot i que tots dos tenien banyes, aquestes
eren més aviat curtes i gruixades. En veritat les tenien arredonides
i mirant per avall. Més que per envestir, es diria que servien per
tapar-los es ulls des solell.
Sempre que en Lluc havia demanat a son pare per què havia posat
es nom de Siulo as bou, aquell li havia respost que era per mor de
sa remor que feia en llaurar. N’Andreu era de sa idea que quan
s’animal alenava fort feia una remor que pareixia ser com si siulàs.
As garrit, mai no li va parèixer que aquell esbufec tengués res a
veure amb siular, però tampoc no importava gaire. Ara bé, el que
s’al·lot de can Daifa mai no va entendre de cap de ses maneres
era per què es de ca seua varen posar Roja a sa vaca. D’acord que
no era mentida: sa vaca era d’aquell color. Però, en Siulo també era
roig. I, el que era més, tots es bous i vaques de s’illa eren des mateix
color! És que es de ca seua no ho veien? Aquell nom no treia
27

cap a res, no aprofitava per destriar aquell animal de cap altre!
S’al·lot va pensar, com tantes altres vegades, que as grossos no hi
havia qui els entengués. Tanmateix, ell no estava aquell dia per
pensar gaire en noms de vaques ni en romanços.
Un altre pensament li rondava es cap des dia abans ençà. Era allò
que li havia dit en Mateu i que a la nit li havia confirmat son pare:
—Sí fill meu, sí que és ver, a mi també m’ho han dit. Pareix ser
que es governador i uns amics seus volen comprar una manada
d’ovelles molt grossa! En Joan Rota Blanca m’ha dit que per Vila
sa gent conta que volen dur a Eivissa cents i cents d’ovelles!
—Però pare, per què volen tant de bestiar? Que no veuen que no
hi ha prou gent damunt s’illa per menjar-se tanta carn?
—No Lluquet, no és això... El que diuen és que volen fer algun
sou venent sa carn, però que, per damunt tot, volen fer una ensouada
venent sa llana, que pareix ser que ara es paga molt cara.
—I clar... per a moltes ovelles han de mester moltes pastures...
—afegí en Lluc, gairebé pensant en veu alta.
—Just! I com que ara hi ha molts de treballadors traginant terra
per reomplir ses noves murades... Només es tracta que mani canviar
es lloc on calar sa terra d’una de cada quatre carretades... I ja
està! Ben de veres està molt ben pensat. Ja era hora que algú fes
quelcom per acabar amb ses tercianes. I si, a més, en poden treure
profit per a ells, molts anys i bons!
Sa mare i sa majora feien que sí amb so cap donant sa raó a l’amo
de la casa. Allò sí que sí que era una molt bona notícia. Tothom
hi estava d’acord. Ses febres tercianes eren una desgràcia que
Febres tercianes: és una malatia que també li diuen malària o febre groga
perquè, a sa gent que la pateix, se li torna sa pell groga. També fa venir febre i
molt d’acansament. És bastant greu i qui la pateix pot arribar a morir. S’encomana
per sa picadura d’un moscard. A Eivissa ja fa temps que ningú no té
aquesta malaltia però a altres parts del món encara hi és.
28

només es dava on hi havia aigua embassada i, per mor d’això,
només es podia acabar amb elles llevant s’aigua, és a dir, dessecant
es aiguamolls. A ses Salines, cada any molta gent també hi emmalaltia
de tercianes, però allò no tenia remei. Si allà no hi hagués
aigua, as estanys tampoc no es faria sal. I, si a Eivissa no es fes
sal, sa gent ja podia agafar es trastets i partir. Sa sal era sa major
riquesa de s’illa. En anys de sequera i de males collites es bescanviava
sa sal per blat i, gràcies en això, no es morien de fam. També
es feia servir sa sal per pagar es rescat quan es pirates agafaven
algun catiu. Què hagués sét des eivissencs sense sa sal?
“Una benedicció de Déu”, deien es capellans quan parlaven de sa
sal. “Però, com que a la Terra hem vengut a patir”, afegien, “sa felicitat
no pot ser completa i per mor d’això Déu mos envia es turcs
i ses tercianes. Per posar-mos a prova!”. Talment així ho havia sentit
a dir a mossènyer des de dalt sa trona. I, tothom pareixia estarhi
d’acord. Tanmateix, en Lluc no n’estava gaire convençut. Què
vol dir que Déu mos envia ses Tercianes? Ell havia vist morir alguns
des seus amics pastors des Prat i encara infantons més petits
per mor d’aquella maleïda malaltia. I molts més estaven ben fotuts,
mesquins, per mor de ses punyeteres febres. Aquells garrits
eren bons al·lots! Déu no podia voler que ells patissen, i molt
manco que s’arribassen a morir! Si cas ho podia voler el diable...
Però, alguna cosa a dins seu deia a en Lluc que es turcs i ses tercianes
res tenien a veure amb Déu ni amb el dimoni.
Estava clar, ses tercianes eren una cosa terrible i injusta i, si s’assecaven
es aiguamolls, era ben segur que aquella espantosa malaltia
també s’acabaria... Però, si assecaven es
aiguamolls també desapareixerien tots es pardals,
peixos, granotes i calàpets que hi vivien.
Alguns fugirien, d’altres moririen i, a la fi, tots
es seus amics de s’Aiguamoll també desapareixerien...
29

Tot això pensava en Lluc mentre anava pes carrerany que pujava
dalt es Puig d’en Valls, on havia decidit passar sa resta des matí
buscant múrgules i pebrassos per dins es boscarrí.
Tot d’una d’arribar as redol que ell coneixia va veure una gran esteresa
de petits bolets amb es capell gris negrós
vellutat.
—Fotri nat! Enguany no s’han fet gaires pebrassos,
però d’esteperols ja veig que no en
tendrem manca!
En Lluc va collir esteperols, esteperols i més
esteperols fins que se’n va afartar. I, en tenir
es cistelló caramull, es va asseure dalt
d’una roca ben llisoia que va trobar allí
propet. En això sentí un so que li va posar
es pèls de punta. Aquells piulos de mal
averany li eren ben coneguts, i mai no li havien
agradat. Sa gent deia que era
es cant de ses olibasses. Però, en
olibassa
Lluc sabia ben cert que ses olibasses
feien una crida molt diferent. El que ell havia sentit
eren es piulos d’un mussol.
Justament això li va cuidar glaçar sa sang. Tothom
sabia que, quan se sentia aquell so tres vegades seguides,
algú havia de morir. Però es mussols només sortien
de nits, mai del món en Lluc no havia sentit
mussol
aquell cant de dia. S’al·lot començà a mirar cap on
sortien aquells sons ferests. Sabia, encara que no el
pogués veure, que hi havia un mussol. En això, una
au petita, redona, des color de sa carrasca de pi i amb uns ulls
grocs ben grossos se li va plantar davant sense demostrar cap mica
de por. En Lluc va fer un bot i obrí es ulls, més encara que es mussol.
Ben bé sabia que es pardals de vegades feien coses estranyes,
i que sovent no eren gaire porucs, però tenir davant es nas un
30

mussol sense por que cantava de dia... Allò ja passava de mida.
Sense saber ben bé per què, a poc a poc es garrit es va aixecar i,
gairebé sense que s’afinàs, començà a caminar cap as pardal. Allò
era increïble, per més que s’atracava, s’animal no es bategava.
Només seguia mirant en Lluc amb aquells ulls grocs tant
grossel·los. As cap de les cent quaranta, s’al·lot s’hi va atracar tant
que només estirant es braç l’hauria pogut tocar. Just en aquell moment
es mussol va fer una voladeta i s’allunyà unes passes. Es garrit,
talment encantat, el va seguir i cada vegada que s’hi acostava
prou com per poder-li dar ses mans, s’animal tornava a fer un bot.
Així, a poc a poc, tot seguint aquella au, es va anar allunyant més
i més d’on s’havia assegut. A la fi, sense gairebé saber com, arribà
a un lloc on hi havia una penya grossassa. Encimbellat dalt aquell
mac es mussol girà es cap en redó, i mirant-se s’al·lot per darrera
vegada, pegà un gran bot, i descomparegué de sa vista, mentre
feia uns piulos ben forts i estranys.
Va haver de mester una bona estona per tornar en compte d’allò
que havia acabat de veure. Després, tot mirant es va acatar que
mai no havia estat en aquell lloc des puig, i molt manco no havia
vist mai aquell penyal. Sense pensar-s’hi hi va pujar. Cregueus que
d’allà dalt sa vista era ben bona. Baix, es veia ca seua, i també altres
casaments; més enllà, grans terços de blat i vinyes, alguna olivera
vella escampada i, més avant, es Prat i s’Aiguamoll que anava
des de Talamanca fins a prop de ses cases de sa Penya. També es
veia Dalt Vila, fins i tot, cap a migjorn, tatava s’illa de Formentera.
Es dia era molt clar, s’hi veia molt, però que molt bé. Tan bé que,
en això, en Lluc aturà sa vista, fixà sa mirada, i sense afinar-ho
anà obrint sa boca.
—Però! Però què redepunyetes és allò! —digué, sense pensar que
parlava tot sol.
Mirava es Prat sense acabar-se de creure el que estava vent. Ell
Migjorn = sud.
31

s’hi havia passat mitja vida, i mai no havia vist res d’allò que ara
es seus ulls veien amb claredat.
—Què redefotris són tot aquest munt de vies?
Allò que veia s’al·lot eren unes vies llargues on s’herba era d’un
color més fosc. Aquelles vies llarguel·les es veien unes devora ses
altres i, cada tant de tros, es creuaven amb altres de tal manera
que totes juntes feien com una xarxa de rectangles.
Quan arribà a ca seua, trobà sa mare i sa majora fent formigons
per dinar. N’Andreu seia en una cadira tallant un canonet de canya
per fer-se una pipa nova. Ses dones quan veren tota aquella cistella
de bolets se n’alegraren molt.
—Ja està bé. Així no haurem de gastar tant de blat —digué sa
mare, mentre seguia esquitant sa farina amb un tanyet de pi.
—Mon pare! Què són aquelles vies des Prat?
—Quines vies deis fill? —li contestà aquest, sense fer-ne gaire cas.
—Aquelles de s’herba més fosca.
—Herba més fosca? Vies as Prat? ...Que tal volta us heu begut
l’enteniment fill meu?
—No pare! Que jo les he vist susara—. I tot d’una s’al·lot explicà
as de ca seua allò que havia vist de dalt d’aquella penyassa, i com
hi va arribar seguint es mussol sense por. Quan va haver acabat sa
història son pare li esvergà:
—Mirau fill meu, jo he nascut en aquestes cases i aquí m’he criat.
Aquinetes he viscut tota la vida. Aquí nasqueren, visqueren i moriren
mon pare i mon major en Joan, Déu els haja perdonat. I tots,
mentre vàrem ser petits i no aprofitàvem per altre, férem de pastors
as Prat. Talment com vós feis ara Lluc. Idò bé, ni jo he vist mai
semblants vies as Prat, ni mon pare, ni mon major, ni ningú mai
Via = franja.
Susara = ara mateix.
32

no me’n parlà, de semblants coses. Ah! I tampoc no he vist mai
aquesta penyota que deis que hi ha dalt es puig. Així és que més
valdrà que us oblideu de tot aquest romanço, perquè sa més fàcil
és que ho hagueu somiat. He dit!
Llavors, tothom va tornar a sa seua feina i, per uns moments, a
can Daifa es va fer es silenci. Tots sabien que quan l’amo de la
casa acabava de parlar declarant “he dit!”, ja no importava afegir
res més. Sa cosa es dava per parlada, tancada i ben acabada.
Aquell diumenge, mentre dinaven d’aparellat de formigons amb
bocinets de carn de colom i esteperols que tant agradava a sa família,
s’al·lot no parava de delibatar pensant en allò que havia vist.
Perquè ell bé sabia que tot allò que havia contat ho havia viscut i
vist ben de veres. Ell no ho havia somiat, i estava segur que allò
que havia contat, per estrany que pogués parèixer, no era cap
somni ni cap encanteri...
En haver dinat, na Maciana, que era as tancó fent s’escurada, cridà
son nét. Quan va arribar, i tot mirant que ningú no els ves ni els
pogués sentir, li demanà:
—Lluc, estau segur que allò que heu vist era un mussol?
—Sí majora, tal com ho he dit. I m’ha cantat tres vegades.
—Vaja, vaja... —digué sa velleta, tot mirant-se’l de dalt baix.
—Vaja, vaja, què? —contestà en Lluc, a qui tot allò no feia cap gràcia.
—Idò sapigueu que això és una senya —respongué sa majora,
parlant molt fluixoi i amb un to de misteri.
—Una senya? Voldreu dir un mal averany. Tothom sap que quan
es mussols canten...
—No, una senya —el va interrompre na Maciana—. Ma majora
Fracisca, em va dir una vegada fa molt i molt de temps, quan jo
encara era ben petita, que si una persona sent un mussol a cantar
tres vegades a la nit és un mal averany..., algú morirà, però que si
Delibatar = dar-li voltes a un assumpte.
33

el sent a piular de dia és senya de bonaventura.
—Però, una senya de bonaventura de què?
—Això no ho sé mica Lluc. Només sé que serà una cosa bona.
—Però, bona per a qui?
—Per a vós... i per a tots, supòs. Així és que us en siga l’enhorabona.
I ara no diguésseu res de tot això que hem parlat a ningú,
que llavors tot arriba a orelles des capellans, i aquestos no fan més
que veure bruixeria en tot.
—Però majora, què vol dir aquesta senya bona?
—No ho sé, això ho haureu de trobar vós, perquè per a vós ha sét
sa senya... I ara no en tornem a parlar més. He dit!
—Sant tornem-hi! Un altre que ho ha d’acabar tot amb un “he
dit!” —remugava s’al·lot, mentre se n’anava cap as Prat.
Caminava a les totes, es solell ja començava a anar baixet i en Potes
encara no havia menjat. Però, sa que de ben de veres el feia anar
tan acanat eren ses ganes de veure de ben a prop aquelles vies.
Quan, finalment, va ser as
Prat, el travessà a grans gambades
finsos que arribà on,
uns dies abans, havia hagut
de deixar es calàpet per mor
d’un altre “he dit!” de son pare. Tot
i que estava lligat per una anca, el
trobà ben dormit. Quan va obrir es
ullel·los per veure qui el tenia a coll, en Potes
no li va fer senya d’anar gaire empipat. Es calapatàs
es va mirar es grapat de cucs de Sant Antoni que
s’al·lot li havia portat i, sense pensar-s’hi gaire, va començar a
menjar-se aquelles bolletes grises i cruixents que tant li agradaven.
En Lluc, en veure que s’animal es mostrava tan tranquil i content,
Anar acanat: estar molt enfeinat i fer molta via per fer ses coses. Estar estressat.
34

va pensar que tal vegada no importava tenir-lo fermat. Tanmateix,
no seria bo a tornar tot sol a can Daifa. I, dit i fet, en un tancar i
obrir d’ulls el va haver amollat.
—Au, Potes, ja sou lliure!
Es calàpet se’l va quedar mirant amb una carota que just pareixia
voler dir: lliure de què i per a què?
—Demà tornaré, i ara me’n vaig que he de veure una cosa molt
misteriosa. Adéu!
En Potes es va aplatar i amb sa mateixa va tancar es ulls... No, es
misteris mai no l’havien apassionat gaire.
En tornar as Prat s’al·lot començà a caminar d’un lloc a s’altre per
tal de trobar ses vies. Però, com més anava manco hi veia. Tot era
igual, s’herba era sa mateixa pertot, es color també era igual. Però,
on eren ses vies? Ell des de dalt sa penya des Puig
d’en Valls les havia vist ben bé. Idò per què no les
veia ara? Quina llei d’encanteri era aquell? Allò no
podia ser de cap de ses maneres. Aquell mateix
matí les havia vist, i ara, res de res!
Al cap d’una bona estona de córrer Prat amunt i
Prat avall es rendí. Està bé, pensà, devia ser ver allò
que deia mon pare. Tal vegada aquí no hi ha hagut
mai ni vies ni res que no fos herba. Es coneix que
m’ho dec haver imaginat, o tal volta és que no hi
veig bé de lluny.
Amb so cap cot, en Lluc Daifa travessà per
darrera vegada es Prat, però ara per agafar
es camí de ca seua. Se’n tornava. Tanmateix,
era vist que no feia altre que perdre es
temps. Aquestos pensaments li ballaven dins
es cap quan va veure davant seu un arbre. Era
un arbre que ell i tots es pastorets des Prat ben
coneixien: es Ginjoler des Prat. Sa veritat era que de ginjolers n’hi
havia pertot arreu, sobretot as horts. Però, aquell era diferent. Era
35

enorme, es ginjoler més gros que ningú hagués vist mai. Tenia
una soca tan gruixada que un home s’hi podia amagar darrere,
feia es gínjols més bons i dolcets que hagueu menjat mai i, sa millor
de totes: com estava as Prat, era de tots i, per tant, sa garrideia,
en arribar es temps, hi podia anar a menjar tants gínjols com volia.
Tantost, en Lluc es va aturar en sec. Es quedà mirant fixo s’arbre.
Just en aquell moment, com una llambregada, va recordar que
aquell matí, des de dalt sa penya, havia vist com una de ses vies,
justament una de ses més llargues i amples, passava aferradiua as
Ginjoler. Gairebé corrent s’hi va atracar i, tot d’una, va començar
a mirar pes costat, on recordava haver vist sa via fosca. Però, altra
volta res. Res de res. Per més que miràs i remiràs, allinetes no hi
havia cap cosa que fos diferent. Estava clar, tot havia sét un somni.
En això, enmig de tanta herba alta, entrepussà amb alguna cosa
forta. Es va arrufar i va descobrir, tot sorprès, sa cabota d’una estaca
clavada en terra. Però, què dianyes feia allí una estaca? Sense
pensar-s’hi, ni sense saber ben bé per què, començà a gratar per
desenterrar aquell pal clavat. Quan encara no n’havia descobert ni
un palm, li aparegué un caire de fusta que resultà ser, un tauló!
Estava tot negre i pareixia ser molt vell. Si més no, tan vell com
s’estaca mateixa. Va seguir escarabatant es llarg des tauló i as cap
d’uns deu palms va descobrir una altra estaca. Seguí furgant i
trobà un altre tauló, i més endavant una altra estaca. S’al·lot s’adreçà,
i va ser llavors, mirant-se aquella filerada de taulons i d’estaques,
que va tenir sa idea. No sabia per què, però n’estava
convençut. Va seguir gratant, però aquesta vegada allunyant-se
des taulons i, quan portava un solc de devers dues braces, ses
mans li toparen amb una cosa forta.
—Ho sabia! —cridà.
Va furgar un poc més, i aviat aparegué un altre tauló i una altra estaca
i un altre tauló. Allò marcava una segona línia, i aquesta
anava paral·lela a s’anterior. I sa millor era que aquelles dues filerades
paral·leles d’estaques i taulons marcaven una direcció i una
36

amplària que talment lligaven amb sa via més grossa que havia
vist as matí des de dalt sa penya!
Amb tot, es solell ja s’havia post i feia un fred que pelava. En Lluc
va fer un pensament, agafà es camí de can Daifa i gairebé corrents
aconseguí arribar-hi abans no es fes fosc.
Mentre tots estaven en taula menjant-se unes bones sopes d’all
amb frígola ben calentetes, en Lluc va explicar allò que havia trobat
aquell solpost. En sentir sa història tots es miraren estranyats,
però ningú no li va poder aclarir què era allò ni per què estava allí.
A la nit li va costar adormir-se. No feia més que cavil·lar en el que
havia vist: taulons, estaques, vies, un mussol, sa penya... Però, què
dimonis era tot allò? I com podia ser que mai abans no hagués
vist cap d’aquelles coses? I què devia voler dir sa “senya”? Na Maciana
li havia dit que era un bon averany. Però, sa cosa certa era
que s’Aiguamoll estava condemnat, i amb ell tots es seus amics
animals que hi vivien. Per més voltes que li dava, no li pareixia
que allò fos res bo, ans al contrari.
El sendemà no va importar que ningú el despertàs. En sentir cantar
es primer gall es va aixecar com un llamp. Encara era ben de
nits, però li era igual, frissava per arribar as Prat, frissava per aclarir
es misteri...
Quan en Lluc, en Siulo i na Roja arribaren a lloc tot just es feia de
dia. Ells, que sempre solien arribar des darrers a ses pastures, avui
eren es primers. Anant a les totes s’al·lot es va atracar as ginjoler.
S’ho va mirar tot de nou, va pensar que tal vegada amb sa llum
venint de s’altre costat... Però res, res de res. Allò seguia sense
tenir ni cap ni peus. Però li era ben igual, ell no es donaria tan fàcil.
Agafà s’aixada que havia portat i començà a cavar a sa vora d’un
des taulons.
Donar-se = rendir-se.
37

—Si es secret està enterrat, amb aquesta aixada jo el trauré!
—digué, i tot d’una es posà a cavar com només ho podria fer un
fameliar.
De bon començament no va trobar res més que terra. Però una
terra que com més avall anava més fosca i més fina es tornava. En
haver enfondit dos o tres palms més, allò, més que terra, ja cuidava
parèixer argila negra. En va agafar una bona ambosta, la va
ben palpar i se la va mirar de més a prop... Què eren aquelles coses
més fortes? Quan les va fer netes, va veure uns caragolets petits
de forma llargaruda i d’un color
negre molt lluent. Els va reconèixer
tot d’una.
—Caragolins de Barruguet!
...Caragolins de Barruguet?
Com pot ser? Però si aquestos
només viuen a s’aigua dolça
que corr. Què redepercanitrus
fan aquí aquestos caragols?
Els havia vist moltes vegades dins s’aigua de ses fonts, fins i tot
n’havia vist molts aferrats as sòl des riu una vegada que va anar a
maig amb sos de ca seua. Però, per més voltes que hi dava no s’explicava
què hi feien aquells caragolets, allí. Tot i així, una cosa era
ben clara: si en aquell lloc hi havia caragolins de barruguet, era
segur que hi havia corregut aigua dolça.
Era claríssim, tan clar com s’aigua: dins sa via que formaven ses
dues tiranguelles de taulons i estaques hi havia passat aigua dolça.
Allò, era com... Com una sèquia! Però, què punyetes feia una sèquia
as Prat? I qui l’havia fet?
I quan? I sobretot, per què?
38

Capítol V
Sa rondaina des moro
En Lluc estava molt content. Son pare tot just havia cobrat i, havia
cobrat en moneda! Li havien pagat algunes lliures per una feina
que havia fet de picapedrer en unes cases d’un senyor ric. I ara, es
de ca seua baixaven a Vila per comprar as mercat. De normal, ell
hauria quedat as Prat cuidant-se des bestiar, però aquesta vegada,
després de pregar i pregar, li hi deixaren anar. Baixar a Vila era
una de ses coses que més li agradaven, tot i que també li feia una
mica de por. Hi havia tanta de gent! I tan diferent! Molts eren pagesos
com ells, però és que n’hi havia de per tots es quartons de
s’illa. També es podien trobar mariners de moltes bandes. Sovent
aquestos parlaven com ells, tot i que amb accents diferents i, de
vegades, feien servir alguna paraula estranya. Solien venir de Mallorca
o de Maó, de sa ciutat de València o de Barcelona. Altres, en
canvi, eren forasters que venien de terres més llunyanes i parlaven
altres llengües que, a en Lluc, li semblaven més o manco comprensibles.
Son pare li solia explicar:
—Escoltau fill meu, aquestos hòmens parlen sard, aquells sa llengua
d’oc, aquest parla cors i aquestos altres es castellà...
També hi havia es soldats, que anaven amb aquelles vestidures
tan polides. De vegades, fins i tot es veia algun senyor de Dalt
Vila. Aquestos, gairebé sempre, acompanyats d’algun des seus esclaus.
D’esclaus també n’hi havia, i no pocs, uns eren moros i d’altres
cristians, i tant podien ser eivissencs com de fora. Però, fos
com fos, per en Lluc Daifa hi havia una cosa que era ben clara, i
era que a tothom se’l podia conèixer per sa roba. Segons com vestia
i sense haver de preguntar res, ja se sabia si era de s’illa o de
fora; si era ric o pobre; senyor o pagès, capellà, esclau o soldat.
39

Així com anaven pujant, i com més s’atracaven a s’església de
Santa Maria, més gent i més al·lero anaven trobant. Finalment, sa
família de can Daifa arribà a sa plaça de sa torreta. Allí era es mercat.
Tot d’una d’arribar n’Andreu i na Isabet començaren a recórrer
ses parades per tal de trobar, regatejar i bescanviar tot allò
que havien de mester. Però, abans de separar-se pares i fill, n’Andreu
es girà cap a s’al·lot i, tot seriós, li digué:
—Jau! Perquè us pugueu comprar alguna coseta. Son pare allargà
sa mà i li va dar un sou.
—Gràcies! —contestà en Lluc sense acabar-s’ho de creure i sense
poder deixar de mirar sa lluentor d’aquella monedeta de billó.
Son pare li havia dat una moneda! I no era un simple diner , sinó
tot un sou!
—Es hòmens que fan bona feina
també es mereixen cobrar —va dir
tot seriós n’Andreu a son fill.
Estava meravellat. Era sa primera
vegada que algú li regalava alguna
cosa i, a més era una moneda! En veritat,
un sou no era gran cosa però, així mateix, aquell era es seu
sou. Mai no havia tengut una moneda que fos seua. Segur que hi
podria comprar un parell de llimonets dolços i una ambosta de
murtons o qui sap, tal volta, si regatejava bé, li daria per una escudelleta
d’arrop.
Tot d’una, s’al·lot començà a rodar i ensumar per entre ses taules.
Allò era talment un espectacle. Es mercat era una gentada venent
tota llei de coses que us pugueu imaginar. Hi havia qui venia ver-
Diners i sous: encara que ara només feim servir es euros, antigament sa gent
usava moltes monedes de diferents llocs. Cadascuna tenia un valor segons sa
quantitat d’or, plata, coure o altres metalls que tengués. En temps d’en Lluc, ses
que més es feien servir a Eivissa eren es sous i es diners.
40

dures com ara faves tendres i seques, carabasses enormes amb
aquell color tan vistós, cols de pinya i de cabdell, mongetes, olives
verdes trencades i senceres, rossos i pansits. A altres parades venien
fruites, en aquell temps sobretot moltes taronges, però també
hi havia pomes, nesples i es llimonets dolços que tant agradaven
as al·lots. Hi havia qui mercadejava formatges i escudelletes plenes
fins a vessar de deliciosa llet apresa i, just as costat, com qui
no vol sa cosa, un home venia mel nova de cepell. Altres tenien
anyells, gallines i oques per vendre. Un poc més lluny despatxaven
tota llei de peixos frescs i salats; fins i tot hi havia qui tenia per
vendre mercaderies de fora de s’illa com ara s’arròs i també coses
tan fantàstiques i caríssimes com es pebre, es clavell, sa canyella
o sa roba de seda. Tot això ben segur que només ho poden comprar
es senyors i capellans rics de Dalt Vila, va pensar ben encertadament
s’al·lot.
En arribar as mirador de sa plaça va guaitar per entre ses grans arcades.
Des d’allà dalt es veia molt bé sa gran badia que formava
es port de Vila amb tota aquella mar de xabecs, llaüts i, fins i tot,
una galera que hi havia fondejat. Talment arran de mar, tot just
acabada la Barra, començava s’Aiguamoll i darrere s’hi veia s’ampla
rengla verda des Prat, tallada per enmig per sa Llavanera. Fins
i tot podia veure es animals que pasturaven a banda i banda des
torrent i aquelles figuretes més petites que corrien amunt i avall
com si fossen formigues. Eren es seus companyons i amics, eren
es pastors des Prat.
En haver visitat totes ses taules, va arribar, gairebé sense afinar-ho,
a un racó de sa plaça on hi havia molts d’àsens. Era on sa gent
solia lligar aquestos animals que cada dia tenien sa feina de traginar
amunt i avall ses mercaderies que s’hi venien. Va ser, a prop
d’allà, on trobà un redol de gent. Sa major part estaven asseguts,
tot i que alguns quedaven drets. S’al·lot s’hi atracà i va veure que
enmig des rotlo de sa gent hi havia un home vell de pell fosca que
anava vestit amb un jac roig amb caputxa molt espellifat i apeda-
41

çat. Era un vell moro, un esclau que es guanyava alguns sous contant
antics romanços i rondaines. Com que ses històries i es contes
li agradaven molt, i com que aquell home les sabia contar tan
bé, s’assegué en terra i es quedà a escoltar. Aquell dia, es jai explicava
una història magnífica. Era es relat de quan en Guillem de
Montgrí, en Nunó Sans i en Pere de Portugal arribaren a s’illa, de
sa batalla que hi va tenir lloc i de com es catalans pogueren entrar
dins ses murades de Vila per mor d’una traïció des germà del rei
moro.
En Lluc, com gairebé tothom, ja havia sentit moltes vegades aquella
història, però es moro la contava amb tants de detalls, i li sabia
posar tanta emoció que s’al·lot quedà encantat, talment com si
fos sa primera vegada que la sentia. S’esclau començà es relat parlant
des major, des major des seu major, moro eivissenc de Yebisah,
que un bon dia d’estiu estava treballant en uns magnífics
horts de sa vora des port.
—Eren uns horts preciosos —afegí es vell—. Hi creixien tota llei
de verdures i de fruites, d’entre totes ses millors eren uns dàtils
dolcíssims.
Justament, va ser es major des major des major, que estava enfilat
dalt d’un palmer per collir-ne un rest, qui va ser es primer a veure
venir ses naus catalanes. Tot d’una sa gent, vent es perill, corregué
a amagar-se dins ses murades de sa medina...
En Lluc s’escoltà embadalit sa fantàstica rondaina de s’avantpassat
des vell catiu. En acabar, es va mirar sa moneda que duia a sa mà,
s’aixecà i, tal com feren altres, va dar sa moneda a aquell vell tan
pobre.
Medina = ciutat
Catiu = esclau
42

De camí de tornada a can Daifa n’Andreu li preguntà a en Lluc:
—Veiam jove, i amb què us heu gastat es sou?
—L’he dat a s’esclau moro que contava històries.
N’Andreu va callar, n’estava content. S’al·lot havia triat dar es sou
a un altre més necessitat, abans que no gastar-lo en alguna cosa
per a ell mateix. Son fill, en Lluc Daifa, prometia ser un home d’idees
nobles i bon cor i això l’enorgullia.
—Mon pare, es moro contava sa història de sa conquista i ha dit
que llavors hi havia vora es port de Vila uns horts molt polits.
Però, on són aquestos horts?
—Això mateix també he sentit a dir a vegades a altres vells
moros. Però, jo mai no he vist cap hort a prop des port. I, si us he
de dir sa veritat, no em crec mica que allí n’hi haja hagut cap mai.
—Però pare, es vell deia que es major des major des seu major
havia treballat en aquestos horts i...
—Es major des major des seu major? —repetí n’Andreu, fent una
cantarella de mitja befa—. Però si allò devia ser es temps de quan
ses pedres caminaven i... Redercetres Lluc! Que no ho veis que
no us heu de creure tot allò que us diuen. Tanmateix, vós ho
sabeu ben bé. Veiam, què hi ha vora es port?
—Aiguamolls.
—I, as aiguamolls, hi poden créixer gaires carabasses,
cebes i xíndries?
—No.
—Idò! Ho veis?
43

Capítol VI
Es Canar Fosc
En Potes, com sempre, no es bategava ni poc ni molt ni mica. En
Lluc es pensava que tornava a dormir, així com solia fer sa major
part des dia, si no tot es dia sencer. Però, vet aquí que, quan s’al·lot
va sentir aquella remoreta entre ses solseres, es calàpet badà un ull
i es girà cap on li pareixia que venia es so. Ell també l’havia sentit.
A poc a poc, molt a poc a poc, s’al·lot i s’animal s’atracaren as lloc
d’on sortia sa tresca. Tot just quan
quasi hi havien arribat, un cap va
tatar per darrere una mata. Era
una polla d’aigua preciosa! Es
cos d’aquell animal, que recordava
una mica es d’un ànec,
era, tanmateix, més airós, ses plomes
de color negre li tornaven d’un gris
fosc a s’esquena i sa coa era blanca com sa neu.
Però, el més polit era es cap, que el tenia d’un vermell encès i
enmig un bec ben groc. En veritat, era una au molt fantasiosa.
Tot i que ses gallinetes d’aigua solien ser molt porugues, aquella
no pareixia ser-ho gaire. Per comptes de fugir, s’acontentava amb
quedar a unes tres braces des dos intrusos. D’aquesta manera, a
cada passa que feia en Lluc, sa polleta en feia quatre més, i així
anaven fent uns i s’altra. Tot fent això, en Lluc i en Potes s’anaren
atracant as Canar Fosc...
Braça: abans que s’inventàs es metre, sa gent solia usar diferents parts des cos
per amidar ses coses. Ses més petites s’amidaven a polsades o a palms; ses més
grosses i ses distàncies que no fossen gaire llargues a passes o a braces. Una
braça és el que s’amida amb es braços totalment estirats.
45

Es Canar Fosc era una lloc ben gros i tot ell ple d’una mescla de
canyes i canyet que començava aferradoi a s’altre costat des torrent
de sa Llavanera. Bé, dir que as Canar hi havia força canyes
era quedar-se curt, molt curt. Allò n’estava tan ple, i ses canyes hi
naixen tan juntes, que talment no s’hi podia passar. Ben segur que
devia fer moltíssims anys que ningú no hi entrava, as Canar Fosc.
Però, aquell dia en Lluc no va fer com altres vegades, i quan va
veure que sa gallineta s’atracava i es ficava dins aquella mar de
canyes, la va voler seguir. Ell sempre havia estat interessat a saber
què hi podia haver, allà dins.
—Què voleu que hi haja Daifa —li solien contestar es seus amics
quan els ho preguntava—, canyes! Que no ho veis clar que no hi
pot haver més que canyes?
Seguir una polla d’aigua ja era feina mala de fer en un lloc obert,
perquè aquestos animals tenen molta traça per amagar-se, tot i es
seu color. Ara bé, intentar-ho per dins es canyer on devien créixer
bona part de totes ses canyes del món ja era massa. Per això, és
fàcil d’entendre que as cap de poc en Lluc en perdés sa pista. Va
ser just quan ja anava a girar coa que, a tres braces per davant
d’ells, s’animal tornà a fer remor. Quan s’al·lot arribà on l’havia
sentit es va fer creus d’allò que va veure. Tantost ja no hi havia
canyes, per comptes d’això davant seu trobà una clariana. Devia
fer unes dotze passes en quadre. Això sí, una clariana tota ella ben
rodada de canyet i ben alt. Però el més sorprenent no era allò, sinó
sa planta que creixia gairebé enmig.
—Potes! Veis el que jo veig o és que estic somiant?
Es calàpet es va mirar es palmeret que tenien davant i es va mirar
s’al·lot amb cara de no entendre res de res. Estava clar que aquell
garrit no l’acabaria de sorprendre prou mai. Segons manera, ara
resultava que un simple palmer, per cert, ben esquifit i amb sa
soca plena de fulles mortes, havia de ser quelcom extraordinari. Es
calàpet n’estava segur: ben de veres que es humans eren s’animal
46

més estrany de tots es que campaven pel món.
—Un palmer! Un palmer? Però, què fa ací un palmer? —anava
dient en veu alta s’al·lot, que a hores d’ara ja parlava tot sol—.
I mirau! Aquí a sa vora hi ha sa soca d’un altre...
I així era, ajaguda en terra, tot just as costat des palmeret, hi havia
sa soca d’un palmer molt més llarg. Per sa cara que feia sa fusta i
pes lloc on jeia, en Lluc va fer sa pensada que es palmeret devia
ser un fillol d’aquell altre mort. Però, sa cosa no s’acabava aquí, en
aquella soca mig podrida encara es ben coneixia que, mentre s’arbre
havia viscut, cada any li havien anat tallant ses fulles mortes...
Algú se n’havia encuidat d’aquell palmer! Un poc més tard, a unes
quatre passes de distància de sa primera, va descobrir una segona
soca caiguda i quatre passes més enllà va trobar-ne una tercera,
totes ben mortes.
—Això era... una filerada, una filerada de palmers sembrats!
Mentre seia dalt una d’aquelles soques, tot pensant en qui i quan
devia haver plantat, esporgat i collit es dàtils d’aquells palmers,
va veure, tot just davant seu, una cosa que tatava entre s’herba.
S’hi va atracar més per veure què era allò.
—És de ferro... Pareix, pareix un... —anava dient mentre gratava
per desenterrar aquell triangle negre— ...un càvec!
Tot i que sa forma d’aquell era una mica diferent des que ell
coneixia, estava clar que allò que tenia a ses mans no podia
ser res altre. Per com estava de rovellat es veia, ben a les clares,
que sa peça devia fer molt i molt de temps que algú
l’havia perdut allinetes. Tot era molt estrany.
Quan al·lot i calàpet sortiren d’entre ses canyes pes mateix
lloc per on havien entrat es trobaren amb bona part de
sa colleta des pastorets des Prat just davant seu. Es
grup de set o vuit al·lots, gairebé tots de s’edat d’en
Lluc, es trobava a s’altra banda de sa Llavanera.
47

Es garrits es miraren en Lluc i es calàpet amb cara de renya. Tot i
que estaven avesats a ses rareses des seu amic, allò ja passava de
mida. Una cosa era que li agradassen es animals, tot i que fossen
tan lletjos com en Potes, però ficar-se dins es Canar Fosc ja era
cosa de sonats. Aquell lloc era perillós, ningú no sabia què hi havia
i, amb tanta canya, sa més fàcil era que un s’hi perdés per sempre
més. I, encara pitjor, tothom sabia que d’allí dins sortia por! Es
miràs com es miràs ficar-s’hi era prova de no tenir es seny ben
complit.
—Què estau asenat? Sou més ase que en Pinyafrega! —el va escridassar
en Toni Caramunt.
—Havíem vist com entràveu as Canar Fosc i, vent que no sortíeu,
pensàvem que us hi havíeu perdut —afegí en Pep d’en Vildo amb
una tonada meitat ànsia, meitat renya.
— Voleu dir-mos per a què caraissu us heu ficat dins es Canar, amb
es perill que té? —rematà un tercer al·lot a qui deien Murtera.
Per un moment en Lluc va cuidar explicar per què hi havia entrat,
i tot el que havia vist as Canar Fosc, però sense saber gaire ben bé
per què acabà per callar.
—No ho sé, jo... em vaig encantar i... perdonau, em sap greu que
hagueu patit per culpa meua.
Aquella nit no se sabia adormir. Un pensament li voltava es cap
sense aturall: un càvec vell, palmers, aquelles vies tan estranyes,
caragolins de Barruguet, sèquies... Eren massa coses, massa peces
que encaixaven. Estava clar, molt clar, sa rondaina des vell moro
havia de ser certa. Aquells horts devien haver existit as Prat i a
s’Aiguamoll, encara que ningú no s’ho cregués ho sabia cert, n’estava
convençut: es horts havien existit.
Sense poder evitar que es pensaments li sortissen per sa boca,
s’al·lot es digué:
—Idò, jo també, jo també hi faré un hort, i el faré allà. He dit!
48

Capítol VII
S’aigua
Un hort! Aquella era sa solució as problema, com a poc as problema
des sous. Si ell pogués fer un hort com as temps des moros,
aquella terra que ara no aprofitava per a res donaria riquesa, molta
més riquesa que convertir es aiguamolls en pastures per as bestiar,
com volien fer es governador i es seus amics.
Però, com dimonis s’havien apanyat es moros per hortar aquell
lloc si no hi havia cap font ni cap torrent que no s’eixugàs a s’estiu?
D’on treien s’aigua?
—Per fer un hort fa falta aigua. Però molta, molta d’aigua —deia
s’al·lot, tot cavil·lant en veu alta— ...però tampoc no n’hi ha d’haver
massa —va afegir, en pensar que bona part de s’Aiguamoll
quedava negat més de la meitat de s’any.
Son pare sempre li havia dit que es moros, encara que fossen infidels,
eren uns mestres fent servir s’aigua. Li havia contat que justament
varen ser es que començaren tots es horts que hi havia
damunt s’illa. Que ningú altre sinó ells havien fet ses primeres sènies,
safareigs, aljubs i molins d’aigua. N’Andreu també li havia
explicat que es seus avantpassats catalans, en arribar a Eivissa, en
varen quedar tan meravellats, que no feren més que copiar allò
que ja havien trobat fet.
—Es moros són gent molt sabuda, i d’aigua, en saben molt més
que ningú —li havia dit un dia son pare.
Sabut = culte.
49

A s’Aiguamoll hi ha aigua, es repetia una i una altra vegada
s’al·lot, i molta. Però, per ventura, no servia, no es podia aprofitar.
Sa terra hi estava tan mesclada que gairebé no es podia destriar
una cosa de s’altra. A més a més, es sòl era tan moll que no es
podia clotar per fer-hi cap sènia...
—Però, si tot allò no és més que una esteresa de fang i llimac!
—es va queixar—. Com dianyes s’apanyaren es moros?
Tal com estava allò era clar que allinetes no s’hi podia sembrar
res. Amb tanta d’aigua no se salvaria cap planter ni llavor, tot es
podriria.
Fos com fos, una cosa era segura: per poder hortar a s’Aiguamoll,
primer s’havia d’assecar prou sa terra.
S’ha de treure tota s’aigua que sobra, va concloure s’infant. Però,
de seguit un altre pensament el tornà a entristir. Si trobava sa manera
d’assecar sa terra, es animals desapareixerien. Tots es animals
de s’Aiguamoll havien de mester molta aigua per sobreviure.
Estava clar que allò no tenia remei. Si no assecava sa terra, no
podia fer hort, i si l’assecava, deixava es animals sense casa. Per
més que hi cavil·làs, sa idea no era bona.
—Lluc Daifa, més valdrà que us tragueu aquest pensament des
cap —es va dir—. El que no pot ser no pot ser i, a més a més, és
impossible.
Es següents dies en Lluc no estava content. De fet, es trobava
força trist. Sa mare se’n va acatar.
—No sé què té, però no es troba bé —comentà ben preocupada
na Isabet a sa majora—, just pareix que li ha fuit tota s’alegria.
—Sí, jo també ho he afinat —contestà na Maciana.
Llimac: és una alga que pots trobar a ses aigües dolces embassades i que fa
com un tel paregut a una teranyina molt espessa de color verd.
Haver de mester = necessitar.
50

—Veiam si és que estarà covant alguna malaltia... Déu mos guard
que fossen ses tercianes.
—No, no us arregireu. Jo no crec que pateixi cap malaltia, ni molt
manco ses tercianes. Estic en so compte que el que li passa és que
quelcom el té pensarós. Ja fa dies que a la nit, quan se’n va a jeure,
parla en somnis.
—I què diu?
—No ho sé ben bé... Li he sentit a dir mots com hort, amics,
moros... Però, sa que repeteix seguit és sa paraula aigua —conclogué
na Maciana, posant cara de no acabar-ho d’entendre.
—Mesquín! —sentencià sa mare— Sé cert que alguna cosa li dol.
Però, jo li he preguntat un bon parell de vegades si té res i sempre
em diu que no, que és igual, que són coses seues.
En veritat en Lluc estava ben trist. Tot just feia una setmana, ell i
es seus amics es pastors havien vist una colla de gent molt
principal passejant pes Prat. Eren es jurats de la Universitat acompanyant
es governador en persona. Aquella gent tan important es
mirava s’Aiguamoll i es Canar Fosc. Tal i com saberen més tard,
havien vengut per decidir quan farien es dessecament. Sa decisió
va quedar presa. Encara haurien d’esperar uns mesos, fins que
arribàs s’estiu, per començar a abocar terra. Ara encara hi havia
massa aigua i no s’hi podia treballar.
En Lluc estava ben esmús i, tanmateix, no ho podia contar a
ningú. Tothom se n’hagués rigut. Preocupar-se per sa vida d’uns
animalots que no aprofitaven per a res i, a més, voler fer un hort
a s’Aiguamoll! Si algú ho sabés l’hauria pres per ase. Amb tot, no
es podia treure des cap s’existència d’una cosa en què ell creia ben
de veres.
—Estic segur que aquí hi havia horts en temps des moros.
Ho sé cert, ho sé ben cert —es deia una i una altra vegada—. Però
com podien fer-los en un lloc com s’Aiguamoll? —Allò no tenia
cap ni peus.
51

Un dia en Lluc i son pare estaven arreglant part des bocí de terra
que els deixaven devora sa Blanca Dona. Mentre n’Andreu s’ocupava
de manar na Roja i en Siulo per a què en llaurar fessen es
solcs ben drets, en Lluc, a colps d’espiocs, anava desfent es terrossos
que s’arada aixecava. Ja havien acabat de llaurar i d’entaular
un terç, però encara els quedava una darrera feixa. Sa
feina no era gaire fàcil perquè aquell hivern havia sét bastant
ploguedor i sa terra no acabava d’estar prou eixuta.
Aquell matí, mentre anava llaurant, n’Andreu no feia més
que aixecar es cap per mirar el cel. Uns nevoladots ben
negres s’atracaven per ponent.
De normal, sempre que llaurava, n’Andreu solia cantar
velles i llargues cançons redoblades que l’ajudaven a
mantenir es ritme i a fer passar es temps. Però, aquell dia
s’home no cantava. Més aviat pareixia remugar alguna
cosa.
—De ponent, no corr es torrent, i si corr, violent
—era una dita ben coneguda que l’amo de
can Daifa anava repetint sense contentor.
Per més via que fessen no pareixia que poguessen acabar sa feina
abans no caigués una bona tabanada.
En això, s’aixecaren unes fortes ventades i, poc després, pare i fill
veren com queia un gran llamp seguit d’un tro encara més gros, no
gaire lluny d’on ells es trobaven. Unes gotel·les molt grosses començaren
a caure. De primeres eren poques i cadascuna feia una
remor que es podia distingir clarament. Però, tot d’una, ses gotasses
s’espessiren i, en un tancar i obrir d’ulls, va començar a fer una
aigua de bombolla. En cosa de minuts, ben acompanyada per un
concert de trons i llamps, s’aigua ho va tapar tot. Però, passada
poca estona més, i tan aviat com vengué, aquella torre d’aigua,
vent, trons i llamps se n’anà, i es solell tornà a tatar.
Havia sét tan ràpid que es de can Daifa, i amb ells tota sa gent
52

que estava treballant per allà, no varen tenir temps de repairar-se.
Tots quedaren xops com a sopes.
—Ala! Venga garrit! —va dir n’Andreu—. Agafau es trastos que
partim cap a casa. Amb sa d’aigua que ha caigut aquí ja no podem
seguir fent feina.
De tornada en Lluc es mirava ses feixes que els anaven
quedant a dreta i esquerra des camí. Ses que ja s’havien
entaulat estaven talment tapades d’aigua, en canvi unes
altres, que tot just les havien llaurat, només tenien aigua
as solcs.
En arribar a una creuera des camí va veure un feixetó ja
sembrat que estava talment enxumbat. Una dona amb
una aixada-ampla estava fent un sequió i s’aigua començà
a desembassar-se.
Sense saber per què, s’al·lot s’aturà en sec. Primer
mirà fixament sa feixa llaurada que hi havia a l’esquerra
des camí. Tot seguit, girà es cap per enguaitar
s’entaulada que hi havia a s’altra banda...
Va ser llavors quan en Lluc va veure un altre llamp. Però aquest
ningú altre no el va veure. De fet, perquè no va ser cap llampec
que creuàs el cel, sinó un que va néixer dins es seu cap. Aquell
“llamp” li havia il·luminat l’enteniment amb una idea genial.
—Ja està! —va cridar sense que ho pogués evitar.
—Què és el que ja està? —li contestà son pare.
—Ja sé com ho puc fer.
—Fer què?
—No... una cosa... coses, coses meues —rectificà tot d’una, en ado-
Feixa: és un tros de terra pla i allargat que es bo per sembrar.
Enxumbat: cobert d’aigua.
53

nar-se que havia tornat a pensar en veu alta. Sabia ben bé que
no havia de contar a ningú sa seua idea, perquè tanmateix no l’entendrien.
Però, son pare era es darrer que ho havia de saber. Es altres
se n’haurien rigut, però n’Andreu Daifa, a més, li ho podia prohibir.
Fer sèquies per desembassar, aquesta era sa solució. N’estava
segur. Si feia sèquies a s’Aiguamoll assecaria sa terra i, tanmateix,
encara quedaria prou aigua per a què es seus amics hi seguissen
visquent. Tal vegada, va pensar, era aquesta sa feina que feien es
antics canals que havia trobat.
Amb tot, hi seguia havent un gran problema per poder fer un hort:
d’on trauria s’aigua per regar ses plantes? S’Aiguamoll era massa
pla. No hi havia prou corrent per a què aquesta circulàs. Es horts
sempre havien de mester que s’aigua vengués de més amunt. Així
es podia fer anar a un safareig, i d’allà, amb sèquies, portar-la finsos
on s’havien de regar ses plantes. Però, a s’Aiguamoll això no
es podia fer. S’aigua es trobava just tan baixa com sa terra, i si feia
sèquies encara hi quedaria més baixa. Fer pujar s’aigua de baix
per amunt de dins una sèquia era impossible. D’altra banda, fer
una sènia per pouar-la d’aquella terra tan molla no era cosa fàcil.
Per fer una sènia primer s’havia d’excavar un pou ben gros. Però,
clotar dins s’Aiguamoll era com fer-ho dins s’arena de sa platja.
Per més fondo que un clotàs, ses parets no s’aguantaven i allò no
feia més que remollar i eixamplar es clot. S’alegria que havia tengut
un moment abans li va ben fugir. Cregueus que no hi havia
manera. Per cada remei que se li acudia li sortia un nou problema.
En Lluc va arribar a pensar que tal volta allò que volia fer simplement
no era possible. Seria millor que se n’oblidàs. Pensant-ho
bé, si ningú no havia fet un hort en aquell lloc devia ser per alguna
cosa. Tampoc no s’havia de creure que justament ell faria allò que,
ben segur, molts altres ja havien pensat abans. S’havia de dar a
s’evidència, un hort a s’Aiguamoll era somiar truites. Ell mai no
podria salvar es seus amics.
Aquella nit no tenia ganes de sopar ni de res altre.
54

—Mirau bon al·lot, tant si en teniu ganes com si no, heu de menjar
alguna cosa —li digué sa mare, que patia vent son fill amb aquella
tristor.
—Només des que mengen alguns se’n salven —sentencià sa majora,
que com sempre tornava a tenir una dita per a s’ocasió.
—Jau dues llesques d’aquest bescuit vell. Faceu sopes amb aquesta
llet tan bona de na Roja que acab de bullir i, si voleu, us hi deix
posar una mica de mel —li digué na Isabet per tal d’animar-lo.
Poder menjar bescuit, encara que fos vell, i mel, no era cosa de
cada dia, i es dolç li agradava molt. Així que abocà una mica de llet
calenteta dins es plat i hi mesclà una bona cullerada de mel. Després
hi afegí una de ses llesques esbocinada. Esperà una mica per
a què refredàs i començà a menjar-s’ho de bona gana. En haver
acabat ses sopes encara li havia quedat una mica de llet as plat. Era
poca, no n’hi havia prou per esbocinar s’altra tallada però, així
mateix, en quedava prou com per remullar-la. Va agafar es cantó
de bescuit i el va posar damunt aquella miqueta de llet. Es quedà
mirant sa llesca tot encantat. Es seus pensaments eren molt lluny
des plat. És que no he de poder fer res per salvar es animals de
s’Aiguamoll? Es repetia una i una altra vegada.
—Lluc! Voleu fer es sant favor d’acabar-vos es menjar! —el renyà
son pare, fart de veure com son fill s’encantava i deixava refredar
es sopar.
Gairebé fent un bot, s’al·lot tornà en aquest món i allargà sa mà
per agafar es bescuit. Va ser llavors quan afinà que dins es plat no
quedava ni una gota de llet. En canvi sa llesca, que era força gruixada,
n’estava ben amarada de dalt a baix. El que havia passat era
que, a poc a poc, es bescuit havia anat xuclant sa llet, des caps cap
enmig, i de baix cap a dalt. Va badar es ulls com una olibassa. No
era possible, no podia ser tan fàcil. No era que allò des bescuit i
sa llet fos res de l’altre món, ell ho havia afinat moltes voltes fent
sopes amb pa. El que passava era que ara, per primera vegada, se
li havia acudit que, tal volta, allò també podia funcionar en una
55

altra banda. Tenia sa solució as problema davant es seu nas i, fins
aquell moment, no se n’havia acatat? Era allò, allò mateix era el
que havia de fer a s’Aiguamoll! Cavaria uns canals tot rodant un
bocí de terra... I, si anava bé, no importaria regar perquè sa mateixa
terra xuclaria s’aigua, igual com es bescuit havia xuclat sa
llet. Si allò funcionava s’havien acabat es mals de cap. Si no anava
errat ja entenia què feien aquells antics canals que havia trobat as
Prat. N’estava convençut, segur que es moros havien fet servir allò
mateix per regar es horts que hi tengueren. Ell també tendria es
seu hort i, a més, dins es canals d’aigua podrien viure es seus
amics, es animals de s’Aiguamoll.
Anar errat = estar equivocat.
56

Capítol VIII
S’hort Secret
—Aquí, aquinetes el faré —va dir en Lluc a en Potes que, com
sempre, pareixia estar més dormit que despert.
Amb un garrot, s’al·lot va marcar dins aquell fangar un quadrat
que feia devers sis passes de costat. Es bocí de terra es trobava
talment enmig de sa clariana des Canar Fosc. Tot just on hi havia
es palmeret tan xaire que havia descobert es dia abans.
Aquell matí hi havia arribat més dejorn que mai. I, tot d’una d’arribar-hi,
al·lot i calàpet, es ficaren dins es canyer, no sense abans
comprovar que ningú no els pogués veure. No volien de cap de ses
maneres que ningú en sabés res, d’allò. Si més no, no abans que
sa feina fos acabada. És a dir, finsos que s’hort hagués fet ses primeres
fruites i hortalisses. Fins que arribàs aquell moment tot el
que fes a sa clariana havia de ser un gran secret.
Sense pensar-s’hi ni poc ni molt ni mica, es calà a cavar una sèquia
que rodàs es tros de terra que acabava de marcar. Aquella feina
però, el va cansar més que no s’havia pensat. Sa terra era tan xopa
que li pesava molt i, a més, seguit, seguit, se li aferrava a s’aixada.
Sa veritat era que treballar enmig d’aquell fanguereig no podia ser
plat de gust per a ningú. En haver acabat de cavar sa sèquia, va escampar
tota aquella serra d’argila negrota i pudentassa per damunt
des quadrat que li havia quedat enmig.
—Què us pareix Potes, aquest serà es nostro hort secret —digué,
Dejorn = molt de matí.
57

quan a la fi, i després de molt suar, li va parèixer que sa feina estava
enllestida.
—Ara només em queda femar i buscar què sembrar.
Tot i així, en Potes estava massa enfeinat com per escoltar-lo. De
dins aquella terra escampada, ara anaven sortint pertot arreu un
munt de cucs i llambrins. No és que aquell calàpet passàs gaire
gana, però, és que allò era una varia per no desaprofitar. Encara
que el que més li agradaven eren es moscards, estava clar que
aquell muntel·lo de cucs alimentaven molt més. Ben aviat en va
tenir sa panxa plena i, per variar, es calà a dormir.
S’al·lot agafà un destraló, que d’amagat s’havia emportat de ca
seua, i començà a tallar totes ses fulles mortes des palmeret. Amb
sa soca ben neta s’arbre feia molt més bona cara, fins i tot pareixia
ser més alt. Quan va haver acabat aquesta feina, va veure amb
gran alegria com pertot arreu uns rajolins ja anaven abocant s’aigua
des quadrat de terra dins es canal que havia excavat. A poc a
poc, s’hort Secret s’anava assecant i sa sèquia s’anava omplint.
—Funciona, funciona, funciona! —va cridar.
El sendemà sa colleta de can Daifa ja tornava a ser sa primera d’arribar
as Prat. Aquell dia en Lluc tenia molta feina per fer. Son pare
li havia dit, sa nit abans, que tots dos havien d’anar a sembrar
planter a s’hort de sa Blanca Dona. Era s’ocasió que havia estat
esperant! Amb una mica de sort sobrarien alguns planters i, si això
passava, els aprofitaria, els plantaria a s’hort Secret. Però, per tenir
aquell tros de terra arreglat per sembrar-hi alguna cosa encara li
quedava una feinada.
Tot d’una d’assegurar-se que no hi havia ningú altre per allí a prop
que els pogués veure, agafà una senalla que havia portat i començà
a buscar i recollir buines seques pes Prat. Cada vegada que
Femar: tirar fems a sa terra per a què ses plantes creixin més.
58

en tenia una senallada ben caramulla l’abocava en un munt i, quan
li va parèixer que ja en tenia prou, va agafar s’aixada i començà a
desfer tota aquella muntaranya de fems de vaca. Després, hi va
afegir un parell de senalles de cagallons d’ovella i, per acabar, ho
va ben mesclar. Tot seguit va fer una primera carregada de fems i
se’n va anar cap as Canar Fosc disposat a abocar-la a s’hort. Quan
va haver travessat sa paret de canyes i va veure sa clariana, per poc
no li cau sa senalla de ses mans.
—Quin desastre! —va exclamar, mentre contemplava el que tenia
davant.
Es seu hort cuidava haver desaparegut! Sa sèquia estava caramulla
d’aigua i sa terra d’enmig tornava a estar tota embassada. Si un no
s’hi fixava bé, just pareixia que ningú hi hagués fet res mai.
Sa que havia passat era que s’aigua en haver omplit sa sèquia va
seguir pujant de nivell fins que ho va igualar tot. I per mor d’això,
ara s’hort s’havia tornat a negar.
Aquesta vegada però, en Lluc no es desanimà gaire. Ell, ja s’havia
imaginat que alguna cosa com aquella podia passar. Però, no li va
importar gaire perquè ja sabia sa solució.
Tal i com ho havia vist a fer a aquella majora es dia de sa gran
ploguda, va decidir fer un canalet. Un canalet per desembassar
s’aigua de s’hort. Cavaria per unir sa sèquia que rodava s’hort Secret
amb so torrent de sa Llavanera. Era lògic, només es tractava
d’aprofitar que aquest tot just passava arranat as Canar Fosc. Tot
i que no hi havia gaire tros entre s’hort i sa Llavanera, sa feina no
va ser fàcil. De primeres, per mor de totes ses canyes que hi creixien
tan atapeïdes, i segones, perquè de cap manera no podia
cavar una sèquia que anàs a dret cap as torrent. Allò hagués sét
tant com escantar s’existència de s’hort. Sa que va fer, va ser ajuntar
hort i torrent un bon tros més avall. Just en una raconada, on
tot quedaria més dissimulat.
Quan a la fi, després de molt de revalejar per rompre ses relotes
59

tan grosses i fortes de ses canyes, es canalet va estar enllestit, s’aigua
hi començà a córrer a les totes cap as torrent. De primeres en
va baixar molta. Tanta, que en Lluc es va preocupar una mica pensant
que, si aquell raig havia de seguir així, cridaria molt s’atenció
i, més tard o més prest, algú acabaria per descobrir-lo. Per ventura,
as cap de no gaire estona, es raig va anar minvant així com anava
davallant es tou a s’hort Secret. Un poc més tard ja només n’hi
baixava un filet, i així es va mantenir sa cosa.
Ara sí que sí, va pensar, en veure com tornava a quedar ben eixut
aquell feixetó que tanta guerra li estava dant.
As vespre, quan es altres pastors se n’anaren des Prat, es va calar
a escampar fems i, així com va poder, els va ben mesclar amb sa
terra del que s’hauria d’hortar.
Quan es garrit, seguit d’en Siulo i na Roja, arribà a can Daifa, ja era
ben embrunit. N’Andreu els esperava banda fora, just davant sa
porta des corral.
—Veiam jovençà, com és que arribau tan tard? —va dir-li tot
d’una, amb un to de veu ben seriós.
—No... és que havia d’acabar de fer unes coses... i... —va respondre
sense ni tan sols gosar mirar son pare. Sabia ben cert que no
se n’hi podia amagar ni una, a n’Andreu Daifa. I, ben segur, que
si aquest li hagués vist sa cara, tot d’una hauria conegut que alguna
cosa li duia d’amagat.
Per sort, n’Andreu no va fer cap altra pregunta a son fill. No perquè
no hagués afinat que li amagava quelcom; sinó perquè, per alguna
estranya raó, va sentir que, fos el que fos, no podia ser res
dolent i, tanmateix, tard o d’hora, ell ho sabria.
—Anau cap dins sa cuina! I ràpid, he dit! Que vostra mare i sa
majora ja fa estona que passen ànsia —sentencià.
Embrunit: a sa tarda, quan ja es fa fosc.
60

—Sí, sí, ja hi vaig —contestà, ben alleujat i una mica sorprès que
no li hagués fet cap altra pregunta per saber què era allò que en veritat
l’havia fet tornar tan tard.
Aquell matí de febreret feia un fred que
pelava a s’hort de sa Blanca Dona. Pare
i fill, cada un armat amb un xaponet en
una mà i un manadet de planters a s’altra,
anaven sembrant cabdells i pinyes
de col. Treballaven a bon ritme per tal de
no passar tant de fred. A cada clot que feien amb so xaponet hi ficaven
un planteret i, tot d’una, el tornaven a tapar, procurant que
sa planta no hi quedàs ni massa enterrada ni massa descalçada.
Ara i en tant, anava sortint un o altre planter més esquifit o estantís.
Sempre que en veia algun d’aquestos, n’Andreu se’l mirava un
momentoi i, tot seguit, el llençava mentre deia: tu no aprofites!
Però, aquell dia, en Lluc, que amb allò, com en tantes altres coses,
sempre escarnia son pare, no va dir ni una vegada: “tu no aprofites!”.
As cap de no gaire, n’Andreu afinà que son fill callava. Allò
era estrany. En veritat, ell ja hi estava avesat. Cada vegada que
anaven tots dos a sembrar planter, se solia sentir com si fos una
cançó de porfèdia entre un i s’altre. Tot i que era una cançó un
poc curta perquè per única lletra només deia: tu no aprofites! Tu
no aprofites! Tu no aprofites! Però aquell dia només n’hi havia un
de “cantador”. Quan n’Andreu s’hi va fixar més, va veure que, a
banda de no dir pruna, no llençava es planters dolents. I afinà una
cosa més estranya encara, afinà que, per comptes d’això, els estava
amagant. Fins i tot, va arribar a veure com s’al·lot replegava
Planter: hi ha plantes que no es poden sembrar directament en un hort tirant
ses llavors. Aquestes primer se sembren totes juntes i quan ses plantetes ja han
nascut i són prou grosses es trasplanten. Cada una d’aquestes plantetes és un
planter.
Cançó de porfèdia: és una cançó molt llarga que canten un home i una dona
per torns. Cada vegada que un canta sol dir coses per riure un de s’altre.
61

d’en terra alguns planters des que ell mateix havia llençat abans.
Fusta! Aquest fill meu per cada dia fa coses més rares, va pensar
i, sense saber per què, va estar convençut que allò que feia s’al·lot
per força havia de tenir quelcom a veure amb so fet que es vespre
passat hagués arribat tan tard.
Després de plantar ses cols encara
varen tenir temps per fer una bona
sembrada d’alls, abans d’entornarse’n
a casa per dinar.
A la nit, quan tothom va estar ben
dormit, en Lluc s’aixecà des llit i,
molt en senyet, molt en senyet,
anà fins as racó de sa cuina, on hi
havia un oró caramull de faves seques.
En va agafar dues bones ambostes.
El sendemà de matinet, anant de camí cap as Prat, com cada dia,
va passar per devora una vinya bastant grossa que era d’un senyor
de Dalt Vila. De normal, era un lloc molt tranquil, gairebé mai no
es veia ningú. Però, aquell matí sa cosa era ben diferent. Se sentien
veus i es veia gent pertot arreu. Una colla d’hòmens estaven esporgant
ses parres. Un poc més avant, s’al·lot va afinar que darrere
d’unes pedres hi havia uns quants manats de sarments acabats de
tallar. No s’hi pensà gaire, i d’una falconada en rampillà una bona
braçada. I, tot comprovant que ningú no el ves, la va ben lligar
amb una cordella. Es carregà es sarments a s’esquena i seguí camí
avant.
En arribar a s’hort Secret va desembolicar es planterets. Els havia
portat, ben embolicadets, dins un manadet d’herba fresca per a
què no s’assecassen. Va triar es més polits, o millor dit, es manco
lletjos i els va sembrar. Aquesta vegada directament en terra. No
va haver de fer ni esquenes ni solcs ni res. Com que tanmateix no
62

havia de regar, aquesta feinada ja no importava fer-la. Després de
sembrar ses cols va tocar es torn de ses faves. Més tard va treure
de dins sa barsa unes cabeces d’alls que també havia agafat de ca
seua. Tot i que ja era una mica endavant per sembrar faves i alls,
estava amb ses confiances que, així mateix, tenint aigua podrien
créixer prou bé. En tenir-ho tot enllestit, agafà es sarments, els
tallà de sa mida que volia i els va anar aclavant tot rodant s’hort,
talment as caire de s’aigua. Va pensar que així, a més de fer fruita,
ses rels d’aquesta planta ajudarien a aguantar sa paret des canal.
En haver acabat s’ho mirà tot i va fer un somriure que li cuidà
anar d’orella a orella. Ara sí que tenc un hort, va pensar, i ben content
sortí des Canar Fosc per anar a jugar amb sa colla d’amics.
Ses setmanes anaren passant i per cada dia en Lluc Daifa estava
més content. Totes ses plantes havien aferrat i nascut. I això que
es planters que havia fet servir eren d’allò més lletjot. Ara, en
canvi, tot feia molt bona cara. Es alls, ses
faveres i ses cols estaven molt
ufanoses. Per contra, a s’hort
de sa Blanca Dona ses coses
no anaven tan bé. Allà, ses
darreres setmanes es caragols
cada nit es feien un bon
fart amb ses fulles de ses cols. Per
més que cada dia sa família de can
Daifa es fes un fart d’escaragolar, el sendemà
n’hi tornaven a aparèixer tants o més. Sa cosa va arribar a ser tan
espantosa que n’Andreu, ben fart de menjar guisat de caragols dia
sí i dia també i, vent que allò no feia més que anar de dolentes a
pitjors, va manar a son fill que caçàs tots es eriçons que pogués i
els amollàs per s’hort per veure si es menjaven es maleïts caragols.
Però quan sa cosa, gràcies as eriçons, va millorar una mica, va ser
es torn des conills. També hi anaven de nits i just pareixia que mai
no es cansassen de tastar aquelles plantes tan mengívoles. A la fi,
63

i per acabar-ho d’adobar, un dia en arribar trobaren que es bestiar
d’un vesí havia fuit i, ja us deveu fer comptes, no va tenir altre
lloc on anar que a s’hort de sa Blanca Dona, ni altra cosa per menjar
que ses cols de n’Andreu. L’amo de can Daifa talment treia foc
pes queixals.
A s’hort Secret però, res d’això no passava. I no passava per una
raó molt bona d’entendre: cap d’aquells animals no podia passar
es canal d’aigua que el rodava. Així de senzill, així de fàcil.
I el millor de tot era que s’al·lot no hi havia de fer pràcticament
res, llevat de cavar, ara i en tant, per matar ses males herbes. Ses
plantes creixien totes soles i sense haver-les de regar! Tenien prou
amb s’aigua que podien xuclar d’aquella terra que sempre estava
tan humida. En canvi, una altra feina que sí tenia era que, tot sovent,
havia d’anar tallant es canyet que creixia rodant rodant es
canal. Aquesta era una tasca que no es podia deixar de fer perquè
si no ses plantes acabaven per engorgar es canal. Tanmateix, ben
aviat va descobrir que aquelles canyetes tan tendroies feien ses
delícies d’en Siulo i de na Roja. Així que, es dissabtes es va avesar
a tallar-ne uns bons feixos per dar-los as bou i a sa vaca es diumenges,
quan no baixaven as Prat.
Es temps va anar passant. Per cada dia es solell feia un camí més
llarg i, així com s’allargava es dia, també anava fent més caloreta.
A s’hort Secret quasi tot pareixia anar la mar de bé. Cols de pinya
i de cabdell, alls i faves tot creixia molt polit i molt ufanós. Bé,
tot, llevat d’unes poques plantes que just quedaven al bell mig de
s’hort i que, tantost, començaren a estantissar-se. En veure-ho ja
conegué què passava.
Bestiar: es diu bestiar a tots es animals domèstics grossos junts, com ses ovelles
i ses cabres.
64

—Lluc, aquestes plantes tenen set —va dir-se s’al·lot parlant en
veu alta.
Com que només eren unes poques, no es va atabalar gaire. Agafà
un poal, i en un tres i no res les va tenir ben regades. Encara que
ho hagués fet a poalades es problema estava resolt. Aquella tarda
abans d’anar-se’n des Prat va fer un tat per veure s’hort. Amb alegria
descobrí que ses plantes tornaven a fer bona cara.
Però, es temps va anar passant i sa cosa, per comptes de millorar,
va anar empitjorant. Cada vegada havia d’abocar-hi més poals
d’aigua i cada dia que passava hi havia manco aigua a sa sèquia.
Així va seguir fins que un bon dia, en veure sa mala cara que feien
sa major part de ses plantes, va comprendre que allò ja no podia
anar. Es panorama era bastant trist. Ara ja no eren unes poques
plantes que tenien manca d’aigua, gairebé totes ses d’enmig estaven
ben estantisses. Només ses que estaven més a prop de sa sèquia
feien més bona vista.
Després de fer una feinada, traient amb so poal sa poca aigua que
va poder recollir des sòl de sa sèquia per mal regar a mitges s’hort,
es va asseure en terra. Estava ben cansat, però el que encara estava
més, era trist. No podia ser. Tant d’esforç! I ara tot havia de ser per
a res? No era just! Però, què hi podia fer? Estava clar quin era es
problema. Ja feia temps que s’ho temia. Per cada setmana que passava
feia més calor i hi havia manco aigua. As canal que rodava
s’hort es nivell havia baixat a la meitat. Per mor d’això, sa terra per
cada dia era més i més seca, i ses plantes ja no bevien prou.
Es va girar i, mirant-se es calàpet amb cara de desesperació, li va dir:
—Què puc fer Potes?
Com és fàcil de comprendre en Potes no li va donar cap solució,
ni li va contestar, ni manco es va molestar a girar-se per mirar
aquell al·lot que es trobava tan arregirat. S’animal, que aquell dia
també passava calor, s’havia ficat dins sa sèquia per refrescar-se
una mica xopollant dins s’aigua. S’havia posat en un lloc ben es-
65

tret, on sa sèquia que rodava s’hort s’ajuntava amb so canal que
anava fins es torrent de sa Llavanera. Mentre s’al·lot es mirava es
calàpet, va veure com s’aigua s’anava aturant, es cos d’aquell
enorme amfibi dins aquell canal tan estret ho tapava tot. No n’hi
cuidava passar ni una gota i, per mor d’això, darrere s’animal a
poc a poc es nivell començà a pujar.
En Lluc, que fins aquell moment ho havia vist sense fer-ne gaire
cas, tantost s’ho va mirar amb uns altres ulls. Una gran idea li
havia vengut as cap. Podia ser aquella sa solució? Podia ser tan
fàcil? De veres en Potes li havia dat sa solució?
—I que llavors encara diguen que amb un calàpet no es pot parlar.
Gràcies Potes! —en sentir sa xerrameca s’animal es girà i, per un
moment, li va parèixer que es calàpet li havia aclucat un ull.
Sí, en Potes havia trobat es remei. Era tan fàcil com calar alguna
cosa dins es canal que fes sa mateixa feina que ara feia es calàpet:
aturar s’aigua. Tanmateix, allò que hauria de ficar no podia ser
gaire alt, perquè s’aigua pujaria massa dins sa sèquia i corria es
risc de negar-ho tot; tampoc no podia ser gaire baix, perquè si així
ho feia s’aigua no arribaria prou amunt i ses plantes seguirien patint
set.
Sense perdre un minut sortí des Canar Fosc i va passar sa resta
des dia buscant una llosa que fes sa mida. Sa cosa va ser més mala
de fer que no s’havia imaginat. Per començar, ni as Prat, ni a prop
d’allà, ses pedres no es trobaven espesses, i encara manco ses lloses.
Després de molt i molt buscar en va trobar alguna, però cap
no era de sa mida que volia. As cap de les cent quaranta, quan es
solell ja començava a anar baixet, a prop de la Barra trobà una
cosa que li podria fer profit. Davant seu hi havia una pastera abandonada
de feia molt de temps. La ben coneixia, a s’estiu, quan
Llosa: és una pedra molt plana.
66

feia molta calor, era un des llocs preferits per anar a xopollar amb
sos amics. D’en terra va arreplegar dos taulons que, temps ha, havien
caigut d’un des costats d’aquella barqueta. Amb so genoll
trencà en dos cada una de ses dues peces i, tot d’una, se n’entornà
cap as Canar Fosc. En arribar, va estar ben content de veure que
talment s’ajustaven a allò que ell volia. Després d’igualar es caires,
les acabà de tallar amb un raor i, una dalt s’altra, va posar tres de
ses quatre fustes a s’entrada des canal.
Perfecte! Va pensar, molt millor que una llosa; sa quarta tauleta la
guardaré perquè encara puga fer pujar més s’aigua quan faci molta
calor.
Va ser com posar oli en un llum. Tal i com havia pensat, s’aigua
començà a pujar de nivell i, ben aviat, ses plantes tornaren a reviscolar.
Tan sols ses de més enmig les va haver de seguir regant a poalades.
Tot i que s’hort Secret era un hortet ben petitó, en Lluc
estava convençut que encara l’hauria de fer una mica més petit. Es
ben coneixia que s’aigua de sa sèquia no podia arribar as centre.
67

Capítol IX
Sa collita
En Lluc estava molt nerviós. Gairebé no podia esperar que arribàs
es solpost. Aquell havia de ser es dia. Es dia en què portaria a ca
seua sa collita, o si més no una mostra, perquè s’hort Secret havia
fet tant i tant, que ni de bon tros hagués pogut portar tota aquella
mar de pinyes de col, cabdells, bajoques de faves i rests d’alls d’un
viatge a can Daifa.
No feia més que imaginar sa cara que farien son pare, sa mare i sa
majora en veure aquelles verdures tan grosses i polides que ell tot
sol havia criat as seu hort.
Sa veritat era que encara n’estava més orgullós després de sa que
havia passat sa nit abans. Aquell vespre, son pare havia portat a
casa ses primeres pinyes de col. Però no ho havia fet amb gaire
alegria.
—Mala fi pogués fer... Amb tant d’atac de caragols, conills i bestiar,
mirau quines pinyes més reneques m’han sortit —es queixava
n’Andreu.
—Bé tampoc no estan tan malament —intentava conhortar-lo na
Isabet.
Però s’home no estava per conhorts ni romanços.
—Poques, petites i ja veurem si encara no seran dolentes —afegí
ben nic.
—Això sí que no! Ja ho diuen, que sa verdura i sa fruita petita és
sa més gustosa —digué na Maciana, per contentar son fill.
—Ni gustosa, ni punyetes. Us dic que hi ha prou poca collita que
69

encara estarem de bones si no passam gana —sentencià.
Tots sabien que l’amo de can Daifa exagerava, però tant hi feia,
quan estava emprenyat d’aquella manera més valia no porfediar-hi
gaire.
En Lluc, que s’ho havia estat escoltant tot ben calladet, es va mirar
de prop aquell còvec mig ple de pinyetes de col que havia dut son
pare. Ben de veres, si les comparava amb ses seues, es veien molt,
però que molt petites. La meitat de ses seues haguessen ben omplit
tot es còvec, va pensar, sense poder evitar sentir-se’n una mica
orgullós.
Tot allò que havia passat es vespre anterior, ho anava recordant
mentre buscava ocupacions per fer passar es dia com més ràpid
millor. Ja feia estona que havia triat ses cabeces d’all més polides
i les havia trenat tan bé com va saber, per tal que quedàs un forc
d’alls ben plantós. I de veres ho havia aconseguit. Ses bajoques
de faves més polides i tendres les havia calat dins un cistelló i va
omplir es senalló, que s’havia emportat d’amagat, amb dos cabdells
i tres pinyes de col que eren cosa de veure. Quan ja ho tenia
tot ben preparat i repassat, i després de molt rodar i voltar sense
saber ben bé què fer, va decidir que en Potes, així mateix, es mereixia
una recompensa per s’ajuda. Ben segur que si es calàpet no
li hagués dat aquella idea quan es va ficar dins es canal, no se li hagués
acudit res per salvar s’hort i, a hores d’ara, totes ses plantes
ja faria temps que serien ben mortes. Va decidir que per premi li
faria una bona caçada de moscards, que eren sa menja preferida
de s’animal. Per tal d’agafar tants insectes com pogués es va arrufar
arranet de sa sèquia. Mentre anava fent manotades per agafarlos,
una mica més avant, en va veure un que feia una cosa que ell
ja havia vist amb ràbia altres vegades. Es moscard s’havia posat
dalt s’aigua per fer sa posta d’ous. Però cregueus que aquest, per
més que ho intentava una i una altra vegada, no arribava a ficar-hi
Porfediar = discutir
70

es ous. El que passava era que s’animal afinava que s’aigua no estava
embassada, sinó que, a poc a poc es movia de sa sèquia cap
as torrent. En Lluc es fixà més en
s’aigua i va veure amb sorpresa
que, ben al contrari del que de
normal passava a ses basses de
s’Aiguamoll, a tota sa sèquia no es
veia ni un cabot .
Per contra, sí que hi va descobrir
una mola de peixarrins que devien
haver entrat pes canal de desguàs
des torrent de sa Llavanera.
A sa seua sèquia es moscards no podien fer sa posta d’ous perquè
es corrent se’ls emportava, i si de cas n’hi havien fet cap, es peixets
se’ls menjaven. Era fantàstic! Com manco cabots hi hagués,
manco moscards hi naixerien. I justament si d’alguna cosa estaven
sobrats s’Aiguamoll i tot es Prat era des maleïts moscards.
Quan en Lluc arribà a ca seua anava ben carregat.
Portava es senalló en una mà, es cistelló a
s’altra i un enorme forc d’alls penjat as coll.
El cor li bategava a les totes, però no era de
cansament, no, sinó d’emoció.
En entrar a sa cuina va trobar sa família.
—Bon vespre tengueu! —va dir s’al·lot,
amb una veu que quasi no li sortí per mor
des nervis.
—Bon vespre i salut! —va contestar son
pare, sense aixecar es ulls de sa llata que
estava fent.
Cabot: ja saps que ses cries de granota es diuen cabots. Però, resulta que ses
larves des moscards, com ses que pots veure as dibuix, també s’anomenen així.
71

—Què duis fill meu? Que anau tan carregat —li digué sa mare, en
veure’l entrar amb tot aquell embalum.
—Bé, ja ho veis... —contestà en Lluc, fent-se es desmenjat, mentre
descarregava sa muntaranya d’hortalisses.
Tots es giraren per veure amb deteniment allò que es jovenet
anava estenent damunt sa vella taula de pi.
—I es pot saber qui mos ha fet aquest regal tan bo? —li preguntà
son pare, entre sorprès i admirat per sa bona cara que feien aquelles
verdures.
—Jo —va respondre en Lluc tot orgullós.
—Què vol dir “jo”? —contestà son pare, fent cara de no comprendre-ho.
—Vol dir que ningú mos ha fet cap regal. Tot això, i molt més, és
nostro.
—Nostro? Tot això? I molt més? —va repetir na Isabet, amb veu
de no entendre res de res.
—Això mateix —rematà son fill triomfalment.
—Veiam jovenet —va dir n’Andreu, ja mig empipat— jo sé bé
quines verdures tenim a s’hort i quina cara fan, i sé ben cert, que
ni aquestes faves, ni molt manco aquestes cols tan hermoses i polides,
no són de s’hort de sa Blanca Dona.
—És què no n’han sortit, d’aquell hort, mon pare.
Comprendreu que n’Andreu, na Isabet i na Maciana hores d’ara
ja estaven talment perduts del tot.
—Lluc Daifa, em voleu explicar què vol dir això de... que són nostros
i que no han sortit “d’aquell” hort —li contestà son pare, que
cada vegada ho entenia manco.
—Idò, això mateix mon pare. Que són sortides d’un altre hort.
—Aquesta sí que és bona! Així que ara a can Daifa resulta que en
72

tenim dos, d’horts. I jo sense saber-ho —li contestà l’amo de can
Daifa, que a hores d’ara ja estava convençut que el que volia fer
son fill era gastar-los una broma.
—Sí, ara tenim s’hort de sa Blanca Dona i s’hort Secret des Canar
Fosc.
—S’hort Secret des Canar Fosc? —repetiren tots a una.
—Sí, just.
No és que mos vulga gastar una broma, és que s’ha begut l’enteniment,
va pensar n’Andreu, mentre es mirava son fill amb cara
de pena.
—No, tranquils, no és que estiga sonat —va dir, en veure ses carusses
que feien es de ca seua—. Deixau-me agafar una cadira per
seure, i us ho explicaré tot.
En haver-se segut, continuà:
—Mirau, això que avui he dut a casa, no és res que ningú m’hagi
dat, sinó que només us estic tornant, això sí amb molt d’escreix,
allò que valtros, sense saber-ho, m’havíeu “deixat” un temps
enrere.
De seguit, els va explicar es planter que havia agafat aquell dia a
s’hort, ses faves que havia tret de s’oró i ses cabeces d’all que
havia pres des forcs que penjaven a sa cuina.
—Sí, aquell dia vaig veure com us amagàveu es planters de col que
no aprofitaven —va dir n’Andreu, recordant s’eixida de son fill.
—Però bon al·lot, mos voleu dir on els sembràreu? Qui ha sét sa
bona persona que us ha deixat sembrar as seu hort? I per què li
deis aquest nom tan estrany d’hort Secret de no sé què? —li digué
sa mare, fent en veu alta una pregunta que es altres també s’estaven
fent.
—Ma mare, ningú no m’ha deixat sembrar res enlloc. Tot això
que veis damunt sa taula, i molt més, ho he sembrat as meu hort
73

Secret des Canar Fosc.
—Es Canar Fosc? Quin canyer és aquest? Jo només en conec un
amb aquest nom... Però, allà no pot ser... —va dir na Maciana.
—De quan ençà es pot sembrar alguna cosa dins un canyer?
—afegí son pare.
—Es Canar Fosc que hi ha a s’Aiguamoll des Prat, devora sa sèquia
Llavanera. I clar que no he sembrat res entre ses canyes, tampoc
no som ase del tot, sinó en una clariana que hi ha enmig des
canyer.
—Però, si això no pot ser. Mos voleu fer creure que heu sembrat
i heu fet créixer cols a s’Aiguamoll? —va dir n’Andreu, que per
moments s’anava preocupant més i més per sa salut mental de
son fill.
—Sí... bé... sí i no. Deixau-me que us ho expliqui.
Llavors, els va contar una llarga història que començava mesos
enrere, un dia que buscava pebrassos as Puig d’en Valls. Els va
parlar d’un mussol que cantava de dia i d’unes estranyes vies as
Prat. Els va explicar coses d’estaques i de caragolins de Barruguet.
També els va parlar de sa rondaina des vell moro, d’un càvec antic
i d’uns palmers. Els va contar una feta d’una polla d’aigua, d’un
canyer, d’aigua embassada, de sèquies, de canals de desguàs, de
tauletes de fusta i de moltes coses més.
Com més endavant anava s’explicació, més badaven sa boca es de
ca seua. No hi havia dubte, allò era sa història més fantàstica que
havien sentit a contar mai n’Andreu, na Isabet i na Maciana.
Rigueu-vo’n, des romanços antics!
Cada una de ses coses que els contava en Lluc era prou sorprenent,
però totes juntes... Ca! Allò ja era més del que podien pair.
Fos com fos, havien de reconèixer que algunes de ses contances
Ca = no.
74

de s’al·lot eren coses sabudes per tothom. I, tanmateix, tampoc
no es podia negar que damunt sa taula de sa cuina de can Daifa
hi havia una esteresa de verdures que eren bona prova del que els
havia dit es garrit.
Quan, a la fi, es va haver acabat sa història, a can Daifa hi va haver
un llarg silenci. Dir que pare, mare i majora estaven impressionats,
era dir poc. Més aviat allò que sentien era una mescla d’incredulitat,
sorpresa i fascinació.
Aquella nit, mentre sopaven d’una enorme i deliciosa truita de
faves tendres, n’Andreu va parlar:
—Demà de matí anirem a veure aquell hort. He dit!
75

Capítol X
Es horts de ses Feixes
Quan sa família de can Daifa arribà a sa vora de sa Llavanera, just
a s’altre costat des Canar Fosc, n’Andreu va dir:
—Aquí? Dins aquest canyer, em voleu dir que heu fet un hort?
—Sí pare, a sa clariana que hi ha darrere d’aquesta mar de canyes
—respongué es fill, amb molta seguretat.
—Mare de Déu santíssima, però si això és es Canar Fosc! —va dir
na Maciana, tota esglaida i sense parar de senyar-se—. Però, no
s’hi pot entrar... D’aquí diuen que surt por.
—Por, no ho sé si en surt, majora, però pinyes de col i faves, ja us
dic que n’han sortit i en sortiran —li contestà es nét, tot divertit.
Armat amb un destraló, per ses canyes i per sa por que en pogués
sortir, n’Andreu començà a tallar on li va dir son fill. En un tancar
i obrir d’ulls varen tenir fet un carrerany que anava des torrent
fins a sa clariana.
Quan n’Andreu, na Isabet i na Maciana veren el que havia just
enmig d’aquella clariana, s’aturaren en sec. Estaven com a clavats
en terra. Tot i que en Lluc els ho havia explicat fil per randa sa nit
anterior i, el que veien coincidia exacte amb allò que els havia
contat, no s’ho podien creure.
Sa primera a poder parlar va ser sa mare:
—Ai Déu meu, ai bon Déu meu! —és tot el que va ser bona a dir.
N’Andreu s’hi va atracar més.
—Però! I que heu vist quines cols tan grossel·les i polides! I quines
faveres tan galanes! I aquestes parres tot rodant s’hort! —deia gai-
77

ebé a crits. Però, tot d’una recuperà sa calma i es girà cap a son fill
per preguntar-li:
— Però, i com ho regau, tot això, Lluc? A mà, traginant poalades
des de sa Llavanera, és una feinada... No pot ser.
—Si ja us ho vaig explicar anit passada. No ho he de regar. Aquí
ses plantes es reguen totes soles!
Altra vegada, i amb tota sa paciència del món, en Lluc tornà a explicar-los
com ses plantes xuclaven s’aigua de sa sèquia posant
s’exemple des bescuit i sa llet. Després, els mostrà com ses plantes
no havien estat atacades per cap cuc ni animal per mor de sa sèquia
que rodava s’hort. També els mostrà es canal de desguàs i
els explicà com anava es sistema de control des nivell de s’aigua.
—I en haver fet això, ja no heu hagut de regar cap mica? —va preguntar
n’Andreu, que en tota sa vida no recordava haver vist una
cosa tan increïble.
—Just! Bé... en veritat, no del tot. Així mateix, hi ha un bocí a sa
banda d’enmig que queda massa lluny de sa sèquia, i l’he de regar
a mà. Però, això s’arregla fent s’hort encara més petitet.
Es féu un gran silenci. Allò que havien vist i escoltat aquell matí
as Canar Fosc era massa gros com per pair-ho aviat. A la fi, n’Andreu
es girà cap a en Lluc i digué:
—Fill meu, jo ja feia temps que afinava que en dúieu alguna entre
mans. I, tot i que no sabia què era, estava cert que fos sa que fos,
no podia ser res dolent. Però això que aquí veig, no és que no siga
dolent... Fill meu, heu de saber que això que heu sabut fer aquí no
és un hort, no. Lluc Daifa això és una meravella! I una cosa que
mos canviarà sa vida —i, després d’un altre silenci, rematà tot solemne—.
Escoltau tots, estic molt orgullós des meu fill. Sí jove,
estic molt orgullós de vós. He dit!
En Lluc va quedar aturat i mut com un cap paret. Dir que era
s’al·lot més feliç del món era quedar-se curt. Tots sabien que, encara
que tenia molt bon cor i s’estimava sa família tant com es
78

puga estimar, n’Andreu Daifa també era un home de poques paraules,
i encara manco d’alabances. Així què, allò que li havia dit
son pare li va arribar a l’ànima. Però, sa cosa no acabava aquí perquè,
i això no li havia passat per alt, era sa primera vegada que son
pare el tractava de “jove”. Finsos aquell dia sempre havia sét
s’al·lot o es garrit. Però, això ja era aigua passada, d’avui ençà ja
no era un al·lot, almanco a ca seua ja no el considerarien així. Ara
ja era tot un jove. Millor encara, un jove des qual son pare se sentia
molt orgullós.
De camí de tornada, sa família Daifa feia sa colleta de gent més
alegre i xavada que hagueu vist mai. Tots xerraven sense parar i
reien seguit. Na Isabet va dir a son fill que aquell dia matarien un
gall per fer-lo guisat amb ses seues verdures i sèmola, que a més
de ser una menja de festa, també sabia que era una de ses que
més li agradaven. Na Maciana li va dir que per postres li faria una
gran escudella de llet apresa per a què se la menjàs amb arrop.
N’Andreu també parlava sense aturall, però ho feia tot sol. De tot
allò que deia, es altres només pogueren sentir alguns mots com:
sèquies, horts, xíndries, més gros... i, tot sovent, anava repetint: es
moros tenien raó, era ver, es moros deien ver i naltros no els
crèiem, tenien raó, tenen raó...
Després d’un gran sopar, de molt de xerrar i encara més riure,
aquella nit, es de can Daifa, se n’anaren a dormir prou tard.
Quan, el sendemà en Lluc es va despertar ja no era gaire prompte,
de fet es altres ja feia estona que s’havien aixecat. Que no l’haguessen
cridat per fer feines era ben estrany, però encara hi havia
una altra cosa que se li feia més estranya. Era es somni que havia
tengut: es trobava en una festa, una festa de matances, on amb
sos amics i cosins jugavan al tio. Però, per alguna estranya raó, ell
sabia que aquelles matances que havia somiat eren per Nadal.
Arrop: és un menjar dolç que es fa bullint molt de temps bocins de codony, escorxa
de xíndria i altres fruites en suc de raïm.
79

I, en despertar-se, per uns moments, encara va seguir pensant que
era Nadal. Nadal a darrers de febrer? Ca! ...Idò, què li ho havia
fet creure? Sa contesta era damunt sa taula. S’al·lot, perdó es jovenet,
ben aviat va reconèixer aquella oloreta tan bona. Era una
olor inconfusible, una olor de festa, de festa grossa i assenyalada
però, sobretot, també una olor de Nadal. Era olor de bescuit!
Justament, sa mare i sa majora s’havien aixecat ben dejorn per fer
bescuits. Per quan en Lluc es va despertar ja n’havien tret de dins
es forn quatre de ben polits que ara encara eren calentets. Bé, per
dir sa veritat, des quatre cocs, de sencers, ja només en quedaven
dos. Es altres estaven esbocinats i escampats per tota sa taula.
Enmig d’aquell esbarreig de llesques tallades de tota llei de formes,
mides i gruixos, i encara més frimolada, hi havia n’Andreu.
Aquest, davant seu, a més a més tenia dues enciameres, una gerra
grossa de llet i es seu ganivet.
En Lluc s’atracà a sa taula, però son pare estava tan enfeinat que
ni manco no el va afinar. Just en aquell moment s’estava mirant
de molt a prop com s’amarava de llet una llesca grossa i llarga que
acabava de ficar dins s’enciamera. I en això, aixecà es braços i
quasi cridant va dir:
—Ja està, ja ho tenc!
—Què és que ja està? Mon pare.
—Ja sé com ho farem!
—Ja sabeu com fareu què? —va insistir es fill.
—Idò, que aviat s’hort de s’Aiguamoll no serà més petit, sinó molt
i molt més gros.
—Però, això és impossible. Si ja us vaig explicar que, tot i ser tan
petitoi com és ara, s’aigua de sa sèquia no arriba enmig. Si encara
el feim créixer més, ses plantes moriran de set.
Llei = manera o classe.
80

—Idò, ara el farem molt més gros. El farem de tres braces d’ample
i trenta de llarg! ...I s’aigua arribarà pertot —li respongué son pare,
rient.
—Però, com ho farem?
—Mirau! M’ha costat pensar-hi tota sa nit i esguerrar dos bescuits
ben polits, però ja ho tenc.
Ara era es fill qui no entenia res. És que son pare no comprenia
que si amb s’hort petit no arribava prou aigua enmig, amb un hort
gros encara seria pitjor? N’Andreu, en veure sa cara que feia es
jove, va agafar aquella llesquel·la de dins s’escudella i la girà per
mostrar-la-hi.
—Mirau!
En Lluc va veure, amb sorpresa, com sa part de baix de sa llesca
estava tota travessada de tallucs. Eren com uns solcs que son pare
havia aconseguit fent una ringla de talls paral·lels que després
havia buidat amb sa punta des ganivet.
—Això, ho farem a s’hort —va dir, tot divertit, vent sa cara de
sorpresa que posava s’hereu de la casa.
D’entrada en Lluc quedà bocabadat. Sa que volia fer son pare era
cavar túnels? Túnels per davall de s’hort per a què s’aigua pogués
arribar per tot?
—No pare, això no pot ser. No es poden fer túnels a s’Aiguamoll.
Sa terra és massa molla. S’esfondraria.
—No fill meu no, això mateix ja ho havia pensat jo. No farem túnels
sinó fibles.
—Bé... potser... tal vegada sí... tal volta podria funcionar. La veritat
és que no hi havia pensat... Quina idea!
Bona part d’aquell diumenge, sa família la va passar entaulada
Fibla: és una sèquia feta en terra que després s’omple de pedrotes i es tapa
amb branques de pi, herba i terra. Serveix per a què s’aigua puga passar per dins
i xopar tota sa terra que hi ha per devora i per damunt.
81

fent-se un fart de menjar tallades, bocins i, fins i tot, frimolada de
bescuit mentre xerraven sobre allò que farien a s’hort.
Dilluns de matí tots es posaren a treballar as Canar Fosc. Però amb
una diferència, ara treballaven a la vista de tothom, ja no s’amagaven
de ningú. I clar, ben aviat es començaren a replegar curiosos.
Es primers a arribar varen ser, com és ben natural, es altres
pastorets des Prat.
—Peròòò, mirau! —va dir en Toni Caramunt, que solia ser es que
més espants feia de tots —. I que no ha fet un hort en Lluc! I, talment
enmig des Canar Fosc! Està sonat aquest al·lot.
—Si no ho veig no m’ho crec. Però, com dimonis us heu apanyat
per fer un hort enmig de s’Aiguamoll? —li va preguntar son amic
en Pep d’en Vildo, en un to molt més reposat.
—No, si ja em pareixia que en Lluc desapareixia molt sovent i
sempre el veia a prop des Canar Fosc. Jo, ja em temia que s’hi coïa
alguna cosa —afegí en Murtera, que de lluny era es més callat de
tots però, altrament, era un bon observador.
Fos com fos el que veren uns i altres, sa cosa fou que els va impressionar
de tal manera que, el sendemà, ja no només era sa garrideia
des Prat, qui es mirava tot aquell devessell amb interès i sorpresa,
sinó que també hi havia una bona pila de pares, mares i germans
d’aquestos encertint allò que feien es Daifes. D’entrada, sa gentada,
que cada vegada es feia més grossa, hi havia anat convençuda
que sa història que els havien contat devia ser mentida i que,
el més segur devia ser que sa família de can Daifa hagués trabucat
des cap. Però, quan hi arribaven i, a més de veure aquella colleta
sequiant i llevant herbes pertot arreu, hi veien aquell hort tan petitó
però tan ufanós, quedaven just tan espantats i meravellats
com hi quedaren n’Andreu, na Isabet i na Maciana es primer dia.
Sa feina va ser pesada i en varen tenir per dies i dies. Cavaven sèquies
més grosses i llargues, escampaven es fang que anaven
traient a sobre sa terra que els anava quedant enmig. Tot sovent,
84

els anaven sortint pedres que anaren amuntegant en un costat i
amb què acabaren per fer un bon claper.
En tenir fets tots es solcs que haurien
de ser ses fibles, n’Andreu
va tenir una altra idea ben bona.
—Lluc! Anau omplint senalles
amb sos còdols més grossos i
anau-los abocant dins es solcs.
Sa cosa era omplir ses fibles
amb aquelles pedrotes. Així,
ajudarien a aguantar es sostre
de sa fibla i s’aigua seguiria passant entremig. Una vegada tengueren
aquella feixa rodada de sèquia i travessada amb una fibla
cada dues braces hi dugueren un parell de carretades de fems bo.
En nom de Déu arribà es dia de sembrar. Hi dugueren tot es planter
que tenien preparat per s’hort de sa Blanca Dona i encara
més que empraren a altres amics i vesins amb sa promesa de
pagar-los-el més endavant, quan haguessen venut es producte de
sa collita. Sembraren moltes xindrieres, meloneres, alberginieres
i carabasseres de tota faisó. D’aquelles que les fan grossel·les i de
color taronja i, també carabassons, carabasses de cabell d’àngel,
abelleres i de passador. Sembraren naps, mongetes, pastanagues
blanques i morades i moltes altres classes d’hortalisses. De sa mateixa
manera que ho havia fet en Lluc, també rodaren sa feixa de
parres, però aquesta vegada, a més de ses de fer vi, també hi sembraren
sarments que en arribar es temps farien un raïm sense
pinyol que es podia assecar per fer panses. Fins i tot, hi sembraren
un parell de magraners, un taronger, un llimoner, una pomera i
una figuera oriola.
Faisó = classe.
85

As cap de poc temps, ses llavors començaren a néixer i ses plantes
ja daven mostra d’haver ben aferrat. Bé, totes llevat des arbres.
Aquestos, ben aviat començaren a fer mala cara i, a la fi tots, en
no ser sa figuera, acabaren per morir. N’Andreu va comprendre
què passava.
—Aquesta terra no és per a arbres —va dir un dia a son fill—.
I sabeu per què? Idò perquè, com més avall anam, més aigua hi ha
i com que es arbres tiren ses arrels molt avall troben massa aigua
i es neguen.
Mentrestant, cada dia s’hi arreplegava gent per mirar-se s’hort de
s’Aiguamoll. Tot allò que havia sét mala fiança i, fins i tot, befa,
ara ja era mirat amb uns altres ulls. I, si abans hi anaven quatre o
cinc persones cada dia, ara allò pareixia un riu de gent. Una gentada
que hi anava per admirar sa feixa llarga i estreta que era un
hort que es regava tot sol. Només hi va haver una persona que,
des començament ençà, cada dia hi anava, no per mirar-s’ho, sinó
per ajudar en sa feina... en Mateu Besora, es millor amic d’en Lluc.
Un dia que na Maciana s’hi va atracar per veure com anava tot, en
Lluc la va haver d’ajudar a passar sa sèquia. Sa majora ja no hi
veia gaire, i si no s’ho mirava de ben a prop no era bona a destriar
un ou d’una castanya. Pes més jóvens, allò de passar d’un costat
a s’altre de sa sèquia, només era fer un bot. Però, sa majora no estava
per botadisses. Cregueus que va estar de poc que sa iaia no
anàs de morros dins s’aigua. Ho varen haver de deixar anar sense
que sa vella pogués veure res de tot allò que, tan ufanós, creixia a
s’altre costat. Idò, allò no podia ser i no tornaria a passar. Sense
pensar-s’hi gaire, es jovençà tallà unes bones coes de branques de
savina. Una devora s’altra les posà per damunt sa sèquia. Per
sobre, hi va estendre joncs i altres branques més fines. Per acabar,
ho va cobrir tot de terra ben piconada.
—Majora! En voler podeu tornar a sa feixa de s’hort que ja no us
importarà botar s’aigua.
86

—Però bé, no em digueu que s’ha assecat sa sèquia... —li contestà
na Maciana, tota regirada.
—No, no tengueu ànsia que no és això. Passa que he fet un pont
per a què hi pugueu passar a peu pla.
Ben aviat conegueren que amb aquella entrada, no només ajudaven
a entrar es majors, es infantons i es curts de vista, sinó que
també alleugerien sa feina a sa feixa. Ara ja no havien de ser dos
per passar senalles de fems o senallons d’hortalisses d’una banda
a s’altra de sa sèquia.
Un d’aquells dies arribà una visita a can Daifa. Era en Guillem
Fontassa, un blonco d’en Lluc per part de mare. Era un home que
tampoc no tenia cap hort que fos seu. Va ser es primer a fer idees
de convertir un altre bocí d’aiguamoll en una feixa com sa de sa
família de sa germana Isabet. Va decidir que la faria aferrada a sa
primera. Justament, per un des costats llargs, per tal d’estalviar-se
haver de cavar una de ses sèquies.
Quan en Guillem va anar a can Daifa per explicar a son cunyat sa
pensada que havia fet, i li demanà permís per fer s’hort aferrat as
seu, n’Andreu li contestà:
—Idò, ja està bé cunyat. Pensau que, d’ara endavant, aquest bocí
de sèquia que hi haurà entre tots dos horts ja no l’hauré d’escurar
tot sol. A partir d’ara ja serà feina de tots dos, perquè tots dos
serem qui mos aprofitarem d’aquella aigua.
Ben aviat, més i més gent va anar escarnint sa idea, i per cada setmana
que passava algú començava a fer una feixa nova. Per cada
dia es veia més gent treballant a s’Aiguamoll. En poc temps, entre
fetes i començades, hi va haver passat d’una quinzena de feixes.
Sa gent ja no parlava des Canar Fosc, sinó de ses feixes que en
treien per fer-hi horts. Ja tothom parlava d’aquells horts llargaruts.
Tothom parlava des horts de ses Feixes.
87

Capítol XI
Es governador
—Què és això? I es meu què?
Vull que s’escut de sa meua família
també hi siga i que es vegi bé.
Així que el posareu just davall de
s’altre escut. M’heu ben entès?
Es mestre d’obres va fer que sí
amb so cap mentre tornava a enrotllar
es pergamins que tenien es
plànols de s’edifici. Ho havia
molt ben entès. Si així ho volia es
senyor Fernando, així es faria.
Tanmateix, no era estrany que es
mestre d’obres no li discutís allò, ni res altre. Pensau! Ningú hagués
gosat negar-li res. Qui hauria sét es verro d’atrevir-se a dur
sa contrària as senyor Fernando Sanoguera, es governador de s’illa?
Aquell era s’home que més manava i anava camí de ser també
es més ric d’Eivissa.
Tot just feia un any que l’havien nomenat governador i, poc temps
després d’arribar, ja havia fet una ensouada venent sa muntaranya
de sal de ses Salines que el Rei li havia dat per paga. Sa gent no
n’estava mica contenta. El Rei no havia pensat, o li era igual, sa
gran necessitat que, d’aquella sal, en tenien tots es eivissencs. Sa
sal era s’única cosa que podien bescanviar per blat es anys de
Pergamí: abans que s’inventàs es paper sa gent escrivia damunt pells d’animal
assecades d’una manera que queden molt finetes. Idò, això són es pergamins.
89

males collites, i si no hi havia prou sal, sa gent patia fam. Però,
tot i ser es més ric d’Eivissa, allò li era ben igual, ell encara en volia
més. Just pareixia que mai no en tengués prou, de sous i de poder,
en Fernando Sanoguera.
Ben empipat, es governador es va aixecar de sa luxosa cadira on
seia, i se’n va anar cap a sa finestra. Des de sa torre més alta des
castell de Dalt Vila, que tothom coneixia com sa torre de l’Homenatge,
en Sanoguera es va mirar es vell edifici des qual havia
manat esbucar bona part per a què hi fessen sa que seria sa seua
nova residència.
—I aquesta obra, quan la pensau començar? Quan es governador
siga mon fill? Més us val fer via si no voleu que us enviï a galeres!
Està prou clar? —va dir, de sa manera més aspra, as pobre mestre
d’obres.
—Sí senyor, està clar, però és que ara mateix tots es picapedrers
de s’illa estan fent feina a ses noves murades i...
—...I no hi ha peròs que hi valguen. Això és el que man, i més us
val complir-ho. I ara ja us podeu retirar —el va interrompre, sense
ni manco dignar-se a mirar-se’l.
Poc després que aquell pobre home se n’anàs tot preocupat, algú
altre va picar sa porta.
—Endavant qui siga! —cridà en Fernando, que ja s’havia tornat a
seure en aquella cadira que més aviat pareixia ser una trona.
Un cavaller jove i ricament vestit de seda i vellut negre va entrar
a sa sala principal de sa torre.
—Bon dia tengueu senyor governador —va dir, mentre feia una
gran cortesia.
— Veiam quines noves em portau, assessor.
Cortesia = reverència.
90

Justament, era s’assessor personal des governador. No devia tenir
gaire més de vint anys i, tot i així, ja era un enlletrat i, per damunt
de tot, un gran coneixedor de ses lleis. Havia arribat a s’illa junt
amb so governador, qui el coneixia de temps ençà. Un i altre patien
de sa mateixa fam de sous i poder, i d’igual manca manies.
Cregueu que, a aquell parell de dos, ses persones els importaven
ben poc.
—Senyor, aquí us port es documents que m’havíeu encomanat
per signar —va dir s’assessor, amb veu afalagadora.
—Ah sí! —contestà es governador, mentre els agafava i els començava
a signar —. Veiam quines altres novetats em portau?
—Senyor, a la Universitat estan molt regirats perquè diuen que
enguany ses collites seran dolentes i no hi haurà prou blat per a
tothom. Segons manera no hi ha gaire sal per comprar-ne...
—Idò que haguessen fet com jo. Si per comptes de tant de sembrar
haguessen comprat ovelles ara no en tendrien, de manca de
sous, així com va de cara sa llana.
—Senyor, parlant d’ovelles, he rebut un missatge de sa ciutat de
València. Pareix ser que us reclamen seixanta lliures per pagar es
nou ramat que ja us tenen preparat per embarcar.
—Sí, sí, ja ho sé, mala fi puga fer! Es bestiar a punt d’arribar i encara
no he pogut dur ni una sola carretada de terra a s’Aiguamoll.
Si aquestos animals arriben a s’illa, i aviat no he dessecat s’Aiguamoll,
no sé on trobaré prou pastures. Es Prat, tanmateix, és ple
d’aquells morts de fam amb ses vaques i es bous...
—Sí senyor, ho tenc ben present senyor, però per més que he
mirat i remirat no he trobat cap llei que puguem fer servir per
treure sa gent des Prat. Pareix ser que es Prat es de tots es eivissencs
de molts d’anys... Que dic anys, segles ençà! I un costum tan
antic no es pot llevar així com així. Ventura que tenim a favor sa
llei que diu que tot qui dessequi terra a un aiguamoll en serà
l’amo. Per cert he sentit a dir que...
91

—Ja ho sé! No importa que m’ho torneu a recordar, m’ho heu explicat
moltes voltes... —el va interrompre tot empipat es governador—.
Per cert, què passa a s’Aiguamoll que hi ha tant de giro?
Què fa tota aquella gent que hi he vist ses darreres setmanes?
—Justament, això és el que us anava a explicar senyor. He sentit
a dir as jurats i consellers de la Universitat una cosa que per a mi
és bastant sorprenent... Sa cosa és que diuen que hi ha gent que
està sembrant a s’Aiguamoll.
—Quèèèè?
—Sí senyor, tal i com ho sentiu... Cregueu que a mi també em pareix...
—M’estau dient que hi ha pagesos que es dediquen a sembrar en
un aiguamoll? No m’ho puc creure. És que es eivissencs s’han acabat
de tornar àsens del tot?
—Bé senyor, em pareix tan increïble com a vós, però es rumor és
molt fort. Tothom en parla.
—Idò, demà mateix vull que aneu en aquell maleït fangar i sapigueu
què s’hi està coent.
—Sí senyor, així ho faré.
—I ara ja podeu anar-vo’n, i avisau es cuiner, que em pugi menjar,
que tenc molta gana.
Mentre anava fent tallades d’una bona cuixa de porcella rostideta
as forn amb una deliciosa salsa de magranes agres, es governador
no feia altra que remugar:
—Aquestos pagesos em tenen fart, només volen treballar per
viure. I en tenir prou, no volen fer res més per tenir sous. I ara, per
una vegada que fan alguna cosa nova, no se’ls acut altra més estúpid
que sembrar en un aiguamoll. És que no volen ses millores?
Així mai no seran ningú... Pitjor encara, així no hi ha qui cobri im-
92

postos en aquesta maleïda illa. Ventura que hi ha molta sal i, gràcies
en això encara podré fer sous, perquè pel que toca a sa gent
d’aquí no hi ha remei.
Per a en Sanoguera, Eivissa encara, però aquells maleïts pagesos
eivissencs... No eren més que uns desgraciats pelaperxes, si per
ell hagués sét, ja faria estona que els hauria enviat a tots a Liorna!
Es vespre següent, mentre s’assessor li anava explicant fil per
randa tot allò que havia vist a s’Aiguamoll, sa cara d’en Fernando
Sanoguera va anar passant de sa descreença a sa sorpresa i a la fi
a s’enfadament. Bé, dir que estava enfadat era dir poc, el que estava
era més nic que ses abelles grogues. Allò que li havien explicat
posava en perill es seus plans. De cap manera permetria que
s’Aiguamoll es convertís en una horta. Sa que s’havia de fer era
dessecar-lo, dessecar-lo per tenir un gran prat; ses cinc-centes ovelles,
que junt amb altres amics, havia comprat per poder-se fer ric
en vendre sa llana, necessitaven noves pastures.
—A no! De cap manera, això sí que no serà! Avisau qui ja sabeu,
que demà de matí vénguen aquí per parlar amb mi. Això s’ha d’aturar
i s’aturarà, siga com siga —sentencià.
I, en haver dit això, es governador féu una senya a s’assessor perquè
se n’anàs tot d’una a complir ses ordres.
Liorna: és una ciutat d’Itàlia. Antigament hi havia una dita a Eivissa que deia:
qui va a Liorna, no torna.
93

Capítol XII
S’Ordinació Reial
Tot voltant aquella taula llarga seien es jurat de mà major, dos
consellers de la Universitat, s’assessor i es governador.
—Bé, com deveu suposar, us he fet cridar per parlar d’allò que
està passant a s’Aiguamoll —començà es governador.
Es jurat i es consellers feren que sí amb so cap, dant entenent que
sabien què era allò que preocupava es senyor i també a tots ells.
Perquè, en veritat, ells també hi havien posat sous. No tants com
en Fernando Sanoguera, però, poc o molt, també havien posat en
sa compra des bestiar.
—Parlau i explicau allò que em diguéreu ahir —manà es governador
a s’assessor.
Una vegada més, aquell cavaller amb mirada i nas de falcó, va explicar
tot allò que havia vist a s’Aiguamoll dos dies abans.
—Però, si això que mos heu contat és ver, on trobarem pastures
per a sa manada? —preguntà tot atabalat un des consellers.
—Sí, això que ha explicat s’assessor és talment cert. Jo no ho he
vist però, dies passats, en sentir ses coses que sa gent anava contant,
hi vaig enviar un des meus esclaus per a què s’ho miràs i m’informàs.
Sa història que n’Alí em va contar és sa mateixa que mos
han acabat d’explicar. I sí, crec que tenim un problema ben gros,
senyor. Si això segueix per aquest camí aviat no en quedarà gaire,
d’aiguamoll, i tot serà d’aquells que ara l’estan hortant —qui així
parlava era es jurat de mà major, un home gras i cara redona que,
de normal, no era gaire xerrador; aquell home feia uns ullets de
congre que demostraven molta intel·ligència, però poca bondat.
95

Uns i altres varen seguir parlant i explicant, ben preocupats, tot
allò que havien vist o sentit a dir sobre es tema, i com sa gent es
folgava d’allò que ja anomenaven es horts de ses Feixes. En això,
s’assessor va fer una petita tossida per cridar s’atenció i demanà
permís per parlar. Es governador li féu una ensigna per tal d’autoritzar-lo.
Amb un somriure as llavis, aquell home de negre, s’alçà
i, tot solemne, digué:
—Senyor governador reial de l’illa d’Eivissa, senyor jurat de mà
major i senyors consellers de la Universitat. No heu de patir per
res. Aviat tot s’Aiguamoll, inclosos es horts que s’estan fent i es
que ja s’han fet, seran dessecats i tendreu es vostro prat particular.
Sa cara de sorpresa d’uns, i de no creure’s res, des altres, ja us la
deveu imaginar.
—I mos voleu explicar quin misteriós encanteri fareu per a què
això es compleixi? —contestà es governador, amb un tonada de
mitja befa.
Sense dir pruna, de dins una bossa de vellut que havia portat,
s’assessor va treure un pergamí lligat amb una veta blava que feia
cara de ser molt vella. Ben a poc a poc va anar deslligant i obrint
aquell tros de pell enrotllada. A la fi, mentre l’aguantava obert perquè
tots es presents el poguessen ben veure, va dir:
—Senyors, això que us estic mostrant és una antiga Ordinació
Reial. Una ordinació molt vella que he trobat trescant per dins
s’arxiu.
—Bé, i es pot saber què redimonis diu aquesta ordinació “tan antiga”
que haja de canviar alguna cosa d’allò que ja sabem —li amollà
es governador, que no s’acabava de creure que aquell pergamí
els pogués servir de gaire cosa.
Ensigna = gest.
Ordinació Reial: és una llei feta pel rei.
96

—Senyors, aquesta Ordinació Reial diu això: Jo Jaume II de Mallorca,
fill del Rei en Jaume I, el Conqueridor, vull fer saber que he tingut
notícia de les moltes malalties, morts i misèries que pateixen per mor de
les anomenades febres tercianes los meus súbdits que viuen a llocs de
marjals i altres bandes poc saludables. Per ser que és cosa ben sabuda
que aquelles febres s’hi donen per mor de la presència d’aigües dolentes;
és per açò, i per tal d’acabar amb aquesta desgràcia, que jo, Jaume, Rei
de les Mallorques, man i ordén que siguin dessecats tots aquestos terrenys.
I per a què açò es faci i s’acompleixi, faig saber que tot qui dessequi
terres en semblant lloc en serà l’amo i senyor. I, que si algú, essent
lo propietari es negàs a fer el que Jo man a les seves terres, aquestes li siguin
preses, passant a ser el nou amo d’aquestes qui, conforme en aquesta
Reial Ordre, les haurà dessecades.”
En haver acabat de llegir es pergamí, s’assessor el tornà a enrotllar
i, amb cara de satisfet, es mirà d’un en un tots es allí reunits. Ells
també es miraven s’assessor, però ses seues cares no eren de content,
sinó tot el contrari.
—No ho entenc. A què ve llegir-mos justament sa llei que diu que
es que dessequin aiguamolls en seran es amos? —el va interrogar
es jurat de mà major.
—Però, si justament aquesta es sa llei que mos fa nosa i que dóna
sa propietat de sa terra a tots es pagesos que estan fent horts
—afegí un des consellers.
—Deis que portau sa solució, i resulta que sa cosa que feis es llegir-mos
sa llei que és es nostro problema —digué s’altre conseller.
—I jo us tenia per un home llest? El que sou és un bon tros d’ase!
—rematà enfurismat es governador.
Tot i sa recatòlica, s’assessor no va perdre, ni per un moment, sa
cara de complaença. No s’immutà ni una miquiua; es diria que ja
s’ho esperava. Quan tots es reunits varen haver parlat, respogué:
—Senyors, tal vegada és cert que es problema siga a s’Ordinació
Reial, però estic convençut que, en ella, també hi és sa solució
97

—i, en veure sa cara de no entendre res de res que posaven es altres,
continuà—. Es pergamí ho diu ben clar: qui dessequi en un
marjal serà l’amo de sa terra, perquè s’aigua és sa causa de ses malalties.
No és cert? —es altres feren que sí.
—Però, que no veis que és justament això, el que dóna drets as pagesos
que hi fan horts! —glepà es governador, que ja feia estona
que havia acabat sa poca paciència que solia gastar.
—Idò, aquí està enginyat, senyor. Si em permeteu, us ho explicaré.
Allò que fan es pagesos no és dessecar, o millor dit, no exactament;
sa cosa que ells estan fent en veritat, només és canviar
s’aigua de lloc.
—Canviar s’aigua de lloc? —repetiren tots a una.
—Sí senyors, el que han fet no és més que passar s’aigua de dalt
sa terra dins ses sèquies que han clotat tot rodant es horts. Però
s’aigua, sa mateixa aigua, segueix allí i, per tant, allí seguiran ses
febres tercianes —acabà triomfalment—. I, per tant, es pagesos
no tenen cap dret sobre aquelles terres perquè no les dessequen,
sinó que només fan que canviar s’aigua de lloc.
Ara sí que ho entenien, i allò que havien comprès els havia encantat.
S’assessor havia dit ver, sa mateixa llei ho deia ben clar, es
pagesos no tenien cap dret i, per tant, s’havien acabat es problemes.
En voler podien començar a abocar carretades i més carretades
de terra, finsos que es dessecàs tot s’Aiguamoll. Ho taparien
tot de terra, ses canyes, ses boves, ses jonqueres i ses solseres i sí,
també taparien es horts; ningú no els ho podria impedir. Ells
només feien que complir sa llei, s’Ordinació Reial, sa beneïda Ordinació
Reial!
98

Capítol XIII
Sa prova
Pocs dies més tard, un pregoner de la Universitat va ser enviat a
ses Feixes de s’Aiguamoll. En arribar, va fer saber as qui estaven
treballant es horts que, abans d’una setmana, havien d’abandonar
tota aquella feina. Sa raó era que començarien es treballs de dessecament.
Qui passat aquell temps hi fos trobat hortant, seria portat
a sa presó de Dalt Vila. Així ho manava es governador reial.
Sa gent, en sentir allò, quedà estranyada i preocupada però, sobretot,
molt i molt niga. Si ara s’Aiguamoll, a la fi, aprofitava per alguna
cosa; bé, no era que només aprofitàs, era que s’havia
convertit en una gran font de riquesa. Per què idò, s’hi perficava
es governador a dessecar-ho tot? Tal volta no veia que ja no feia
falta? I, en nom de quina llei els podien fer fora de s’Aiguamoll?
Si allò era de tots, o si no, de qui ho dessecàs! I ara havien dessecat
aquelles feixes i, per tant, eren seues. Qui els podia fer fora de sa
seua terra?
Després d’haver-se ajuntat per parlar, es que estaven fent feixes
varen decidir trobar-se amb so jurat de mà de fora per a què els explicàs
què estava passant i per quins cinc sous els volien engegar de
ses seues terres.
A sa reunió, hi anà molta gent. No només es pagesos que tenien
feixes i es que n’estaven fent, sinó també molts altres que ja havien
fet idees de fer-ne de noves. Però, és que també hi anaren vene-
Pregoner: quan no existia ni ràdio ni televisió, era sa persona encarregada
de contar ses notícies.
Per quins cinc sous = per quina raó.
99

dors des mercat, perquè aquests, per mor de s’arribada de verdures,
fruites i hortalisses des nous horts, ara estaven fent molts de
sous. Tots es que hi havia volien salvar es horts de ses Feixes.
Quan sa gentada va arribar a la Universitat, es jurat de mà de fora
ja els esperava a sa porta i, de seguida, els va fer entrar a sa sala
principal. Quan tots varen ser dins, aquell bon home començà a
parlar:
—Estimats germans pagesos, sa que us he de dir, cregueus que no
m’agrada mica. Tots sabem què està passant a s’Aiguamoll i
podeu estar ben segurs que me’n folg molt de veure aquella mar
d’horts que anau traient d’aquell marjal i, més encara, de ses moltes
verdures i fruites que ara s’hi fan. Us he de dir que es jurats i
consellers de la Universitat mos reunírem ahir per decidir què s’ha
de fer a s’Aiguamoll. Bé, ja sabeu que abans tots estàvem d’acord
a dessecar-lo, però ara comprenem que és una riquesa per a tots.
Hem canviat d’idea i, per majoria, vàrem decidir que la Universitat
ja no vol dessecar s’Aiguamoll.
—Per majoria? —va dir n’Andreu.
—Sí Daifa —li contestà es jurat, que coneixia sa major part des
que hi eren—. Encara que us parega mal de creure, i malgrat de
com són de bons per tots naltros aquells horts, es jurat de mà
major i dos consellers hi votaren en contra.
—Hi ha eivissencs que just pareix que no s’estimen sa seua terra
—digué un des presents en sentir-ho.
—Sí, això mateix pens jo, hi ha eivissencs que per sous vendrien
sa mare... Però bé, tot i que sa votació mos ha sét favorable no ha
servit de res —contestà es jurat.
—Però, com no pot servir de res el que diga sa nostra Universitat...
Si, a més, tenim sa llei a favor! Aquella llei que diu que tot qui
dessequi terres d’aiguamoll en serà l’amo —replicà un altre des
presents.
100

—Tot i què teniu raó, no va servir de res perquè es governador
s’hi va oposar.
—Bé, en Sanoguera s’hi pot posar tan en contra com vulga, però
sa llei és sa llei...
Tot seguit, es jurat va explicar as reunits allò que es governador
havia dit sobre com s’havia d’interpretar aquella llei i que, segons
ell, es pagesos no dessecaven sinó que només canviaven s’aigua
de lloc i que, per tant, seguia es problema de salut. També els va
dir, però més fluixet, que ell pensava que allò que havia dit es governador
només era una excusa. Que el que en veritat volia en
Fernando Sanoguera, junt amb so jurat i amb sos consellers que
havien votat en contra, era no perdre ses pastures per sa manadassa
de bestiar que havien comprat.
—Per més que vulga jo o la Universitat, contra sa llei no s’hi pot
anar. I si es governador, que té bo amb el Rei, també hi està en
contra, ja no hi podem fer res de res —acabà per dir, tot trist,
aquell bon home.
Si trist ho va dir es jurat, més trista encara se’n va anar sa gent.
Quan n’Andreu arribà a ca seua i contà tot allò que els havien explicat
a la Universitat, en Lluc no s’ho podia creure.
Durant tota sa nit sa cosa li ballà dins es cap. No era possible!
Després de tant d’esforç i ara tot havia de ser per a res? Gairebé
plorava de ràbia. No era just, de cap de ses maneres. A la fi desapareixerien
es horts i es seus amics es animals. Us podeu ben
creure que aquell va ser un dia negre per a en Lluc, però encara va
ser pitjor sa nit. Va dormir amb molt de regirament i tot es temps
somiava en s’Aiguamoll. As somni sortia es metge parlant amb
una colla de persones i també hi apareixien uns moscards enormes
que el volien picar, però as darrer moment se salvava perquè
un raig d’aigua se'ls emportava a tots. Bé, a tots llevat d’un, es
més gros. Es que devia ser el rei des moscards estava a punt de
picar-lo quan aparegué en Potes acompanyat per un fotimer d’al-
101

tres animals. Just en aquell moment, d’un bot i, fent un cridel·lo,
es despertà des malson. Tan fort va ser es crit que, fins i tot, va
despertar sa majora, tot i ser més sorda que una campana.
—Què us passa Lluc? —li preguntà na Maciana.
—Que he tengut un malson molt estrany —contestà s’al·lot,
encara esbufegant.
—Contau-me jovençà quin malson era aquest.
Quan en Lluc va haver contat es somni a sa majora, li va preguntar:
—Però, per què he somiat aquestes coses tan rares majora?
—Bé... Jo diria... Perquè passau ànsia per s’hort i es animals
—contestà sa vella—. Però sapigueu que tots es somnis volen dir
coses...
—Volen dir coses? Quines coses?
—Ah! Això jo no ho sé ni ho puc saber. Només hi ha una persona
que puga entendre aquest somni.
—Idò, qui és? Que jo hi aniré...
—S’únic que ho pot arribar a saber és l’amo.
—Però, l’amo d’on majora?
—D’on no, sinó de què? Vull dir l’amo des somni. Lluquet meu,
haureu de ser vós es de desembolicar es palangre. Només vós
podeu saber què vol dir.
El sendemà as Prat, per més que hi pensava, en Lluc no li trobava
cap sentit en aquell malson tan estrany. Tanmateix, tampoc no li
importava gaire. Tenia coses molt més importants en què pensar,
com ara es negre futur des horts de ses Feixes.
Tantost, s’aturà en sec. Li havien vengut as cap unes imatges...
uns records. Un era de feia prou temps, era es record des metge
explicant per què emmalaltia sa gent de tercianes. Una altra
imatge que li vengué a la memòria va ser sa des moscard que no
102

havia pogut fer es ous a sa sèquia des seu hort Secret. També va
recordar aquells peixets menjant-se es cabots i, finalment, sa
imatge que havia vist cents de vegades: en Potes i altres calàpets
i granotes caçant moscards amb sa llengua. Ja ho tenia! Ja havia
descobert es significat des malson... I, més important encara, si
no anava errat, també havia trobat sa solució as problema. Sí,
havia trobat sa solució!
No hi havia temps a perdre. Va agafar sa barsa i se n’anà corrent
allà on guardaven es altres pastors.
—Uuuuh, Uuuuh! —va començar a cridar tan fort com sabia quan
encara era ben lluny d’on es trobaven es seus amics.
En Mateu Besora, en sentir aquell uc que li era ben conegut, es va
girar i, també a crits, li contestà:
—Què passa Daifa!
—Cuidau-me en Siulo i na Roja que jo he de partir!
—Ja està bé!
En Lluc corria cap a ca seua que ses cames li tocaven es cul. En
arribar, trobà sa mare granant es tancó.
—Mare, on és mon pare? —digué, gairebé sense alè.
—Però, què us passa fill meu que veniu tant acanat.
—És que... ja ho tenc!
—Què és que teniu, si es pot saber?
En això aparegué n’Andreu, que de lluny ja havia vist son fill a
venir corrent a les totes.
—Veiam jovençà, per què em buscàveu? I, què és tan important
com per venir tocant de quatre?
Llavors, explicà as de ca seua es malson, el que havia recordat i,
finalment, es pla. Es pla que tenia per salvar es horts de ses Feixes.
Quan va haver acabat, n’Andreu no n’estava gaire convençut.
—No ho sé. No ho acab de veure clar —digué.
103

—I què hi tenim a perdre? —preguntà na Isabet, tot tement-se
que es seu home s’acabaria posant a la contra, com molt sovent
feia davant de qualsevol idea nova.
—Això mateix pare... Perdut per perdut, més valdrà que facem alguna
cosa nova.
—Està bé, està bé... siga —afegí—. Fill meu, escoltau-me bé, ara
tornau as Prat i digueu a tots es pastors que avisin es de ca seua,
avisau també es venedors des mercat, que tots vénguen demà de
matí davant sa nostra feixa per parlar. Jo, ara mateix, aniré a parlar
amb so jurat de mà de fora i amb so metge perquè també hi siguen
—I rematà—. Més valdrà que siga jo qui els expliqui aquesta
idea tan... bé, aquesta cosa que se us ha acudit.
Quan n’Andreu va explicar es pla as metge, aquest se'n folgà molt.
Això, en veritat, no va sorprendre gaire l’amo de can Daifa. As
cap d’allà, aquell pobre home estava massa avesat que mai ningú
no fes cas de ses coses que solia explicar. Coses que, a n’Andreu,
tanmateix li sonaven tan rares o més que sa idea de son fill. Es
metge no s’ho acabava de creure, ara resultava que sense saber
com ni per què aquella gent havia obert es ulls i volia fer una cosa
creient en el que ell havia dit, creient en sa ciència.
Convèncer es jurat de mà de fora ja varen ser figues d’un altre
paner. No era que ell no volgués salvar es horts. Bé prou que ell,
sense èxit, havia estat cavil·lant en sa manera de fer-ho. Però,
aquell pla que li contava n’Andreu Daifa, allò era mal de creure
que pogués anar. I, d’altra banda, defensar-ho suposava enfrontarse
as interessos des governador i es seus amics. Però, es interessos
d’aquella gent no eren es bé de s’illa i molt manco es bé des pagesos.
Justament aquells que ell, per mor des seu càrrec, havia
promès defensar. A la fi, va fer es mateix pensament que sa mare
d’en Lluc: perdut per perdut.
—Està bé Andreu, no sé què en sortirà, de tot això, però està bé:
hi aniré.
104

A primera hora del sendemà hi havia una gentada davant sa feixa
de can Daifa. Tots es preguntaven per quins cinc sous els havia
manat cridar n’Andreu. Estava clar que alguna cosa devia tenir a
veure amb allò que havia manat pregonar es governador, però què
hi podia canviar n’Andreu? Què podia fer un pobre pagès contra
tot un senyor governador del Rei? Quan sa gent veigué que pes
camí s’atracava n’Andreu i dos hòmens més es va fer un silenci.
Però, es silenci va ser encara més gros quan s’acataren que l’acompanyaven
es jurat de mà de fora i es metge.
—Miraus! N’Andreu ve amb so nostro jurat —va dir es primer a
afinar aquell home que a la Universitat tenia per feina defensar es
interessos des pagesos.
—I qui és que està malaltet? Que veig que també els acompanya
es senyor metge —va dir un altre, fent carusses. Tots rigueren, es
metge i ses seues idees rares sempre feien riure sa gent.
Quan n’Andreu, es metge i es jurat van haver acabat d’explicar es
pla, sa gent callava. Si agafats d’un amb un, ses idees noves els
agradaven tan poc com a n’Andreu, quan es tractava de convèncer
tota una colla, sa cosa encara era molt més mala de fer. Més val
matar un home que posar un mal costum. Aquesta era sa dita de tots,
sa tremenda i terrible dita eivissenca. Sa dita que molts pensaven
i que alguns, fins i tot, posaven en pràctica. Però, fos com fos, i encara
que es sentit comú els digués tot el contrari, una altra dita
degué sobrevolar aquella reunió. Una dita tanmateix pessimista,
una que es darrers dies ja s’havia sentit en boca de molts: perdut
per perdut.
—Això és molt estrany... però endavant —va dir es primer a parlar.
—Siga! —va dir un altre.
—Sí, sí —s’hi afegiren altres, en veure que es primers ja hi estaven
d’acord.
El sendemà, assegut a sa trona que hi havia dins sa sala principal
de sa torre de l’Homenatge, es governador repassava alguns rotlles
105

de pergamí d’ordinacions que havia de signar.
—Endavant qui siga! —cridà, amb veu imponent, en sentir que
algú picava sa porta.
En veure que entrava es jurat de mà de fora acompanyat des
metge, es governador aixecà ses celles. Allò sí que era una sorpresa.
Què redefotre devien voler aquell parell de dos?
—Bon dia tengueu senyor governador —va dir es jurat, mentre
feia una gran cortesia.
—Bon dia, bon dia —va contestar aquest, sense posar-hi gaire
esma—. Què volen de mi aquestos senyors?
—Senyor governador, ha arribat as nostro coneixement que heu
manat as pagesos que estan hortant a s’Aiguamoll que deixin sa
terra perquè...
—Perquè he manat que es dessequi tot aquell maleït fangar. I, per
cert, demà és es darrer dia que tenen per esflocar-se si no volen
acabar aquí baix —els tallà en Fernando Sanoguera, mentre amb
so dit assenyalava es pis de baix de sa torre, que era on es trobava
sa presó.
—Sí senyor, així ho tenim entès.
—Idò, si ho teniu entès així, a què punyetes heu vengut?
—Senyor, si no anam errats vós heu decidit dessecar es marjal a
pesar d’allò que estan fent es pagesos perquè...
—Perquè per més que canviïn s’aigua de lloc per sembrar-hi quatre
cols, allò segueix sent un lloc d’aigües dolentes i, per tant, un
cau de malalties. I si ningú altre no ho fa, jo mateix m’encarregaré
que ben aviat no hi quedi cap ni una gota d’aigua. Està clar? —els
tornà a interrompre en Fernando Sanoguera tot emprenyat.
—Justament senyor, està molt clar, i el que us venim a explicar és
just això —replicà es jurat.
Esflocar-se: anar-se’n a tota velocitat.
106

—Just això, què?
—Que no farà falta dessecar s’Aiguamoll, senyor.
—Si no fos per s’edat que teniu i es càrrec que ocupau us diria
que sou un tros d’ase, sinó un ase sencer. Veiam, voleu fer el sant
favor d’explicar-vos.
En aquell moment qui prengué sa paraula va ser es metge. Aquell
vellet explicà, tan bé com va saber, que ses aigües no eren es problema
i, per fer entendre tal cosa as governador, li va explicar tot
allò que feien diferents ses aigües de ses Salines a ses de s’Aiguamoll
des Prat, per acabar concloent que es problema, en veritat,
eren es moscards. Tot d’una que es metge va acabar de parlar, es
jurat va seguir explicant es pla des pagesos per acabar amb ses febres
tercianes.
Quan es dos hòmens varen haver acabat de parlar es va fer un silenci.
Un silenci que només durà un moment, perquè va ser trencat
per una remor. Una remor ben forta. Una remorada que ningú
no s’hauria esperat. Bé, ningú que no conegués prou en Fernando
Sanoguera. Sa cosa començà amb una carussa, una carussa que
es tornà un somriure, llavors es somriure va dar pas a una llei de
singlot malgarbat i, a la fi, allò rebentà en una gran riallassa. Una
bona estona va riure es governador. Aquell home reia i reia sense
aturall i, cada vegada que hi pensava, tornava a riure amb més
gana. Al cap de les cent quaranta, amb llàgrimes as ulls i amb sa
panxa tota adolorida, va poder dir:
—Així que segons es senyor metge ses febres tercianes mos les
encomanen es moscards. I ara es senyor jurat de mà de fora mos
ha vengut a contar una història fantàstica de com es pagesos es
creuen que acabaran amb ells —sa tonada que feia servir es governador
era talment de befa i, mentre ho deia, encara havia de fer
esforços per no tornar a riure.
—Sí senyor —contestaren a l’una metge i jurat mirant de mantenir
sa dignitat.
107

En Fernando Sanoguera en sentir aquella resposta es va cuidar
morir de gana de riure, de fet se’n va tornar a fer un bon fart, però
en això s’aturà en sec. Se li havia acudit una cosa. Estava clar que
aquella era sa idea més tronada que havia sentit a dir en sa vida.
Ell sabia cert que tot allò que havia explicat es metge eren històries
fantàstiques. Perquè tothom sabia que sa causa real de ses febres
eren ses aigües embassades. Però, fos com fos, estava clar
que es pagesos mai no podrien acabar amb sos moscards, i molt
manco, amb aquell pla tan estrafolari que li acabava d’explicar es
jurat. Però tot allò ara era igual. Ell, en Fernando Sanoguera, governador
reial de l’illa d’Eivissa, tenia una idea, una idea genial. Es
fregà es ulls plorosos i posant-se tan seriós com va poder, digué:
—Està bé senyors. Si es pagesos acaben amb sos moscards en
dues setmanes, renunciaré a dessecar s’Aiguamoll.
Sa cara de sorpresa i alegria que posaren metge i jurat era digna de
ser vista. Però, tot just quan ja es disposaven a retirar-se, es governador
els va aturar amb un crit.
—Uep! Benvolguts senyors, una darrera cosa
abans que partiu.
Es dos hòmens es giraren per escoltar allò que
els havien de dir.
—Posat que jo accept no dessecar s’Aiguamoll
amb sa condició que no hi haja més moscards,
em pareix de justícia que es faci una prova en
acabar ses dues setmanes. Ho dic per tal de comprovar
si és ver que això s’ha complit. No trobau
senyors, que és de justícia?
—Sí... Bé sí... Sí que és just senyor —respongué
amb una mescla de por i desconfiança es jurat.
—Idò, sa prova serà... —mentre es governador explicava fil per
randa en què havia de consistir aquella maquinació, assenyalà es
rellotget d’arena que tenia damunt sa taula— ...i, si no la superau,
108

el sendemà començaran ses obres de dessecament. Ah! I si això
passa, no en pens contractar cap ni un, de treballador, perquè sa
feina l’hauran de fer, i sense cobrar, es vostros amiguets es pagesos.
He parlat prou clar? —acabà amenaçadorament es governador.
Ara es jurat i es metge ja no les tenien totes. Sa contentor els havia
ben fuit. En veritat, ara estaven ben espantats. Superar allò que
els acabava de proposar en Sanoguera era talment impossible.
109

110

Capítol XIV
Sa feinada
Quan es jurat i es metge contaren ses noves, sa gent de s’Aiguamoll
s’arregirà ben de veres. Una cosa era fer minvar es moscards
fins a que n’hi hagués molt pocs, però allò que els proposaven
passava de mida. Una prova així no era cosa que es pogués passar
a qualsevol lloc de s’illa, ja no en parlem a s’Aiguamoll.
Alguns començaren a remugar i acabaren per dir que no pensaven
seguir endavant, molts tenien dubtes, i tots tenien por. Ara ja no
era perdut per perdut, ara s’hi jugaven molt més. Si no ho aconseguien,
a més de quedar-se sense horts i perdre tota sa feinada que
havien de fer per guanyar sa prova, ells mateixos haurien de
malustrejar ses feixes. Ells mateixos haurien de dessecar tot s’Aiguamoll
i ho haurien de fer de franc. Si perdien, i amb tal prova
era ben segur que perdrien, estarien fotuts del tot. Si s’havien de
dedicar mesos i mesos a dessecar s’Aiguamoll pes governador, qui
treballaria ses seues terres? Ara eren pobres, però si no guanyaven
acabarien morint de gana. Però, és que de banda des que ja havien
fet feixes, a sa reunió hi havia molta més gent. Tots pagesos, i tan
necessitats com es altres, si no més. Ells també estaven decidits a
fer-se una feixa a s’Aiguamoll. Si es perdia sa prova també ajudarien
a dessecar. Tots junts serien més, serien molts... serien prou.
As cap de molt de temps de porfediar, votaren, i va sortir “Sí”. Es
pagesos s’avenien a fer sa prova.
Malustrejar: fer mal ús d’alguna cosa.
Avenir-se = estar d’acord.
111

—Endavant pagesos d’Eivissa, guanyarem! —va cridar un d’entre
es reunits.
Un munt d’ucs foren sa resposta.
Sa primera cosa que es va fer va ser nomenar una junta de persones
per a què s’encarregassen d’organitzar-ho tot. Amb una prova
tan dura com els havien posat tendrien molta més feina, i amb tal
feinada més valdria ben aclarir-se. En formaren part es jurat de
mà de fora, es metge, n’Andreu Daifa en representació des pagesos
i, per haver sét qui havia començat tot allò, un al·lot, perdó un
jovenet, en Lluc Daifa.
Sa gent anava acanada. Pertot arreu es veien hòmens, dones i, fins
i tot, vells treballant. Cavaven sèquies, desenes i desenes de sèquies
i canals més amples que travessaven s’Aiguamoll de terra
cap a mar. El que no es veia enlloc eren al·lots i no era perquè no
ajudassen, ben al contrari, ells també tenien sa seua feina comandada
per en Lluc Daifa i es seu segon de bord, en Mateu Besora.
Es va decidir que, per disposar de més garrits,
tots es bous i vaques que, de normal, havien
de guardar as Prat, els ajuntarien
en una gran manada.
Per torns se n’encarregarien
cada
dia tres al·lots.
—Idò, heu d’agafar
tants calàpets, granotes i ratapinyades com pugueu. Es més
grossos anau a caçar ses ratapinyades, que per això haureu de buscar
per dins coves i això no és cosa d’infants —manà en Lluc, as
prop de seixanta garrits que tenia a ses seues ordres.
—Per trobar tantes granotes i calàpets com es puga, no deixeu cap
safareig, font o bassa d’aigua sense trescar —afegí en Besora.
—Això mateix, fins i tot estarà bé que alguns de valtros, es que
tengueu família per allinetes, aneu cap a Santa Eulària. Ja sé que és
112

molt lluny, però m’han dit que as riu hi ha moltíssimes granotes.
—Jo ratapinyades no n’agafaré, no, que em fan molta por. Però,
tenc una tia que viu a Portmany i allí hi ha un torrent on, quan hi
vaig anar, hi havia un calaportal de granotes —va dir un al·lotet
que encara no devia tenir es cinc anys.
—Molt bé Joanó, idò vós cap a Portmany, i es altres ja ho sabeu!
Cada solpost, per tots es camins que duien as Prat es veien arribar
colletes d’al·lots carregats amb sacs i barses. Llavors, anaven
cap a ses darreres sèquies que s’havien fet on amollaven ses ratapinyades
i hi abocaven es calàpets i ses granotes. D’aquesta manera
cada dia arribaven centenars d’animals nous a s’Aiguamoll.
Ben aviat, es garrits més petits i es jais més vells, que no aprofitaven
per a cap de ses feines que s’estaven fent, també
varen servir. Els va tocar espantar es munt de garses
que s’anaven arreplegant per fer-se un fart
amb tant d’amfibi. Bé, només hagueren de
protegir ses granotes, perquè es calàpets ja
es cuidaven tot sols. Cada vegada que un veia
que se li atracava una garsa amb males idees, començava
a agafar aire, aire i més aire fins que
s’inflava com una pilota. Tan gords i redons acabaven
es calàpets que aquells pardalots, per més
que volien no tenien manera d’enviar-se un mos
tan gros. Però ses granotes, que tanmateix eren
més petites, no sabien fer tal cosa, i per mor
d’això, si no veien es pardal, corrien es perill de
ser menjades, així que calia ajudar-les.
Tal com anaren passant es dies i s’anaven acabant
més sèquies i hi havia més calàpets, granotes i
ratapinyades, sa gent va afinar que els picaven
manco moscards. Allò pareixia que anava, i clar,
com sempre sol passar quan ses coses van bé,
113

altres s’hi varen anar afegint. Cada vegada hi havia més i més gent
treballant, i sa feinada, que de primeres pareixia impossible, va
estar aviada abans que no passassen ses dues setmanes. Però, ara
estaven tan engrescats que en volien més, i per cada dia que passava
es feia alguna sèquia nova.
Un vespre, sa Junta va tractar es tema d’on es faria sa prova. Es va
decidir que fos una feixa, perquè així estarien rodats d’aigua. I ara,
tan plenes com eren ses sèquies d’amfibis i peixos, aquesta seria
sa millor medicina contra es moscards. No s’hi va discutir gaire,
per triar sa feixa: sa d’en Daifa. Per mor de ser sa primera que
s’havia fet, sa més grossa i polida, i perquè era s’única que tenia
pont per passar.
Son pare d’en Lluc, en saber-ho no podia amagar s’orgull que sentia.
De primeres va començar per dar una bona agalipada a s’hort.
Però per més que cavava, tallava canyet, escurava sa sèquia i adreçava
ses parres, res no li pareixia prou. En això, mirant-se es claper
de pedres i ses branques de savina que li havien sobrat de quan
feren ses fibles, va tenir una idea. Anà i tornà un parell de vegades
a ca seua, i a cada viatge traginava calç o eines. Davant sa mirada
espantada des que per allinetes hi havia, començà a aixecar dos
murs ben gruixats i separats una bona braça un de s’altre. Quan
arribà a s’alçada d’un home amb sos braços estirats, va ajuntar ses
dues estructures amb ses coes de branca de savina. Per damunt
hi va tornar a calar pedres. En tenir-ho llest, va pastar un bon munt
de calç i terra i, amb sa mescla resultant, ho va ben referir. En
haver secat ho emblanquinà.
Sa gent quedà bocabadada, mai no s’havia vist res igual. D’acord
que allò era talment inútil. Inútil fins a arribar as ridícul, si tant
voleu. Però, a la vegada, s’havia de reconèixer que també era molt,
però que molt polit: aquell portal blanc com sa neu, as final d’a-
Agalipar: és posar bé o arreglar alguna cosa.
114

quell pontet de terra roja, just a s’entrada de sa feixa tota verda i,
as fons, un palmeret la mar d’ufanós i talment carregat de dàtils
de color de carabassa. Allò era molt polidoi. Allò feia sa cosa més
fantasiosa que us pugueu imaginar.
Si finsos llavors s’havia treballat de valent, es darrer dia tot eren
correntelles amunt i corredisses avall enllestint ses darreres coses.
A sa junta que s’havia celebrat dos dies abans, es metge havia dit
una cosa que tots ja sabien, però ningú no hi havia pensat.
—Com tots ben sabeu hem fet moltes coses per acabar amb sos
moscards, com ara cavar sèquies per a què s’aigua corri, dur-hi
granotes, calàpets i ratapinyades per a què se’ls mengin... Però,
encara hi ha una cosa més que podem fer per espantar-los —va dir
es vellet as membres de sa Junta.
—Idò, quina és aquesta cosa? —va contestar n’Andreu.
—Fum!
—Malviatge! Com és no haver-hi pensat abans? Sí! I tant, es fum
espanta es moscards, deis veritat —reconegueren es altres.
Idò, dit i fet. Només va ser explicar-ho a un des hòmens que de
normal solien treballar pes bosc, perquè aviat tots es que solien
fer-hi feina es posassen mans a l’obra fent teies a tot rompre. En
dos dies en varen tenir enllestides quatre carretades! Quatre carretades
que no varen voler cobrar de cap de ses maneres.
—Però bé germans, si heu fet una feinada. És just que us paguem
alguna cosa —deia es jurat a en Pere Rota Blanca, que era qui
havia demanat s’ajut des seus companys.
—No senyor, de cap manera, només mos faltaria aquesta. Que
naltros, es pagesos, no mos ajudàssem uns as altres. Avui per valtros
i demà... —va respondre tot decidit en Pere.
Teia: és sa fusta més fosca que tenen banda dins es pins i que és plena de
115

—Idò, què més puc fer que dar-vos ses gràcies, bon home?
—Ses gràcies us siguen dades a valtros, que amb tan bona idea i
més feina estau fent d’aquest lloc, on abans només hi havia fang
i malalties, una horta que serà es menjar de molts i s’alegria de sa
vista de tots.
En arribar ses carretades varen ser es al·lots, que es darrers dies
ja no trobaven ni una granota per enlloc, es que es dedicaren a fer
muntets de teies pertot s’Aiguamoll. Però, per on més en feren
va ser rodant sa feixa des Daifes. Allí havia de ser es darrer lloc on
s’havia d’acostar un moscard.
Tantost, quan es solell ja començava a anar baixet, un bon grapat
de barques entraren as port i, per comptes d’atracar on sempre,
daren fons a la Barra. D’entrada sa gent s’espantà pensant qui podien
ser aquells i quines idees devien dur. Però aviat ses pors fugiren
en veure qui arribava. Eren es pescadors de sa Penya! I
venien a ajudar-los! Amb grans bolitxos arrossegats des de sa vora
cap a s’entrada des canals feren entrar cents de llises, llobarros
i anguiles que s’acabaren escampant finsos a sa sèquia més
allunyada.
llisa
llobarro
116
anguila

—Que no deis que mengen moscards? Idò, au venga! A menjar
moscards i cabots! —va cridar, ben divertit, es més vell des pescadors,
que era qui manava tots es altres.
Que els ajudassen altres pagesos estava molt bé i era d’agrair, però
que s’ajuda vengués des pescadors, justament es pescadors, que
sempre se n’enfotien des pagesos i els consideraven com a inferiors,
allò ja era per no creure.
Quan es jurat, en nom de tots va anar a parlar amb sos pescadors
per agrair-los sa feina que havien fet i oferir-los sous per cobrar es
peix, es vell li contestà:
—Mirau, tot i que naltros som pescadors i valtros pagesos, per
damunt d’això tots som pobres i tots som eivissencs... Es enemics
són uns altres —digué, mentre es girava per mirar cap a Dalt
Vila—. I de cobrar, tengueu per ben cert que no us pensam cobrar
ni un sou... Si més no de moment, que quan arribi es temps des
gerret... A naltros, també mos agrada menjar-lo amb pinya de
col... Si tant voleu, llavors ja arreglarem comptes.
En nom de Déu, arribà es dia i s’hora tractada. Havia arribat es
moment de sa temuda prova. A ses Feixes s’havia arreplegat una
gentada com mai no s’havia vist per allina. Hi havia hòmens i
dones, jais i jaies, jovençans i una muntaranya d’al·lotes, una tiranguella
de garrits de totes ses edats fins a infantons a coll amb ses
mares.
Es sentiment que tots ells tenien era una mescla d’una mica
d’il·lusió amb molta temença. Ara que tota sa feina ja estava
feta i es cap tornava a pensar amb claredat, ningú no es podia enganyar,
tots sabien que sa prova que els havia calat es governador
era molt mala de passar.
Devers un hora abans de s’hora tractada, i seguint ses indicacions
des metge, n’Andreu havia dat ordre que es botàs foc a ses teies.
Sa fumarella cuidava fer por, paregut a com s’estrevé quan un
llamp bota foc as bosc. Però, aquesta vegada es fum no era blan-
117

quest sinó més aviat negre, negre com una nit sense lluna, o més
encara, negre com es cul de s’olla. No era estrany que es moscards fugissen
d’aquella fumassera, tots haurien fet igual si no haguessen
tengut tan bon motiu per quedar-s’hi. Es temps va anar passant i
arribà s’hora. Però no es veia ningú a venir pes camí de Vila, i molt
manco sa comitiva des governador.
118

Capítol XV
Es futur des horts de ses Feixes
Quan tot estava enllestit per partir, des de sa finestra de sa torre,
en Fernando Sanoguera va veure una cosa que per un moment el
sorprengué. Allà lluny a s’altre costat des port, a s’Aiguamoll es
veien un munt de caramelles de fum negrot.
—Així que es pagesos volen espantar es moscards amb fum, idò
que vagin fent, que vagin fent... —va dir aquell mala entranya.
—Macer! Macer! —cridà amb veu imperiosa.
Es macer va entrar a sa sala as cap de poc.
—Què manau senyor governador?
—Digueu as altres que esperin, que encara estaré una estona a
baixar... Que encara no estic llest.
Que cremin, que cremin, que quan s’acabi sa llenya s’acabarà es
foc, i quan s’acabi es foc s’acabarà es fum, i de pas, serà més tard
i es moscards aniran més picadors, pensà, mentre es feia un fart
de riure imaginant sa cara que farien es pagesos en veure que es
solell s’amagava i quedaven sense fum.
Es solell s’amagava i ja feia estona que s’havien cremat ses darreres
teies, però ningú des que havien d’arribar no compareixia. Sa
gent començà a tenir por. Ara ja no sabien què era pitjor, que es
governador, incomplint sa seua paraula, no es presentàs i començàs
a dessecar s’Aiguamoll el sendemà malustrejant tota sa feinada
Macer: cadascun des dos hòmens que, quan hi ha una processó, solen anar
davant portant una maça de plata molt decorada.
119

que ells havien fet; o que vengués llavors, quan ja no els quedava
fum i era tan tard que es moscards ja estaven a punt per sortir a
picar en manada.
Un al·lot que havia pujat dalt un server va ser es primer a dar sa
senyal.
—Ja vénen, ja vénen, ja vénen! Ja ve en “Sangonera”! Ja ve en
“Sangonera”! —cridava sense parar.
Es garrit s’havia equivocat? Havia dit sangonera per comptes de
Sanoguera? Sí, sí que ho havia dit, ho havien sentit bé, i cregueu
que allò de sangonera li esqueia d’allò més bé, en aquell malentranya
que segur que havia fet a vici allò d’arribar més tard. En
una altra ocasió ben segur que tots haguessen rigut a les totes,
però aquell solpost ningú no en tenia, de gana de riure.
Aviat pogueren veure sa comitiva de la Universitat, i us podeu
ben creure que el que veien impressionava ben de veres. Qui obria
pas era un tabaler.
—Tara tram, tam taram; tara tram, tam taram... —anava fent s’enorme
tabal, amb un toc que semblava de mal averany.
Darrere des tabaler anaven dos macers seguits pes algutzirs amb
ses banderes. De seguit, i encapçalats pes jurat de mà major, hi
anaven afilerats, per ordre d’importància, es altres jurats, es consellers
i altres càrrecs de la Universitat. No gaire lluny, els seguia
el molt honorable governador reial de l’illa d’Eivissa, en Fernando
Sanoguera, acompanyat per son assessor. Per acabar, devers tres
passes per darrere d’ells, hi anaven dos algutzirs més. Un duia un
animaló que per dalt s’esquena portava una tela tan ricament brodada
que ja l’haurien volgut per a ells qualsevol des pagesos allí
presents. S’altre algutzir portava a ses mans alguna cosa grossa i
pesada que amb molt de misteri anava tapada amb una bossa de
vellut negre.
Tanta pompa! Sa gent estava impressionada, però quan sa comi-
120

tiva en ple arribà as lloc tractat i es governador va veure què hi
havia, llavors va ser en Fernando Sanoguera qui va quedar bocabadat.
Què eren aquelles sèquies i canals que es veien pertot
arreu? I per què estava tan negre el cel en aquella hora? Si ja no
hi havia fum...? Allò que embrunia el cel era es vol de centes i
centes de ratapinyades que en aquella hora tardana havien sortit
a caçar moscards. Però, encara hi havia un altra cosa que l’aporugava
més: una remor que, per més que li era coneguda, allí era
tan forta i amenaçadora com mai ningú no hagués sentit abans. Es
tractava des rauc ensordidor de mils i mils de granotes i calàpets.
D’on havien sortit tantes ratapinyades, granotes i calàpets? Pensau
que amb tot allò a la junta es governador estava ben espantat.
Sa gentada se separà per deixar pas a sa comitiva, i el que en
aquell moment aparegué davant des governador el va fer aturar en
sec. Tot i que li havien dit i explicat fil per randa, allò que va veure
el va impressionar moltíssim. Allò era... Un hort! Com podia ser?
Com podien créixer allinetes tantes fruites i hortalisses com estaven
vent es seus ulls? Com podia créixer tot allò en un aiguamoll?
...I aquell portal!
Intentant dissimular sa impressió i, fins i tot, es regirament que li
havia causat tot allò que veia i sentia, es governador creuà es pontet
i travessà es portal amb aire altiu. Allí davant seu, as centre de
sa feixa l’esperaven es jurat de mà de fora, es metge, un pagès i un
garrit; un garrit que dalt es musclo portava... un calàpet?
En Fernando Sanoguera va fer passar s’assessor i li manà llegir en
veu alta s’Ordinació Reial. Sa llei que tots tan bé coneixien, sa llei
que deia que qui dessecàs un aiguamoll en seria l’amo... En haver
acabat, es governador mateix passà as centre des rotlo que feia sa
gent i amb una veu que va sonar com un tro, va desenrotllar un
altre pergamí i va llegir davant tots es presents en què havia de
consistir sa prova:
—Jo, Fernando Sanoguera, governador del Rei, faig saber els termes de
la prova a tots: el porc que he manat portar, el lligarem a una estaca sense
121

que ningú no gosi acostar-se a manco de tres passes de l’animal. Així lligat,
mantindrem el gorrí el temps que tarda a baixar dues vegades l’arena
del rellotge. Si en aquest temps no el pica cap moscard, l’Aiguamoll i les
feixes seran vostres. Però si el pica, només que siga un sol moscard, a l’endemà
vosaltres mateixos començareu les obres de dessecament de tot l’Aiguamoll,
incloses les feixes que fins ara s’han fet.
Quan acabà de llegir, tornà a enrotllar es pergamí i manà clavar
s’estaca en terra. De seguit, va fer passar s’algutzir que duia es
porc, que fins aquell moment havia anat ben tapat. El destaparen.
S’animal era més aviat petit, molt polit i... molt lluent. Massa
lluent pensaren alguns. N’Andreu va ser es primer a acatar-se’n:
l’havien...? L’havien afaitat! Es governador havia manat afaitar-li
tot es pèl perquè es moscards ho tenguessen més fàcil encara per
picar-lo. Allò no era jugar net!
En tenir es porquet lligat, es governador va fer passar s’altre algutzir,
es que portava aquella cosa tan misteriosa. El que es descobrí
en retirar es sac va fer obrir uns ulls com a salers a sa gent.
Era un rellotge d’arena. No era que no coneguessen tal enginy,
allò que no havien vist mai, sa cosa que els va espantar, era sa
mida. Es tractava d’un rellotge d’arena grossíssim, era es rellotge
d’arena més gros que ningú no hagués vist mai, i si aquells que allà
es trobaven reunits no l’haguessen vist amb sos seus ulls, mai no
s’haurien cregut que una tal cosa pogués ser tan grossa. Tenia
tanta arena que no acabaria de passar mai. Es jurat de mà de fora
i es metge estaven enfurismats. De cap de ses maneres, aquell no
era es rellotge que es governador tenia sobre sa taula i els havia
assenyalat es dia que els proposà sa prova. Allò era una mala
jugada.
Aquestes coses remugava sa gent quan en Fernando Sanoguera
tornà a parlar. Manà que tothom callàs i s’allunyàs tres passes des
porquet, tal i com s’havia tractat. Es va fer un gran rotlo. De seguit,
agafà es rellotge i amb molta parsimònia l’alçà... Sa prova
podia començar. En això, quan ja feia s’ensigna de capgirar aquell
122

catrafal que tenia a ses mans, tantost s’home el tornà a baixar i
digué:
—Aquí no fa prou claror. Vull que tothom puga ben veure s’arena
a caure.
Es girà cap on era un des algutzirs i li féu una senya. En reconèixer
sa consigna, s’algutzir, i darrere d’ell tots es altres, tragueren un
fester per hom, que finsos aquell moment havien portat ben amagat.
En un tres i no res, un grapat de llums il·luminaren sa plaça.
Sa cruixidissa de barres es va poder sentir ben bé per tot es Pla de
Vila. Només mos mancava aquesta! Ara llum per cridar es moscards!
És que aquell Fernando "sangonera" mai no es cansaria de
fer juguesques?
En Lluc, i amb ell tothom, estava ben nic, primer arribar més tard
perquè no hi quedàs fum i es moscards anassen més picadors,
després dur un porquet afaitat perquè fos més bo de picar, per si
no fos prou aquell rellotgel·lo en què devia cabre s’arena de mitja
platja; i ara, per acabar-ho d’adobar, encendre festers per a què sa
llum acabàs de fer venir qualsevol moscard que hi pogués haver
per lluny fos. Es governador era un maleït tafurer.
Tot i així, ningú no es va donar. Fent una mirada cap on es trobaven
es seus amics pastors, en Lluc, els va fer sa senya convinguda
i, tot seguit, va començar a arromangar-se sa camia mostrant es
braços nus, ben estirats. Es primer a escarnir-lo va ser en Mateu
Besora, tot d’una també ho feren en Toni Caramunt, en Pep d’en
Vildo i en Murtera, després els seguiren es altres garrits i as cap
d’una estona sa resta de pagesos feren igual. Si tanmateix hi havien
de venir moscards, allí hi havia cents i cents de braços, i fins
i tot algunes cames, llests i disposats a ser picats. Es governador,
en veure sa que estava passant, es va enfelimar, però, després de
Fester = torxa.
Tafurer: és una persona que embolica ses coses per enganyar sa gent.
123

tot el que ell mateix havia fet, va haver d’estrènyer es cul i callar.
As cap d’allà, ses seues jugades havien sét molt més lletges i, tanmateix,
li era ben igual perquè estava segur de guanyar sa prova.
Es rellotjàs, novament aixecat pes governador, va girar i s’arena
començà a caure. Es silenci era de no creure, fins i tot va callar es
cor d’amfibis. Tots es miraven ara es porquet, ara es rellotge. S’animal
no es bategava mica, però s’arena tampoc no pareixia que
hagués d’acabar de passar mai...
Tantost, enmig des silenci, es va sentir allò que, llevat des governador
i sa seua camarilla, ningú no volia sentir: sa bimba d’un
moscard. En Fernando Sanoguera no va poder evitar un somriure.
Es moscard, que volava fent tombarelles s’anà atracant de mica en
mica as porc, però as darrer moment mudà de camí. Encara que
hi havia un munt de braços nus disposats a ser picats, vet aquí
que s’animal va anar a parar, ni més ni manco que a sa punta des
nas des senyor governador. Aquest, que tenia ses mans ocupades
alçant es pesat rellotge no va poder fer res altre que aguantar-se i
afinar com s’insecte li pegava una bona fiblada as nas. Quan li va
parèixer que havia omplit sa panxa, es moscard desclavà es fibló
i, ben tranquil, se’n va anar volant. Sa cara que feia en Fernando
Sanoguera era tot un poema. Dir que la tenia vermella era dir poc,
sa xíndria més madura hagués paregut esblanqueïda devora d’aquella
vermellor encesa. Just pareixia que li sortien llamps pes ulls,
fum pes nas i foc per ses orelles. Aquell home era sa viva imatge
del dimoni, però des dimoni més nic que us pugueu imaginar.
Es rellotge acabà d’abocar s’arena sense que cap altre insecte s’atracàs
as porquet. Amb molta parsimònia, aquell mal home, que
hores d’ara anava emprenyat com una abella groga, el tornà a
girar. Només havia passat sa meitat des temps. Allò pareixia que
no havia d’acabar mai...
Bimbar: és sa remor que fan es moscards en volar.
126

En això se sentí un altre moscard, es governador tornà a somriure.
S’insecte, igual que es d’abans, es va anar atracant fent tombarelles
d’un cap a s’altre des rotlo de gent, tantost s’animal agafà es
camí des primer i va enfilar es nas des governador. Aquest, en
veure que ja hi tornaven a ser, va fer una cara tan feresta i va mirar
s’insecte amb uns ulls tan amenaçadors que s’animal as darrer moment
va girar coa i, per espant d’en Lluc i des altres, va anar a dret
cap as porquet. Sense desviar-se cap mica, veren esglaiats com, a
la fi, es posava damunt s’esquena de s’animal.
Es moscard, ben plantat dalt sa fina pell des porquet, aixecà es
cap i es disposà a fotre un bon pic...
Just en aquell instant, com una llambrada, una cosa fosca va volar
per en l’aire. Com un llampec, sa cosa va aterrar damunt es gorrí.
Damunt s’esquena des gorrinet i, just as moment que as rellotge
hi queia es darrer granet d’arena, sa cosa badà una boca enorme.
De dins sortí una llengua llarguíssima que d’una estropada s’enganxà
as moscard el salpà i se’l menjà.
En Potes, espatarrat damunt es porquet, mirava sa gent, i sa gent,
amb s’ai al cor, mirava es calàpet sense acabar-se de creure allò
que havien vist i el que volia dir.
127

128

Capítol XVI
Sa victòria
Un crit, que sortí des fons del cor des allí reunits, retronà pertot
es pla de Vila. Un crit d’alegria que va tapar es renecs i protestes
des governador. Saltaven i s’abraçaven. Havien guanyat! S’Aiguamoll
era seu!
—Ses Feixes són nostres! Ses Feixes són des Poble! —cridaven
hòmens i dones, grossos i petits.
—Ses Feixes són des Poble! —repetien una i una altra vegada
aquella gent tan feliç.
Ningú no recorda, ni falta que fa, com ni quan se n’anà sa comitiva
d’en sangonera i companyia.
Una setmana més tard, era diumenge de solpost. Per tots es camins
que duien as Prat baixava gent. Eren famílies senceres. Eren
ses famílies que havien fet possible allò que pareixia impossible.
Eren famílies de gent ben contenta. Tots portaven senallons carregats
amb olles i greixoneres plenes de tota llei de menjars. Altres
portaven fruites, garrafes de vi i garrafons de vinet dolç. Uns
altres duien pans encara calentets des forn i, fins i tot, bescuits! Sí,
sa família de can Daifa havia fet bescuits.
Quan tothom arribà a lloc començaren a fer foc a ses olles. N’hi
havia de grosses i de petites. Cada una feia una oloreta diferent,
i pensau que cada una era tan bona o més que s’altra. N’hi havia
de sèmola amb bocinets de carn, de frita de freixura, d’un guisat
de cabrit amb prunes, que us hi lleparíeu es dits. Dins altres feien
bull d’anfós, borrida de ratjada o polps guisats, i clar, tampoc no
mancaren llonganisses ni botifarres torrades. Per postres havien
129

portat de tot i molt: xíndries grossel·les, melons petitois, arrop, i
altres llet apresa amb bresca. També hi havia qui portava figues
fresques i seques, formatges, fins i tot, hi va haver qui va fer menjar
blanc, i dins una gran greixonera fregien bunyolets amb poniol
que només de mirar-se’ls pareixien dir “menjau-me”.
Amb tantes i tan bones oloretes, no era d’estranyar que, en arribar
es migdia, sa gent ja segués esperant es menjar com es gat sa coca.
Tots menjaren de tot i, fent tastets, fent tastets, acabaren per ferse
un fart com no n’heu vist cap. Mare de Déu Santíssima, quines
panxes!
En aquella festassa no va mancar res de res, fins i tot es que sabien
sonar havien portat ses flaütes, es tambors i ses castanyoles, i clar,
en començar a sonar sa música, sortiren a ballar grossos i petits.
Sa primera ballada a la curta, que encetà es ball, varen tenir s’honor
de fer-la n’Andreu i na Isabet Daifa, perquè tots sabien a quina
família havien d’agrair el que tenien per celebrar.
A en Lluc, no paraven de regalar-li coses: una dona li havia fet
unes espardenyes noves molt xaires; fins i tot, entre altres dones
li havien fet tota una mudada nova. Sa roba l’havien pagat a mitges
es metge i es jurat de mà de fora. Es amics li daren una barqueta
de carrasca amb veles i tot. També li regalaren sa millor
ballesta de savinons que en Lluc hagués vist mai. S’hereu de can
Daifa mai no havia tengut tantes coses.
Una gran gatzara de música i ucarel·la se sentia per tot es Port,
fins a Dalt Vila. Tot Déu, llevat des quatre que ja sabeu, se’n folgava.
No havia estat mica fàcil però ara es pagesos estaven molt
contents. S’Aiguamoll, que abans no els servia de res, ara era una
gran riquesa, i encara era poc comparat amb sa que seria en un
futur.
Quan ja era ben de nits i, després de fer una llarga per tancar sa
ballada, n’Andreu Daifa, d’enmig de sa plaça des ball, cridà son
fill. Quan el tengué devora li posà sa mà damunt un musclo i par-
130

lant fort per a què tothom el pogués ben sentir, digué:
—Bé, encara que molts de valtros ja ho sabeu, vull que tots tengueu
present que si a algú hem d’agrair que això que avui estam
celebrant haja sét possible, és a aquest jovençà que teniu de present.
Jo sempre havia pensat que es meu Lluquet era un al·lot ben
estrany... Això que li agradassen tant es animals que no treballen
ni aprofiten per menjar..., no ho sé, no m’acabava de fer, però
també sabia que tenia un cap ben despert i molt bon cor —i girant-se
cap as son fill, continuà:
—Lluc Daifa, estic molt orgullós del que, gràcies a vós, hem aconseguit
i, en nom de tots, us vull dar ses gràcies. Gràcies fill meu.
Ara ses Feixes són des Poble i esper que per molts anys i bons ho
pugueu seguir sent! Ah! I es calàpet..., en dellonses.
—En Potes.
—Idò això, en Potes aquest, en voler el podeu tornar a portar a
casa. Que també li hem d’estar agraïts. He dit!
En Potes, com si sabés que parlaven d’ell obrí sa bocassa i clucà un
ull. Tothom va riure.
—Visca! Ses Feixes són des Poble! —repetien una i altra vegada.
Sí, ses Feixes són des Poble... i des animals —va pensar en Lluc
mentre es mirava en Potes tot content.
I no heu vist mai, ni es fàcil que mai veigueu tanta de gatzara i alegria
com sa d’aquells eivissencs.
...I conte contat, conte acabat i, si no és mentida, és veritat.
FI
131

...Per a què d’ací a uns segles cap altre “Lluc Daifa” no haja
de tornar a redescobrir el que encara mos queda de
ses nostres Feixes d’ahir.
133

Índex
Presentació ............................................................................................................. 7
Capítols
I · En Lluc Daifa ............................................................................................ 11
II · Es Prat ............................................................................................................. 15
III · S’Aiguamoll ............................................................................................ 23
IV · Ses vies misterioses ...................................................................... 27
V · Sa rondaina des moro .................................................................. 39
VI · Es Canar Fosc ...................................................................................... 45
VII · S’aigua ........................................................................................................ 49
VIII · S’hort Secret ...................................................................................... 57
IX · Sa collita .................................................................................................... 69
X · Es horts de ses Feixes ................................................................... 77
XI · Es governador ..................................................................................... 89
XII · S’Ordinació Reial .......................................................................... 95
XIII · Sa prova ................................................................................................. 99
XIV · Sa feinada ......................................................................................... 111
XV · Es futur des horts de ses Feixes ................................ 119
XVI · Sa victòria ........................................................................................ 129
135