La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador

E S T U D I S M A R Í T I M S
Jordi Lleonart
LA PESCA
/ Josep M. Camarasa
A CATALUNYA
E L 1 7 2 2
SEGONS UN MANUSCRIT DE
JOAN SALVADOR I RIERA
Museu Marítim
Diputació de Barcelona

LA PESCA A CATALUNYA EL 1722 SEGONS UN
MANUSCRIT DE JOAN SALVADOR 1 RIERA

E S T U D I S M A R Í T I M S
LA PESCA
A CATALUNYA
E L 1 7 2 2
SEGONS UN MANUSCRIT DE
JOAN SALVADOR I RIERA
Jordi Lleonart i Josep M. a Camarasa
del Grup de Treball d'Història de la Ciència
de l'Institut d'Estudis Catalans
Amb la col·laboració de
l'Institut de Ciències del Mar
del Consell Superior d'Investigacions Científiques
Museu Marítim
Diputació de Barcelona

© Diputació de Barcelona
Primera edició, octubre 1987
Disseny gràfic:
Panorama, Equip de Comunicació, S.A.
Carlos Ortega &, Jaume Palau
Fotografies:
Joan Biosca
Oriol Clavell
Service Photographique
Bibliothèque Centrale du Muséum
Nationale d'Histoire Naturelle. Paris
ISBN: 84 -505 - 6545 - 6
D.L.: B 37712 -1987
Imprès a IMPRIMEIX

SUMARI
PRESENTACIÓ
INTRODUCCIÓ
L'AUTOR
COMENTARIS AL MANUSCRIT
Arts
Glossari
Els animals
Llista general
Apèndix 1
Apèndix 2
BIBLIOGRAFIA
EL MANUSCRIT
FACSÍMIL
TRANSCRIPCIÓ

Joan Salvador i Riera (1682-1726)
6

INTRODUCCIÓ
Els documents que facin referència als aspectes científics i tecnològics de la pesca a les
costes catalanes anteriors als cinc volums del Diccionario Histórico de los Artes de Pesca
Nacional, publicats a Madrid per Sáñez Reguart entre 1791 i 1795, són extremadament rars.
Tan rars que gairebé es pot dir que el que ara publiquem, inèdit fins avui, és l'únic que
coneixem i precedeix fins i tot, per la seva data, el Traité Général des Pesches (1769-1782)
d'Henri Duhamel du Monceau que, per altra banda, aprofità, en la redacció d'algunes parts
del seu tractat, la informació enviada a París per Joan Salvador i Riera el 1722.
L'existència d'aquest document no es pot pas dir que fos desconeguda. Tots els biògrafs
de Joan Salvador (Pourret, 1796; Pourret i Colmeiro, 1844; Colmeiro, 1859; A. de Bolòs, 1946,
1959) fan referència amb més o menys detalls i encert al fet que el naturalista català envià a
París una memòria sobre els peixos o sobre la pesca a les costes de Catalunya. Conservat
més d'un segle a la biblioteca familiar dels Jussieu, fou posat a la venda amb tota aquesta
biblioteca a la mort d'Adrien de Jussieu el 1852 i figurà ressenyat al catàleg de venda publicat
en aquella ocasió (Anòn., 1858). Adquirida la major part de la biblioteca Jussieu pel Muséum
National d Histoire Naturelle de París, el manuscrit de Joan Salvador passà a la biblioteca
d'aquesta institució, al catàleg de manuscrits de la qual apareix ressenyat amb el número Ms.
432. Tanmateix no tenim notícies que mai se n'hagi fet referència explícita en cap treball de
caire històric, pesquer o zoològic referit a la nostra mar i, si exceptuem l'aprofitament que en
féu Duhamel du Monceau, el podem considerar rigorosament inèdit, malgrat el seu extraordinari
interès per a la història de les ciències de la natura i per a la de la tecnologia
relacionada amb les activitats extractives en el medi marí a la mar catalana.
Potser el fet que l'autor del manuscrit, Joan Salvador i Riera (1683-1725), sigui considerat
abans de tot un botànic i hagi estat biografiat sempre per botànics ha fet negliglir o
considerar marginal la seva obra zoològica i relativa a la tècnica pesquera. Tanmateix,
paradoxalment, és aquesta l'obra més important que ens n'ha pervingut i el seu escrit més
extens conegut després del seu diari de viatge per Espanya i Portugal, també inèdit fins a la
seva publicació, a cura de Ramon Folch, el 1972. Hi ha pesat igualment, sens subte, la poca
tirada a consultar els arxius i biblioteques fora de les nostres fronteres que han tingut els
7

historiadors de les ciències de la natura a casa nostra, probablement fruit de la condició
marginal dels estudis d'història de les ciències a les nostres universitats, i a les dificultats
materials que comporta qualsevol treball en un centre llunyà. Un ajut de la Fundació Enciclopèdia
Catalana i la constitució, en el marc de l'Institut d'Estudis Catalans, d'un Grup de
Treball d'Història de la Ciència han modificat prou aquesta situació per posar-nos en situació
de publicar ara aquest interessantissim document amb uns breus comentaris i una nota
biogràfica sobre Joan Salvador que, malgrat la seva brevetat, inclou dades fins ara inèdites
extretes de la seva pròpia correspondència amb Boerhaave, Petiver i Sloane, ressenyada, en
el cas del primer, als seus quaderns botànics (Index Seminum Satorum), encara conservats
als arxius del jardí botànic de la Universitat de Leiden, i conservada, en el cas dels altres dos
corresponsals, a la British Library de Londres. Hem d'expressar doncs el nostre regraciament
a la Fundació Enciclopèdia Catalana i a les Seccions de Ciències i Històrico-Arqueològica de
l'Institut d'Estudis Catalans (i molt especialment als doctors Enric Casassas, fins fa poc
president de FIEC, i Joan Vernet, ponent del Grup de Treball d'Història de la Ciència), que
ens han honorat amb la seva confiança. També volem deixar constància del nostre agraïment
al doctor Carles Bas, director de l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona i profund coneixedor
de la pesca a Catalunya, l'entusiasme del qual per aquesta publicació ha superat fins i
tot el dels propis autors. Així mateix regraciem pel seu ajut el senyor Alexandre Ribó, expert
en temes marins, i els senyors Jordi Camp i Pere Rubiés, biòlegs de l'Institut de Ciències del
Mar, que d'una manera o altra han contribuït a fer que el present treball sigui més complet i
precís. El doctor Domènec Lloris, la doctora Pilar Sánchez, el doctor Pere Abelló i el doctor
Josep Maria Gili, també de l'Institut de Ciències del Mar, han aportat els seus coneixements
sobre taxonomia de peixos, molluscs cefalòpodes, crustacis i altres invertebrats respectivament,
en la redacció del capítol de les espècies, i el doctor Josep Maria Montserrat, director
de l'Institut Botànic de Barcelona, ens ha donat tota mena de facilitats per consultar la
Biblioteca Salvador i per reproduir els gravats de peixos de l'obra de Guilhem Rondelet i
altres documents. Finalment hem d'agrair també al Muséum National d’Histoire Naturelle de
Paris, i molt particularment al conservador en cap de la seva biblioteca, senyor Yves Laissus,
l'autorització per reproduir el manuscrit de Joan Salvador i Riera i les facilitats que per fer-ho
ens han donat.
8

L'AUTOR
Joan Salvador i Riera (Barcelona, 1683-1725) fou un dels representants més destacats
d'una nissaga d'apotecaris i naturalistes actius a Barcelona des de començament del
segle XVII fins a mitjan segle XIX. El seu avi Joan Salvador i Boscà (Calella, Maresme, 1596-Bar-
celona, 1681) havia estat el primer dels naturalistes destacats de la nissaga i en un temps
-els anys centrals del segle XVII- ben poc favorable al conreu de la ciència als reialmes
hispànics fou el qui inicià les col·leccions i la biblioteca familiars, que encara avui es
conserven en bona part a l'Institut Botànic de Barcelona, i mantingué així mateix contactes
epistolars amb una colla de botànics europeus del seu temps, molt particularment amb
Jacques Barrelier, frare dominic resident molts anys a Roma. El seu fill Jaume Salvador i
Pedrol (Barcelona, 1649-1740), també apotecari, estudià a Montpeller amb Peire Magnol i fou
amic i company de viatges pel Principat i el País Valencià del gran botànic provençal Joseph
Pitton de Tournefort; ell mateix fou també un botànic molt competent i, a més d'ampliar
notablement les col·leccions i la biblioteca que li havia llegat el seu pare, creà a Sant Joan
Despí un jardí botànic.
El nostre Joan Salvador, fill de Jaume Salvador i Pedrol, visqué un dels períodes més
crítics de la història catalana i, tot i que versemblantment això li impedí culminar una obra
de més volada, li donà ocasió de posar-se en contacte amb una varietat d'ambients científics
molt gran i d'arribar a assolir una formació científica més completa que la de cap altre dels
naturalistes catalans del seu temps. L'any 1700, quan encara no tenia disset anys, es graduà
de mestre en arts a Barcelona; obtingut aquest grau, ja no li calia sinó l'obligada pràctica
amb un mestre apotecari per poder ésser admès com a tal pel Col·legi d'Apotecaris de
Barcelona. Tanmateix el seu pare volgué per a ell una formació més completa i l'envià
successivament a Montpeller, on estudià encara amb Peire Magnol, i a París, on fou acollit
com un fill per Joseph Pitton de Tournefort, llavors professor al Jardin du Roi.
Malauradament les circumstàncies del seu temps no permeteren que el jove Joan Salvador
fes una estada gaire llarga a París. En efecte, l'estiu i la tardor del 1705, mentre ell
herboritzava per Provença amb Peire-Joseph Garidel i més tard feia cap a París, es congriava
a Catalunya el reconeixement de l'Arxiduc Carles d'Àustria com a rei legítim enfront de Felip
9

V, i s'iniciava la Guerra de Successió d'Espanya. El 6 de novembre, Carles d'Àustria feia la
seva entrada triomfal a Barcelona i jurava les constitucions catalanes com a Carles III.
Gairebé immediatament els Borbons francesos i espanyols posaven en peu de guerra els
seus exèrcits de manera que, pel febrer del 1706, quan Joan Salvador portava tot just sis
mesos d'estada a París, hom podia esperar a Catalunya un atac simultani dels castellans per
l'oest i dels francesos pel nord, de conseqüències temibles. No és doncs estrany que Jaume
Salvador, home ben informat per la seva posició política i social a la Barcelona de l'època
-havia estat membre del Consell de Cent el 1697-, adrecés una carta al seu fill per recomanar-li
que deixés París, on per la seva condició de català es trobava exposat a ésser considerat
un estranger hostil o fins i tot un espia, i es dirigís ràpidament a Montpeller on trobaria
diners i instruccions. Amb aquests diners i d'acord amb les instruccions paternes Joan
Salvador es dirigí cap a Itàlia, per on viatjà de març a juliol (o setembre) del 1706 fins que
noves instruccions el feren adreçar-se per mar a Barcelona. A Itàlia conegué Michel Angelo
Tilli, professor a Pisa, i Giovanni Battista Trionfetti, que ho era a Roma, i amplià el seu camp
d'interessos a les antiguitats, especialment monedes i medalles, de les quals aplegà –sembla-
una bona col·lecció.
Aquell estiu del 1706 que Joan Salvador tornava a casa, Barcelona -allunyat temporalment
l'espectre de la guerra, que ara es movia en fronts molt distants- s'havia retrobat tot
d'una, després de més de dos segles de no ser-ho més que esporàdicament, cort d'un
príncep poderós i ciutat cosmopolita que, pel joc de les aliances del seu rei, romania oberta
de bat a bat als corrents renovadors que arribaven del nord i del centre d'Europa, principalment
d'Anglaterra, d'Holanda i d'Alemanya. Així fou com Joan Salvador trobà en arribar a
Barcelona la rebotiga del seu pare transformada en seu d'una animada tertúlia científica
d'apotecaris, metges i cirurgians, tant catalans com pertanyents als exèrcits aliats de pas o de
guarnició a Barcelona. Dels participants en aquesta improvisada acadèmia coneixem uns
quants noms, alguns dels quals havien d'ésser anys a venir figures destacades de la ciència i
corresponsals més o menys actius de Joan Salvador, del seu pare o del seu germà Josep:
Cooper, Garelli, Freind, Pelham Johnston, Lakaen (o Lecaan), Longobardo, Misteré, Neilson,
Orosco, Poda, Sala. El jove Joan Salvador s'integrà immediatament en aquest ambient i, ben
segur, no hi degué fer cap mal paper; ben al contrari, fou a partir d'aquestes dates que el seu
prestigi científic es començà a difondre i que li començaren a arribar peticions de correspondència,
com la de l'holandès Hermann Boerhaave, o respostes positives a les seves pròpies
peticions, com la de l'anglès James Petiver. Encara enmig de la guerra, el 1711, fou el primer
a explorar detingudament des del punt de vista botànic les Illes Balears, si més no Mallorca i
Menorca, i la seva collita fou prou abundosa com per poder-ne enviar duplicats i llavors tant
a Boerhaave com a Petiver. El primer en publicà unes quantes espècies, citant que les devia a
les trameses de Joan Salvador, al seu Index alter plantarum quae in horto Academico Lugduno-Batavo
aluntur (1720), i el segon ho féu a la tercera de les seves Collectaneae, després
d'haver publicat a la primera sengles llistes de fòssils i de molses que li havia enviat precedentment
Joan Salvador, i a la segona una altra de plantes de Montserrat (Bolòs, 1959). Hans
Sloane, veient la tramesa feta a Petiver de plantes balears, s'afanyà a establir contacte amb
Joan Salvador per demanar-li la tramesa de llavors i mostres i oferir-li'n l'intercanvi.
La correspondència de Joan Salvador amb aquests dos naturalistes anglesos, més al-
10

gunes cartes adreçades a John Lecaan (o Jan Lakaen), cirurgià flamenc al servei de l'exèrcit
anglès, o trameses per aquest a Petiver o a Sloane, es conserva a la British Library entre els
papers llegats pel seu fundador que fou, precisament, Hans Sloane. Aquestes cartes de Joan
Salvador constitueixen un testimoni colpidor de com la marxa desfavorable per a Catalunya
de la Guerra de Successió d'Espanya anava limitant cada vegada més les possibilitats de
moviment dels barcelonins, abans i tot que el setge es formalitzés el 1714. Durant el setge,
Joan Salvador s'ocupà amb cura d'amagar en lloc segur les col·leccions i la biblioteca
familiars per protegir-les dels bombardeigs i, després de fer sortir de Barcelona el seu pare i
els seus germans més joves, prengué part a la defensa de la ciutat; fins i tot corregué el rumor
-del qual Petiver es fa ressò en una carta a Joan Salvador que es conserva a l'Institut Botànic
de Barcelona, en la qual es congratula d'haver rebut la notícia que el seu corresponsal català
està sa i estalvi- que havia mort durant l'assalt de l'Onze de Setembre defensant una bretxa
de la muralla.
L'acabament de la Guerra de Successió suposà per a Joan Salvador l'oportunitat de
reprendre els contactes amb els cercles científics francesos (Montpeller i París sobretot) on
s'havia format deu anys enrera. Remarquem que, mentre durà la guerra, moltes notícies de
França, més o menys deformades, li arribaven a Joan Salvador a través de Petiver, que sovint
les coneixia mercès a la seva correspondència amb el també botànic i naturalista William
Sherard, que era cònsol anglès a Esmirna. Així havia conegut, per exemple, sense acabar-la
de creure, la nova de la mort de Tournefort el 1708. La tristesa per la confirmació d'aquesta
nova en reprendre els contactes epistolars amb París degué quedar atenuada per la joia
d'assabentar-se del nomenament del seu amic i condeixeble Antoine de Jussieu per succeir
al Jardin du Roi el mestre d'ambdós, i pel fet que Jussieu s'afanyà a obtenir per a Joan
Salvador el nomenament de corresponent de l'Académie des Sciences de París (1715). Poc
després, el 1716, Joan Salvador era convidat a repetir, en companyia d'Antoine de Jussieu i
del seu jove germà Bernard, el futur creador del mètode natural de classificació botànica,
l'aventura del viatge per la península Ibèrica seguint els itineraris de Tournefort tal com ja
havia fet parcialment molts anys abans Jaume Salvador. De fet, el viatge d'Espanya i Portugal
dels Jussieu i de Joan Salvador fou més ampli que el dels seus antecessors i, al Ilarg de vuit
mesos, suposà un recorregut per la totalitat de la península Ibèrica. Tant Joan Salvador com
Antoine de Jussieu dugueren sengles diaris del viatge, que es conserven respectivament a la
Biblioteca Salvador de l'Institut Botànic de Barcelona i a la biblioteca del Muséum National
d’Histoire Naturelle de Paris. El primer fou publicat fa pocs anys a cura de Ramon Folch i
Guillén (Salvador, 1972); el segon sembla que també és a punt d'ésser publicat.
Al retorn del seu viatge, enriquides enormement les col·leccions familiars amb el resultat
de les seves recol·leccions i dels intercanvis que aquestes li permetien, en reprengué
l'ordenació de la biblioteca, també cada cop més rica. Per aquest temps, membre com era de
l'Académie des Sciences de París, demanà a Petiver que el proposés com a corresponent de
la Royal Society, en aquests anys molt menys activa que la seva homòloga parisenca. Les
respostes de Petiver ens deixen en el dubte de si arribà a presentar la proposta, però la seva
mort (1718) s'esdevingué sense que se n'hagués fet efectiu el nomenament. Val a dir que el
Londres del temps de la reina Anna no era el context més adequat perquè hom reconegués
cap mèrit a un català. Poc després, cap a 1722 o 1723 Joan Salvador assabentava el seu
11

corresponsal montpellerenc Guilhem Nissole, en una carta de la qual servà una còpia (con-
servada encara avui a la Biblioteca Salvador), que estava acabant de plantar el jardí botànic
que els Salvador tenien prop de Sant Joan Despí, al Baix Llobregat, versemblantment afectat,
poc o molt, per la recent guerra.
Precisament d'aquest temps data el manuscrit objecte d'aquesta publicació, perfecta-
ment datat, tant pel que diu el mateix manuscrit a la resposta número 9 a la memòria sobre la
pesca de la tonyina (" ...cette année de 1722 [la pesca de l'almadrava de Blanes] ne payera
pas les frais..."), com per la correspondència intercanviada en relació amb aquest tema que
es conserva a la Biblioteca Salvador. Val la pena remarcar que l'interès de Joan Salvador per
les produccions marines no era pas nou en aquesta data; encara que la seva formació
fonamental fos de botànic i que botànics fossin els seus principals interessos científics, la
realitat és que Joan Salvador fou un naturalista complet que s'interessà per tots els éssers
naturals, des de les plantes als fòssils, i des dels minerals als peixos i la fauna marina en
general. Al costat de l'herbari tenia una col·lecció prou remarcable de petxines, de minerals i
de fòssils, així com diferents animals naturalitzats, un cert nombre de mandíbules de selacis
i apèndixs rostrals de peix serra, i de tot això es conserva encara una part no negligible a
l'Institut Botànic de Barcelona. Tampoc no perdé ocasió d'adquirir allà on es trobessin
diferents rareses que li interessaven com, per exemple, una defensa de narval adquirida a
Anvers, de la documentació d'embarcament de la qual, camí de Barcelona, es conserva
també una part a l'Institut Botànic de Barcelona. Ben relacionat per parentiu i per aliances
comercials amb negocis naviliers i de construcció naval, no perdia ocasió d'aconseguir allò
que li interessava fos on fos que es trobés.
Per això no ens ha d'estranyar que, tot i que l'obra a la qual sembla que dedicava més
esforços era una mena de flora de Catalunya, de la qual només s'han conservat testimonis
indirectes i el llarg títol que havia de portar (Botanomasticon Catalaunicum sive catalogus
Plantarum, quae in Cataloniae montibus, sylvis, pratis, campis et maritimes sponte nascuntur,
tum illarum quae aliqua cultura indigent ... Cum denominatione locarurn ubi proveniunt
ac mensium quibus vigent et florent ... nec non virtutes juxta neotericorum principis a Celeberrimis
auctoribus dessumtae, complurimaeque proprio experimento confirmatae breviter
exponuntur ... Varis iconibus descriptionibusque illustratur ... ), Joan Salvador acollís amb el
més viu interès la proposta d'Antoine de Jussieu de respondre una sèrie de preguntes ('Me
moires') sobre les pesques més importants a les costes del Principat.
Fou també el seu amic Antoine de Jussieu qui d'alguna manera obligà Joan Salvador a
escriure el treball sobre la pesca a les costes catalanes objecte del nostre estudi o, si més no,
li posà un esquer prou atractiu per fer-ho. En una de les cartes de Jussieu a Joan Salvador,
datada el 26 de gener del 1722, trobem uns paràgrafs prou significatius:
"Un de mes amis Commissaire de Marine et autheur d'une histoire des pêsches qui va
s'imprimer, souhaitteroit Monsieur et cher ami avoir des eclaircissements sur les peches
d'Espagne et surtout de Catalogne pour faire connoitre aux lecteurs l'usage des differens
habillemens, bateaux et instrumens que l'on employé chez les etrangers pour les peches et
pour les préparations des poissons qui en proviennent. Comme personne n'a plus de goust
pour l'histoire naturelle et ne peut répondre plus proprement a ses questions que vous et que
12

d'ailleurs vous pouvez luy faire dessiner les Batiments, les Pecheurs en habit de travail et en
habit de dimanche et meme les poissons qui sont propres à la Méditerranée; j'ai cru ne
pouvoir mieux l'encourager à finir ce grand dessein dont plus des deux tiers [il a] dejà
executé, qu'en vous priant de l'aider; il ne manquera de vous en faire honneur, et vous ne
serez pas faché de voir l'usage qu'il fera de vos mémoires; enfin vous n'y perdrez rien du
coté de la curiosité parce qu'il vous communiquera une grande partie des différentes sortes
de Fucus de la Manche. "
I després de les formes corteses de rigor i d'assabentar Joan Salvador de la mort, al
Gavaldà, d'un amic o conegut comú, Mr. Aupied, afegeix un breu postscriptum que diu:
"Le commissaire se nomme Mr. Le Masson du Parc et reside à Dieppe. Je vous enverray
des epreuves de son ouvrage afin que vous jugez de son mérite. "
La carta fou rebuda per Joan Salvador el 14 de febrer (segons una nota de la seva mà al
dors de la carta) i hi respongué amb una altra carta de la qual s'ha conservat una còpia, no
datada, però que versemblantment correspon a la segona quinzena de febrer, en la qual
accepta l'encàrrec:
"...Avec la dernière je reçois trois memoires sur les peches que vous me dites être de Mr.
Le Masson du Parc, de Dieppe, vous pouvez lui assurer de ma part que je ne manquerai pas
lui communiquer tout ce que je pourrai touchant nos peches de sardines les quelles cet
année au mois de janvier et ce mois ici continuent en si grande abondance que touts les
jours sortiront plus de cent trente a cent quarante bateaux! et elles continueront jusques au
mois de Mai et aussi sur celles du Ton, Corail, & c. Nous en avons bien d'autres qui se font en
differentes saissons de l'année et avec differents instruments mais nous aurons bien de
termes propres chez nos Pecheurs que je ne pourrai vous dire proprement en françois
lesquels vous ecrirai en langue du pais; je ne manquerai pas aussi de faire dessiner tout ce
que je pourrai pour satisfaire a la curiosité de Mr. Masson, mais vous voyez qu'l faut un peu
de temps pour ce travail, n'obstant je tacherai avec toute briefvete de le faire et je l'enverrai
par échantillons; ecrivez moi si 'l vous plait par quelle voye vous le souhaittez, si par celle de
Mr. Le Consul de France, qui m'envoies la votre ou par quel'autre; vous me fairez plaisir de
m'envoier quelques épreuves de son ouvrage, pour voire l'idée;... "
Tanmateix no hem trobat cap rastre a la Biblioteca Salvador ni de les "memoires" de Le
Masson du Parc ni de la seva obra, si és que s'arribà a imprimir. No hem trobat tampoc
notícia de tal obra als catàlegs de grans biblioteques, principalment de la Bibliothèque
Nationale de París, que hem pogut consultar a Barcelona. Gairebé gosaríem avançar la
hipòtesi que els materials aplegats per Le Masson du Parc (i amb ells les respostes de Joan
Salvador) foren la base de partida de què es valgué anys després Duhamel du Monceau per
als seu Traité Géneral des Pesches. Caldria potser doncs reivindicar aquest normand, de qui
no hem sabut trobar cap dada biogràfica, com el precursor de tots els grans estudis sobre la
pesca de la segona meitat del segle XVIII
13

Fos com fos, no hi ha dubte que Joan Salvador donà satisfacció als seus corresponsals
en un termini molt curt -menys d'un any i, versemblantment, menys de vuit mesos- cosa
que fa pensar que el tema li era prou familiar. Una altra carta d'Antoine de Jussieu, conservada
com l'anterior a l'Institut Botànic de Barcelona i datada el 8 de març del 1723, dóna fe que
en aquesta data ja havia rebut el manuscrit que ara transcrivim. Per altra banda, una còpia
d'una carta del llavors cònsol del rei de França a Barcelona, Mr. Lepinard, conservada
igualment a l'Institut Botànic de Barcelona, revela l'existència d'una segona versió de la
memòria de Joan Salvador. La primera versió, l'adreçada a Antoine de Jussieu directament
per Joan Salvador, és versemblantment la que es conservà a la biblioteca familiar dels
Jussieu i passà més tard al Muséum National d Histoire Naturelle de Paris; fóra per tant la
que transcrivim i publiquem. La segona, adreçada al Consell de Marina de França (del qual
havia d'ésser Inspector General uns anys després Duhamel du Monceau) devia ésser lliurada
per Joan Salvador a Mr. Lepinard, que la trameté al seu destí acompanyada de la carta de la
qual coneixem la còpia lliurada versemblantment a Joan Salvador pel cònsol francès, per tal
que tingués constància d'on s'encaminava el seu treball. El text és ben explícit:
14
Barcelonne, le 15 9bre 1722.
J'ay l'honneur de remettre cy joint au Conseil ma réponse au Mémoire qu'il m'a fait celuy de
m'envoyer au sujet des Pesches qui se font a Barcelonne et sur les Cotes de Catalogne. J'ay
pris autant que j'ay pu tous les eclaircissemens qui m'ont été donnez par les Pescheurs de ce
pays cy, mais je n'aurois jamais pu faire cette réponse sans le secours du Sr. Jean Salvador
Apotiquaire de cette Ville qui est le plus celébre botaniste qu'il y ait en toute l’Espagne j'ay
composé avec luy ce Mémoire. Il ne manquera pas de l'envoyer dans peu de tems a Mr.
Jussieu qui le luy a demande de la part de Mgr. le Regent il y a 4 mois, il y doit ajouter
beaucoup d Enlumineures de Bateaux et habits des Pescheurs et des diferentes manieres des
Pesches de ce pays cy avec un catalogue des noms en Catalan, en Latin, en françois et en
Espagnol de tous les Poissons qui s'y prennent. Il a envoyé pour cet effet plusieurs personnes
sur les Cotes, et il y a fait luy même differens voyages, il a fait avec Mr. de Jussieu le voyage
des cotes de Portugal par ordre de S.A.R. c'est un homme d'unes connoissances extraordinaires
sur tous les effets singuliers de la nature pour les Plantes, les Mineraux et autres Végétaux.
Ce Mémoire des pesches m'approuve sa connoissance dont je fais icy tout le cas que je
dois.”
Desconeixem el destí final d'aquesta segona versió, però versemblantment fou la que
arribà a mans de Le Masson du Parc i de la qual se servi Duhamel du Monceau per als
manlleus que féu de la memòria de Joan Salvador en el seu tractat.
Entre les dates d'aquests manuscrits i la prematura mort de Joan Salvador i Riera el 21 de
febrer del 1726, les dades sobre la vida del nostre naturalista i sobre el seu treball científic són
escasses. El diari botànic de Boerhaave, conservat al jardí botànic de Leiden (M. van Vliet i J.
Heniger, comunicació personal), permet seguir i datar les seves darreres trameses de plantes
i de llavors al botànic holandès. Algunes cartes conservades a l'Institut Botànic de Barcelona
confirmen el manteniment de la relació amb Antoine de Jussieu i també amb el seu germà

petit Bernard, ja en camí d'esdevenir l'eminent botànic, creador del métode natural, que
havia d'ésser. També mantigué la correspondència amb Nisolle, el botànic provençal. De fet
la mort als quaranta-dos anys de Joan Salvador i Riera clou el període més brillant de l'obra
científica de la nissaga dels Salvador; el seu germà Josep, tot i tenir una formació científica
semblant a la de Joan i tot ésser encara un bon naturalista (a ell es deu la configuració que
ens ha pervingut de la biblioteca, l'herbari i les col·leccions salvadorianes), ja no assolí el
nivell del seu pare i del seu germà i, per altra banda, els seus descendents ja foren d'un nivell
intellectual i científic molt inferior (Pourret & Colmeiro, 1844; Bolòs, 1969; Camarasa, 1987).
15

COMENTARIS AL MANUSCRIT
El manuscrit de Salvador que presentem està datat el 1722 i creiem que és el més antic
document monogràfic conegut sobre la pesca a Catalunya. Malgrat que en algunes obres de
caire divers anteriors a aquesta data es poden trobar referències a la pesca, no en coneixem
de monogràfiques, ni n'hem sabut trobar cap de més antiga. Posteriorment, durant el mateix
segle XVIII, i ja en plena època il·lustrada, si que apareixen algunes obres més extenses i de
més abast. Entre 1751 i 1765 es publica l'Encyclopédie, de Diderot, amb diversos articles
referents a pesca, signats, principalment, per Mr. le Cher de Jaucourt i Mr. Boucher d'Argis, i
amb una extensa col·lecció de gravats. Posteriorment, entre 1769 i 1782, Duhamel du Monceau
publica el seu Traité Général des Pesches, per a la redacció d'algunes parts del qual
empra, sense esmentar·lo, el manuscrit de Salvador que ara tractem. Entre el 1791 i el 1795
apareix el Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Nacional del mataroni Antoni Sàñez
Reguart (Sàñez i Reguard, segons la Gran Enciclopèdia Catalana), il·lustrada pel valencià
Joan Baptista Bru de Ramon. Cornide de Saavedra (1788) dóna també alguna dada de Catalunya.
Disposem, però, d'altres documents del mateix segle XVIII bé que d'un caire diferent: part
dels manuscrits d'un tal Tomàs Güell, de València, datats el 1736, foren publicats per Pardo
(1935) i Zalvide féu l'any 1773 una proposta de reglamentació de la pesca de la "província
marítima" de Mataró, que ha estat publicada parcialment primer (Anòn., 1982) i completa
després, el 1984 (Zalvide, 1773), a cura d'A. Marzoa.
En definitiva, però, com diuen Fernàndez Diaz i Martínez Shaw (1980), la història de la
pesca a Catalunya (o als Països Catalans) està per fer. Durant el segle XIX només som
capaços de citar, i amb referència únicament a les Illes Balears, l'obra de Lluis Salvador
d'Habsburg-Lorena i de Borbó, Arxiduc d'Àustria (1880), per bé que per d'altres punts de la
península es troben diferents escrits, moltes vegades reivindicatius. El segle XX es troba més
literatura però normalment referida a una descripció de la situació contemporània de l'autor,
sense proposar·se cap mena de consideració dels antecedents històrics, o limitant-se en
aquest aspecte a comentaris molt generals o als antecedents més pròxims en el temps. Així,
per exemple, en l'obra de Roig (1927), excellent per diversos conceptes, hi ha un capítol
d'història totalment bandejable. Rodríguez Santamaría (1923) tampoc no fa història. Única-
16

ment hem trobat notes històriques en algunes obres de caràcter molt local, com Marés
(1951), Mallol (1985) i Sala (1986), entre d'altres.
El 1722, data de redacció del manuscrit, correspon a una època immediatament anterior
a la Il·lustració. En aquesta data, quan Joan Salvador i Riera té ja trenta-nou anys, molts dels
grans naturalistes del xviii, les obres dels quals acabarien de convertir la Història Natural en
una ciència moderna, eren encara molt joves. Així, per exemple, Diderot tenia nou anys,
Buffon i Linné en tenien quinze; en canvi, feia set anys de la mort de John Ray i tretze de la de
Tournefort.
Les respostes de Salvador al qüestionari estan perfectament d'acord amb l'esperit de les
preguntes. Hom s'interessa pels aspectes tècnics de la pesca, l'organització social, comercialització,
transport, conserva i consum. Hi ha una sola pregunta, al qüestionari referent a la
pesca del corall, sobre tipus de barques (potser era una pregunta trivial?), tot i que Salvador
en fa, de passada, algun comentari per altres pesques. No hi ha ni preguntes ni respostes
sobre regulació de l'activitat pesquera, la qual, si no existia -la qual cosa és improbableno
trigaria gaire a ésser feta.
La resposta a la pregunta 6 del darrer qüestionari, sobre quines són les espècies que s'hi
capturen, és una llista amb cent quaranta-dues espècies que Salvador inclou a manera
d'apèndix. Els comentaris que en fem els presentem, també a part, al final d'aquest estudi.
Salvador mostra com l'organització social de les activitats relacionades amb la pesca era
força desenvolupada, especialment en empreses de volada, com les almadraves. En la pesca
més petita també la partició dels guanys era ben establerta. D'igual manera, les activitats
derivades (transformació, conservació i transport) eren també complexes. Per altra banda,
sembla que el consum era prou notable -i no només a la franja costanera- com per haver
d'importar peix, com ara tonyina de Portugal i de Sardenya, quan la pesquera havia estat
migrada.
Tot això mena cap a la conclusió que el 1722 hi havia una activitat pesquera molt
arrelada i, com mostren els documents publicats per Pardo (1935), oberta a nous enginys i
idees provinents d'altres contrades.
Salvador descriu fins a vint -o vint-i-un, ja que sota el títol d"'encesa" n'hi ha dos- arts
i ormeigs diferents de pesca, dels quals la majoria han arribat als nostres dies (en què molts
desapareixen) gairebé sense canvis. Per a Zalvide (1773) els arts emprats són vuit; diu
textualment: "Los matriculados de esta Provincia usan al presente solamente de Palangre,
Javega, Boliche, Sardinal, Traiña, Solta, Batuda y Fitora." Malgrat tot podem gosar afirmar,
però, que el nombre d'arts i ormeigs era superior, com confirma el text de Despuig que citem
més endavant.
Un dels problemes més greus, per no dir el pitjor, amb què ens trobem en fer un treball
d'aquest tipus és la confusió terminològica que ha existit i existeix en la desginació dels arts i
ormeigs de pesca. Aquesta confusió és molt antiga (Sáñez Reguart ja en parla), i és deguda
principalment a tres motius: els localismes, molt abundants en la terminologia catalana de la
pesca, la denominació diferent que rep un únic art de pesca segons l'ús que se'n faci i, en
darrer lloc, el possible canvi de significat que han tingut al llarg del temps alguns mots
pesquers. Trobem en Zalvide (1773) una frase que resumeix exemplarment això: "El Arton,
Artet ó Bovet, que para confundirle, es en algunas partes denominado Tarañina ó Boliche,
17

está prohibido absolutamente, en cualquier modo, y tiempo..." Les possibles confusions
terminològiques es comentaran més endavant en cada cas específic.
La frase de Zalvide ens introdueix, però, un altre tema: la regulació de la pesca, que és,
de fet, la principal preocupació d'aquest autor i que també es troba extensament tractada en
l'obra de Sáñez Reguart i obres posteriors (especialment contra els arts d'arrossegament). La
primera dada que hem trobat de regulació està datada, segons Fernández Díaz i Martínez
Shaw (1980), el 1716, la segona la cita Sáñez Reguart per al gánguil a Barcelona el 1726, i la
tercera, que és recollida per Pardo (1935), data del 1736 i afecta la pesca del bou a València.
En Salvador, però, no trobem ni la més mínima referència a regulació pesquera. A l'Encyclopédie
de Diderot, article "pêche", es documenta una ordenança pesquera (fluvial) per a
França el 1669.
Dels arts construïts amb xarxa, podem distingir-ne tres grups: els arts d'arrossegament,
els de tir (des de la barca o des de terra) i els d'emmallament; aquests darrers, amb excepció
de l'almadrava, del sardinal i de la cinta, són descrits per Salvador com "armallats". Com es
comenta en el glossari general, el terme "armallat" té dos sentits. Salvador el defineix com
"armat en forma de tresmall", la qual cosa fa que siguin sorprenents algunes descripcions
d'arts. Els arts d'encerclament són molt més moderns.
Les soltes -ja citades per Despuig (segle XVI), i poc més tard per Zalvide-, per exemple,
no són esmentades mai amb aquest nom, per bé que les varaderas són, sens dubte,
soltes verateres (pròpies per a la captura de verats). Aquestes xarxes no són mai armallades i
Salvador no diu que ho siguin, però afirma que s'assemblen a les batudes, que són, de fet,
tresmalls.
De pesques amb ham només parla del palangre i de la pesca amb canya, i no cita tot un
seguit d'ormeigs que considerem molt primitius (fluixa, fonda, volantí, potera, etc.). Els
esquers citats per Salvador són sardina, sípia i pop. Avui els esquers més comuns són
sardina, verat i boga. Ultra el canvi d'importància econòmica de les espècies, creiem que
aquests canvis poden haver estat deguts a la diferent disponibilitat o abundància d'aquestes
espècies.
Altres tipus d'ormeigs descrits per Salvador són la fitora, les nanses i la corallera.
En el manuscrit s'esmenten cinc barques: el cap arraix gros i el cap arraix petit, que més
que tipus de barques creiem que designen funcions en el treball de l'almadrava; els sardinalers,
definits per Salvador com barques "llargues i estretes"; la tartana, definida en el Diccionari
d'Alcover i Moll com "embarcació petita d'un sol pal i vela llatina, baixa de popa i de
proa", és el nom amb què es designa inespecíficament la barca de pesca (com també
chalouppe); i el gánguil, definit per Salvador com "tartana per a la pesca del gánguil," sense
donar-ne més dades.
La indústria de la conserva es basa en el salat, amb oli, de la tonyina, en el salat de la
sardina de dues maneres (sardines "confitas" i arengades), en el del seitó (anxoves) i en el
del verat.
El transport i comercialització del peix implica, a part del peix salat, el peix fresc i àdhuc
esturions vius cap a l'interior del país. Hi havia exportació de peix salat a l'estranger, amb
intervenció dels provençals.
El remetiment de guanys entre els pescadors és un tema que interessa molt a Salvador
18

-i a l'enquesta-, i no es descuida mai de donar-ne els detalls acuradament.
Volem remarcar també el desequilibri observable en el manuscrit entre les abundants
cites de la costa a llevant de Barcelona i les molt escadusseres -dues: Torredembarra i Coll
de Balaguer- a garbí. No sabem com interpretar aquest fet, que tal vegada és degut al
coneixement més directe de l'activitat pesquera de la costa del Maresme, d'on eren originaris
els Salvador, i no creiem que pugui ésser atribuïble de cap manera al fet que hi hagués poca
activitat pesquera a la banda de garbí. Efectivament, a l'obra de Despuig (segle xvi) es llegeix
que per la zona de la desembocadura de l'Ebre l'activitat pesquera era molt important i
s'esmenten per a la pesca en el riu, els estanys i la mar, fins a vint-i-sis arts i ormeigs:
"broxina, bolichs, cintes, tirones, rebordes, soltes, carasons, tirs sabogals pera l'estanys, tirs
sabogals par l'riu, tonaires, palangres pera reig, palangres pera anguiles, boleches, arsinals,
ralls, reixagues, pontenes, bertols, anguileres, nanses, camallocs, morbells, cepieres, ventoles,
zalabres i manegues estorionals".
És també un tret important que cal fer notar la poca importància de l'explotació de les
petxines i caragols.
Finalment, i a diferència del que esmenten Fernández Diaz i Martínez Shaw (1980),
Salvador nega rotundament la utilització de productes marins per a la fabricació d'adobs per
a l'agricultura.
El manuscrit va acompanyat d'una mostra de xarxa de sardinal dins un sobre amb la
llegenda "Filet des Sardinales des mailles plus petites". La mostra, versemblantment de lli,
presenta el color torrat propi de la xarxa tenyida amb el mètode que el propi Salvador
descriu.
Salvador adjuntà al manuscrit almenys sis dibuixos que malauradament no tenen, si
més no des del punt de vista de la pesca, gaire interès. Els cinc primers estan dedicats a la
sardina i a la seva pesca i el darrer a la corallera. En el primer es representa una alatxa (escrit
"Halatxa", contràriament a com ho fa en altres parts del manuscrit) i una sardina, tots dos
exemplars sense aleta dorsal. Del segon al cinquè, els dibuixos representen diversos quadres
de la pesca de la sardina i poden tenir interès en l'estudi de la indumentària i de les barques,
ja que no hi mostra la xarxa de sardinal més que d'una manera incidental. El darrer dibuix
mostra uns pescadors llevant la corallera; és, potser, el més interessant, juntament amb el
dibuix anterior, ja que s'hi ha representat la maniobra de llevar. És possible que originàriament
els dibuixos fossin més nombrosos i que se n'hagi perdut una part; la correspondència
entre Salvador i Jussieu, conservada a l'Institut Botànic de Barcelona, fa pensar que n'hi
havia d'haver més. Això és força versemblant si considerem que només disposem dibuixos
de dos temes dels molts que Salvador tracta, mentre el cònsol Lepinard afirmava que Joan
Salvador " (...) doit ajouter beaucoup d'enluminures de Bateaux et habits des pescheurs et
des diferentes manières des Pesches de ce pays cy" a la memòria que havia d'enviar a
Antoine de Jussieu. Passem tot seguit a fer alguns comentaris sobre els arts que Salvador
esmenta. Posteriorment incloem un petit glossari i, per últim, fem l'estudi de les espècies.
19

ARTS
Figura 1. Almadrava de Cap de Terme el 1791, segons Sàñez Reguart. L'almadrava de Cap de Terme era de retorn, és a
dir, capturava les tonyines en la seva migració de tornada cap a l'estret, cosa que s'esdevé per la tardor un cop feta la
posta al Golf del Lleó, ja que la influència de l'Ebre, allunyant les tonyines de la costa, no feia adequat el calament per la
captura del pas, durant els mesos de març i abril. Era calada a 15 braces d'aigua. Constava de les següents parts: 1 cóp,
2 bordonal, 3 «grande» (sic), 4 traidor i 5 càmera. Hom anava menant les tonyines al cóp tancant els passos dd. En
aquest dibuix l'almadrava és evidentment desproporcionada amb la costa ja que, de cap manera, no podia ésser tan
grossa. Els punts de la costa són: A Castell de Balaguer, B La Tur (sic), C Salador, D L'Hospitalet de l'Infant, E i J
barrancs, F Punta de Miramar, G Cambrils, H Torre de Salou, Y Punta del Cap i K Fonda del Coll.
20

Almadrava.
Salvador mostra com les almadraves presenten una organització tècnica i social força
complexa, amb societats d'explotació (companyies), equips de manteniment, i indústries
derivades de conserva i transport. L'almadrava pròpiament dita queda molt poc descrita, de
manera que no podem saber si ja té l'estructura que presenta Sáñez Reguart, malgrat que
gosaríem afirmar que sí. De les quatre almadraves de què Salvador dóna notícia només era
operativa el 1722 la de Blanes. No obstant això, la de Cap del Terme -o Coll de Balaguertornaria
a ésser operativa cap a la fi del segle xviii (el permís d'instal·lació és datat el 1798,
segons notícia de Sáñez Reguart). Tot i que desconeixem què va passar amb aquesta almadrava
durant el segle XIX, Riera Llorca (1979) en confirma l'existència el 1908 i Bas, Morales i
Rubió (1955) indiquen que va persistir fins a la dècada dels cinquanta deixant, com a record,
el topònim "L'Almadrava", avui encara viu. No tenim més notícies de les almadraves de
Blanes, Torredembarra i Mataró. Sáñez Reguart en cita, a part de la de Cap del Terme, una a
Roses (des del 1789) i una altra a Cotlliure. Bas, Morales i Rubió (1955), recorden les
almadraves, ja desaparegudes en la data de confecció del seu llibre, de Roses i Vilassar
(potser la de Mataró de Sáñez Reguart?). La utilització d'oli per saber si hi havia entrat peix és
confirmada per Sáñez Reguart.
Figura 2. Llevant el cop de l'almadrava, segons Duhamel du Monceau.
21

Sardinal
El sardinal descrit per Salvador és el mateix que ha arribat al nostre segle i que va ésser
desplaçat per la teranyina. Tanmateix cal destacar un parell de coses interessants; la primera
és la pesca de seitó amb sardinal les nits d'estiu, fent servir Ilum i encerclant la mola, és a dir,
una mena de teranyina sense sàgola. L'altre aspecte que considerem remarcable és la impor-
tació dels arts d'Oneglia (poble de la Riviera italiana prop de San Remo, que Salvador
anomena Oneiglia, i que avui forma part d'Imperia). La importació d'arts és un indicatiu de la
importància de la pesca a començament del segle XVIII a la Mediterrània occidental. Duhamel
du Monceau, prop de cinquanta anys més tard (1769), esmenta, però, la qualitat de les
xarxes de sardinal fetes a Sant Feliu de Guíxols (dada confirmada per Sàñez Reguart), signe
d'un canvi important quant a la qualitat i quantitat d'aquestes manufactures a la costa catalana
en el segon terç del segle XVIII. Respecte al mètode de la tinció del sardinal cal dir que
Duhamel du Monceau va cometre un petit error de transcripció del manuscrit de Salvador,
que Sàñez Reguart detectà i féu notar, però en definitiva la descripció de Salvador és correcta.
També cal remarcar la quantitat de pescadors de sardinal a Barcelona, més de quatre-cents.
De fet, creiem que la pesca de sardinal fou la més important quantitativament a Catalunya
fins a la seva desaparició a la primera meitat d'aquest segle (a Blanes n'hi havia encara l'any
1950 -C. Bas, com pers.-, així com també a Lloret (Sala, 1986) i Cambrils. Les hores de
pesca que Salvador cita -prima i alba- s'han conservat igualment fins fa pocs anys.
Figura 3. Barca sardinalera catalana, segons Duhamel du Monceau. Observeu com gairebé sempre que es representen
barques pescadores catalanes del xviii es mostren uns caps de mort (ai capdamunt de la roda) característics i que no es
troben en barques d'altres contrades.
22

Figura 4. Detall de sardinal calat, segons Sáñez Reguart. El flotadors D són els bornois (o barnois). Observeu que es
representen 3 bornois per peça, mentre que els darrers sardinals en ús durant el nostre segle en duien 6.
23

Figura 5. Procés de tinció de xarxes, segons Sáñez Reguart. A la figura 1 es representa la caldera y a la 2 la tinció, en el
recipient B s'hi col loca el tint i a VA es deixa escórrer la xarxa.
24

Corallera.
L'ormeig descrit per a la pesca de corall és el tradicional que es féu servir a la marina de
l'Empordà fins a l'aparició dels escafandres, molt més eficaços tant pel que fa a la qualitat
com a la quantitat de corall recol·lectat. L'escafandre no autònom fou introduït per corallers
grecs immigrats a Cadaqués a començament del segle XX. Actualment es fa servir l'escafandre
autònom. Sáñez Reguart descriu fins a set enginys diferents emprats a Catalunya per a la
pesca del corall, i Habsburg-Lorena (1880) n'esmenta dos per a les Balears. Com a localitats
on la pesca del corall és més important Sáñez Reguart cita la Marina de l'Empordà -i Begur
d'una manera especial-, i de fora de Catalunya, Vera i Cartagena (coincidint amb Salvador) i
Orà, a la costa africana, tots ells llocs on els catalans havien anat a la pesca del corall durant
el segle XVII i XVIII. La pesca i el comerç del corall tingueren gran importància a l'economia
catalana medieval: segons Latorre (1977), al segle xi la pesca de corall era ja molt important a
les costes de l'Empordà. Durant els segles XIV i XV la pesca, el comerç i la manufactura del
corall foren un monopoli català; al llarg del XVI i del XVII les dificultats foren més grans a
causa de la pirateria, però, si més no a l'Alt Empordà l'activitat era ben viva el 1664, segons el
testimoni de Willughby (1738), i, com diu Salvador, el 1722. Sembla doncs que Pere Gil s'erra
quan en la seva Historia Natural de Catalunha (escrita a finals del segle xvn) diu textualment
(cita de Font i Sagué, 1908): "No es troba [en Catalunya] coral, lo qual se cull en lo mar de
Sardenya." Capmany (1779) esmenta l'existència de corallers catalans a Sardenya el 1446, i
diu que existia aleshores una indústria del corall específicament catalana; sembla que
aquesta indústria autòctona es perdé aviat ja que Salvador i Sáñez Reguart ens parlen de
l'exportació a França (Marsella) i a Itàlia (Gènova i Liorna). Encara avui la majoria de corall
pescat a Catalunya és exportat en brut a Itàlia. Segons Habsburg-Lorena (1880) el corall
illenc, pescat a Alcúdia, era enviat a Begur per a l'exportació a França i Itàlia.
25

Figura 6. Corallera amb representació dels diversos detalls, segons Sáñez Reguart.
Figura 7. Pescant corall amb un altre enginy que permet d’arreplegar el corall de les coves, segons Sáñez Reguart.
26

Figura 8. Pescant corall, segons Sáñez Reguart. Contrariament al que Salvador escriu, i dibuixa (vid. p. 105), en aquesta
làmina no es representa cap politxa.
27

Gánguil.
Salvador descriu dos arts d'arrossegament: el gánguil i el bou a parella. La diferència
bàsica entre tots dos rau en el fet que l'art és arrossegat per una barca en el primer i per dos
en el segon. Això repercuteix en la pròpia estructura dels arts que, malgrat tot, són semblants
entre ells i no gaire diferents dels bous actuals: es componen de dues bandes o cames i un
sac fet de malles cada cop més cegues i de fil més gruixut a mesura que s'apropen al cóp. El
que segons Salvador és un tipus de pesca d'arrossegament amb una sola barca (el gánguil),
per a Duhamel du Monceau i Sáñez Reguart en són dos: el gánguil i la tartana. La tartana
d'aquests autors correspon al gánguil de Salvador, mentre que per a Duhamel du Monceau i
per a Sáñez Reguart en la pesca amb gánguil els pals, que serveixen per a l'obertura de l'art,
surten de les bandes de la barca o estan col·locats entre les malletes o les bandes de l'art, i
constitueixen, doncs, un art de vara; tot això fa que la barca pugui navegar de proa. La
nomenclatura de les parts del gánguil que dóna Salvador (cárria -feta de fil de xàvega o
art-, motllo sardinaler i carinyó) és avui perduda, tot i que la nomenclatura actual del bou
és ben rica i viva. Solament en l'obra de Sáñez Reguart hem trobat els mots sardinal i
sardinaler per designar una part de la xàvega. El propi nom de gánguil és també digne
d'estudi. Tomàs Güell a València el 1736 (cita de Pardo, 1935) el confon amb bou; Zalvide
(1773) ni tan sols no en parla, mentre que Duhamel du Monceau i Sáñez Reguart en fan la
descripció esmentada més amunt, diferenciant gánguil, tartana i bou. Per altra banda, el
costum de designar la barca segons l'art -o a l'inrevés- genera una confusió entre l'art de
pesca i la barca, de manera que no sabem si el mot gánguil s'ha d'aplicar a la barca o a l'art
(exactament igual com passa amb el bou). Tant en Salvador com en la cita de Pardo, sembla
que el mot gánguil faci referència a la barca, mentre que per a Sáñez Reguart hi ha gánguil
barca i gánguil art. Actualment el mot gánguil persisteix en el llenguatge pescador, però per
designar un art de pesca, del tot diferent, format per una armadura de ferro i fusta de forma
cònica i coberta de xarxa, que es cala al fons de les llacunes de poca fondària per tal de
pescar-hi anguiles; Bas, Morales i Rubió (1955) l'assimilen al bertrol (o buitró), Nadal (1981)
el col·loca en el grup de les nanses, per a Mallol (1985) és un gamber, i Sáñez Reguart
l'anomena mornell, mentre que a gánguil, com a segona accepció, entra una mena de
pantena per a la pesca d'anguiles. Els arts d'arrossegament han generat sempre polèmiques
sobre la conveniència del seu ús, i des de molt antic s'ha vist regulada la seva activitat;
Salvador no en parta mai, d'això, perquè potser no li interessava el tema o realment encara
no s'havien produït conflictes, ja que era un art d'introducció recent. En qualsevol cas les
polèmiques no trigarien a aparèixer; en la cita que fa Pardo (1935) dels escrits de Tomàs
Güell, de València, datats el 1736, es llegeix: "(..) Prohiben la pesca del bou (..) Esta
pesquera vino de Francia á Barcelona del modo que allá lo executan, y es, sacando á cada
lado del Ganguil un palo fuerte, á los cuales atan los dos cabos de las redes: De aquellos la
aprehendieron los Catalanes, y en el año 1710 que estuve en Barcelona, vide que la practicavan
con cinco ó seis Ganguiles, y velan que salían tres, ó quatro leguas al mar, ha echar
las redes: De poco tiempo a esta parte, que aun no llega a diez años, la practican los del
Grau de Valencia (enseñados de Barcelona) no con Ganguiles, sino con dos barcos de
pescar (...) ". Sáñez Reguart troba dues informacions contradictòries en la introducció del
gánguil a Catalunya: segons una-que sembla la més raonable-, aquesta introducció data
28

de finals del segle XVII i segons l'altra de 1719, data que entra en contradicció amb la de la
cita anterior, segons la qual el 1710 ja hi havia gànguils a Barcelona. Curiosament Duhamel
du Monceau creu que el gànguil fou introduït a França des d'Espanya. Sembla que és per
aquest art que es féu la primera regulació, ja que al segle XVIII hom era ja molt conscient que
aquest tipus d'arts era el més perjudicial per a la conservació de les poblacions; Sàñez
Reguart afirma que el 1726 es va fer una regulació del nombre de gànguils a Barcelona, i
aquest no podia ser superior a quatre, que és el que n'hi havia hagut inicialment. Segons
Fernàndez Diaz i Martínez Shaw (1980) el 1716 s'autoritzen sis gànguils a Barcelona, i més
endavant (1726 segons Sàñez Reguart) se'n redueix el nombre a quatre, dades que confirmarien
les reportades pel valencià Tomàs Güell que el 1710 n'hi havia cinc o sis. Duhamel du
Monceau agrupa com a arts del mateix tipus el gànguil, el bou, la tartana, la xàvega i el
bolitx, tot afirmant que només s'usaven a la Mediterrània.
Figura 9. Gànguil (esquerra) i parella del bou dreta), segons Duhamel du Monceau.
29

Figura 10. Gànguil de l'Albufera de València (també anomenat bolitxó), segons Sáñez Reguart. Hom emprava aquest art
per la pesca de les gambetes destinades a servir d'esquer per el palangre de pagell.
30

Figura 11. Tartana, segons Duhamel du Monceau.
31

Bou.
La pesca de bou amb parella descrita per Salvador no es diferencia de la que ens ha
arribat fins al nostre segle. Curiosament es tracta d'una xarxa més petita que la del gánguil.
És també conegut el fet de navegar, quan mancava el vent però hi havia corrent, submergint
una vela anomenada tenda (cosa no únicament pròpia de la pesca amb parella). Sáñez
Reguart, citant probablement el mateix text que Pardo (1935) diu que a València gánguil i
bou tenien el mateix significat (el 1736), mentre que el 1790 signifiquen arts ben diferents. En
qualsevol cas, segons aquest autor, el 1726 els pescadors d'altres arts "claman contra las
parejas ", més a causa de la poca cura que els pescadors de bou tenien dels arts calats que
de consideracions ecològiques (que també es troben en l'obra de Sáñez Reguart).
Figura 12. Esquema de l'art de bou a parella, segons Sáñez Reguart. Fig. I , A bandes, B caçaret clar, C (de b a c) caçaret,
D (de c a d) sardinal, de d a e goleró i de e a f corona; l, 2 i 3 representen uns aros de ferro la funció dels quals era
mantenir obertes les malles de la corona. Fig. 2, rodes de fusta que hom col·locava a la gola inferior per facilitar el
Iliscament de l'art. Fig. 3, boia mestra que col·locada a la gola superior obre l'art verticalment. Fig. 4, bola de plom amb
un eix que li permet rodar i que contribuïa a mantenir obertes les malles de la corona. Fig. 5, suro. Fig. 6, ralinga dels
ploms; hom col·locava feixos de cordes d'espart (anomenats pallets a València) la funció dels quals era evitar que la
ralinga de llast es clavés.
32

Figura 13. Manera d'armar un art de bou. Fig. 1. a bandes, b caçaret clar, c caçaret, d sardinal, e goleró i f cóp o corona.
Les figures 4 i 5 corresponen a les fisques.
Figura 14. Parella del bou pescant, segons Sañez Reguart.
33

Palangre.
No hi ha diferències bàsiques entre els palangres descrits per Salvador i la modalitat de
palangre de fons que es fa servir actualment a Catalunya. Salvador descriu dos tipus
de palangre, el de mides normals i el petit, avui anomenat palangret o palangró. Les cofes de
palangre avui no són de palma, sinó d'espart, o àdhuc de plàstic. Segons Cornide (1788) el
palangre fou introduït a Galícia pels catalans, probablement durant el segle XVlll. Ja és citat
per Despuig al segle XVI, al territori de Tortosa.
Figura 15. Palangre de fons, segons Sàñez Reguart.
34

Figura 16. Palangre a penjar, segons Sáñez Repart.
35

Figura 17. Barca de Palangre, segons Sáñez Repart.
36

Nansa.
Tampoc no hi ha hagut gaires modificacions en aquest ormeig. Salvador en descriu un
parell de modalitats, mentre que avui, en què la pesca amb nansa va disminuint, en coneixem
un bon nombre més. Tanmateix és interessant fer notar que la pesca de sípia amb
nanses i emprant galzeran -o galerà, com l'anomenen els pescadors- és avui encara una
manera ben viva de pescar aquesta espècie; la planta no és pròpiament un esquer, ja que la
sípia no entra a la nansa per menjar, sinó que l'animal hi acut a fer la posta. Destaquem
també que la pesca amb nansa és l'única en què els pescadors no van a la part.
Figura 18. Nanses, segons Sáñez Repart.
37

Figura 19. Nanses calades, segons Sáñez Repart.
38

Batudes.
Tal com el descriu, molt acuradament, Salvador, aquest art correspon a l'actual tresmall
(també anomenat tremall i tirets). Zalvide (1773) coincideix amb Salvador però és més
precís. En la descripció que fa diu: "Puesta esta Red [la que anomena Batudas] en medio de
otras dos ( ..) llamadas Trasmallos, forma la de tres andanas (...) ". Segons Sáñez Reguart
s'anomenaven així a València i a Mataró les xarxes de tresmall. Aquest autor també diu
textualment: "( ..) en los pueblos de Tarragona, dan nombre de Tirs á las redes conocidas
con el de Batudas ( ..) "; i: "( ..) en Valentia aplican al trasmallo los nombres de Batudes y
Tirs de batre ( ..) ". Encara avui, batudes és el nom pel qual es coneix el tresmall, com a
mínim a Tossa. En qualsevol cas, Salvador mai no usa el nom tresmall o tremall. El nom
batudes, però, es dóna actualment, no a un art sinó a una manera de pescar, consistent a
calar una xarxa -les tradicionals per fer-ho són els boleros- i colpejar la superfície de
l'aigua amb els rems, pedres o qualsevol altre objecte que faci prou renou com per espantar
el peix i fer que es clavi a la xarxa. Per a Bas, Morales i Rubió (1955), el nom de batudes es fa
servir a la regió del Cap de Creus, i el de pantesanes a l'Escala, per denominar la xarxa que
en la major part de l'àrea lingüística s'anomena boleros i que Mallol (1985), al Port de la
Selva, anomena cabres i bocs. El mateix Salvador parla d'aquesta manera de pescar en la
descripció de la xarxia de batre i del tir de batre, i els diferencia de les batudes pel fet que es
bat (amb bastons a la primera i pedres a la segona). En qualsevol cas és desconcertant
anomenar batudes una manera de pescar en què no es bat.
Figura 20. Tresmall pescant, segons l'Encyclopédie de Diderot. Observeu que les dues xarxes clares tenen els fils
perpendiculars i parallels a les ralingues, disposició avui desapareguda però que sembla que s'emprà antigament.
39

Figura 21. Detall de la xarxa de tresmall, segons Sáñez Reguart.
40

Boletxes.
Per l'explicació que en fa Salvador, ens és impossible de dir de què es tracta. La
denominació boletxes l'hem trobada en Despuig (segle XVl), Nadal (1981), Mallol (1985) i
Sáñez Reguart. El primer tan sols l'esmenta, per al segon es tracta d'un art no armallat que es
cala d'una manera especial per a la pesca de túnids, el tercer no deixa gaire clar de què es
tracta i Sáñez Reguart descriu les boletxes a la veu andana de red tot dient que es coneixen
també pels següents noms: tena de bolechas, corredera, red prima, tonaires i tonares. Per la
descripció que en fa semblen una mena de soltes, que poden ésser de fons o flotants i que es
calen en nombre de dues d'una manera especial: "Se calan en dos líneas paralelas a
distancia de media legua una de otra, según el orden de sorteo."
Figura 22. "Andana de red" segons Sañez Reguart aquest autor dóna com a sinònims: tena de boletxes, boletxes, red
prima, corredera, tonaires, tonares, cazonales corvineras corredoras, cazoeiras, rascos, rasgos, raeiras i rasquiños.
N'hi havia de molt diverses menes, la representada aqui és valenciana, està desproveïda de ploms i sura (n'hi havia de
llastades) i té sis peces. A la fig. 1 hi ha l'esquema, a la 2 la forma de calar-la i a la 3 la de llevar-la (al fons se'n pot veure
un altre).
41

Xarxa de batre.
Vegeu batudes.
Tir de batre.
Vegeu batudes. Tir de batre és una locució que només l'hem trobada enregistrada a
l'obra de Sáñez Reguart, com a sinònim tarragoní de batudes, i l'hem sentida dir a l'Ametlla
per designar un art no armallat, avui en desús, la maniobra del qual consistia a tancar
sigilosament una badia petita o una cala i, un cop closa la sortida, batre. Tanmateix tir, en la
terminologia de pesca, és un mot que s'usa per designar qualsevol conjunt de xarxes de
pescar.
Figura 23. Pescant a batre, segons Duhamel du Monceau.
42

Varaderes.
Actualment les verateres, substantivació de l'adjectiu de soltes verateres -les quals
són soltes de la malla adequada calades de la manera adient-, es destinen a la captura del
verat. Salvador diu que és una xarxa semblant a la de les batudes, és a dir, armallada; les
soltes, però, no són mai armallades.
Figura 24. Solta veràtera, segons l'Encyclopédie de Diderot. Observeu la xarxa surant i armallada (amb les malles claras
disposades igual com es fa actualment amb el tresmall). Actualment les soltes no són mai armallades.
43

Tonaires.
L'art que coneixem avui amb aquest nom s'està extingint i solament l'hem pogut detec-
tar a l'Ametlla, on ja fa força temps que pràcticament no s'usa. És una xarxa flotant, de malla
gran, fil gruixut i molt poc Ilast, que calada perpendicularment a la línia de costa es deixa a la
deriva durant una nit sense Iluna amb la finalitat d'interferir el pas de les tonyines. Duhamel
du Monceau descriu, molt acuradament, amb aquest nom, una manera de pescar tonyines a
Cotlliure que creiem molt semblant a l'art de Port de Reig (Mares, 1951 i Mallol, 1985), el qual
era un art de tir-semblant a la xàvega-propi del Port de la Selva; fins i tot s'hi poden trobar
trets comuns amb l'art gros (vegeu cinta).
Figura 25. Pesca de tonyines amb tonaire a Cotlliure, segons Duhamel du Monceau. La seva descripció recorda la de
l'art gros del Port de la Selva. Aquesta pesquera es feia de juny a setembre. A i B són dos homes que, des de sengles
promontoris, atalaien la mar i adverteixen la població de la presència de tonyines i els informen de Ilur posició amb una
senyera blanca. Quan això s'esdevé tot el poble es mobilitza (fins i tot la tropa) tot deixant allò que feien. Els pescadors
desembarquen les xarxes i ormeigs ordinaris per tal de carregar una part del tonaire. Dividits en quatre grups fan un
semicercle (C,C,C començant a calar el tonaire pel centre i acabant pels costats formant el «jardí». Hom redueix el
cercle i en forma un altre (D,D,D) d'interior i es comença a cobrar des de la platja, formant dos «parcs», l'un davant de
l'altre. Quan la tonyina es troba en aigua de 4 braces hom cala un arc de fil més fort. El tonaire anava llastat i tenia 50
canes de llargària i 16 d'alçada, les cames eren de 24 braces i el cóp de 20 braces de fons. Segons Duhamel du Monceau
«els catalans» compraven tonyines a Cotlliure per salar-les.
44

Encesa.
Salvador, amb aquest nom, descriu dos mètodes de pesca ben diferents que tenen en
comú l'ús de la llum: l'encesa pròpiament dita i la pesca amb fitora. De la lectura de Sáñez
Reguart es desprèn que encesa es referia a qualsevol tipus de pesca fent servir llum artificial.
La que avui entenem per encesa, més que un art de pesca, és -o era- una manera de
pescar típica de l'Empordà. Va ésser practicada pels pescadors de Cadaqués i del Port de la
Selva fins a èpoques ben recents. L'art emprat era una xávega (segons Roig, 1927; Bas,
Morales i Rubió, 1955, i Sala, 1986) quatre cops més gran que un art de platja i de malla cega
i que Mallol (1985) anomena bolitx. Sáñez Reguart, corregint una altra vegada Duhamel du
Monceau, diu que aquest tipus de pesca és exclusiu de Catalunya, especialment de la
província de Palamós, i es fa amb bolitx. La graella on es feia el foc, a popa de la barca,
s'anomenava festó. La pesca amb llum i fitora, típica igualment de la regió del Cap de Creus,
és una pesca a peix vist i es denomina amb el verb reganar (P. Rubles, com. pers.).
Figura 26. Pescant a l'encesa amb fitora, segons l'Encyclopédie de Diderot. La barca està proveïda de Testó.
45

Figura 27. Pescant a l'encesa amb fitora, segons Sáñez Repart. Les barques no duen festó.
46

Figura 28. Pescant a l'encesa amb xávega, segons Sáñez Reguart. Hom representa un bol acabant a l'esquerra i un altre
que s'inicia a la dreta.
47

Art o xàvega.
En aquest cas ens trobem davant d'una considerable confusió terminològica. El que
Salvador descriu aqui és allò que avui coneixem amb el nom d'art o art de platja. És un art
llastat -s'arrossega pel fons- que hom cala des d'una barca i Ileva des de terra. Per contra,
xàvega és un art, d'estructura semblant a l'art de platja, però més gros, flotant i probable-
ment d'ús diferent. Segons Bas, Morales i Rubió (1955) l'art és en català el que jàvega és en
castellà, mentre que xàvega és el que s'ha dit abans i que es feia servir per a la pesca amb
l'encesa. Per a Sàñez Reguart la xàvega es lleva des de terra i en dóna les següents sinoní-
mies: art (Catalunya), art reial i bolitx (València) i bol (Alacant).
Figura 29. Xávega o art, segons Sáñez Reguart. A la fig. 1 es pot veure l'esquema general i les parts: A bandes, B
«reclaro» (sic), C caçaret, D sardinal o sardinaler, E corona, F corona borda, C anella i H sospesa. A la fig. 2 es veu el
detall de la banda i el caló. A la figura 3 es veu la maniobra.
48

Bolig.
El bolig és una xàvega petita, és a dir, un art flotant però que, a l'inrevés de la xàvega,
que es cala des d'una barca i es Ileva des de terra, es cala i es Ileva de la mar estant,
contràriament al que deixa entendre Salvador. Des del punt de vista de la maniobra, els arts
que es lleven a la mar són el bolitx (que sura) i l'artet o artó (que s'enfonsa), i els arts que es
lleven des de terra, i que són de mides més grosses, la xàvega (que sura) i l'art (que
s'enfonsa). Actualment el nom de bolitx és viu i indica l'art de les característiques descrites
quan és petit; quan és una mica més gros rep el nom, totalment arbitrari i castellanitzat, de
monoplano o avió, i quan és molt gros, el nom no menys arbitrari de camió (per a aquest
darrer vegeu també Bas, Morales i Rubió, 1955). Una diferència estructural entre els arts
flotants i els que arrosseguen es troba en la prolongació del cóp entre les bandes: en els arts
flotants aquesta prolongació és a la part de baix -per tal d'evitar que el peix encerclat hi
fugi-, mentre que en els arts de fons la prolongació del cóp és per dalt amb el mateix
objectiu.
Teranyina.
La teranyina de Salvador és la saltada o encanyissat actual (igualment adequada per la
pesca de hisses). Per teranyina coneixem avui un art del tot diferent i modern, que fou
introduït a Catalunya durant la dècada dels vint del segle present, provinent de Galícia, on
rep el nom de traiña, el qual és un art d'encerclament sense cóp i amb sàgola, que s'empra
de nits i amb llum artificial, l'objectiu del qual és la sardina i el seitó. Zalvide cita el nom de
teranyina sense descriure l'art, tot afirmant que ha de dur molt suro i poc plom.
Cinta.
La principal característica d'aquest art és que no és armallat ni porta llast. Només
sabem de l'existència d'un art d'aquestes característiques: es tracta de l'art gros -o art
comunal-, que fou un art únic que existia al Port de la Selva des de temps antic i que
sembla que va desaparèixer durant la guerra de 1936-39 o poc abans. La maniobra de pescar
amb l'art gros s'anomenava fer una cinta i es feia servir per pescar la tonyina que entrava a la
badia del Port de la Selva. Tenia cóp i es llevava des de terra. Aquest art era tan gros que calia
la participació de tot el poble en la maniobra (vegeu també tonaires). Sàñez Reguart defineix
cinta com una manera de pescar tonyines a base de diverses xànegues actuant conjunta
ment, cosa que també era pròpia de l'art gros, al golf de Roses. Per a més informació sobre
aquest art consulteu Bas, Morales i Rubió (1955), Mallol (1985) i, sobretot, Mares (1951).
Segons Bas, Morales i Rubió (1955) i Cerro i Portas (1983) a la costa de ponent s'anomena
cinta l'art de la teranyina. La informació que en dóna Salvador és una mica desconcertant, en
el sentit que afirma la seva utilització a la desembocadura dels rius petits i que servia per
pescar-hi llobarros i tonyines.
49

Figura 30. Esquema del bolig, segons Sáñez Reguart. Les diferents parts són: A bandes, B «reclaro» (sic), C caçaret, D
sardinal, E corona, F corona borda, h anella, C sospesa, K pedres dels calons, m ralinga de suros, P calima, t ralinga de
ploms i Y calons.
50

Rall.
No hi ha diferència entre el rall descrit per Salvador i l'actual. De tota manera hi ha
diverses maneres de pescar amb rall (J. Camp, com. pers.) i Salvador només esmenta la de
peix vist.
Canya.
No sabem veure diferències entre la pesca amb canya descrita per Salvador i l'actual,
llevat de les diferències de materials i d'esquer posats a contribució.
Figura 31. Rail, segons Duhamel du Monceau. No hi ha cap diferència amb l'actual.
51

GLOSSARI
Topònims* Noms d'arts*
Anglaterra Anglaterre
Aragó Aragon
Barcelona Barcelone
Begur Bagur
Blanes Blanes
Cadaqués Cadaqués
Cala Bona Cala Bona
Calella Calella
Cap de Creus Cap de Creus
Cartagena Cartagene
Catalunya Catalogne
França France
Gènova Gennes
Girona Girone
Coll de Balaguer Coll de Balaguer
Granada Grenade
Liorna Livorne
Madrid Madrid
Marsella Marseille
Mataró Mataró
Múrcia Murcia
Oneglia Oneiglia
Palafrugell Palaforgell
Palamós Palarnos
Portugal Portugal
Provença Provence
Roses Roses
Rosselló Roussillon
Sant Feliu de Guixols Sant Feliu de Guixols
Sardenya Sardagne
Torredembarra Torre den Barre
Tossa Tossa
València Valence
Vera Vera
Vic Vich
* Els escrivim en cursiva amb la mateixa grafia del
manuscrit.
52
Art
Almadrava
Batudes
Boletxes
Bolig
Bou
Canya
Cinta
Corallera
Encesa
Gànguil
Nansa (o nanses)
Palangre
Parella
Rall
Sardinals
Tir de batre
Tonaires
Verateres
Xarxa de batre
Xàvega
Art
Madrague
Batudes
Boletxas
Bolitg
Bou
Canya
Cinta
Corallera
Encesa
Ganguil
Nances
Palangre
Apareille
Rall
Sardinals
Tir de Batre
Tonaires (i tunaires)
Varaderas
Xarxia de batre
Xavega

Noms de parts d'arts
Armaills
Armall, i l'adjectiu relacionat armallat, té, en pesca, dos sentits:
a) en un tresmall, cadascuna de les dues xarxes de malla molt clara que col·locades a banda
i banda de la xarxa central, o tel, formen el tresmall;
b) reforç de la xarxa a les ralingues de la surada i el llast.
Barnois
Flotadors propis dels sardinals (i per tant, avui en extinció). A la bibliografia s'observen
vacil·lacions entre barnoi i bornoi.
Cabras
Mot que designa una part de l'almadrava que no sabem quina pot ésser. Aquesta
paraula, en la locució cabres i bocs, és sinònima de boleros, segons Mallol (1985).
Carinyó
Aquest nom, juntament amb càrria i motllo sardinaler, perduts avui, els rebien les parts
de l'art d'arrossegament que Salvador anomena gànguil i que, de les bandes cap al cóp,
presenten cada vegada malles més cegues fetes amb fil més doble. Sàñez Reguart, en tractar
la xàvega, dóna el nom sardinal o sardinaler a una part del sac prèvia al cóp.
Carria
Vegeu carinyó.
Cop
Cóp és un nom que es fa servir actualment. També, i molt habitualment corona, i menys
freqüentment maià (Mallol, 1985; Sala, 1986). En l'aplicació a la pesca amb fitora sembla que
vol dir salabre.
Cua
Nom freqüent en la terminologia de la pesca on designa diverses coses, entre elles la
part de l'almadrava i de la moruna la funció de la qual és dirigir el peix cap al parany.
Fas de la nance
Faç és un nom actual que designa una part de la nansa. També afàs.
Fitora
No hi ha diferències amb l'actual.
Gaiot
Gall.
Malletas
Nom actual, usat per denominar, com en el manuscrit, els caps que es fan servir per
arrossegar els arts de bou, tot i que Salvador només l'aplica a l'art.
Motllo sardinaler
Vegeu carinyó.
Urceras
Orseres (DCVB; i Mallol, 1985).
53

Mots diversos
Arengades Sardines salades i assecades.
Arraix Capataç o encarregat de l'almadrava. Malgrat que aquest mot no està recollit
amb aquest significat als diccionaris catalans consultats (la GEC dóna la definició "patró de
barca sarraïna"), Sàñez Reguart el cita i, més modernament, Riera Llorca (1979) també
l'esmenta, amb el mateix significat que Salvador, a començament del segle XX per a les
almadraves de Cap de Terme i de Formentera.
Cap arraix gros i Cap arraix petit Expressions no documentades fins ara, que
possiblement corresponen respectivament al que Riera Llorca (1979) anomena "fragata" i
"bateu" (mots no enregistrats tampoc en aquesta accepció, que sapiguem), i que serien les
barques de l'arraix i de l'arraix segon respectivament.
Capitaine des pescheurs No queda clar en el text la diferenciació entre les funcions
de l'arraix i les del "capità dels pescadors" a l'almadrava. Tal vegada es tractaria del
que més tard s'anomenà, segons Riera Llorca (1979), arraix segon.
Compagnie Companyia, societat privada per a l'explotació d'una almadrava. Mallol
(1985) cita aquest nom amb el mateix significat.
Denier Diner. Dotzena part del sou (vegeu sols catalans).
Pistoles Pistola. Nom aplicat a diferents monedes d'or segons les èpoques. El mateix
Joan Salvador la fa sinònima del Iluis d'or, la moneda d'or francesa de més circulació durant
tot el segle XVIII, prou coneguda a Catalunya des del temps de la Guerra dels Segadors.
Quilat Quirat. Vint-i-quatrena part de participació en la inversió i en el guany de les
companyies que explotaven les almadraves. El mot procedeix del nom àrab d'una moneda i
d'una unitat de pes que eren també la vint-i-quatrena part d'una unça; també ha estat donat a
la vint-i-quatrena part d'or fi continguda en un aliatge d'aquest metall. En el sentit usat per
Joan Salvador no sembla que hagi estat recollit mai en cap diccionari.
Sardinalers Barques destinades a la pesca del sardinal, llargues (de vint a vint-i-tres
peus) i estretes (cinc a set peus), segons Salvador.
Sardinas confitas Sardines confitades (sardines salades).
Sols catalans Sous, unitat monetària de compte equivalent a la vintena part d'una
lliura o a dotze diners. Un jornal de quatre sous, com el que Joan Salvador diu que cobraven
els pescadors de les almadraves, equival a poc més de la meitat del que contemporàniament
cobrava un manobra a Barcelona (set sous), segons Pierre Vilar (1962).
Sorra Nom actual amb el mateix significat (part ventral de la tonyina, la més saborosa).
Tartana Tipus de barca lleugera, molt comuna a la Mediterrània occidental, que sembla
que ha rebut diverses definicions al llarg del temps. AI segle XVIII era una barca de pesca
(vegeu gànguil), mentre que al XIX sembla que el nom s'aplicava als vaixells de cabotatge
(Habsburg-Lorena, 1880).
54

ELS ANIMALS
En la resposta a la pregunta sisena del qüestionari sobre pesques ordinàries i anuals,
Joan Salvador dóna una llista amb cent quaranta-dos noms catalans de peixos i altres ani-
mals marins proveïts de la sinonímia llatina (en cent set casos) i francesa (en seixanta-un
casos).
Les obres de zoologia marina de què Salvador sembla que disposava eren les d'Aldro-
vandi (1613 o 1648) -del qual fa una cita quan parla de la guilla, cita en què també esmenta
Castelleti, autor o referència que no hem sabut trobar- i Rondelet (1553) -el llibre bàsic de
consulta, que és citat explícitament en noranta-tres de les cent set sinonímies llatines-,
obra que es conserva a la Biblioteca Salvador. Molt probablement tenia també els llibres de
Salviani (1555 i 1600) -els quals no hem pogut consultar- ja que cita aquest autor en cinc
casos (per a la cigala, l'esturió, el gat, el pàmpol i la saboga). No tenim indicis, però, que
consultés ni l'obra de Belon (1553) ni la de Ray i Willughby (1686).
Per tal d'identificar les diferents espècies de peixos i altres animals marins hem emprat
el mateix exemplar de l'obra de Rondelet (1553) que féu servir Joan Salvador, i que es
conserva en la Biblioteca Salvador. Això ha estat particularment útil pel fet que en l'esmentat
exemplar es troben anotacions manuscrites amb els noms catalans de setanta-una espècies
que coincideixen, generalment però no sempre, amb les del document que presentem aquí.
Aquest volum duu la signatura de Jacobus Salvador -el pare de Joan- i no sabem a qui es
deuen les anotacions esmentades. És versemblant que es deguin a Joan Salvador, atès que
no consta cap especial dedicació del seu pare a la fauna marina, i tot i que, com fa notar
Dandy (1958), les lletres de l'un i de l'altre són molt difícils de distingir amb seguretat, i més
en fragments d'escriptura tan curts com el nom d'un peix, el traç d'algunes lletres significati
vament diferents en l'escriptura de l'un i de l'altre -les des i les erres, sobretot- ens
decantariem a atribuir a Joan Salvador la majoria d'aquestes anotacions. En la darrera part
d'aquest capítol presentem les anotacions del llibre que no foren incloses en el manuscrit.
Indicarem mitjançant el símbol el volum de l'obra de Rondelet propietat dels Salvador.
Els dibuixos que il·lustren aquesta part reprodueixen els del Rondelet de la biblioteca Salvador,
incloses les anotacions manuscrites esmentades.
No hem sabut trobar cap estudi modern sobre la identificació de les espècies que
55

presenta Rondelet. En la feina d'identificació hem pogut comptar amb l'ajut dels nostres
col·legues D. Lloris, J. Camp, P. Sánchez, P. Abelló i J.M. Gili, als quals agraïm la seva
col·laboració. Malgrat tot, algunes espècies han resultat d'identificació incerta, com s'indica-
rà quan sigui el cas. Per a la nomenclatura actual dels peixos hem fet servir els treballs
d'Hureau i Monod (eds.) (1973) i Lloris i col. (1984), per a la dels molluscs cefalòpodes
Roper & alt. (1984), i per a la dels crustacis Zariquiey (1968).
En la següent llista presentem els animals de la relació que Salvador dóna al final del
seu manuscrit, tot respectant-ne l'ordre. Cada animal és entrat pel nom vulgar que dóna
Salvador, entre parèntesis hi ha els noms científics, primer el modern i, entre barres, el
pre-linneà donat per Salvador. Mentre no s'indiqui el contrari, es tracta de peixos. Posterior
ment, si cal, s'hi fan comentaris i aclariments. Respecte al nom popular dels animals marins
cal dir que no existeix cap treball sistemàtic que permeti de comptar amb un recull complet,
crític i exhaustiu sobre aquest tema. Malgrat tot, mentre preparàvem aquesta publicació
s'estava desenvolupant un treball d'aquesta mena finançat per la Fundació Gran Enciclopè
dia Catalana, dels primers resultats del qual vam poder disposar, la qual cosa agraïm tant als
components del projecte com a l'entitat finançadora.
En aquestes llistes trobem fins a vuit noms no enregistrats fins ara (alàtria, esclavilló,
gallardó, iserna, Ilanot, mare de congre, oriol i pebroti -o pebrotí- i vera), i un cert nombre
que també ho poden ésser (sangonera, paloma, etc.).
56

LLISTA GENERAL
1 Aspet (Sphyraena sphyraena (Linnaeus, 1758), /Sphyraena Rondeletii/). La gra-
fia actual és espet, que ja apareix al Libre de Sent Sovi.
2 Agulla (Belone belone spp., /Acus 1. a spec Rond./). Actualment s'identifiquen a
les costes de Catalunya dues subspècies del gènere Belone: B. belone belone (Linnaeus,
1761) i B. belone gracilis Lowe, 1839, mentre que Rondelet en dóna una sola. En català
també reben el nom d'agulla Scomberesox saurus saurus (Walbaum, 1792) i les espècies del
gènere Syngnathus.
3 Aranya (Fam. Trachinidae, /Draco Rond./). Pot tractar-se de Trachinus draco
Linnaeus, 1758, però no n'estem segurs.
4 Angel (Squatina spp., /Squatina Rond./). Actualment reconeixem dues espècies
del gènere presents en aigües de Catalunya: S. squatina (Linnaeus, 1758) i S. oculata Bona
parte, 1840. L'anotació manuscrita a diu textual ment. angel o estat, que són els noms
amb els quals encara es coneixen popularment aquestes espècies (estat veixigal sembla
també un nom força estès), que per altra banda no són en general discriminades pels no
especialistes. Malgrat tot, hem detectat els noms angelot per a S. Squatina i escatet per a S.
oculata, fent referència sens dubte a la diferent grandària de les dues espècies. El dibuix que
presenta Rondelet correspon a S. Squatina, i en cap cas no apareix l'altra espècie.
5 Anguila (Anguilla anguilla (Linnaeus, 1758), /Anguilla Rond./).
57

6 Alatxa (Sardinella aurita Valenciennes, 1847, /Memoradas Ronda. Podria
tractar-se també de Sprattus sprattus sprattus (Linnaeus, 1758), però sembla poc probable, i
menys tenint en compte que el nom d'amploia que li és molt més propi apareix en la relació de
Salvador. Al dibuix primer de Salvador (vid. p. 104), que manca d'aleta dorsal, escriu halatxa.
7 Amploia (Sprattus sprattus sprattus (Linnaeus, 1758), / /).
8 Alatria (?, / /). Podria tractar-se de la sardina (Sardina pilchardus (Walbaum,
1792)) jove. Nom no recollit fins ara.
9 Asa (Blennius pholis Linnaeus, 1785, /pholis R/). Espècie dubtosa, malgrat que
és segur que pertany a la família Blennidae. B. pholis, tot i que és present a la Mediterrània,
no hi és gaire abundant; altres espècies de la família ho són més i, en conseqüència, més
conegudes; acostumen a rebre el nom de bavoses, capsigranys (vegeu capsigrany), dormilegues,
futarres i un bon nombre més de noms. Blennius ocellaris Linnaeus, 1758 -una de
les més freqüents- s'anomena ase mossegaire. Malgrat tot, el Pholis R sembla correspondre
clarament a l'espècie indicada.
10 Agullat (Squalus acanthias Linnaeus, 1758 /Galeus Acanthias R/). També rep
aquest nom popular una altra espècie del gènere, S. blainvillei (Risso, 1826) (vegeu quelva).
Les dues espècies reben també el nom de quissona.
11 Boga (Boops boops (Linnaeus, 1758), /Boops Rond./). L'anotació manuscrita a
diu bogue.
12 Boga ravell (Fam. Sparidae, /Boopis 2. a espc. Rond./). A l'obra de Rondelet
apareixen diverses espècies que semblen correspondre a la boga, i aquesta és una d'elles.
Avui entenem per boga-ravell l'espècie Pagellus bogaraveo (Brünnich, 1826) (vegeu també
catet o besugo).
58

actual, bot.
13 Both (Mola mola (Linnaeus, 1758), /Orthragotiscus seu luna Rond./). Grafia
14 Barnat hermità (Crustaci anomur, Fams. Diogenidae i Paguridae, /Cancellus
R/). Entre les dues famílies esmentades trobem no menys de nou espècies que reben el nom
de bernat ermità, a més a més d'altres, el més estès dels quals és xufanc.
15 Boca dolça (Heptranchias perlo (Bonnaterre, 1788) o Hexanchus griseus (Bonnaterre,
1788), / /). Hi ha una confusió notable en la denominació popular d'aquestes dues
espècies. La GEC dóna el nom bocadolça per a H. perlo i peix xovato i bestriu vaca (respecte
a la validesa d'aquest darrer, consulteu Veny, 1979) per a H. griseus (dins de l'entrada
peixos); el DCVB dóna els noms bocadolç i boca dolça per a H. griseus, mentre que Nadal
(1981) dóna bocadolç clar per a H. perlo i bocadolç fosc per a H. griseus. Per Gibert (1913)
tots dos es denominen igual: boca dolç i boca dolça.
16 Bernadet ( , / /). Segons el DCVB pot ser Maia squinado (Herbst, 1788) o
Oxynotus centrina (Linnaeus, 1758), però totes dues espècies estan ja citades per Salvador
amb una identificació molt més segura, la primera per cabra i la segona per porch.
17 Biso (Auxis rochei (Risso, 1810), / /). En hi ha l'anotació biso per a l'espècie
Pelamyde sarda, actualment Auxis rochei. Tanmateix el nom vulgar de bisso (amb s sorda), o
millor, bis o bíssol, l'apliquem avui d'una manera general a Scomber (Pneumatophorus)
japonicus Houttuyn, 1782, i amb menys freqüència a Scomber (Scomber) scombrus Lin
naeus, 1758, mentre que Auxis rochei és conegut popularment per melva o baldufa.
18 Bonitol (Sarda sarda (Bloch, 1793), / /). No tenim més indicació per identificar
aquesta espècie que el fet d'ésser coneguda des d'antic per aquest nom (vegeu també
Ilampuga), i de la indicació bonite en francès.
59

19 Canthara (Spondyliosoma cantharus (Linnaeus, 1758), /Cantharus Rond./).
Grafia actual, càntera.
20 Corva (Sciaena umbra Linnaeus, 1758, /Coracinus Rond./). Aquesta espècie,
juntament amb el corball i el reig, són les tres pertanyents a la família Sciaenidae que
Salvador recull en la seva llista. Actualment es detecten vacil·lacions en la nomenclatura
popular de les espècies d'aquesta família, però en el cas present hem pogut fer bones
identificacions gràcies a les descripcions de Rondelet. Igualment es constaten vacil·lacions
en la grafia dels mots provinents d'aquesta arrel, sobretot pel que fa a l'ús de b o v; actualment
s'accepten les formes amb b (en aquest cas, doncs, corba), com ja s'observen en el
Libre de Sent Soví.
21 Corball (Umbrina cirrosa (Linnaeus, 1758), /Umbra Ronda. Vegeu corva.
22 Castanyola (Chromis chromis (Linnaeus, 1758), /Hepatus Rond./). Perfectament
identificable segons la descripció de Rondelet. El nom de castanyola s'aplica avui
preferentment a Brama brama (Bonnaterre, 1788), mentre que Chromis chromis és coneguda
amb els noms de estudiant, castanyoleta, tuta o somera negra.
23 Ceitó (Engraulis encrasicolus (Linnaeus, 1758), /Encrasicholis Rond./). Avui és
normativa la grafia seitó. En el domini del català té diversos sinònims força usats: aladroc,
cent en boca, boqueró (castellanisme?) i anxova. Aquest darrer nom sembla, però, que s'ha
de reservar per denominar aquesta espècie tan sols quan ha estat salada, com per altra
banda deixa ben clar Salvador.
24 Congre (Conger conger (|Artedi, 1738| Linnaeus, 1758), /Congrus Rond./).
25 Calamars (Mol·lusc cefalòpode: Loligo vulgaris Lamarck, 1798, /Loligo/). Forma
correcta en lloc de la massa freqüent calamar. A trobem anotat calamarç.
60

galla a .
26 Cigala (Crustaci: Scyllarus arctus (Linnaeus, 1758), /Squilla Rond./. Anotat si-
27 Cigala (?, /Milvus Sylviani/. En francès, poisson volant. Probablement de la
família Exocoetidae, tot i que desconeixem aquest nom (vegeu també oreneta).
28 Cranch (Crustaci braquiür, /Cancer Maena Rond./. Actualment cranc. Aquest
és un nom força genèric emprat per al grup dels crustacis decàpodes braquiürs d'una manera
inespecífica, mentre que les espècies reben noms diferents.
29 Cabra (Crustaci: Maia squinado (Herbst, 1788), /Pagurus Rond./).
30 Castanyas (Equinoderm: Paracentrotus lividus, /Echinus Rond./ Estem segurs
del grup però no de l'espècie, ja que podria correspondre a altres garotes semblants. El fet
d'estar escrit en plural tant en català com en francès (oursins) sembla indicar que Salvador
vulgui referir-se al grup.
31 Calet o Besugo (Pagellus spp., / /. Aquest és un cas força complex del qual
Salvador no ens proporciona cap pista. Actualment hi ha una gran confusió en la denomina
ció popular dels espàrids Pagellus acarne (Risso, 1826) i Pagellus bogaraveo (Brünnich,
1768), als quals se'ls aplica els noms de calet, calet de la piga, besug (o besugo), patxano,
boga-ravell, i d'altres amb una gran variabilitat local. Cal dir que aquestes espècies són
clarament diferenciables àdhuc per persones no gens experimentades, cosa que fa pensar
que els localismes són autèntiques variants lexicals. De fet, ni en aquesta entrada ni en la de
calató Salvador no dóna cap indicació de la denominació de Rondelet, per la qual cosa no
podem determinar de quin es tracta, tot i que P. bogaraveo no apareix al Rondelet mentre P.
acarne sí. Queda penjat el nom boga ravell de la llista de Salvador, ja que sembla improbable
61

32 Capsigrany (Família Blennidae, / /). Probable. Les espècies d'aquesta família
reben avui d'una manera general els noms de dormilegues, futarres, bavoses, llepapedres i
llepisossos, i d'una manera menys freqüent capsigranys. Avui aquest nom el rep, sobretot,
l'espècie Blennius gatturogine Brünnich, 1786.
33 Calató ( , / /). Diminutiu de calet. Podria ser Pagellus acaee (Risso, 1826) en
cas que calet fos Pagellus bogaraveo (Brünnich, 1768), cosa que, a més a més, es corres-
pondria amb les seves mides normals respectives.
34 Ca mari (Galeorhinus galeus (Linnaeus, 1758), /Galeus canis/). No és segur.
Tanmateix aquest és el nom actual de l'espècie i, a més a més, Bonaparte (1834) anomena
Galeus canis el Galeorhinus galeus de Linneu, 1758. De tota manera sembla que el nom de
ca marí s'aplica, d'una manera genèrica, a algun altre elasmobranqui.
35 Capsut (Lina (Liza) ramada (Risso, 1826), / /). Probable, és un dels noms
actuals de l'espècie, juntament amb cap pla i caluga negra, entre d'altres. També podria
tractar-se de Mugit cephalus cephalus Linnaeus, 1758. Rondelet, però, anomena aquesta
espècie Cephalo, i a trobem l'anotació cabot (vegeu l'apèndix 1, p. 77).
36 Dentol (Dentex (Dentex) dentex (Linnaeus, 1758), /Synagris Rond./). Déntol.
37 Donzella (Coris jolis (Linnaeus, 1758), /Jolis Rond./). Aquesta espècie presenta
molts sinònims segons localitats. Els principals són, a més a més de donzella: juliola, guiula
i senyoreta.
38 Delfi (Mamífer: Delphinus delphis, /Delphinus R /). Aquest nom ha estat presen-
tat en moltes variants de les quals dofí ha restat com a normatiu.
39 Dot (Poyprion americanus (Schneider, 1801), / /). Probable. Avui no coneixem
cap altre peix que rebi aquest nom tot i que aquesta espècie té altres sinònims com pàmpol
rascàs, rascàs, gernera o gerna (vegeu també pàmpol).
62

40 Drack (Hippocampus ramulosus Leach, 1814, /Hyppocampus/). També podria
ser H. hippocampus (Linnaeus, 1758), però segons el dibuix de Rondelet sembla força clar el
que proposem. Avui a les espècies d'aquest gènere se les anomena de forma general cavalls
o cavallets de mar, mentre que els dracs són les espècies de la família Callyonimidae.
41 Emperador (Xiphias gladius Linnaeus, 1758, /Xiphia Ronda. En trobem
anotat aquest nom i el de peix espasa. Creiem que en català cal reservar emperador per a
aquesta espècie i peix espasa per a Alopias vulpinus (Bonnaterre, 1788), també rabosa, guilla o
guineu. La utilització de peix espasa i emperador d'una manera confusa com a sinònims per a
X. gladius és molt antiga, ja que Rondelet ja ho esmenta. El problema generat per aquesta con-
fusió ja va ser tractat per Cornide de Saavedra (1788) (vegeu també espasa o guineu).
42 Esturió (Acipenser sturio Linnaeus, 1758, /Sylurus Sylvian/). Cal destacar l'abun-
dància passada d'aquesta espècie que segons Salvador es pescava habitualment a l'Ebre,
encara que se'n capturaven també a Barcelona amb l'art i el bou. Avui l'esturió sembla extint
de les nostres costes; la darrera dada de què disposem és la captura d'un exemplar davant de
Blanes l'any 1949 (Bas, com. pers.).
43 Escrita (Fam. Rajidae, /Raja laevis R/). Raja laevis és una espècie existent en
altres zones del món, però no ha estat citada a la Mediterrània. Escrita és avui un nom força
genèric (com rajada) que s'aplica a totes les espècies de la família.
44 Espasa o guineu (Alopias vulpinus (Bonnaterre, 1788), Vulpes Rond./). Ve-
geu el comentari a emperador.
45 Escorpera (Scorpaena notata Rafinesque, 1810, /Scorpena R/). No n'estem se-
gurs: la taxonomia del gènere Scorpaena no estava resolta al segle XVIII. Malgrat tot, per la
descripció que dóna Rondelet no sembla que sigui S. porcus. En tot cas, els noms actuals
són escór
63

46 Esclavilló (?, / /). No sabem què és. Nom no enregistrat fins avui.
47 Escurzana (Fam. Dasyatidae, / /). Probable. Avui s'anomenen d'aquesta manera
amb la grafia escurçana (vegeu també milà, totana o milà i paloma, aquest darrer a l'apèndix).
48 Flamula (Cepola macrophthalma (Linnaeus, 1758), /Taenia Ronda. L'exem-
plar de Rondelet no presenta aleta anal, per la qual cosa es podria tractar d'una espècie de la
família Trachipteridae. Rondelet cita més endavant l'espècie Serpente rubescente que s'assembla
molt a C. macrophthalma (un dels sinònims de la qual és C. rubescens), amb un
dibuix molt més clar que no pas el de Taenia. Ens hem decidit per C. macrophthalma pel
nom català coincident amb l'actual (flàmula). Aquesta espècie presenta els sinònims veta,
cinta i pixota vermella (vegeu també gallardó).
49 Gerret (Spicara smaris (Linnaeus, 1758), /Smaris Rond./). Gerrets són en general
totes les espècies de la família Emmelichthyidae, però sembla que Salvador es refereix a
aquesta. Sovint es fa la metàtesi reget.
50 Garneu (Chelidonichthys (Aspitrigla) obscura (Linnaeus, 1758), /Cuculus
Rond./). Observem una certa confusió entre els noms donats per Salvador a les espècies de
la família Triglidae i els emprats actualment. Avui garneu i les seves variants (graneu, gatneu,
garranyeu, etcètera) és d'una manera gairebé general Trigla lyra Linnaeus, 1758 a Catalunya i
rafel a les Illes. A C (A.) obscura se l'anomena lluerna fosca.
51 Gallardó (Família Trachipteridae, /Taenia altera Rond./). Rondelet presenta
aquesta espècie immediatament després de Taenia (vegeu flàmula), però en aquest cas
sembla clarament de l'esmentada família. Nom no enregistrat fins avui.
52 Gall (Zeus faber Linnaeus, 1758, /Faber sive Gallus Rond./). Cornide de Saavedra
(1788) dóna per al castellà el nom de gallo per a aquesta mateixa espècie, mentre que avui es
coneix d'una manera
64

uixa i es refereix a les espècies del gènere Lepidorhombus, preferentment L. boscii (Risso,
1810).
53 Guilla (?, /Centrina vera Castelleti altera Ald/). No l'hem sabut trobar en les
obres d'Aldrovandi. Aquest nom es dóna a un bon nombre d'espècies.
54 Galera (Crustaci: Squilla mantis (Linnaeus, 1758), /Squilla mantes R/).
55 Gat (Scyliorhinus canicula (Linnaeus, 1758), /Catulus Sylvian/). A observem
l'anotació gat a Cubicula Aristotelis i és clarament l'espècie esmentada, ja que tot seguit
presenta S. stellaris (Linnaeus, 1758), mostrant en un dibuix comparatiu les parts ventrals del
musell que constitueix un caràcter específic.
56 Iserna (Seriola dumerilii (Risso, 1810), / /). Probable, a Vilanova i la Geltrú (LI.
del Cerro i F. Breton, com. pers.) s'anomena avui així -sovint pronunciat igerna- S. dume-
rilii, més comunament coneguda com sèrvia, sirvia, serviola o verderol. Segons els nostres
informadors iserna s'empra també com a sinònim de letxa o lletja, nom que correspon a
Campogramma glaycos (Lacépède, 1801), espècie de la mateixa família que l'anterior (Caràngids).
Nom no enregistrat fins avui.
57 Llampuga (Coryphaena hippurus Linnaeus, 1758, /Amia Ronda. Aquí observem
un error molt clar en el manuscrit de Salvador. De fet, Amia de Rondelet correspon a
Sarda sarda (Bloch, 1793), i C. hippurus entra en el llibre de Rondelet com Hippuro. A hi
ha la anotació llampuga tant a Hippuro com a Amia. Llampuga, en català -i el seu equivalent
en moltes altres llengües- és d'una manera inequívoca C. hippurus, mentre que S.
sarda és, també inequívocament, el bonítol (tal com també apareix en aquest manuscrit,
però sense donar la referència de Rondelet). Curiosament, llampuga ha estat un nom atribuït
a la llampresa per Torra (1653), Orellana (1802) i Aguiló (1915), mentre que Palmireno
(1569) i Lacavalleria (1696) la identifiquen correctament amb Hippuro.
65

58 Llisa (Família Mugilidae, /Mixo Rond». Aquest és el nom genèric per a tots els
mugilids. No hem sabut identificar l'espècie Mixo en el llibre de Rondelet, tot i que és segur
que no es tracta de Mugil cephalus cephalus Linnaeus, 1758, ni de Chelon labrosus (Risso,
1826), i atès que en el manuscrit apareix probablement Liza (Liza) ramada (Risso, 1826)
(capsut), Salvador es pot referir a Liza (Liza) aurata (Risso, 1810), Liza (Protomugil) saliens
(Risso, 1810) o Oedalechilus labeo (Cuvier, 1829) (vegeu també per a la família capsut, sarna
i cabot, aquest darrer en l'apèndix 1). Avui s'empren llissa i Ilfssera dels quals, segons
Coromines, el segon és més modern i menys estès.
59 Llobarro (Dicentrarchus labrax (Linnaeus, 1758), /Lupus Rond». També llop.
60 Llus (Merluccius merluccius (Linnaeus, 1758), /Asellus R/). Actualment lluç. AI
Libre de Sent Sovi ja apareix en aquesta forma, mentre que en obres posteriors (el Libre del
Coch, de Nola, segle xv, i el Diccionari Torra, 1653) apareix el cultisme (o castellanisme?)
merlusa.
61 Lluerna (Eutrigla gurnardus (Linnaeus, 1758), /Milvus Rond./). Algunes de les
espècies de la família Triglidae reben el nom genèric de lluerna (vegeu garneu).
62 Llunada (Sphyma zygaena (Linnaeus, 1758), /Zygaena Rond». A la Mediterrània
occidental hi ha dues espècies del gènere Sphyrna: l'esmentada i S. tudes (molt menys
abundant). La descripció de Rondelet correspon indubtablement a la primera. Les espècies
del gènere són anomenades avui Ilunada, cornuda, civil (nom òbviament posterior) i peix
martell (nom pseudo-culte exclusiu de ciutat o bé d'àmbits llunyans als pescadors).
63 Llenguado (Solea vulgaris vulgaris Quensel, 1806, /Buglossum Rond». Ano
menat palaia a les Goles de l'Ebre i a Mallorca. A cops s'ultracatalanitza, incorrectament,
com Ilenguat.
66

64 Lamprea (Petromyzon marinus (Linnaeus, 1758), /Lampetra R/). Avui és gene
ral la palatalització de la 1 i llampresa i llamprea són els noms més estesos. AI Libre del Sent
Soví (segle XIV) s'esmenta com lampresa, lanpresa i lempresa, mentre que Despuig
(segle XVI) diu llampresa. Salvador prengué, probablement, la forma culta.
65 Llagosta (Crustaci: Palinurus elephas (Fabricius, 1787), /Locusta Ronda.
66 Llamanto (Crustaci: Hommarus gammarus (Linnaeus, 1758), /Astacus R/). Avui
presenta moltes variants: Ilomanto, llamàntol, llobregant, etcètera.
67 Llagostí (Crustaci: Penaeus keraturus (Forskål, 1775), /Squilla cango R/).
68 Llagostinet (Crustaci: Palaemon spp., /Squilla parva gibbosa Rond./). Probable.
En Rondelet no l'hem trobada.
69 Llanot (Raja (Raja) clavata Linnaeus, 1758, /Raja clavata RondJ). Probable.
Avui aquesta espècie s'anomena generalment clavellada o clavell. El nom llanot no ha estat
enregistrat fins avui, tot i que l'hem sentit als pescadors per referir-se a les rajades de manera
inespecífica.
70 Llamia porquina (Odontaspis ferox (Risso, 1810), /Maltha Ronda. També
podria ésser Odontaspis laurus (Rafinesque, 1810) però no sembla tan probable. Nom no
enregistrat fins avui. Els únics noms que es coneixien per a Odontaspis spp. són solraig i les
seves variants (vegeu solraig).
71 Mabra (Lithognathus mormyrus (Linnaeus, 1758), /Mormyrus RondJ). Tant la
grafia actual com l'anotació de és mabre (masculí).
72 Merla (Labrus merula Linnaeus, 1758, /Merla Rond./).
73 Mòllera (Phycis spp., /Phycis Ronda. En Rondelet no queda clara l'espècie de
què es tracta. Avui s'anomena mòllera o capellà el Trisopterus minutus capelanus (Lacépède,
1800), havent-hi dues espècies més del gènere Trisopterus de les quals no hem pogut
detectar cap nom. Les espècies del gènere Phycis reben generalment a Catalunya els noms
67

de bròtola (el P. blennoides (Brünnich, 1768)) i de bròtola roquera o mòllera roquera (el P.
phycis (Linnaeus, 1766)).
74 Moll o roger (Mullus barbatus Linnaeus, 1758, /Mullus barbatus R/). Tenim a la
Mediterrània occidental dues espècies del gènere: l'esmentada i M. surmuletus Linnaeus,
1758. Rondelet presenta tres espècies: Mullo barbato, Mullo imberbi i Mullo aspero. Actual-
ment tant moll com roger són noms ben vius a l'àrea lingüística del català, circumscrit, però,
el segon del Maresme cap a llevant, mentre que el primer ocupa la resta de Catalunya, el País
Valencià i les Illes. Hom identifica fàcilment les dues espècies i es reconeixen com moll de
roca M. surmuletus i moll de fang M. barbatus. Sembla ser que moll té més antiguitat que no
pas roger.
Ronda.
75 Malarmat (Peristedion cataphractum (Linnaeus, 1758), /Corneta vel Lyra altera
76 Morena (Muraena helena (Linnaeus, 1758), /Murena Ronda.
77 Mussola (Mustelas mustelus (Linnaeus, 1758), /Galeus laevis Rond./). Malgrat
que la descripció de Rondelet no és definitiva, el fet de presentar un dibuix de l'animal parint
ens decideix per la solució proposada.
78 Muixina (Galeus melastomus Rafinesque, 1810, / /). Molt probable, Moixina i gata
moixa són els noms que rep actualment aquesta espècie.
79 Malva (?, / /. No sabem què és. Auxis rochei (Risso, 1810) s'anomena melva però
Salvador ja la cita a biso, la qual cosa tampoc correspon amb la nomenclatura popular
actual.
80 Mara de congre (Ophidion barbatum Linnaeus, 1758, /Ophidius Rond./). Pro-
bable. Aquesta espècie té molts sinònims populars (metge, pixota blanca, pamfont, matiner
i fura) i aquest no estava enregistrat.
68

81 Músich (Macrorhamphosus scolopax (Linnaeus, 1758), / /). Salvador no dóna el
nom de Rondelet, però en està anotat aquest nom en l'espècie esmentada. Avui M.
scolopax es coneix per trompeter, mentre que músic s'aplica a les espècies de la família
Syngnathidae i més localment a Labrus bimaculatus Linnaeus, 1758.
82 Manto (?, / /). No sabem què és. L'especie Mobula mobular (Bonnaterre, 1788),
s'anomena manta, però també es podria tractar d'una espècie de la família Rajidae.
83 Mara del llus (Micromesistius poutassou (Risso, 1826), / /). Molt probable.
Actualment també se l'anomena mare del lluç i maire (forma arcaica de mare). Salvador no
en dóna el nom científic, però si el francés merlan que actualment és el nom vulgar francès
per a Merlangius merlangius merlangius (Linnaeus, 1758), espècie absent, o rarissima, a la
Mediterrània, mentre que el nom francès per a M. poutassou és merlan bleu o merlan
poutassou.
84 Mero (Epinephelus guaza (Linnaeus, 1758), /Cydaenus Ronda. Rondelet escriu
Cynaedo. Actualment es considera normatiu nero o anfós, restant mero com a castellanisme.
85 Milà (Dasyatis pastinaca (Linnaeus, 1758), /Pastinaca Rond./). Hom observa un
cert grau de confusió en les denominacions de les espècies de les famílies Dasyatidae i
Myliobatidae. Malgrat tot, sembla que s'observa la tendència de denominar els Dasyatidae
escurçons i els seus derivats (vegeu escurçona), ferrasses, tòtines i totanes, mentre que els
Myliobatidae són més freqüentment milans i viudes.
86 Orada (Sparus aurada Linnaeus, 1758, /Aurata Rond./. Sembla que orada n'és la
forma més estesa, també aurada i daurada. A1 Libre de Sent Sovi trobem la grafia horada.
87 Oblada (Oblada melanura (Linnaeus, 1758), /Melanurus R/). AI Libre de Sent
Soví trobem hoblada.
69

88 Oriol (Família Labridae, /Scarus varius Rond./). És molt difícil saber què és. AI
Rondelet es troben dos Scarus varius: el lata, i el raris et acutis. Podria ésser Spariosoma
(Euscarus) cretense (Linnaeus, 1758), de la família Scaridae (anomenat popularment dent-
curta), però probablement es tracta d'un làbrid.
89 Oreneta (Cephalacanthus volitans (Linnaeus, 1758), /Hirundo Sylviani/). Nom
actualment viu, també s'anomena marmota, juliola voladora i xoriguer. Malgrat tot, hi ha
una certa confusió en la nomenclatura popular d'aquesta espècie i de les espècies de la
família Exocoetidae (vegeu cigala (/Milvus Sylviani/)) .
90 Orga (Diodon hystrix Linnaeus, 1758, /Orbis Rond./). La descripció de Rondelet
correspon a aquesta espècie, encara que de tota manera D. hystrix no està citat a la Mediter-
rània. L'única espècie de la família Diodontidae que es recull en Lloris i alt (1984) és
Chilomycterus atringa (Linnaeus, 1758), del qual només li hem pogut detectar, i d'una
manera molt dubtosa, el nom popular de peix eriçó, i que, en qualsevol cas, és un peix molt
diferent de D. hystrix, per la qual cosa no hi ha confusió possible. Per altra banda orga és un
nom relativament problemàtic: el DCVB recull orga i òrguena però aplicat a l'orca (cetaci:
Orcinus orca); Orellana (1801) també recull òrguena però sense dir l'espècie a què corres-
pon.
o besuc.
91 Pagra (Scarus pagrus Linnaeus, 1758, /Pagrus Ronda. A hi ha anotat pagra
92 Pagell (Pagellus erythrinus (Linnaeus, 1758), /Erythrinus Ronda.
93 Peona (Chelidonichthys lucena (Linnaeus, 1758), /Corax Rond./). És probable
que s'hagi de'escriure paona (Veny, 1977).
94 Porch (Oxynotus centrina (Linnaeus, 1758), /Centrina R/). També truja, i sembla
que bernadet.
70

95 Pop (Mol·lusc cefalòpode: Octopus vulgaris Cuvier, 1797, /Polypus Rond./). Pro-
bable (podria ésser Eledone cirrosa (Lamarck, 1798)). A trobem l'anotació pop o polp,
aquest darrer nom és encara viu a les costes de Tarragona.
96 Pessich (Crustaci: Calappa granulata (Linnaeus, 1767), /Ursus R/). Pessic.
97 Pussas de mar (Crustaci: ordre Amphipoda, /Pulex marinus R/). A1 Montsià
reben avui el nom de puces de mar els isòpodes paràsits de peixos ("tal peix està puçat";
J. Camp, com. pers.) (vegeu Polls de mar).
de mar.
98 Polls de mar (Crustaci: ordre Isopoda, /Pediculus marinus R/.). Vegeu Pussas
99 Pàmpol (Centrolophus niger (Gmelin, 1789), /Pavo Sylviani/). Probable. C. niger
és anomenat també trotllo, negret i peix de brom. Tanmateix també s'anomenen pàmpol el
Naucrates ductor (Linnaeus, 1758), (vegeu veiró), pàmpol rascàs és Polyprion americanus
(Schneider, 1801) (vegeu dot) i pàmpol pudent Stromateus fiatola Linnaeus, 1758.
100 Peix sense sang (Atherina spp., / /). Probable. Els Atherinidae reben aquest
nom i molts altres sinònims: joell o jovell, moixó, sardinyola, serclet, magenca i, impròpia-
ment, xanguet.
101 Palomida (Trachynotus ovatus (Linnaeus, 1758), /Glaucus Rond./). El nom pa-
lomida sembla que és més propi de Lichia amia (Linnaeus, 1758), mentre que T. ouatus és
anomenat amb més freqüència sorell de penya. Malgrat tot, observem una certa confusió en
la denominació d'aquestes espècies.
102 Palaia (Ordre Pleuronectiformes, / /). Gairebé cadascuna de les trenta-tres espè-
cies citades a Catalunya pertanyents a l'ordre Pleuronectiformes poden rebre aquest nom.
Salvador ha pogut referir-se a qualsevol d'elles excepte les que ja apareixen a la llista (llen-
guado i rèmol).
71

103 Pebroti (?, / /). No sabem què pot ser.
104 Quelva (Squalus blainvillei (Risso, 1826), / /). Malgrat que Salvador no en ens
proporciona cap pista, es tracta molt probablement d'una espècie de la família Squalidae, i
possiblement del gènere Squalus, actualment amb la grafia quelve. La cosa més natural fóra
que es tractés de Squalus blainvillei, ja que S. acanthias ha entrat per agullat. Esteve (1888)
dóna a València el nom agullat per a S. blainvillei i quelve (o quelva) per a S. acanthias,
mentre que Boscà (1916), també per València, dóna quelve per a les dues espècies del
gènere Squalus i reserva agullat per a S. acanthias.
105 Reig (Argyrosomus regius (Asso, 1801), /Lates Rond./). Vegeu corva.
106 Rasé (Xyrichthys novacula (Linnaeus, 1758), /Novacula Rond./). També raó o
raor, rosó i llorito.
107 Rata (Uranoscopes scaber Linnaeus, 1758, /Uranoscopes Rond./).
108 Rèmol (Psetta maxima (Linnaeus, 1758) o Scophthalmus rhombus (Linnaeus,
1758), /Rhombus Rond./). Salvador dóna també el nom francès de turbot, que és el nom
actual que correspon a P. maxima, que en català s'anomena rèmol empetxinat, i també amb
el gal·licisme turbot; tanmateix el nom rèmol s'aplica a S. rhombus (romb en francès, vegeu
apèndix 2). A més a més, en l'obra de Rondelet el Rhombus està dibuixat amb els ulls a la
banda dreta (P. Maxima i S. rhombus els tenen a l'esquerra), de manera que sembla més
aviat Pleuronectes platessa Linnaeus, 1758 (plie o carrelet en francès), per a la qual no hem
detectat un nom popular català ja que, per altra banda, és molt rar (vegeu plie a l'apèndix 2).
Per tot això no en podem estar segurs de la identificació.
109 Rap (Lophius spp., /Rana piscatrix R/). N'hi ha dues espècies presents a la Mediterrània
occidental: L. piscatorios Linnaeus, 1758, i L. budegassa Spinola, 1807, que Rondelet
no distingeix. Hom les anomena rap o buldroi a la segona (distingible pel seu peritoneu
72

negre i per ésser la de més bona qualitat per menjar) i rap fotaire, rap cardaire o rap vermell
a la primera (de peritoneu ros, cap proporcionalment més gros i de pitjor qualitat culinària).
110 Romaguera (Família Rajidae, / /). Tres espècies d'aquesta família han rebut el
nom popular de romeguera en un moment o altre: Raja (Dipturus) batis Linnaeus, 1758,
Raja (Leucoraja) fullonica Linnaeus, 1758 i Raja (Raja) clavata Linnaeus, 1758 (aquesta
darrera ja apareix a llanot). No podem saber de quina es tracta.
111 Rejada (Família Rajidae, / /). Avui és normatiu rajada. Hom considera sinònims
rajada i escrita per a qualsevol espècie de la família, i algunes de les espècies s'acostumen a
anomenar adjectivant aquests noms. Sembla que rajada constitueix un cultisme, si més no
davant d'escrita. També pot haver-se esdevingut que primitivament s'anomenés una espècie
com rajada escrita i posteriorment l'adjectiu es substantivés per passar a tenir un sentit tan
general con rajada.
112 Sparralló (Diplodus annularis (Linnaeus, 1758), /Sparus R/). Actualment esparrall.
113 Sard (Diplodus sarges sargus (Linnaeus, 1758), /Sardes R/).
114 Salpa (Sarga salpa (Linnaeus, 1758), /Salpa Ronda.
115 Serran (Serranes cabrilla (Linnaeus, 1758), /Channa R/). Avui serrà.
116 Sardina (Sardina pilchardus (Walbaum, 1792), /Sardina R/).
117 Sorell (Trachurus spp., /Trachurus R/). Es tracta, probablement, de Trachurus trachurus
(Linnaeus, 1758), o de Trachurus mediterraneus mediterraneus (Steindachner,
1868), o bé de totes dues.
118 Sorell gros (Trachurus picturatus (T.E. Bowdich, 1825), /Trachurus magnus R/).
No hem trobat aquesta espècie en el Rondelet; malgrat tot, ens aventurem a fer la proposta, que
basem en la grandària superior assolida per aquesta espècie respecte a les altres del gènere.
73

119 Serp de mar (Ophisurus serpens (Linnaeus, 1758), /Serpens mar. R/). Proba-
ble. Hom anomena serps de mar en general les espècies de la família Ophichthidae, de la
qual l'espècie esmentada és la més comuna.
120 Sípia (Mollusc cefalòpode: Sepia officinalis Linnaeus, 1758, /Sepia R/). Sembla
més genuí sípia que no pas sèpia.
121 Sipions (Mollusc cefalòpode: Sepiola rondeletii Leach, 1817, /Sepiola R/). Probable.
122 Saboga (Alosa spp., /Alosa Sylv./). Probable. Pot tractar-se d'Alosa alosa (Linnaeus,
1758), Alosa fallax fallax (Lacépède, 1803) o Alosa fallax nilotica (E. Geoffroy Saint-
Hilaire, 1808). Aquests tres taxons es coneixen pels noms d'alosa, guerxa, sabella i saboga,
però no hem pogut determinar la correspondència entre tàxons i noms populars, i no sabem
tampoc si realment s'apliquen noms diferents a les diferents espècies o bé es tracta de noms
genèrics aplicables a totes elles. De tota manera sembla que saboga és el de documentació
més reculada (Libre de Sent Soví, segle XIV: Despuig, segle XVI).
123 Sangonera (?, / /). No sabem a què es refereix. AI DCVB diu textualment: "peix
marí, devers 25 cm de llargada, que s'allarga i s'arronsa com la sangonera". És l'única
referència que n'hem trobat.
124 Solraig (Carcharodon carcharias (Linnaeus, 1758), /Lamia Ronda. Hem posat
aquesta espècie malgrat que també podria ésser Lamna nasus (Bonnaterre, 1788) i Isurus
oxyrinchus Rafinesque, 1810 (totes tres són les úniques espècies de la família Lamnidae que
s'han citat a les nostres costes), per creure Rondelet que aquest peix fou el que s'empassà
Jonas, i hom creu (Bauchot i Praas, 1982) que Rondelet es referia a C. carcharias. Avui reben
el nom de solraig i les seves variants (salraig, salroig, solroig, etcètera) els individus de les
famílies Odontaspidae i Lamnidae, és a dir, elasmobranquis de grans dimensions i conside-
74

able perillositat (vegeu Ilamia porquina).
125 Sama (Família Mugilidae, / /). Probable. Es pot referir a Liza (Protomugil) sa-
liens (Risso, 1810) o a Liza (Liza) aurata (Risso, 1810) (vegeu també llisa, capsut i cabot,
aquest darrer a l'apèndix l, p. 77).
126 Truja (?, / /). Avui només coneixem aquest nom aplicat a Oxynotus centrina
(Linnaeus, 1758), però aquesta espècie ja ha aparegut a porch.
127 Tords (Família Labridae, /Tardi Rond./). El plural és indicatiu: Salvador (i també
Rondelet) es refereix a un conjunt d'espècies semblants.
128 Trompeta (Syngnathus spp., /Acus 2.a spec Rond./). Dels dos dibuixos que
Rondelet en presenta, un és sense dubte Syngnathus typhle Linnaeus, 1758, i l'altre podria
ésser Syngnathus acus Linnaeus, 1758. Avui s'anomenen generalment serpetes, agulletes,
músics o mules. S. typhle en concret s'anomena peix bada.
129 Tonyina (Thunnus (Thunnus) thynnus (Linnaeus, 1758), /Orcynus Rond./).
130 Tortuga (Rèptil, /Testudo corticos/). No és la tortuga llaüt (Dermochelys coria-
cea). Pot ésser la tortuga verda (Chelone mydas) o, més probablement, per ésser la més fre-
qüent a la Mediterrània, la tortuga babaua o careta (Thalassochelys careta o Caretta careta).
131 Totana o milà (?, / /). Probablement alguna espècie de la família Dasyatidae o
Myliobatidae (vegeu escurzana, milà i paloma, aquesta darrera a l'apèndix 1).
verat.
132 Varat (Scomber (Scomber) scombrus Linnaeus, 1758, /Scombrus/). Actualment
133 Viso (Scomber (Pneumatophorus) japonicas Houttuyn, 1782, / /). Avui bis o
bíssol (vegeu també biso).
134 Vaca (Torpedo spp., /Torpedo Ronda. Hom cita tres espècies del gènere per a la
Mediterrània occidental. Rondelet sembla referir-se a Torpedo (Torpedo) torpedo Linnaeus,1758).
75

135 Vaca serrana (Serranus scriba (Linnaeus, 1758), /Perca Ronda.
136 Vadell marí (Mamífer: Monachus monachus, Nitulus maris mediterr/). Això és
la foca, també vellmarí o bellmarí (Coromines).
137 Vairó (Naucrates ductor (Linnaeus, 1758). / /). Probable. Grafia normativa veiró
(vegeu també pàmpol).
138 Viret (Família Triglidae, / /). Probable. El DCVB recull biret per a Eutrigla gurnar-
dus (Linnaeus, 1758) (vegeu lluerna). Cornide de Saavedra (1788) també el recull.
139 Vera (?, | |) No sabem què és.
140 Vaira (Dicentrarchus punctatus (Bloch, 1792), /Lupus maculatus Rond./).
Actualment baila, pintat o, d'una manera més insegura, llobarro pigallat.
141 Xucla (Família Emmelichthyidae, / /). Probablement Spicara maena maena (Lin-
naeus, 1758) (vegeu gerret).
142 Xuriguer (Família Exocoetidae, / /). Podria correspondre també a la família
Dactylopteridae (vegeu oreneta).
76

APÈNDIX 1
Altres noms anotats a que no apareixen a la llista de Salvador (per ordre alfabètic).
143 Bacallà (Gadus morhua morhua Linnaeus, 1758, /Molva/). Espècie inexistent a
la Mediterrània, però molt coneguda i important pel fet d'importar-se salada de les pesqueries
de l'Atlàntic.
144 Cabot (Mugil cephalus cephalus Linnaeus, 1758, /Cephalo/). Actualment hom
anomena cabots les espècies de la família Gobiidae, també anomenats burros, gòbits,
gòmbits i rucs (vegeu capsut, Ilissa i sama a la llista general).
145 Llampuga (Coryphaena hippurus Linnaeus, 1758, /Hippuro/). Vegeu els comentaris
a llampuga a la llista general.
146 Paloma (Myliobatis aquila (Linnaeus, 1758), /Pastinaca 2a spec/). Probable (vegeu
també a la llista general escurzana, milà i totana o milà).
77

APÈNDIX 2
Espècies animals i vegetals i productes d'origen vegetal que apareixen al manuscrit de Salvador en
francès (fr.), llatí (llac.) o català (cat.) no incloses en la llista que presenta al final del manuscrit
(ordenades alfabèticament).
147 Alga (cat.) Qualsevol fanerògama marina, especialment la posidònia (Posidonia
spp.).
148 Aloses (fr.) Alosa spp (vegeu saboga a la llista general).
149 Anguilles (fr.) Anguila (Anguilla anguilla (Linnaeus, 1758)).
150 Barbots (fr.) Barbs (Barbus spp.).
151 Buccina (flat.) Buccí, corn sense pues o caragol de mar (Tritonium nodiferum).
152 Cancres (fr.) Crancs (vegeu cranch a la llista general).
153 Canelle (fr.) Canyella, escorça del canyeller (Cinnamomum zeylandicum) usa
da com a espècia.
154 Chamalevis (llat.) Probablement la rossellona -o xirla al País Valencià- (Venus
gallina), que també ha rebut el nom Charnelea. En l'obra de Rondelet es troba un bivalve
anomenat Chame laevi.
78

155 Chanvre (fr.) Cànem (Cannabis sativa).
156 Clous de girofle (fr.) Clavells d'espècia, ponzelles dessecades de les flors del
claveller (Syzygium aromaticum) usades com a espècia.
157 Concha crassa testa (flat.) No sabem a quin bivalve es refereix. En l'obra de
Rondelet trobem el nom de Concha crassae testae et Conchulis variis.
groc.
158 Concha varia (flat.) No sabem a què es refereix (vegeu Concha crassa testa).
159 Coquillages (fr.) Petxines.
160 Corail blanc (fr.) Corall blanc (Dendrophyllia ramea). Avui conegut per corall
161 Corail rouge (fr.) Corall roig (Corallium rubrum).
162 Corallina (fr.) Corallina, rodofícies.
163 Espart (cat.) Salvador dóna només el nom català de l'espart (Stypa tenacissima),
atès que és planta inexistent a França.
164 Fucus (Ir.) Fucus (Fucus spp.).
165 Galarà (cat.) Galerà o galzeran (Ruscus aculeatus). Planta emprada per a la
pesca de la sípia (vegeu nansa). Malgrat que el nom popular és galzeran, en el lèxic dels
pescadors s'anomena, encara avui, galerà.
166 Guermon (fr.) No sabem què és. No apareix en els diccionaris francesos antics
i actuals que hem pogut consultar.
167 Halatxa (cat.) Alatxa, amb hac en el primer dibuix (vegeu llista general).
168 Huitres (fr.) Ostres (Ostrea spp.).
79

169 Jonchs (cat.) Joncs, nom aplicat genèricament a moltes espècies de les famílies
de les joncàcies i de les ciperàcies. Salvador concreta que es tracta del Juncus acutus
capitulis sorghi del Pinax de Caspard Bauhin, que correspon al Juncus acutus L. segons
queda confirmat, no sols per les fonts bibliogràfiques ans també pels exemplars conservats a
l'herbari Salvador.
170 Kali (fr.) Versemblantment es tracta de la barrella punxosa (Salsola kali), però
podria tractar-se d'un terme genèric per a d'altres plantes halòfiles.
171 Laurier (fr.) Llorer, Ilor (Laurus nobilis).
172 Lin (fr.) Lli (Linum usitatissimum).
173 Limandes (fr.) Limanda limanda (Linnaeus, 1758). No hem detectat d'una ma-
nera segura un nom català per a aquesta espècie.
tents.
174 Lythophiton (llat.) Animals i plantes marins amb estructures calcàries consis-
175 Madrepores (fr.) Madrépores.
176 Moucles (fr.) Musclos (Mytillus spp.).
177 Muscade (fr.) Nou moscada, llavor de l'arbre de la nou moscada (Myristica
fragans) usada com a espècia.
178 Origan (fr.) Orenga (Origanum vulgare).
179 Ourcins (fr.) Garotes (vegeu castanyas al llistat general).
180 Palme à balais (fr.) Margalló (Chamaerops humilis L.). Salvador esmenta el
nom llatí pre-linneà de Palma scoparia.
181 Pecten (flat.) Petxina de pelegrí, mollusc bivalve (Pecten spp.).
182 Pin à pignons (fr.) Pi pinyer (Pinus pinea L.). Salvador dóna el nom llatí
pre-linneà del Pinax de Caspard Bahuin, Pinus sativa.
183 Pin sauvage (fr.) Pi blanc (Pinus halepensis Mill.). Salvador dóna el nom pre-
linneà de Mattiolo, Pinus marítima altera.
184 Plies (fr.) Pleuronectes platessa Linnaeus, 1758. Molt rar a Catalunya. No n'hem
detectat cap nom català (vegeu rèmol al llistat general).
80

185 Purpura (flat.) Porpra, corneta o corn de fel (Thaïs haemastoma). Malgrat tot,
en el Rondelet, sota el títol "De Purpura", apareix un cargol que sembla una corneta o
caragol de punxes (Murex spp.).
186 Romb (fr.) Probablement es refereix al rèmol (Scophthalmus rhombus (Linnaeus,
1758)) (vegeu rèmol a la llista general).
187 Roquillages (fr.) Probablement animals marins que viuen enganxats a les roques.
188 Sarriete (fr.) Sajolida (Satureja montana).
189 Tellina (flat.) Tellerina (Donaz trunculus). AI Pais Valencià se'l coneix per tellina.
Per tellina també es coneix l'espècie Tellina nitida.
190 Tenches (fr.) Tenca (Tinca tinca) o carpa (Cyprinus carpio). La confusió ve del
fet que T. tinca sembla ésser que no es troba a Catalunya, mentre que l'espècie coneguda en
molts llocs per carpa (C. carpio), s'anomena tenca a la regió del Delta de l'Ebre que és,
precisament, el lloc on n'hi ha més.
191 Thim (fr.) Farigola (Thymus vulgaris).
192 Trochi (flat.) Probablement el caragol de tap (Trochas spp.).
193 Truittes (fr.) Truita (Salmo trutta [Linnaeus, 1758]).
194 Varech saur (fr.) Algues que la mar escup a la platja, principalment fucus,
assecades.
81

BIBLIOGRAFIA
Llista d'obres citades, consultades o d'interès en el tema.
AGUILÓ M. - 1915. Diccionari Aguiló (Materials lexicogràfics aplegats per M. Aguiló i
Fuster, revisats i publicats sota la cura de P. Fabra i M. de Montoliu). Institut d'Estudis
Catalans, Barcelona.
ALCOVER, A.M. i F.B. MOLL (i M. SANCHIS GUARNER). - 1926-1968. Diccionari Català Valen-
cià Balear. 10 volums. Editorial Moll, Palma de Mallorca.
ALDROVANDI, U. -1613. De piscibus libri V et de retis /iber unus. Dellagamba, Bononiae.
ALDROVANDI, U. - 1648. Museum metallicum in libros III distributum. B. Ambrosinus ...
composuit ... M.a. Bernia ... in lucem edidit ... etc. iv+979+13 p. Il·lus. fol. Bononiae.
AMADES, J. i E. ROIG. - 1924. "Vocabulari de l'art de la navegació i la pesca". Butlletí de
Dialectologia Catalana, XII, 115 pp.
ANÒN. - començaments del segle XIV Libre de Sent Soví (Receptari de cuina). Edició a
cura de Rudolf Grewe. Editorial Barcino, Barcelona, 1979, 251 pp.
ANÒN. - 1763. Reglamento de pesca y navegación. 27 de agosto de 1763. Edició
facsímil: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid, 1982. (Falten les pàgines 1
a 14, 206 i 207 i les finals; l'última és la 238).
ANÒN. - 1858. Cataloguelde la/Bibliothéque Scientifique/de/M M de Jussieuldont la
vente aura lieu le lundi 11 janvier 1858, et jours/suivants, à sept heures du soir/Maison
Silvestre, rae des Bons-Enfants 28/Salle du premier/par le ministére de Mr Boulouze, com-
missaire-priseur, rae Richelieu, 67. H. Labritte, libraire, Paris, 464 pp.
82

BAS, C., E. MORALES i M. RUBIÓ. -1955. La pesca en España. I Cataluña. Consejo
Superior de Investigaciones Científicas, Instituto de Investigaciones Pesqueras, Barcelona, 468 pp.
BAUCHOT, M.L. i A. PRAAS. - 1982. Guía de los peces de mar de España y de Europa.
(Traducció de Jorge Lalucat). Ed. Omega, Barcelona, 432 pp.
BELON, P. - 1553. De Aquatilibus.
BOERHAAVE, H. - 1720. Index alter plantarum quae in horto academico Lugduno-Batavo
aluntur. Petrum Vander Aa. Lugduni Batavorum (Leiden), 320+270 pp.
BOLÒS, A. de. – 1946 -. "El herbario Salvador". Collectanea Botanica, 1 (1):1-8.
BOLÒS, A. de. - 1947. "Plantas monserratinas de Juan Salvador". Collectanea Botanica,
1 (3):323-329.
BOLÒS I VAYREDA, A. - 1959. "Nuevos datos para la historia de la familia Salvador".
Discursos de Recepción. Real Academia de Farmacia. Barcelona, 3: 5-50.
Boscà, A. - 1916. Geografía General del Reino de Valencia. Fauna valenciana. Barcelo-
na, 132 pp.
CAMARASA, J. M. - 1987. Botànica i botànics dels Paisos Catalans. Enciclopèdia Catala-
na, S.A., Barcelona.
CAPMANY I MONTPALAU, A. de. - 1779. Memorias históricas sobre la marina, comercio y
artes de la antigua Ciudad de Barcelona. Madrid.
CASTRO, P.J. de. - Exposición fundada sobre los prejuicios que sufre en estas costas la
industria pesquera. Imp. á cargo de Antonio del Rio, Palacio 39 moderno, Puerto de Santa
María, 32 pp.
CERRO, L. del, I F. PORTAS. - 1983. La Pesca a Vilanova i la Geltrú. Servei del Medi
Ambient, Diputació de Barcelona, Barcelona. 56 pp.
COLMEIRO, M. - 1859. La botánica y los botánicos en la Península Hispano-Lusitánica.
Rivadeneyra, Madrid.
CORNIDE DE SAAVEDRA, J. - 1788. Ensayo de una historia de los peces y otras produccio
nes marinas de la costa de Galicia arreglado al sistema del caballero Carlos Linneo, con un
tratado de las diversas pescas, y de las redes y aparejos con que se practican. Ed. en la
oficina de Benito Cano, 264 pp. (Edició facsímil de Publicacións de Area de Ciencias Mariñas
do Seminario de Estudios Galegos, Ediciós do Castro, 1983.)
83

COROMINES, J. (J. GULSOY i M. CAHNER). - 1980 i ss. Diccionari Etimològic i Complementa-
ri de la Llengua Catalana.
DANDY, JE: - 1958. The Sloane Herbarium. British Museum (Nat. Hist.). British Museum
(Nat. Hist.), Londres, 246+32 pp.
DCVB. - Vegeu ALCOVER, A.M. i F.B. MOLL.
DESPUIG, C. - Segle XVI Los Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa. Ed. Lluís Mestre,
Tortosa (1975), 175 pp.
DIDEROT, D. - Vegeu Encyclopédie.
DUHAMEL DU MONCEAU, M. - 1769-1782. Traité Général des Pesches et Histoire des Poissons
qu'elles fournissent tant pour la subsistance des hommes que pour plusieurs autres
usages que on rapport aux arts et au commerce. À Paris chez Saillant et Nyou, Libraires et
Desain, Libraire. (Facsímil en 3 vols. per Slatkine Reprints, Ginebra, 1984.)
ENCYCLOPÉDIE, ou DICTIONNAIRE RAISONNÉ DES SCIENCES, DES ARTS ET DES MÉTIERS. - D. Diderot i
altres. 1751-1765. Diversos editors.
ESTEVE, A. - 1888. "Vocabulario valenciano-castellano de los peces". El Archivo II:
152-158.
ESTEVE, A. - 1888. "Vocabulario castellano-valenciano de los peces". El Archivo II:
193-198.
FERNÁNDEZ DÍAZ, R. i C. MARTÍNEZ SHAW.-1980. "Els sistemes de pesca". L Avenç, 33:42-53.
FONT I SAQUÉ, N. - 1905. Història de les Ciències Naturals a Catalunya (del segle ix al
segle XVIII). Institució Catalana d'Història Natural, 259 pp. (La Hormiga de Oro, Barcelona,
1908, 260 pp.) (Edició facsímil, Alta Fulla, 1978).
GEC. - Vegeu GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA.
GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA. - 1969-1980: 15 vols. + 1 suplement. Ed. Enciclopèdia
Catalana i Ed. 62.
GIBERT, J. - 1913. Fauna ictiològica de Catalunya. Imp. J. Bartra Laborde. Barcelona,
96+XI pp.
GIL, P. - 1600. Llibre primer de la Historia Catalana en la qual se tracta d 'historia o
descripcio natural, ço és, de coses naturals de Catalunya. Manuscrit publicat per Josep
IGLESIES el 1949.
84

GRIERA, A. -1924. Els ormeigs de pescar. Terminologia dels ormeigs de pescar dels rius
i mars de Catalunya. Instituto Internacional de Cultura Románica de la Excma. Diputación
Provincial de Barcelona. Abadía de San Cugat del Vallés, Biblioteca Filológica Histórica
XXIII, 1968. Reedició del publicat a Worter and Sachen, VIII.
HABSBURG-LORENA I DE BORBÓ ARXIDUC D'AUSTRIA, LLUÍS SALVADOR. - 1880. Las Baleares. II
La Pesca, navegación y construcción de buques. Editorial Clumba, Colección Drach n." 6,
Palma de Mallorca, 1956, 65 pp+12 pp+XXXIV láminas+1 aparejos de pesca.
HUREAU, J.C. i TH. MONOD (eds.). - 1973. Check-list of the fishes of the Northeast Atlantic
and the Mediterranean (CLOFNAM). UNESCO, Paris, 2 vols. XX+683+331 pp.
LACAVALLERIA, J. - 1696. Cazophylacium catalano-latinus. Barcelona.
LATORRE, R. - 1977. Catalunya, resum geogràfic. Col·lecció Popular Barcino, Vol.
CCXXXI, Ed. Barcino, Barcelona, 202 pp.
(mimeo).
LLABRÉS, M. i J. MARTORELL. - 1984. La pesquería de artes menores. Islas Baleares
LLEÓ J.M. - 1923. "Costas de Cataluña", in: La pesca marítima en España en 1920.
Ministerio de Marina, Dirección General de Navegación y Pesca Marítima, Inspección de
Estudios Científicos y Estadísticos de Pesca, Madrid, 2 vols. Vol 1: 91-183+XVI lám.
LLEONART, J. i F. SARDÀ. - 1986. Tècniques d'explotació. Quaderns d Ecología Aplicada.
n. 9. L'Oceanografia 11. Recursos Pesquers de la Mar Catalana, 43-65.
LLORIS, D., J. RUCABADO, LL. DEL CERRO, F. PORTAS, M. DEMESTRE i A. ROIG. - 1984. "Tots els
peixos del mar català. 1, Llistat de cites i referències". Treballs Soc. Cat. Ict. Herpet., 1:1-208.
MALLOL, J. -1985. A proa plena (Ruixims de Tramuntana). Notes marineres d El Port de
la Selva. El Port de la Selva, 98 pp.
MARÉS, R. - 1951. Port de la Selva. Notas históricas. Instituto de Estudios Ampurdane-
ses, Figueres, 449 pp.
NADAL, J. - 1981. Els nostres peixos. Publicació del Departament de Biologia del Col·le-
gi Universitari de Girona, Diputació de Girona, Girona, 225 pp.
NOLA, Mestre Rupert de. - segle XV. Libre del Coch. (Tractat de cuina medieval). Edició
a cura de Veronika Leimgruber. Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona,
Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1977, 143 pp.
85

ORELLANA, MA. - 1802. Catalogo d'els peixos qu'es crien, e peixquen en lo Mar de
Valencia. en Valencia, por la Viuda de Martin Peris. (Ed. facsímil del Servicio de Reproduc-
ción de Libros de Librerías París-Valencia, 1979).
Barcelona.
PALMIRENO, L. - 1569. Vocabulario del Humanista. 2a impressió, 1575. Imp. P. Malo,
PARDO, L. - 1935. "Documentos acerca del perjuicio que causa la pesca del 'bou"'.
Revista "Ibérica", 1061, 2 pp.
lona.
PETIVER, J.-1716. Petiveriana seu Naturae Collectanea. Aldersgatestreet, Londres, 4 pp.
POURRET, PA. - 1796. Noticia histórica de la familia Salvador. Matheo Barceló, Barce-
POURRET, PA. & COLMEIRO, M. - 1844. Noticia histórica de la familia Salvador. Nueva
edición corregida y adicionada. Imprenta Verdaguer, Barcelona.
RAY, J. & F. WILLUGHBY. - 1686. De Historia Piscium...e Theatro Sheldoniano, Oxonii.
RIERA LLORCA, V. - 1979. El meu pas pel temps. Ed. 62, col·lecció "Cara i Creu", n. 27,
Barcelona, 227 pp.
RODRÍGUEZ SANTAMARÍA, B. - 1923. Diccionario de Artes de Pesca de España y sus Pose-
siones. Sucesores de Rivadeneyra S.A., Madrid.
ROIG, E. - 1927. La Pesca a Catalunya. Ed. Barcino, col. "Enciclopèdia Catalunya",
núm. 5, Barcelona, 158 pp.
ROIG, E. i J. AMADES. - 1926. "Vocabulari de la pesca". Butlletí de Dialectologia Catala-
na, XIV, 83 pp.
RONDELET, G. - 1553. Liber de piscibus marinus, in quibus verae Piscium effigies ex-
pressae sunt. Lugduni (Lió) apud Mathiam bonhomme, 242 pp+index.
ROPER. C.F.E., M.J. SWEENEY i C.E. NAUEN. - 1984. "FAO species catalogue. Vol. 3 Cephalo-
pods of the world. An annotated and illustrated catalogue of species of interest to fisheries".
FAO Fish. Synop., (125), Vol 3:277 pp.
SALA, J. - 1986. La gent de mar a Lloret. Ultramar Ed., Barcelona, 377 pp.
SALVADOR, J. -1972, Viatge d Espanya i Portugal (1716-1717). Edició a cura de Ramon
Folch i Guillén, Edicions 62, Barcelona.
86

SALVIANI, I. - 1555. De piscibus tomi duo, cum eorundem figuris in aere incisis. roma.
SALVIANI, I. - 1600. De aquatilium animalium formis. Venezia.
SÁÑEZ REGUART, A. - 1791-1795. Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Nacional.
Imprenta de la Viuda de Don Joaquín Ibarra, Madrid, V vols.
TORRA, P. - 1653. Dictionarium seu Theasaurus Catalano Latinus. Barcelona.
URTEAGA, Luis. - 1987. La Tierra esquilmada. Las ideas sobre la conservación de la
naturaleza en la cultura española del siglo XVIII. Serbal/CSIC Barcelona.
VENY, J.-1977. "Problemas de ictionimia catalana". Actas del V Congreso Internacional
de Estudios Lingüisticos del Mediterráneo, 315-329.
VENY, J. - 1979. "De la bèl·lua al tauró: supervivents catalans del llatí pistrix", Randa.
Homenatge a Francesc de Borja Moll/1 9:51-62.
VILAR, P. - 1962. La Catalogne dans l’Espagne Moderne. SEVPEN. París. (Traducció
catalana, Ed. 62, 1964-68).
WILLUGHBY, F. - 1738. "An account of travels of Francis Willughby, Esq. through a great
part of Spain", in John RAY: Travels through the low countries, Germany, Italy and France... to
which is added ... 2nd ed, Londres: 399-428.
ZALVIDE, M. - 1773. Reglamento de Navegación y Pesca del año 1773 de la Provincia de
Mataró. (Consultada l'edició facsímil feta per la Confraria de Pescadors d'Arenys de Mar, amb
data 1984).
ZARIQUIEY ÁLVAREZ, R. - 1968. "Crustáceos Decápodos ibéricos". Inv. Pesq., 32:1-510.
87

FACSÍMIL
89

100

101

102

103

104

105

106

TRANSCRIPCIÓ
RÉPONSE AUX MÉMOIRES QU'ON Á ENVOYÉ A BARCELONE A
IEAN SALVADOR APOTICAIRE, ET CORRESPONDANT de l'Académie
Royale des Sciences de Paris, sur les Pesches qui se font aux Cotes de Catalogne, aux quels
il répond, et envoye les desseins necessaires.
COPIE DU MÉMOIRE QU'ON A ENVOYÉ des Pesches des Thons
1. S'il se fait aux Cotes de Catalogne une Pesche réglée de thons, quand elle commence
et quand elle finit.
2. Si cette pesche se fait a la Madrague comme en Provence, ou a l'aissaugue en
ramenant le filet a terre.
3. Ce que l'on fait du poisson s'il se consomme frais, ou s'il se sale, et de quelle maniere
il s'apreste.
4. Quels sont les Pescheurs qui y sont employés, et si'Is sont a la part au mois, ou a
loyer.
5. A qui appartiennent les Pescheries, les Bateaux et les filets, c'est a dire si c'est a des
particuliers ou aux Pescheurs.
6. Ou se consomme le produit de la Pesche et quel commerce on en fait.
7. La grandeur des mailles, des filets, et de quelle matiere ils sont composez, soit de
chanvre, de jonc, ou d'autres matieres.
107

saison.
8. Si la pesche se fait loing de la cote, et a combien de brasses d'eau.
9. Et ce qui peut interesser particulierment sur cette Pesche.
Des sardines
1. Quand commence la pesche de la Sardine et combien elle dure.
2. Quelles sont les chalouppes qui y sont employées, et leur appareilleure.
3. Comment y servent les Equipages, s'ils sont engagez a la part, au mois, ou pour la
4. Si l'on sale, et l'on sorit, c'est a dire si l'on deséche a la fumée les sardines en
Catalogne comme on fait en france, et en Angleterre les harangs et les sardines.
tion.
5. Ou se transporte le produit de la Pesche, et ou s'en fait la plus grande consomma-
6. La grandeur des mailles des sardinales, et en envoier quelques morceaux.
7. Si cette pesche se fait a la Seine, c'est a dire avec des filets qui restent en pleine mer.
8. Si elle se fait a l'aissogue en ramenant cette sorte de filet a terre.
9. Si la pesche se fait loing de la cote.
10. S'il s'y fait une Pesche d'Anchois, et en quelle saison.
11. Si la Pesche des Sardines et Anchois se fait au tramail, ou a la rissole comme en
Provence.
Du Corail
1. Quand commence la pesche du corail, combien elle dure.
2. Quels sont les chalouppes, et petites barques, qui s'y employent.
3. Combient ils ont d'équipage.
4. De quels instrumens ils se servent, de quelle espece est le Corail qu'ils peschent.
5. A qui appartiennent les Bateaux et quels sont les engagements des Pescheurs.
6. Si la Pesche s'en fait loing de la cote, et a combien de brasses d'eau.
108

Des Pesches ordinaires et annuelles
1. S'il se fait aux Cotes de Catalogne quelque pesche reglée pendant l'année, autres que
celles des Thons des Sardines et du Corail.
2. Quand ces sortes de Pesches commencent, et combien elles durent.
3. Si ce sont des Pesches de Poissons frais, c'est a dire d'ont tout le poisson se consom-
me aussi tot, ou s'il s'en prepare au sel, ou a la daube comme les Thons, et les Sardines.
4. Un detail sur ces sortes des Pesches, ainsi que la description des instrumens qui y
servent, et des Bateaux, Pescheurs qui y sont employes.
Ponant.
5. Quelles sortes de petites Pesches se font le long des Greves, et des bords de la mer.
6. Quelles sont les especes de Poissons qu'ils y prennent.
7. S'il si pesche quantité de roquillages et de coquillages.
8. S'il y à des moulieres, et des huitrieres, s'il s'en pesche en quantité.
9. Si l'on en transporte, comme on fait de ces especes de Coquillage dans les Cotes du
10. S'il y à le long de la Cote des Parcs et Pescheries sur les grèves et les Sables.
11. Si l'on y recueille du Varech Saur ou Gouermon.
12. Si l'on brule pour en faire de la soude, et si l'on se sert de ces sortes d'herbes marines
pour en fumer les terres.
13. Dans quel tems et dans quelle saison se fait cette recolte.
REPONSE AU MEMOIRE DE LA PESCHE DES THONS
1. Il y avoit en Catalogne quatre Madragues differentes pour pescher les thons; une au
Coll de Balaguer vers Tortose: a la Torre den Barre vers Tarragone: à Mataró, et a Blanes,
presentment il n'y en à que celle de Blanes: on la met du coté de la plage, qu'on nomme Cala
bora toujours vers la mi juillet, si les courans sont bons, ou donnent lieu de la mestre, et a la
fin de ce mois ou commencement d'Aoust on commence a prendre des thons, et on continue
cette pesche jusqu'au premier d'octobre, que l'on retire la Madrague, Cordes &c laissant
plusieurs filets en mer, ou ils se pourrissent parcequé a la fin de cette pesche ils sont deja
trop uses. Comme la disposicion de la Madrague est la meme chose que celle de Provence,
on n'en donnerà point la description icy.
109

2. On fait la pesche du thon en Catalogne avec la Madrague comme en Provence,
Sardaigne et Portugal &c et elle apartient a des particuliers, qui forment a cet effet ensemble
une Compagnie; mais on la fait aussi avec d'autres filets qui s'appelent Tonaires du Coté de
Tossa: comme aussi on en prend a Cinta du coté de Rosas, on dira plus bas ces manieres de
pescher, en donnant la description des pesches ordinaires de Catalogne.
3. La Thon qu'on prend a la Madrague de Blanes se porte beaucoup frais a Barcelone,
Girone, Vich et autres endroits de Catalogne, et celui qu'on ne peut pas vendre frais on le sale
a la saumure dans des grans tonneaux paiant la compagnie de cette pesche des magazins
expres pour le tenir (rarement on le fait bouillir) pour apres l'accomoder dans des petits
barils y mettant de l'huile par dessus pour le conserver.
4. En differens tems de cette pesche on employe plus o moins de Pescheurs pour la faire
quand on met en mer la Madrague il y a ordinairement soixante hommes, les quels sont loyez
a six sols Catalans per jour: apres estre mise en mer, on a soulement seise mariniers sans
I’Arraix qui est le chef de la pesche, et le capitaine des pescheurs, on donne à chacun de ces
seise pescheurs quatre sols par jour; ils ne font autre chose qu'aller deux ou trois fois par jour
avec deux chalouppes huit hommes a chaque, le capitaine avec une, et l'Arraix avec l'autre a
reconnaitre la Madrague a fin de voir s'il y à entré du thon: pour sçavoir s'il en est entré de
noveau dans la Madrague on prend une bale attachée avec une corde on y met aussi un gros
os de seiche, on descend dans la mer cette baie et on y jette en meme tems un peu d'huile
pour voir y le poisson: tous les thons qui ont entré novellement dans la Madrague von sentir
l'os de seiche, et quand une fois ils l'ont senti ils n'y vont plus; quand après on veut tirer le
thon pris dans la Madrague, on le fait entrer dans le Cop, qui est un filet de corde de chanvre
de la grosseur du petit doigt, avec des mailles les unes assez etroites et les autres un peu plus
larges: il y a ordinairement soixante hommes qui vont avec differentes chalouppes, ou est le
Cop et se placent faisant ensemble un quarté, et des bords des chalouppes ils prennent
le Cop, ou filet, et des tous cotés le montent egalment en etrecissant le quarré, jusqu'a ce
qu'ils ayent soulevé le thon presque hors de l'eau, et alors ils le prennent et les mettent dans
les chalouppes, comme aussi dans les deux grandes chalouppes, qui sont au bout de la
Madrague, qu'on apelle le Cap Arraix gros et le Cap Arraix petit: on donne ce jour la a tous
ces pescheurs quatre sols Catalans a chacun, et un morceau du thon.
5. Ces pescheries, Batteaux, filets &c appartiennent a des particuliers, qui sont en
compagnie, faisant vingt et quatre parts, qu'ils nomment Quilats: chaque Quilat ou part est
de cent pistoles, ou Louis d'or: ainsi l'on a de capital 2400 pistoles pour cette pesche.
6. Le produit de la pesche se consomme tout dans la Province, et quand elle n'a pas etè
abondante on fait venir de ce poisson Salé de Sardaigne Portugal et autres endroits de
l'Espagne.
7. II y à beaucoup de filets dans la Madrague, ceux qu'on apelle La Cua et les Cabras
sont de corde d'herbe nommée espart, et les mailles auron un palme et demi a peu de
110

difference en quarré: ceux du Cop sont de chanvre, il y en a de demi palm et d'autres d'un
quart a tout quarré.
8. Cette pesche se fait a trois, quatre cent brasses loing de terre, et a dixhuit brasses
d'eau de profondeur.
9. Les profits que donne la Madrague est selon la quantité de posson qui sy prend: cette
année de 1722 ne payera pas les frais: il y a eu des années qu'a donné deux cents pistoles
pour chaque part ou Quilat le frais payez: tous les ans on depence cinq cents pistoles pour
les filets d'espart, et chanvre: outre que l'on doit payer trois pour cent au Roy du thon que l'on
prend et au Marquis d'Aitone comme Seigneur de Blanes, est du le rivage; on luy donne
quatre pour cent: on paye encore a l'Arraix quatre pour cent; a l'ecrivain de la compagnie
quatre deniers pour quintal du thon qu'on sale, et au Capitaine des Pescheurs trois pistoles
par mois.
On prend aussi quelque fois d'autres poissons dans la Madrague comme Emperadors,
Bonites &c les quels on sale, aussi meles avec le Thon.
Pour saler les Thons on en separe les entrailles au bord de la mer, apres on les aporte
dans le magazin, on les pend pour la queue, on en separe l'epine, la quelle se jette comme
inutile, apres quoy on les couppe en morceaux, separant le plus gras, qui s'apelle sorra, et la
tete, quant au reste on le sale, le mettant sur des grandes planches les laissant jusqu'au
lendemain, apres on le resale, et on l'enserre dans des tonneaux y mettant de la saumure, et
ensuite pour le transporter on le met en des barils d'un pied et demi d'haut, et un pied de
large.
REPONSE AU MEMOIRE DE LA PESCHE DES SARDINES
1. En deux saisons de l'année se fait en Catalogne la Pesche des Sardines. La premiere
commence a la fin du mois de mars, et dure jusques a la fin du mois de juin, dans cette
saison la sardine est grosse et grasse: La seconde se fait a la fin du mois d'octobre jusqu'a a
la fin du mois de 9bre, et dans ce tems elle est maigre: On prend aussy presque dans tous les
autres mois des sardines les quelles sont plus grosses, petites, grasses ou maigres selon la
saison.
2. Les chalouppes pour la pesche des sardines sont longues et etroites, ayant vingt un a
vingt trois pieds de long et cinq a sept de large, on les nomme en Catalan sardinalers,
quelques fois devant Barcelone il y en à cent jusques à cent-cinquante qui peschent chaque
chalouppe à trois mariniers pour faire la pesche portant des filets, qu'on nomme sardinals:
ils metten ces filets en pleine mer, et font deux pesches, sçavoir celle de la nuit, et celle de
l'aurore, pour celle de la nuit ils mettent les filets a la mer apres le soleil couché, et deux
heures apres ils le levent et demaillent les sardines; apres quoy ils remettent les filets dans la
mer pour faire la pesche de l'aurore, ils les mettent plus, tost ou plus tard, selon l'abondance
des sardines, qui passent, et avant la levée du soleil ils retirent les filets dans la chalouppe;
111

apres ils viennent a terre, et demaillent les sardines, les quelles ils mettent dans des paniers
pour les porter a la Poissonerie.
3. L'equipage ou les mariniers pour la pesche des Sardines sont tous a la part faisant six
parts et demie: sçavoir trois parts pour la chalouppe ou sardinaler et les filets: une part et
demi pour le Patron, et une part pour chaque marinier, toutes ces parts sont paiées en argent
apres avoir vendu les Sardines.
4. Les sardines qu'on prend au commencement de la premiere pesche comme elles sont
un peu maigres on les mange presque touttes fraiches, c'est a dire celles qu'on prend au
mois de Mars et commencement du mois d'Avril; les autres qu'on prend apres jusques au
mois de juin on les sale a la maniere des Anchois, en les mettant dans des petits barils: on les
apelle en Catalan Sardinas confitas, on les accomode dans ces barils en les mettant rangées
les unes sur les autres, le ventre en bas sans en tirer les entrailles, avec le sel et quelques
herbes odoriferantes, et aromatiques, comme le Thim, le Laurier, l'Origan, la Sarriette &c
aiant soin d'y mettre de la saumure jusqu'a ce qu'elles soient bien confites, et elles sont en
cet etat au mois de 9bre. Des Sardines de la seconde pesche, on en mange une grande partie
fraiches, et comme il a eté marqué qu'elles sont maigres, on en sale avec la saumure dans de
barils, les quelles se gardent long temps pour les transporter dans les terres eloignées de la
mer. On fait aussi de ces sardines des Arengadas de la maniere suivante. On prend ces
sardines salées comme il a ete dit, on les lave avec de l'eau de mer, on les accomode dans
des grands barils, ou petits tonneaux les mettant de coté, et les pressant bien la dedans, c'est
a dire qu'on y met de gros poids dessus, pour les tenir bien plattes, et l'humidité qu'elles ont
se coulent en bas, restent assez seches, et se gardent long tems. On ne fait point desecher a
la fumée les Sardines en Catalogne, comme on fait les Harangs en Anglaterre.
5. Les sardines du produit de cette pesche accomodées a la maniere des Anchois les
salées avec la saumure; les Arengades, comme aussi les fraiches salées tant soit peu, on les
transporte dans les terres de Catalogne, en Aragon et Valence ou il s'en fait une grande
consommation, comme aussi dans toute la cote maritime de Catalogne.
6. Les mailles des Sardinals sont a peu pres de la grandeur de la tete des sardines. C'est
pour cela que nos pescheurs ont des filets qui ont les mailles plus grandes les uns que les
autres, Ceux qu'ont la saison mettent les filets des mailles plus grandes prennent les sardines
plus grosses, que ceux qu'ont mis les filets des mailles plus petites, parceque la tete des
sardines ne pouvant passer elles se retirent: pour le fair mieux comprendre on envoie des
morceaux de deux especes de filets. On ne fait point ces filets en Catalogne on les apporte
d'Oneiglia, ces filets ou sardinals sont faits de fil de lin, les quels sont blancs, ou de la
couleur du fil, et ici on le teint de couleur tané ou rougeâtre: on leur donne cette coleur
faisant bouillir dans des grandes chaudieres, una partie d'ecorce du Pin Sauvage, qui se
nomme en Latin Pinus maritima altera Math la quelle on ecrase bien (et nullement l'ecorce
du Pin a Pignons, ou Pinus Sativa C.B. Pin, avec une suffisante quantité d'eau de mer, de
fontaine ou de puits, par example pour une livre d'ecorce, six livres d'eau, on la fait boullir
112

jusques a la consumition de la moitié, apres on coule cette eau et on la met dans un tonneau
pour la faire un peu refroidir, jusqu'a ce que l'on y puisse souffrir la main, alors on met les
filets dans cette teinture ou eau en les faisant entrer par un bout, et passer tout de long par
l'autre; on les met apres dans un tonneau percé de quelques trous en dessous et on les
couvre bien dessus, on les y laisse dedans quelques jours et passés quinze ils y sont encore
chaudement, et quoi qu'on les y laisse long tems jamais ils ne se pourrissent ne le mettant
secher al air, que quand l'on s'en veut servir, alors on les lave avec l'eau douce, et on les fait
secher al air ou au soleil: plus on teint ces filets plus ils deviennent noiratres. Ces sardinals
propres pour la pesche, et que chaque chalouppe aporte; sont composés de trois pieces de
filets, l'une jointe au bout de l'autre; chaque piece a soixante trois brasses de long et traize de
large, dans ces trois pieces de filets, ou pour mieux dire de sardinal, il y a dix neuf Barnois
(qui sont des amas des différents lieges pour soutenir les sardinals) outre ces amas de liege il
y a tout le long des petits lieges, qu'on apelle les lieges des sardinales, il y en a ordinariement
deux cent douze a chaque piece, faisant entout six cents trente six, et ces lieges sont attaches
le long d'une corde; il y a en bas aussi des morceaux du plomb pesant ensemble soixante dix
a quatre vingt livres, qui servent pour faire tenir étendu les Sardinals, ils sont aussi attaches le
long d'une corde: Au bout de chaque filet ou Sardinal, il y à un autre filet avec des mailles
d'un palme de large, et d'un fil assez gros, et au bout aussi de chaque piece des dits
Sardinals; qui joignent l'une avec l'autre, il y a un autre filet dont la maille à de large pour
passer soulement trois doigts, et en dessus, et dessous des sardinals il y a un autre filet de
quatre mailles d'hauteur fait d'une ficele assez grosse, qui court tout le long et sert a conserver
le filet plus delié. On teint dans les tems de la pesche du Printems une fois le mois les
Sardinals, et l'on s'en sert l'espace de douze a quinze ans.
7. Cette pesche se fait selon la saison; pour la premiere pesche ou celle du Printems en
pléine mer a vingt jusques a trente brasses d'eau, et pour la seconde plus a terre a six jusques
dix brasses. On à les filets en bas de la pouppe de la chalouppe tous plies en rond, et quand
on est dans l'endroit ou l'on doit faire la pesche, le Patron de la chalouppe ordinariement tire
peu a peu le filet en mer un autre marinier y va jettant les Barnois, et l'autre rame avec deux
rames un a chaque main, jusqu'a ce que tout le Sardinal soit en mer: il y a au bout du sardinal
une corde d'espart ou chanvre de vingt cinq brasses de long, qu'on nomme Urceras, et au
bout de ces cordes on lie un grand liege pour servir de marque.
8. La pesche des sardines ne se fait jamais portant le filet a terre.
9. Cette pesche se fait comme nous avons dit a trente, vingt, dix, et six brasses d'eau loin
de la cote, suivant les saisons.
10. On y fait aussi une pesche d'Anchois la quelle se fait regulierement au mois de Mai,
et Juin, avec les memes filets, et maniere de la pesche des sardines jusqu'on les prend melés
avec elles: en des endroits de la cote de Catalogne on les prend aussi a la nuit allumant du
bois dans une grille a la pouppe de la chalouppe, et les poissons ou Anchois suivant la
lumiere amenent proche de terre, on les enferment avec le filet ou ils restent pris.
113

Autre fois on faisoit en Catalogne une grande salure des Anchois venant les Provenceaux
a Palamos, Sant Feliu de Guixols, Calella &c. pour les saler et les accomoder avec des barils,
les transportant apres en france pour en faire leur négoce; mais depuis que en Roussillon,
depuis le Cap de Creus jusques a Cadaques l'on a observe y avoir meilleure pesche, les
Provenceaux vont a ces endroits la soulement. On accomode et sale les Anchois dans des
barils comme nous avons dit des sardines confites, avec cette différence, que les Anchois se
rangent dans les barils l'une sur l'autre le dos en dessous, et le ventre en dessus, et on leur
otte les entrailles, on y met aussi des herbes aromatiques, comme aussi des clous de Girofle,
Canelle, Muscade &c. ils tardent plus long terris à etre confits, ils se conservent assez bons
d'une année a l'autre.
11. La pesche des sardines et Anchois ne se fait que de la maniere qu'il a été dit cy avant.
REPONSE AU MEMOIRE DE LA PESCHE DE CORAIL
1. La pesche du corail se fait en Catalogne de coté de Cadaqués, Palaforgell, Bagur et
aux environs. On la fait en toutes saisons, quand la mer est un peu calme; mais d'autres fois
quand elle est un peu agitée, par example en hyver, on en tire plus.
2. L'on se sert de toutte sorte de chalouppes pour faire cette pesche, soit des petits
bateaux, Sardinale &c.
3. Quand on va a cette pesche un peu loin de terre, ils sont trois mariniers, quand on va
plus a terre, ils n'en ont que deux.
4. La maniere de le pescher est de prendre une grande boule de Plomb pesant ordinaire
ment trente a quarante livres, on fait un trou au milieu pour passer une corde, apres on met
quatre battons ronds, de cinq a six palms de long en maniere de croix faisant aussi un trou
par le quel passe aussi un des quatre battons et sort par l'autre coté, qu'on attache bien; on
met les autres trois comme celui cy, apres on fait un trou au bout de chaque baton, on l'on
met des vieux filets qu'on servi a la pesche des poissons, on y joint un autre filet, composé ou
fait des mailles un peu plus grandes, et de fil plus gros qui sert pour soutenir l'autre vieux
filet. On met a la pouppe de la chalouppe une barre au bout de la quelle il y à une poulie a
rouet, par on l'on passe la corde de cet Engin, que nos pescheurs nomment Cora!lera, on le
plonge dans l'eau jusqu'a ce qui'il arrive au fond, ou sur les rochers, on est attaché le Corail
on monte et descend cet Engin jusqu'a ce qu'il brise, et détache le Corail des rochers en
s'embrouillant avec les filets on les hisse ensuite a la chalouppe et l'on en sépare le Corail. Le
Corail qu'on y pesche est rouge et rarement on en prend de blanc, avec des Madrépores,
Lytophyton et autres.
5. Les Bateaux et Engins de la pesche du Corail appartiennent aux pescheurs ils vont a la
part également, c'est a dire que tous s'interessent aux Bateaux et Engins, et s'il y en a
114

quelq'un qui ne s'interesse pas il ne gagne q'un tiers, par exemple si chacun des autres
pescheurs interessés aux engins ont gagné trois pieces d'huit celui ci ne gagne qu'une piece.
6. La pesche du Corail se fait a trois quarts de lieües, et demi heure de terre et a un quart
aussi, a vingt, trente, jusques a soixante brasses d'eau. Le Corail de cette pesche se transpor-
te a Marseille, et partie a Livorne, et Gennes, et le portant a Liorne on en tire plus le profit: on
le vend une piece de huit jusques a deux la livre, et selon la qualité, et la grandeur des
branches on en fait le prix. Les catalans ne se contentent pas de la pesche du corail de chez
eux, ils y vont ancore du coté de Cartagene et Vera dans le royaume de Murcie, et Grenade
d'ou ils en apportent aussi une assez bonne quantité.
RESPONSE
EN CATALOGNE
AU MEMOIRE DES PESCHES ORDINAIRES, ET ANNUELLES
1. On fait en Catalogne differentes pesches reglées outres celles des thons, Sardines,
Anchois et Corail.
2. Selon les manieres des Pesches elles commencent en un tems ou dans un autre; mais
on peut dire que dans touttes saisons, et mois de l'année on fait ces Pesches, avec cette
difference, que dans une saison, avec ces memes pesches on prend une espece de Poissons,
et dans une autre on en prend d'autres.
3. Tous les Poissons qu'on pesche en Catalogne pres des cotes et dans et dans ces
pesches ordinaires, et journallieres se consomment frais excepte les Maquereaux, dont il
s'en prend quelque fois beaucoup dans ces mers icy, alors on les sale en des barils avec la
saumure, et de cette maniere on les garde toutte l'année, et on les transporte dans les terres.
4 et 5. Pour donner un detail des differentes pesches qu'on fait aux cotes de Catalogne
on se servirà du nom vulgaire que les Pescheurs donnent à touttes ces sortes de Pesches et
l'on donnera plus bas la description de chaque pesche; et avec l'explication on comprendra
quelles sont les pesches qui se font au bord de la mer &c.
Les manieres d'ont se font les pesches dans les dites cotes sont les suivantes. Pescher
avec le Ganguil: a Bou, et on nomme aussi cette pesche que les Provenceaux ont introduite
pescher a l'appareille: a Palangre avec les Nances: a Batudes: a Boletxas: avec Xarxia
de Batre: a Tir de Batre: avec Varaderas: avec Tunaires: a la Encesa: avec l’Art ou
Xavega: a Bolitg: a Cinta: avec le Ral!: avec la Canya ou Roseau.
DE LA PESCHE AVEC LE GANGUIL
La pesche du Ganguil se fait avec une Tartane, que les catalans nomment Ganguil: on va
a cette pesche loin de terre a vingt cinq, trente jusques a quarante brasses d'eau dans des
115

endroits ou il n'y a pas point de rochers; mais beaucoup de boue. On a deux barres assez
grandes d'ont on ne met une a la proue de la Tartane et l'autre a la pouppe, au bout de ces
barres on attache les deux cordes du filet le quel est de traize a catorze brasses de long il est
composé de differents autres filets attaches les uns aux bouts des autres. Le premier que les
pescheurs nomment La Carria, on le fait de fil, qu'on apelle fil de Xavega ou Art, et les
mailles sont assez grandes pour que les trois doigts y entrent librement: a celui ci est attaché
un autre filet qu'on nomme Lo Motllo Sardinaler, et la maille est de la meme grandeur des
Sardinales, et ce filet est de quatre fils, apres le quel il y a un autre filet qu'on nomme
Carinyó, la maille est plus petite que celle des Sardinales, et ce filet est de cinq fils. Le sach
est le dernier filet, la maille en est beaucoup plus petite, ne pouvant pas y faire entrer le bout
du petit doigt, et se fait de sept fils. Ce filet mis en mer le quel va jusques au fond, et attaché
aux deux barres comme nous avons dit, se tient large et la Tartane mettant ses voiles
Polacres, et la Mestre avec l'escote en haut, navigue ou và de coté, et remorque le filet
prennant toutte sortes de Poissons petits, et grands les quels sont tout pleins de vases, on les
lave avec l'eau de la mer, les accomodant dans des paniers pour les porter apres a terre. A la
pesche de ces Tartanes vont neuf mariniers, et un garçon, ils sont a la part, faisant dix et sept
parts et demie sept pour le maitre de la tartane, filets &c une pour chaque marinier, demie
pour le Garçon, et une pour la femme qui vend le Poisson.
DE LA PESCHE Â BOU, OU A L'APPAREILLE
Cette pesche se fait a peu pres comme celle des Tartanes, avec cette difference, que les
filets sont un peu plus petits, plus minces et moins des mailles que ceux des tartanes, et a la
place des barres qu'on met a proüe et a pouppe pour attacher le filet, il y à deux chalouppes a
la pouppe des quelles on attache le bout de la corde que tient le filet et navigeant en droit, ils
remorguent le filet comme les Ganguils ou tartanes il arrive souvent que la mer est calme
sens aucun vent et dessous il y à des courants; alors restant les chalouppes en sec, c'est a
dire sens voiles, on les met dans l'eau a coté des chalouppes, et le courant des eaux fait
marcher les chalouppes navigeant du coté comme les Tartanes, on prend des memes especes
de poissons qu'avec les Tartanes, comme beaucoup des Soles, Turbots, Raies, Rougets,
Romb &c. il y á a chaque chalouppe trois mariniers qui vont aussi a la part faisant dix parts
entre les deux chalouppes: trois parts et demie pour les chalouppes, et tout appareil: demi
pour la femme qui vend le poisson, et une pour chaque marinier.
DE LA PESCHE A PALANGRE
Cette pesche se fait avec les memes Chalouppes de la pesche des Sardines, bien souvant
on va à deux cents brasses d'eau: Voicy la maniere de faire cette pesche. On a une corde de
la grosseur d'une plume à ecrire de cent soixante brasses tout du long de la quelle on lie de
distance en distance soixante autres cordes plus minces, et longues d'une brasse et demie,
au bout des quelles il y a un hameçon bien attaché: on accomode ces cordes dans un cabas
fait de Palme a Balais, en latin Palma scoparia: on apelle ces cabas avec ces cordes et
hameçons Palangres: a tout le bord du cabas on attache les hameçons; chaque chalouppe
116

porte ordinairement vingt cinq a trente de ces cabas: touttes ces cordes, ou pour mieux dire
les vingt ou trente Palangres, on les lie le bout de l'une avec l'autre, mettant un gros poids
pour faire arriver ces cordes aux hameçons au fond ayant mis pour appat des petites sardines
aux hameçons, et d'autres fois de Polype, Seiche &c. on y met aussi trois morceaux de liege
sçavoir un au milieu des cordes et les deux a chaque bout, lies avec une longe corde servant
de marque: apres avoir resté quelques heures a la pesche on reprend et tire touttes ces
cordes a bord et l'on deshameçonne les poissons: il y a ordinairement cinq mariniers emploiez
a chaque chalouppe, ils vont a la part, faisant sept parts et demie deux et demie pour
la chalouppe et Palangres, et une autre part, pour chaque marinier. Les poissons qu'on y
prend sont ordinairement les Merlus, les Rayes, Turbots, les plies, les Limandes &c. Pour
prendre le Paget on se sert de cordes plus courtes, et plus minces, comme aussi d'hameçons
tres petits, et on va loin de terre de vingt et cinq a trante brasses d'eau.
DE LA PESCHE DES NANCES
La Nance est un instrument fait des jonchs (et de cette espece qu'on nomme en Latin
Juncus acutus Capitulis Sorghi C.B. Pin) de la figure d'une grande cloche, de quatre a cinq
pieds d'hauteur; ces jonchs passent a travers, en rond a maniere de cercle en haut &c on les
attache avec du fil, pour faire une espece de filet, et a coté on lie quatre batons pour tenir
ferme la Nance: en bas il y a un trou par le quel entre le poisson et n'en peut pas sortir, on
l'apelle La las de la Nance: en haut il y a un autre trou, qui est fermé avec un petit filet, et sert
pour couvrir ce trou; et empecher que le poisson n'en sorte, et c'est par ce trou qu'on tire le
poisson pris de la Nance. On porte ces Nances dans une chalouppe, ou vont quatre mari
niers, et chacun á quatre ou cinq Nances, les quelles sont attachées avec une corde; et on les
plonge dans mer; ou il y a aussi une grosse pierre attachée pour les faire arriver au fond les
quelles restent de coté, et par dessus une marque, que ces pescheurs nomment Gaiot, la
quelle est du liege crud: on met dans ces Nances pour servir d'appat des sardines, des
seiches, sardines pourries &c on les met loin de terre de puis deux cents, jusques a quatre
cents brasses d'eau, et on y prend des Langustes, Congres, Pagets, Murenes &c. Quelques
fois on met dans ces Nances le Ruscus Mirtifolius aculeatus Inst. en françois Houx frelon, et
nos Pescheurs Galará, a deux ou trois brasses d'eau, et l'on prend alors beaucoup de Seiches,
et quelquefois d'autres poissons qui voulent entrer a manger les Seiches prisionneres:
quand on veut retirer le poisson pris, on monte ces Nances mettant la corde ou elles sont
attachées a une polie, qui est a la pouppe de la chalouppe. Comme dans cette pesche
chacun des mariniers a ses Nances, le poisson qu'on trouve pris dedans, est du metre des
Nances. On laisse ces Nances quelques jours en mer, et on va tous les jours en retirer le
poisson pris.
DE LA PESCHE APPELLÉE BATUDES
Cette pesche se fait avec un filet de la longueur de deux a trois cents brasses, et de la
largeur de quatre brasses, le quel filet est avec Àrmaill, c'est a dire trois filets, celui du milieu
est du fil assez mince, et les mailles sont de la grosseur a entrer jusques en bas le doigt index:
117

Les autres deux sont d'un fil assez gros, et la maille aurá un palme en quarré, ce filet est sans
teindre mais de la coleur du fil, dessus il y a une corde avec des lieges pour le suspendre, et
en dessous une autre avec des plombs pour le tenir etandú. On porte ce filet avec une
chalouppe ou il y à deux a trois hommes on le laisse toute la nuit en pleine mer, et le
lendemain au matin on reprend ce filet le montant a la chalouppe, et on demaille le poisson,
que l'on y a pris, le quel est assez gros comme Maigres, Mulets, Merlus, et autres gros et bons
poissons.
DE LA PESCHE A BOLETXAS
Cette pesche est a peu pres la meme chose, que la pesche a Batudes, et elle se fait avec
le meme filet.
DE LA PESCHE NOMMÉE XARXIA DE BATRE
Elle se fait avec un filet comme celui des Batudes sans etre teint, on met ce filet en mer,
le portant avec une chalouppe; et on lui donne la figure d'un Arc ou demi cercle, on frape
l'eau avec les rames ou autres barres, et le Poisson qui est la dedans voulant fuir se trouve
pris dans les filets.
DE LA PESCHE À TIR DE BATRE
Cette pesche se fait avec le meme filet que celui des Batudes et de la meme maniere
avec cette différence, qu'on lie une pierre avec une corde et allant avec la chalouppe on la
tire d'un coté et autre, et on la recouvre a bord de la chalouppe et le Poisson voulant fuir se
trouve pris: apres quoi on retire le filet comme nous avons dit cy dessus.
DE LA PESCHE DES VARADERAS
On fait aussi cette pesche avec un filet semblable a celui des Batudes, mais il n'est pas si
long; dans le tems que passent les Maquereaux; c'est a dire au printems; on met ce filet assez
proche de terre le portant vers la mer, on le laisse toutte la nuit, et le lendemain on le retire
démaillant les Maquereaux qu'on trouve pris.
DE LA PESCHE DES TUNAIRES
Outre la pesche des Thons qu'on fait a la Madrague, on en fait une autre, que vulgaire
ment on apelle Tunaires: on à un filet avec ces Armaills fait d'un fil assez gros, le quel aura de
long deux a trois cents brasses; on porte ce filet avec une chalouppe dans la quelle il y a trois
hommes, et on vá a une et demi lieue loins de terre, on attache la corde d'un bout de ce filet a
la chalouppe, et on laisse l'autre a la mer, y mettant un grand liege pour servir de marque; on
reste toutte la nuit en mer, et le matin on monte ce filet a la chalouppe, et l'on trouve bien
souvant pris Thons assez gros.
DE LA PESCHE A LA ENCESA
Cette pesche se fait la nuit mettant a la pouppe de la chalouppe une grille dans la quelle
on allume du bois, on va a la rame, terre a terre, et un ou deux mariniers ont en main une
Fi tora, et quand ils voient des Poissons, on leur darde un Coup de cette fitore, et le poisson
118

s'y trouve attaché: si le poisson qu'on a pris est trop gros on à un Cop, et avec ce Cop on
suspend le poisson pour empecher qu'il ne tombe dans la mer. On prend aussi a la encesa,
ou lumiere d'autres poissons, particulierement les Maquereaux: elle se fait allant le bateau
un peu loins de terre, et revenant on voit suivre les Maquereaux, les quels on entoure avec un
filet, et de cette maniere on a veu prendre une quantité prodigieuse des Maquereaux.
DE LA PESCHE DE L'ART, OU XAVEGA
Cette pesche se fait de terre avec un filet semblable a celui du Ganguil; on porte ce filet
loing de terre avec une chalouppe a vingt, trente, jusques a cent malletas, chaque malleta,
ou Corde à vingt sept brasses de long, on à laissé un bout a terre et on y porte l'autre bout,
après à force de monde on tire le filet a terre, et selon la saison il y á quarante, soixante
jusques a cent hemmes qui tirent le filet, et l'on y prend aussi toutte sorte de poisson, comme
avec le Ganguil. On va a la part, sçavoir le Patron del Art à un tiers, et les autres deux tiers
pour les hommes qu'y ont travaillé.
DE LA PESCHE A BOLITG
C'est a peu de difference pres la meme chose que la pesche del Art, et soulement qu'a
celle cy le filet est plus petit, et plus court, et on n'a pas besoin de tant de monde, et on le met
plus proche de terre.
DE LA PESCHE A TARANYINA
On prend un filet avec ses Armaills assez long, on lie aussi avec des Roseaux autres
filets, et on etand ce filet en mer, on y prend beaucoup de Mulets; et et comme ce poisson
saute bien, souvant en venant a soutes tombe sur ces filets des roseaux, ou se trouve aussi
pris.
DE LA PESCHE A CINTA
Cette pesche se fait avec un filet sans armaill ni plombs, mais au reste semblable a celui
d'un Bolitg, on met ce filet etandú devant les emboucheures des petites rivieres, et on y prend
les loups, thons &c.
DE LA PESCHE A RALL
Elle se fait avec un grand morceau de filet, ou il y à des plombs, le quel on tire en mer, le
jettant de terre, on entoure le poisson que l'on a veu, c'est pour cela qu'on apelle aussi cette
Pesche à Poisson veu.
DE LA PESCHE A CANYA, OU ROSEAU
Cette pesche se fait de terre avec un Roseau assez long, et gros, au bout du quel on
attache un autre Roseau, plus mince, et assez fort, et a ce bout on lie une ficele faite des poils
de la queue d'un cheval blanc, et en bas un poil de soye, ou est lie l'hameçon, au quel on met
pour appat un peu de Sardine, ou autre.
On prend Esturgeon dans l'Ebre du cote de Tortose mettant un filet avec armaill, d'un
coté et autre de la riviere, et quand l'Esturgeon veut monter ou descendre de la riviere, se
119

prend dans ce filet, on en prend aussi quelques fois devant Barcelone, avec le Bou, et l Art.
On porte de Tortose des Esturgeons a Barcelone, et comme ils se conservent long tems en vie
hors de l'eau pour les mieux conserver on leur met dessous les ouyés un morceau de pain
trempe dans du vin rouge, ou Malvoisie; d'autres fois allant nuit, et jour on en porte jusques a
Madrid de bien frais.
On prend aussi des Aloses dans l'Ebre comme aussi dans la riviere de Lobregat, les
quelles voulant monter la riviere on met des filets qui passent d'un bord a l'autre, dans les
quels on trouve pris les dittes aloses. Outre ces pesches on fait en Catalogne plusieurs autres
dans les petites rivieres, Etangs &c ou l'on prend les Truittes, Tenches, Barbots, Anguilles et
autres.
6. Voyez le Catalogue des poissons qu'on donne, les quels on prend avec ces différentes
pesches que l'on a decrit.
7. On ne pesche guere des roquillages dans les mers de Catalogne, quand aux coquilles
on en prend assez, comme Tellina, Chamalevis, Concha crassa testa, Concha varia, Pecten,
Purpura, Buccina, Trochi, et bien d'autres des quelles je pourrai en donner un Catalogue, les
ayant observé plusieurs fois dans ces mers, et cotes.
8. On pesche des huitres en quantité et des ourcins: avec les Ganguils et Bou on prend
des huitres elles sont blanches, et pleines de vases, on prend peu de Moucles; et celles qu'on
prend, on les arrache des Pontons et autres batimens qui restent long tems dans le port aux
quelles ils sont attachés; dans les cotes on prend quelques unes dans les rochers parmi
l'Alga, et autres herbes marines: On pesche les ourcins, et Cancres avec des morceaux de
vieux filets, des quels il y a differentes especes.
9. On ne transporte point de ces coquillages hors du pais.
10. II ni á point dans ces cotes des Parcs, ni Viviers, ou l'on tien les Poissons.
11. II y à differentes especes de Varech comme Alga, Corallina, Fucus, &c et on ne le
recueille point.
12. On ne brule point ces sortes d'herbes marines pour faire la soude, ayant abondance
des especes de Kali dans les marines, et autres lieux marecageux; comme aussi on ne s'en
sert point pour fumer les terres.
13. On a dit cy devant qu'on ne se sert point de ce Varech, ainsi on n'en fait point de
recolte.
Catalogue des Poissons qu'on prend dans les mers de Catalogne avec le
nom Catalan, et de quelques uns le Latin, et français
Aspet Sphyraena Rondeletii au Lucet
Agulla Acus 1. a spec. Rond Eguille
Aranya Draco Rond. Vive
Angel Squatina Rond. Ange
A
120

Anguila Anguilla Rond. Anguille
Alatxa Membradas Rond. Arand
Amploia
Alatria
Asa Pholis Rond. au baveuse
Agullat Galeus Acanthia Rond.
Boga Boops Rond.
Boga ravell Boopis 2 sp. Rond.
Both Orthragotiscus seu Luna Rond.
Barnat hermitá Cancellus R. Bernad l'hermite
Boca dolça
Bernadet
Biso
Bonitol
Canthara Cantharus Rond.
Corva Coracinus Rond. Corbeau
Corball Umbra Rond. Maigre
Castanyola Hepatus Rond.
Ceitó Encrasicholis Rond. Anchoye
Congre Congrus Rond. Congre
Calamars Loligo Calamar
Cigala Squilla Rond.
Cigala Milvus Silviani poisson volant
Cranch Cancer Maea Rond. Cancre
Cabra Pagurus Rond.
Castanyas
Calet, ou Besugo
Capsigrany
Calató
Echinus Rond. Oursins
Ca mari
Capsut
Galeus Canis
B
C
121

Dentol Synagris Rond. Denté
Donzella Julis Rond. Donzelle
Delphi Delphinus R. Dauphin
Dot
Drack Hyppocampus Cheval marin
Emperador Xiphia Rond. Peix espade
Esturió Sylurus Sylvian Eturgeon
Escrita Raia laevis R. Raye
Espasa ou Guineu Vulpes Rond.
Escorpera Scorpena R. Rascasse
Esclavilló
Escurzana
Flamula Taenia Rond. Flambeau
Gerret Smaris Rond. Hiaret
Garneu Cuculus Rond.
Gallardó Taenia altera Rond.
Gall Faber, sive Gallus Rond.
Guilla Centrina vera Castelleti altera Ald
Galera Squilla mantis Rond.
Gat Catulus Sylvian Roussetes
Iserna
D
G
I
E
F
122

Llampuga Amia Rond. au Bise
Llissa Mixo Rond. Mulet
Llobarro Lupus Rond. Loup
Llus Assellus R. Merlu
Lluerna Milvus Rond. Bellugne
Llunada Zygaena Rond.
Llenguado Buglossum Rond. Sole
Lamprea Lampetra R. Lamproye
Llagosta Locusta Rond. Langouste
Llamanto Astacus R. Homard
Llagosti Squilla Cango R.
Llagostinet Squilla parva gibbosa Rond.
Llanot Raia clavata Rond.
Llamia porquina Maltha Rond.
Mabra Mormyrus Rond. Morneau
Merla Merlula Rond.
Mollera Phycis Rond.
Moll o Roger Mullus barbatus Rougets
Malarmat Cornuta vel Lyra altera Rond.
Morena Murena Rond. Morene
Mussola Galeus Laevis Rond.
Muxina
Malva
Mara de Congre Ophidius Rond.
Musich
Manto
Mara de Llus au Merlan
Mero Cydaenus Rond.
Milà Pastinaca Rond.
Orada Aurata Rond. Dorade
Oblada Melanurus R. Oblade
Oriol Scarus varius Rond.
Oraneta Hirundo Sylviani
Orga Orbis Rond.
M
L
O
123

Pagra Pagrus Rond.
Pagell Erythrinus Rond. Paget
Peona Corax Rond. au Perlan
Porch Centrina R. Porc
Pop Polypus Rond. Polype
Pessich Ursus R.
Pussas de mar Pulex marinus R.
Polls de mar Pediculus marinus R.
Pampol Pavo Sylviani
Peix sense sang
Palomida Glaucus Rond.
Palaia
Pebroti
Quelva
Reig Latus Rond.
Rasó Novacula Rond.
Rata Uranoscopus Rond. Rate
Remol Rhombus Rond. Turbot
Rap Rana piscatrix R. Grenouille
Romaguera
Rejada Raye
Sparralló Sparus R. Sparraillon
Sard Sardus R.
Salpa Salpa Rond. Salpe
Serran Channa R.
Sardina Sardina R. Sardine
Sorell Trachurus R. Saure
Sorell gros Trachurus magnus R.
Serp de Mar Serpens marin R. Serpent
P
Q
R
S
124

Sipia Sepia R. Seche
Sipions Sepiola R.
Saboga Alosa Sylv. Alose
Sangonera
Solraig Lamia Rond.
Sama
Truja
Tords Turdi Rond. Vieille
Trompeta Acus 2. a spec. Rond.
Tonyina Orcynus Rond. Thon
Tortuga Testudo Corticos
Totana, o Milà
Varat
Viso
Scombrus Maquerau
Vaca Torpedo Rond. Torpille
Vaca serrana Perca Rond.
Vedell mari
Vairó
Viret
Vera
Vitulus maris mediterr
Vaira Lupus maculatus Rond.
Xucla
Xuriguer
X
T
V
125

INDEX
Presentació
INTRODUCCIÓ ....................................................................................................................... 7
L'AUTOR .................................................................................................................................. 9
COMENTARIS AL MANUSCRIT ...................................................................................... 16
Arts ............................................................................................................................ 20
Glossari ................................................................................................................ 52
Els animals .................................................................................................................. 55
Llista general ........................................................................................................ 57
Apèndix 1............................................................................................................... 77
Apèndix 2 .............................................................................................................. 78
BIBLIOGRAFIA ................................................................................................................. 82
El manuscrit
FACSÍMIL ......................................................................................................................... 89
TRANSCRIPCIÓ ............................................................................................................... 107
126