PLATÓ - IES Mossèn Alcover

IES Mossèn Alcover / Departament de Filosofia / Temari de 2n Batxillerat 1 

Tema 3: Plató 

1 Biografia, contextualització 

PLATÓ 

Amb Plató, la filosofia atenesa inicia el moment de màxim esplendor. El fons històric és la guerra del 

Peloponès que Atenes manté amb Esparta, guerra que acaba perdent (404 a.C.). L’hegemonia militar, política 

i comercial es perd. S’imposa un govern, el dels Trenta Tirans. Aquest govern oligàrquic fou enderrocat i 

s’instaurà novament la democràcia, però ja no es recupera l’esplendor anterior a la derrota. 

“Jo, que al començament estava ple d’entusiasme per dedicar-me a la política, en girar l’atenció cap a la 

vida pública i veure-la arrossegada en totes direccions per tota classe de corrents, vaig acabar veient-me 

atacat de vertigen, i si bé no vaig prescindir de reflexionar sobre la manera de poder introduir-hi una 

millora, i en conseqüència en la totalitat del sistema polític, tot i així, sí que vaig deixar d’esperar 

successives oportunitats d’intervenir-hi activament; i vaig acabar adquirint el convenciment respecte de tots 

els Estats actuals que estan, sense excepció, mal governats; efectivament, el que fa referència a la seva 

legislació no té remei sense una extraordinària reforma, acompanyada, a més, de sort per implantar-la. 

I em vaig veure obligat a reconèixer, en lloança de la veritable filosofia, que en depèn el fet d’obtenir una 

visió perfecta i total d’allò que és just, tant en el terreny polític com en el privat, i que no pararà en els seus 

mals el gènere humà fins que els qui són rectament i veritablement filòsofs ocupin els càrrecs públics, o bé els 

qui exerceixen el poder en els Estats arribin, per favor diví especial, a ser filòsofs en l’autèntic sentit de la 

paraula.” 

Aquestes són les paraules de Plató (a la seva Carta VII), que reflecteixen una profunda decepció política que 

marcarà el seu pensament… Per comprendre la filosofia de Plató, doncs, hem de tenir molt en compte el 

context filosòfic, polític i social en que sorgí. En primer lloc cal entendre-la com una reacció contra les 

doctrines filosòfiques dels sofistes, sobretot el relativisme i l’escepticisme; en segon lloc, com un pensament 

que s’origina a partir de la insatisfacció amb la situació política de l’època. 

1.1 Qui era Plató? 

Aristocles d'Atenes (anomenat Plató, que significa “el d'amples esquenes”) va néixer el 427 a.C. i va morir el 

347 a.C. De família políticament influent, va dedicar la seva vida a l'estudi de la filosofia, després que la 

condemna i mort de Sòcrates, el seu mestre i amic, desviàs la seva orientació política de joventut cap a l'estudi 

dels fonaments de la justícia i de l'estat ideal. Els vuit anys que va passar en contacte amb Sòcrates el van 

convèncer de la necessitat de trobar veritats universals que orientessin el comportament dels homes cap a la 

virtut. Mort Sòcrates va emprendre el primer dels seus dos viatges per terres del sud d'Itàlia, Egipte i, potser, 

altres països orientals. Va conèixer els pitagòrics i va rebre la influència de les seves doctrines sobre la 

immortalitat de l'ànima i la naturalesa del coneixement matemàtic. Va ser cridat pel tirà sicilià Dió de 

Siracusa per a tractar d'aplicar els seus principis sobre l'Estat al govern d'aquesta ciutat, missió en la qual va 

fracassar estrepitosament. De nou a Atenes, va fundar l'Acadèmia, on s'ensenyava música, astronomia, 

matemàtiques i filosofia, entre d’altres ciències. En ella va rebre Aristòtil, el seu deixeble més important. Va 

morir als vuitanta anys, sense que se li coneguessin dona o fills. 

2 Obres 

Plató és el primer gran filòsof del qual tenim un coneixement complet, ja que s’han conservat totes les obres 

que va publicar. Totes les obres de Plató (excepte l’Apologia de Sòcrates, en què exposa la defensa que



Sòcrates va fer davant el tribunal que el condemnaria a mort) estan escrites en forma de diàleg, en un 

llenguatge didàctic. Aquest mètode d’exposició, a més del seu valor pedagògic, permetia a Plató seguir 

desenvolupant el mètode socràtic. 

Els diàlegs de Plató presenten gairebé sempre una conversa entre diversos personatges de la seva època 

(amics, sofistes, filòsofs, deixebles i parents de Plató) i, en general, Sòcrates és l’interlocutor principal. 

Excepte en alguns diàlegs de la seva primera època, en els que Plató narra escenes reals, no es tracta de 

diàlegs realment esdevinguts que Plató es limiti a narrar, sinó que són ficcions creades per Plató per 

desenvolupar el seu pensament. A més, a excepció dels primers diàlegs que va escriure, la figura de Sòcrates 

no és tampoc realment la del Sòcrates històric, sinó que Plató se serveix de la figura del seu mestre per 

exposar les seves pròpies tesis. 

Les obres de Plató, a més d’estar escrites en aquesta forma dialogada, de gran bellesa literària, estan 

contínuament plenes de narracions a manera d’exemples que són conegudes com els «mites» platònics, 

«al·legories» o «metàfores». A través d’aquests «mites» i «al·legories» Plató expressa algunes de les seves 

idees fonamentals. Podem destacar: 

⇒ el «mite de l’auriga», que es troba en el Fedre, i que serveix a Plató per exposar la seva teoria sobre 

l’ànima; 

⇒ el «mite d’Eros» (en el Banquet), en què exposa la seva teoria sobre l’amor; 

⇒ l’exemple del «esclau» (en el Menó), que exposa la teoria del coneixement com a reminiscència o record; 

⇒ el símil de la línia i l’important al·legoria o mite de la caverna, que es troben en l’obra principal de Plató, 

La República, textos en els quals, a més d’oferir-nos una imatge de la seva teoria del coneixement, també 

són il·lustratives de l’ontologia platònica. 

Es poden distingir en l’obra de Plató diferents fases o etapes que mostren amb claredat l’evolució del seu 

pensament. Seguint Copleston, es pot parlar de quatre períodes: 

• etapa socràtica, en què Plató està influït encara pel pensament del seu mestre. Reprodueix les idees del 

seu antic mestre i normalment acaben sense arribar a cap resultat definitiu. 

• etapa de transició, en què Plató comença a elaborar les seves pròpies teories. 

• època de maduresa, en què es perfilen i consoliden les teories més importants de la seva filosofia (teoria 

de les idees, del coneixement, de l’ànima, concepció de l’Estat…) i alhora desenvolupa els grans «mites». 

• època de vellesa, en què els diàlegs platònics adopten un to a vegades autocrític, i en els que matisa el seu 

pensament.



3 Preocupació, objectiu principal de la filosofia platònica 

La justícia a la polis és el seu objectiu fonamental. És la seva resposta a l’època de relativisme, 

d’escepticisme, de crisi moral… que li tocà viure. 

La preocupació fonamental de Plató és l’ésser humà i la seva vida en la ciutat: com pot l’home assolir la 

felicitat i la virtut en el context de la polis? Per ell la resposta és clara. Donat que la vida humana té lloc 

necessàriament en societat, només ho podrà fer dins un estat just, harmoniós i ben governat. L’existència d’un 

estat així depèn sobre tot de l’elecció dels seus governants: només si els que dirigeixen el destí de la societat 

són homes virtuosos i savis, serà possible aconseguir una societat justa i feliç. “...els mals del gènere humà no 

s’acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupin els càrrecs polítics,...” (Carta VII). Plató aplica 

l’intel.lectualisme moral de Sòcrates a la política: sols poden ser justos i bons aquells que han comprès 

l’essència de la justícia i el bé; per actuar de forma justa i bona fa falta conèixer què és el just i el bo. 

Plató entèn que politeia i paideia han d’anar lligades, ja que pensa que la raó humana és modificable. El 

paper de l’educació és essencial. També s’esforça per aconseguir que la política sigui ciència, eterna, aliada 

de la filosofia, que es dedueixi de la justícia… que per Plató no és res més que l’aplicació d’un bé, d’una 

veritat al terreny social. 

Si l’home és just, la polis serà justa. Si aquesta és justa, assolirem més fàcilment la felicitat social i 

individual. 

Com a solució als mals de la ciutat Plató proposa un govern de filòsofs i atorga una importància fonamental a 

l’educació dels futurs governants: l’objectiu serà descobrir la veritat sobre allò que és just, allò bo, etc. per tal 

de governar-se a sí mateix i a la ciutat il·luminat per la veritat. Aquesta teoria es coneguda com la doctrina 

política del filòsof-governant. Si segons els sofistes “l’home és qui posa la mesura de totes les coses”, no hi 

ha veritats absolutes i els valors morals són sempre relatius i subjectius, aleshores en què ens podem basar per 

establir unes normes comuns que facin possible el diàleg i la convivència? 

La resposta de Plató serà que només és possible si tenim un coneixement de la veritat i dels autèntics valors 

morals: el bé, la justícia, la bellesa... no són només paraules a qui cadascú pot donar el significat que vulgui 

sinó que denoten quelcom en si, real i objectiu (Idees o Formes). 

4 Plató desdobla… 

4.1 …l’arkhé dels milesis… 

Plató ens ofereix una explicació molt més complexa que la que ens oferiren els milesis (Tales, Anaximandre i 

Anaxímenes). Per què? Perquè l’arkhé proposat pels presocràtics representava al mateix temps dos 

aspectes, que Plató separà clarament: 

� el material a partir del qual estaven constituïdes les coses. 

� el que són realment les coses, la seva essència. 

Amb Plató aquests dos aspectes seran, respectivament, la matèria i les formes (o idees). 

4.2 ...el concepte de causa 

La causalitat també es divideix. La noció de Demiürg pot representar la causa productora o eficient, així com 

les Idees poden considerades com a causa formal o exemplar dels éssers naturals. Aristòtil analitzarà molt més 

aquesta qüestió, però Plató encetà el camí. 

4.3 …i el coneixement 

Plató afirma radicalment la separació entre el coneixement intel·lectual i el coneixement sensible, que 

s’ha de lligar forçosament amb la concepció del món que ell defensava: un món permanent i immutable (el de 

les Idees) i un món físic sotmès al canvi (el món sensible).



5 Influències que marcaren el pensament platònic 

5.1 Presocràtics 

5.1.1 Atomistes 

Malgrat l’originalitat del seu plantejament, l’atomisme va tenir poca fortuna en el pensament grec posterior. 

Els grans filòsofs, entre ells Plató, el rebutjaren. Per què? Perquè acceptar les tesis atomistes suposava: 

� Admetre la impossibilitat del coneixement. Com podem conèixer les trajectòries, combinacions… de tots 

els àtoms movent-se pel buit? 

� Admetre que l’ordre, el cosmos… provenia del desordre, de l’atzar. 

Plató compartirà amb els atomistes la idea de que la matèria eterna és caòtica i plena de moviments irregulars. 

Però ha d’anar més enllà en el seu plantejament… 

5.1.2 Anaxàgores 

A més d’una matèria caòtica, Plató defensava que hi havia un ordre que només podia ser fruit d’una 

intel·ligència ordinadora, el Demiürg, clara reformulació del Nous d’Anaxàgores. 

5.1.3 Pitagòrics 

Dels pitagòrics Plató heretà la importància donada a la matemàtica com a estructura fonamental de la realitat i 

la creença en l’existència d’una ànima immortal. 

5.1.4 Parmènides 

Plató torna a rescatar en certa mesura les dues vies (la de l’opinió i la de la veritat) de Parmènides. Així, 

defensa dos tipus de coneixement ben diferenciats: el coneixement intel·lectual i el coneixement sensible. 

A més a més, Plató recull l’herència que Parmènides deixà amb la seva reflexió sobre el ser i sobre la part 

“formal” d’aquest món. 

5.2 Sofistes 

Dels sofistes es desmarca totalment quan segueix les línies traçades pel seu mestre Sòcrates, quan s’oposa al 

relativisme polític i moral que aquells defensaven. 

Per altra banda, cal assenyalar que sí coincideixen en l’interès per analitzar a fons la naturalesa humana, 

encara que divergeixin en les conclusions. 

5.3 Sócrates 

És el filòsof que més l’influencià. Li aportà la doctrina sobre la virtut i la qüestió de la definició com a guia 

per al descobriment de les Formes (Eidos): quina “cosa” és l’objecte propi del coneixement?. 

5.4 Preocupació pel tema de l’ànima: la Psiqué a Grècia 

El tema de l’ànima no apareix en escena amb el naixement de la filosofia. Abans, amb la preponderància de 

l’explicació mitològica, ja era objecte d’anàlisi. 

Cap filòsof grec negà l’existència de l’ànima. En conseqüència, aquesta qüestió no es discuteix en el món 

grec. El que sí es sol analitzar és la seva naturalesa: és material?, és mortal? 

La paraula grega Psiqué, que solem traduir simplement com a ànima, significa originalment principi de vida 

de tot ser. Els primers grecs la identificaven amb una mena d’alè vital i en la seva visió no hi estava inclosa la 

creença en la seva immortalitat. Segons Homer, que representa la concepció dels antics grecs, els morts viuen 

a l’Hades com a ombres fantasmals, sense vida. A més la psiqué no apareix mai com la part més noble i 

elevada de l’home. 

Foren els Òrfics els qui introduiren a Grècia la idea de l’origen diví de l’ànima i la creença en la seva 

immortalitat: segons la seva concepció l’home seria un ser dual, format per una part divina, la psiqué, que 

identificaven amb la ment o intel·lecte, i una altra part material, el cos, tomba o presó de l’ànima. La caiguda 

de l’ànima en el món terrenal i el seu empresonament dins del cos són deguts a una falta, la naturalesa de la 

qual només era revelada als iniciats. El destí de l’home és la purificació i el retorn al món diví a través de les



necessàries reencarnacions. Els pitagòrics seguiren la religió Òrfica i desenvoluparen una forma de vida 

ascètica i disciplinada com a procés gradual de purificació i alliberament. 

Poc a poc, doncs, psiqué (ànima) passà a representar també allò que ens distingeix dels animals, passà a 

entendre’s com a principi del coneixement racional. 

En aquesta línia d’influències hem de situar l’origen de la concepció platònica de l’ànima: el dualisme ànimacos, 

la immortalitat de l’ànima, la ment com l’element diví que hi ha en l’home, la seva part més noble, la que 

ha de dirigir la vida humana controlant el cos i les seves passions. 

� Plató s’adhereix més a l’opció que defensa que l’ànima és el principi del coneixement racional. 

� Aristòtil, en canvi, representarà més l’altra visió que es tendrà en el món grec de l’ànima: la que la 

defineix com a principi vital. 

6 Propostes platòniques concretes 

6.1 Teoria de les Idees 

La teoria de les Idees és l’aportació més original del pensament de Plató i ocupa el lloc central dins el conjunt 

de la seva filosofia. Segons aquesta teoria EXISTEIXEN DOS NIVELLS DE REALITAT ( dualisme): 

� MÓN SENSIBLE: es tracta de la realitat material, física o visible, allò que percebem mitjançant els sentits. 

És el món de les aparences, de les coses que neixen i moren, una realitat imperfecta sotmesa al canvi. 

� MÓN INTEL.LIGIBLE (O DE LES IDEES): és el nivell superior, allò autènticament real, estable i 

permanent. Està “més enllà” de l’esfera de les coses materials que capten els sentits. Aquest món està 

format per les IDEES, realitats abstractes, eternes, immutables i accessibles només a la raó. 

“La bellesa no es presenta en forma de cara o mans o qualsevol altra cosa que tengui res a veure amb el cos; 

ni tan sols com un discurs o una ciència; ni com quelcom contingut dins una altra cosa, ja es tracti d’una 

criatura viva, de la terra, del cel o del que sigui, sinó en sí mateixa, idèntica amb sí mateixa i eternament 

existent. Totes les altres coses belles participen d’aquesta en alguna mesura, malgrat totes elles comencin a 

existir i desapareixen, mentre que la bellesa mateixa mai no és afectada d’augment o disminució ni pateix 

cap alteració.” 

Plató, Banquet 

Tot i que es tracta de dos nivells diferents de realitat, existeix una innegable relació entre ambdós móns: el 

món sensible imita o copia el món de les Idees, el qual constitueix l’essència de la realitat. Una cosa és bella 

perquè participa de la "bellesa en sí", n'és una còpia de la Idea. Un home neix, creix i mor, en canvi "l'home 

en sí" és una realitat invariable. Existeixen molts cavalls concrets, cada un amb les seves particularitats, però 

hi ha un concepte universal de cavall (la seva definició). A aquest concepte li correspon una realitat objectiva, 

que és el que Plató anomena "eidos", que traduïm per Idea, Forma, Model o Essència. La Idea de cavall és 

més real que qualsevol cavall concret, el qual no serà més que una còpia imperfecte. 

Si demanam a algú què és la bellesa possiblement ens contestarà mitjançant exemples: una posta de sol bella, 

una dona bella, una música, una pintura... Però així no ens diu realment què és la bellesa. Només a traves de la 

raó i amb molt d’esforç podrem comprendre en què consisteix aquesta qualitat comuna que comparteixen 

totes les coses que anomenam belles i arribar a una definició de la bellesa en sí, a la Idea de Bellesa. 

Podríem plantejar-nos també què és més real, la bellesa en sí o una pintura bella? Per a Plató és mes real la 

bellesa en sí per les següents raons: 

� La pintura és bella gràcies a que conté l’essència de la bellesa. 

� Mentre que la bellesa en sí és eterna, les coses belles neixen i desapareixen. 

� Poden canviar els gustos i les modes, les opinions humanes sobre allò bell, però el que és la bellesa en sí 

mai no canviarà. 

El mateix que hem dit sobre la Bellesa, es podria dir de les idees de Justícia, Bé, Amistat, Home, Animal... 

Rera cada arbre, estrella, pedra, objecte hermós, acte just... hi ha una Forma o Idea que li ha donat existència i 

que constitueix la seva essència. L’essència d’una cosa és allò que fa que sigui el que és. Així, per exemple,



l’essència d’un ésser humà és allò que té en comú amb tots els altres humans i que fa que aquest individu 

sigui humà, i no planta o ximpanzé. 

→Nota sobre la paraula "Idea": 

� per a nosaltres és un contingut mental, un producte de la nostra activitat de pensar; li atorguem una 

realitat psicològica. 

� per a Plató és quelcom extramental que només pot ser "vist" per la ment, i que suposa l’autèntica realitat. 

6.1.1 Característiques de les Idees 

� Són realitats objectives: existeixen per sí mateixes i no perquè les pensem. 

� Eternes i immutables. 

� Són transcendents: estan "més enllà", separades del món físic. Inespacials, immaterials i intemporals. 

� Són l’essència de la realitat. 

� Són intel·ligibles: només les podem conèixer a través de la raó. No poden ser percebudes pels sentits. 

� Són la causa del món sensible: les coses existeixen en tant que "participen" de les Idees. Cada cosa és una 

còpia o imitació d'una Idea. 

� Estan jerarquitzades: les Idees més generals comprenen les més particulars: cavall , home i formiga 

participen de la Idea d'animal .A l'escaló més baix existeixen les Idees corresponents als éssers sensibles i 

a les seves qualitats; a continuació venen els conceptes matemàtics i els valors morals. Finalment la 

cúspide de la piràmide és ocupada per la Idea de Bé, de la que participen totes les coses. La Idea de Bé, 

simbolitzada pel sol en el mite de la caverna, constitueix la causa, l’ordre i el sentit de totes les coses. 

Tornem a insistir en la distinció que fa Plató entre els dos móns: 

Món sensible Món intel·ligible 

Les coses, còpia de les idees 

L’aparença 

Perceptibles pels sentits 

Mescla de ser i no ser 

Canvi i devenir 

No vertader coneixement 

Interior de la caverna 

Les idees 

L’essència 

Accessibles a la raó 

L’ésser 

Immutable 

Ciència o vertader coneixement 

Exterior de la caverna 

A través del MITE DE LA CAVERNA se’ns mostra l’existència d’aquests dos móns, la relació que hi ha 

entre ells i el coneixement que en podem tenir. 

6.2 Teoria del Coneixement 

Seguint Plató al seu diàleg "Teetet" podem començar per tractar sobre què no és vertader coneixement.. Ell 

pensa que de les coses del món físic o material, que percebem a través dels sentits, és impossible obtenir-ne 

un coneixement vertader. El coneixement, afirma el filòsof, no és la percepció sensible, no el podem obtenir a 

partir de la informació que ens donen els sentits. Aquests ens mostren un món fenomènic, el món sensible, un 

món que flueix o canvia constantment. 

Per què no és l'autèntic coneixement? 

� perquè és parcial, limitat a l'aquí i ara. 

� perquè, tal com ensenyaven els sofistes, la percepció és sempre subjectiva i relativa; cadascú té la seva 

veritat, el que ell "veu". 

� perquè el món sensible és canviant, mescla de ser i no ser, i difícilment podem tenir un coneixement cert 

d'allò que canvia constantment.



El nostre filòsof accepta d’Heràclit que els objectes del món físic estan en constant devenir, es a dir, sotmesos 

a canvis constants (“Tot flueix”). Per aquesta raó no hi pot haver un coneixement vertader d’aquests objectes. 

El coneixement que ens aporten els sentits, com digué Parmènides, és enganyós i sols ens mostra l’aparença 

de les coses, no la vertadera realitat. Si la veritat existeix, han d’existir certes realitats que no canvien, fora del 

món dels objectes físics. Seran realitats no materials, eternes i immutables, i constituiran l’autèntica realitat i 

l’objecte del vertader coneixement. Plató els donà el nom de IDEES O FORMES. 

EL VERTADER CONEIXEMENT ens ha de mostrar l'essència de la realitat, no les aparences, "el que és", 

l'ésser, les IDEES . I aquest coneixement NOMÉS ÉS POSSIBLE A TRAVÉS DE LA RAÓ. 

6.2.1 La Reminiscència. Conèixer és recordar. 

La resposta de Sòcrates a la qüestió de si es pot ensenyar la veritat la trobam en la teoria de la reminiscència, 

que pressuposa la preexistència de l'ànima i la seva immortalitat. En el diàleg "Fedó", a més dels arguments 

que es donen a favor i en contra de la immortalitat de l'ànima, s'hi troba tota una teoria del coneixement: 

Sòcrates afirma que el coneixement és una anamnesi, un recordar coses ja sabudes anteriorment, coses 

que l'ànima hauria après prèviament a la seva unió amb el cos. 

Seguint un mite pitagòric, Plató creu que l'ànima ha pogut viure una existència prèvia, deslligada del món 

material on tenia la possibilitat de contemplar l'etern món intel·ligible. Com a resultat d'un accident infortunat 

l'ànima ha caigut en el món sensible i ha perdut la memòria de la seva vida anterior. Ara, empresonada dins 

un cos es veu obligada a servir-se d'ell i dels sentits. És així com el coneixement de les coses sensibles li 

recorda les Idees immutables que havia contemplat en la seva existència lliure. Conèixer, per tant, és recordar 

el que està dintre de nosaltres, no veure el que està fora. 

6.2.2 Els graus de coneixement: ”El Símil de la línia” 

A través del símil de la línia dividida ("República" Llibre VI), Plató il·lustra els distints nivells de realitat i els 

graus de coneixement corresponents. Ho podem veure en la següent representació esquemàtica: 

Món intel·ligible 

Món visible 

NIVELLS DE REALITAT GRAUS DE CONEIXEMENT 

IDEES 

(Bé, Bellesa, Justícia...) 

OBJECTES MATEMÀTICS 

(nombres, figures geomètriques, 

relacions matemàtiques) 

OBJECTES SENSIBLES O 

MATERIALS 

(animals, plantes, coses fabricades) 

IMATGES 

(ombres i figures) 

CONEIXEMENT O INTEL·LIGÈNCIA PURA 

(noesi) 

PENSAMENT O RAONAMENT (dianoia) 

CREENÇA (pistis) 

CIÈNCIA O 

INTEL·LIGÈNCIA 

(episteme) 

IMAGINACIÓ (eikasia) OPINIÓ (dóxa) 

Plató distingeix dos nivells de realitat, dos móns, el món sensible i el món intel·ligible. Cadascun d'aquests 

dos móns es divideix en dues parts, i així obtenim quatre nivells de realitat o objectes de coneixement distints: 

imatges, objectes materials, entitats matemàtiques i Idees. 

A cada món li correspon un determinat grau de coneixement: opinió i ciència. Alhora cada grau es 

subdivideix en dos: imaginació i creença, per una banda, i raó i intel·ligència per altra. 

OPINIÓ (doxa)



És l’estat en que es troba l’home que tan sols contempla les coses del món sensible. Representa el nivell 

inferior de coneixement. En aquest grau de coneixement ens servim dels sentits per tal d'intentar conèixer els 

objectes del món sensible, el món del devenir, els objectes que "passen" (temporals). L'opinió és sempre un 

coneixement incert, relatiu, superficial i poc fiable. 

IMAGINACIÓ (eikasía) 

El grau més baix de coneixement i el més allunyat de la veritat es propi de l’home comú. Té per objecte les 

imatges o ombres, que no són altra cosa que projeccions o imitacions dels objectes materials. Plató s'està 

referint també aquí a les arts imitatives: poesia, pintura, música, escultura,... 

CREENÇA (pistis) 

Qui pren la realitat material com a autèntica es troba en grau de creença, que té com a objecte de coneixement 

els objectes materials: els ésser naturals i els artificials. És el saber propi del filòsof de la naturalesa, més 

profund que l’anterior, però encara simple opinió. 

CIÈNCIA (episteme) 

És el vertader coneixement que té com a objecte allò universal i immutable, les Idees del món intel·ligible. No 

les podem copsar pels sentits sinó per una facultat que és pròpia de l'ànima humana, la raó. 

RAONAMENT (diánoia) 

El tercer grau, que podem anomenar també raó discursiva, tracta del coneixement dels 

objectes matemàtics. No estam parlant de la matemàtica aplicada, sinó d'una matemàtica teòrica que ens 

acosta a les Idees i ens permet allunyar-nos del món sensible. El geòmetra o matemàtic se serveix de figures 

sensibles o imitacions (triangles,...) per a entendre o intel·ligir els objectes matemàtics perfectes i ideals. No 

és un saber complet i definitiu ja que se serveix d'hipòtesis i no arriba als primers principis. 

INTEL·LIGÈNCIA PURA (noésis) 

És el grau més elevat de coneixement, la vertadera saviesa, el coneixement de les Idees. Hi arribam amb l'ajut 

d'una ciència suprema que Plató anomena Dialèctica. 

En resum, per mitjà del símil de la línia, Plató estableix una clara correspondència entre nivells de 

realitat i graus de coneixement (ontologia i epistemologia) i afirma que en l’ascens gradual cap a les Idees 

l’ànima ha de recórrer tots els graus. 

6.2.3 La dialèctica: el mètode filosòfic 

El terme “dialèctica” té un sentit ambigu i de vegades fosc. Plató l’utilitza en sentits diferents encara que 

relacionats: 

En una primera significació la dialèctica consisteix en l'art del diàleg: intercanviar raons, preguntar i 

respondre a la recerca de la veritat. Plató s’inspira en el mètode de Sòcrates qui amb la ironia posava en 

qüestió allò que la gent creia saber i que per educació o costum prenia com a veritable. D’aquesta manera 

sembrava el dubte i obligava a replantejar-se les opinions errònies, per després ajudar a que cadascú arribés a 

la veritat per ell mateix (maieútica). 

En altres casos se refereix a la dialèctica com a mètode d’accés a les Idees, propi de la filosofia, que 

consisteix en un procés ascendent i gradual: anar pujant d’Idea en Idea, fent us del poder de la raó, fins a 

elevar-se a la contemplació de la Idea de Bé. El mètode dialèctic parteix d’hipòtesis o supòsits que 

compleixen la funció de trampolins o graons gràcies als quals l’ànima pot elevar-se fins al coneixement de les 

Idees. Imaginem que volem definir què és la justícia. Es proposa una primera hipòtesi, per exemple, “la 

justícia és el que convé als més forts”. Després se sotmet a una crítica rigorosa fins que mostri les seves 

contradiccions i sigui refutada. Es proposa una altra hipòtesi que novament serà sotmesa a crítica i així 

successivament ascendint fins arribar a una definició que resisteixi tot refutació. 

6.2.4 Idea de Bé 

Plató la defineix com a "causa de totes les coses i font de veritat" i en el mite de la Caverna la identifica amb 

la imatge del sol. Així com el sol dóna vida i fa que les coses puguin ésser visibles, així també la Idea de Bé 

és causa de l'existència de totes les coses i fa que puguin ésser conegudes. És el fonament de l’ordre còsmic 

que dóna sentit i finalitat a tot l’existent. En alguns moments sembla que la compari a la divinitat mateixa.



La Idea de Bé és la meta última de l’ascens dialèctic i té per a Plató tres funcions: 

� Representa el màxim grau de realitat. És la causa de la resta d’Idees i també la causa de l’existència de les 

coses del món material donat que totes les Idees i coses sensibles participen de la Idea de Bé. 

� Igual que el sol i la seva llum fan visible a l’ull les coses del món sensible, de la mateixa manera la Idea de 

Bé fa que les idees siguin intel·ligibles o cognoscibles per a l’ànima humana. 

� És el fonament de l’ètica i la política: per conduir-se sàviament en la vida privada i per al bon govern de la 

ciutat és necessari el coneixement del Bé. 

6.2.5 L'amor 

Eros, l'amor, fill de la pobresa i de l'enginy, el déu que ens impulsa a cercar la bellesa, és l'altre camí per 

accedir al món de les Idees, una via per a aquells que potser no poden conèixer-les d'una manera intel·lectual. 

"Començant per les coses belles d'aquest món(...)finalment conèixer allò que és bell per sí mateix". L'amor, 

en la seva expressió més alta, consisteix per a Plató en una idealització de l'objecte estimat: es comença 

estimant un cos bell, d'aquí es passa a l'amor per la bellesa de l'ànima de la persona estimada. A partir d'aquí 

s'estima totes les ànimes belles, fins a arribar a la Idea de bellesa, i d'aquesta a la Idea suprema. L'amor seria 

una forma d'anar ascendint per diversos graons, des del concret fins al més abstracte. 

6.3 Teoria antropològica (ànima) 

6.3.1 El dualisme ànima-cos 

Plató té una concepció DUALISTA del ser humà: la persona és un compost de cos i ànima. La seva unió és 

considerada purament accidental i sovint presentada com un càstig. 

� L’ÀNIMA, que és immortal i immaterial, és el que constitueix el nostre “jo”, el nostre vertader ser. La 

funció pròpia i específica de l’ànima humana és el saber: ens permet cercar la veritat i arribar al 

coneixement de les Idees. 

� EL COS, en canvi, és material i mortal. Seguint els pitagòrics, Plató manté una concepció negativa del cos: 

és la presó de l’ànima, font constant de desitjos i conflictes i una càrrega que l’ànima ha de vèncer i 

dominar si vol arribar a la veritat i la virtut. 

La mort es entesa per Plató com l’alliberament de l’ànima de la seva presó corporal i la filosofia podrà 

considerar-se en certa manera com una preparació per a la mort. 

6.3.2 La immortalitat de l’ànima 

Plató tracta el tema de l’ànima i la mort al diàleg “Fedó” on ens presenta diversos arguments o indicis en un 

intent de justificar la tesi de la immortalitat. Va’t-aquí les seves raons: 

� El terme psiqué designa a allò que anima a tot ésser vivent, és el principi de vida. Ànima i mort són termes 

contradictoris; no té sentit parlar d’una ànima mortal com no en té parlar del foc fred. 

� Si és cert que el coneixement és record o reminiscència, això implicaria que l’ànima té una existència 

anterior a aquesta vida terrenal. 

� Segons el filòsof només pot morir el que és compost, el que té parts. Però l’ànima, que s’assembla a les 

Idees, es simple a més de immaterial i eterna. 

� Argument ètic: no seria just que tot s’acabés amb la mort, ja que el dolent restaria lliure de la seva cupa i 

sense càstig i el bé no tendria la seva recompensa. 

6.3.3 La tripartició de l’ànima 

Plató afirmà en la seva maduresa que hi ha tres psiques diferenciades, cadascuna amb les seves funcions i 

virtuts pròpies. No queda clar si Plató parla de tres parts d’una mateixa ànima o de tres ànimes distintes. 

Possiblement, més que afirmar que hi ha tres ànimes es refereix a tres funcions o activitats de l’ànima. 

� L’ànima apetitiva o concupiscent representa la part més terrenal i irracional de l’ànima i és la font del 

desig de plaers i bens materials. La seva virtut és la temprança o moderació que consisteix en dominar els 

desitjos i plaers. 

� L’ànima irascible és el lloc de les emocions i els sentiments nobles i té com a virtut relacionada la 

valentia (andreía). 

� L’ànima racional és la seu de la intel·ligència i té com a funcions el coneixement i el govern del cos. És 

la part divina i immortal de l’ésser humà i la virtut que li correspon és la de la saviesa.



La persona virtuosa, justa i equilibrada neix de l’harmonia entre les tres parts de l’ànima, quan cada una 

exerceix la virtut que li és pròpia. Això significa que l’ànima justa és aquella en què la part racional guia i 

domina les passions i els desitjos irracionals. Per aconseguir-ho el camí que proposa Plató és el del 

coneixement: el savi podrà governar la seva ànima i conduir-se rectament en la vida pública. 

En el diàleg “Fedre” Plató compara l’ànima amb un carro dirigit per un auriga, que representa la part racional, 

arrossegat per un cavall blanc i dòcil (part irascible) i per un altre negre i indomable (part apetitiva), que han 

de ser convenientment guiats per l’auriga. 

Mitjançant aquesta tripartició es podrien explicar dos aspectes de la psicologia humana: d’una banda 

l’existència de conflictes interns el ser humà, és a dir, la lluita interior entre la raó, les passions i els desitjos. 

D’altra banda, aquesta divisió tripartida de l’ànima serveix a Plató per explicar l’existència de diferents 

naturaleses o tipus de persona, amb trets psicològics diferents: en uns domina la part racional, en altres 

l’apetitiva i en altres la irascible. Com veurem després, a l’estat ideal, cada classe de persona exercirà en la 

societat aquella funció que sigui més conforme a la seva naturalesa. 

6.4 Cosmologia 

Quin és l’origen de l’univers i del seu ordre? Plató es veu en la necessitat de respondre a aquestes qüestions, 

les mateixes que havien interessat als “physikos”. L'explicació que donarà Plató de la naturalesa serà 

merament aproximativa, opinió i no ciència, ja que es tracta del món sensible: en el "Timeu", un diàleg tardà, 

ens presenta la seva teoria com una narració versemblant, plena d'elements mítics i suposicions. 

Plató pensa que tres són les causes del món sensible: les Idees, la matèria i el Demiürg, la intel·ligència 

ordenadora. Vet aquí els tres principis que ho conformen tot. Segons Plató el Demiürg, l’artesà diví, imitant 

el model de les Idees donarà forma a la matèria caòtica. L’univers posseeix una ànima que el mou i li dóna 

vida. Aquesta ànima del món és la primera creació del Demiürg. 

6.5 Ètica, política i educació 

6.5.1 Ètica = Política 

MÓN DE LES IDEES (Model etern) 

MATÈRIA DEMIÜRG (Intel·ligència ordenadora) 

D’acord amb la mentalitat grega de l’època, la persona és i es sent primer de tot un ciutadà, part de la 

polis, i no un individu. A Grècia no és possible separar el bé individual del bé col·lectiu: l’ètica és 

inseparable de la política. Només dins d’un estat just podrà l’individu assolir la felicitat i la virtut 

personal i a l’inrevés, és a dir, només homes virtuosos seran capaços de construir un estat just. Aquesta 

tesi, defensada per Plató amb molta fermesa, és un clar exemple de la notable influència de l’intel·lectualisme 

moral de Sòcrates. 

Recordem que tota la filosofia de Plató ve marcada per una clara intenció política, fruit de les seves 

experiències de joventut (Carta VII). Es pot dir que Plató era un idealista que, desenganyat de les realitats 

polítiques que visqué (tirania dels Trenta Tirans, la corrupció, la guerra amb Esparta, i, sobretot, la condemna 

de Sòcrates), somnià una societat ideal, una utopia basada en el coneixement de la veritat i dels vertaders 

valors morals. És la teoria del Filòsof-governant, una aristocràcia de la virtut i del saber, el govern dels 

millors, d'aquells que han sortit de la caverna i han contemplat el món immutable de les Idees. 

�Utopia ve d’ u-topos: “allò que no existeix enlloc”, descripció d’una societat ideal i perfecta, irrealitzable 

a nivell pràctic, i que sol tenir un caràcter crític i revolucionari. 

6.5.2 El diàleg “La República”: la doctrina del filòsof-governant i l'Estat ideal 

És l’obra que exposa de manera més completa i sistemàtica el pensament de Plató. El títol original grec és 

“Politeia” que significa règim polític o govern de la polis. 

El tema general d’aquest diàleg és l’Estat ideal, allò que l’estat hauria de ser perquè els seus membres 

poguessin portar una vida feliç, el que reflectís les Idees eternes de Bé i de Justícia.



Podem dir que el diàleg “La República” és també un “tractat de medicina política”, on es planteja com a 

remei principal a tots els règims polítics malalts la doctrina del filòsof-governant: 

En síntesi, aquesta teoria afirma que els mals de la humanitat només s’acabaran quan el govern estigui en mans de 

filòsofs. Aquesta proposta política és l’aplicació de l’intel·lectualisme moral de Sòcrates en el terreny polític: 

únicament aquells que coneixen l’essència del Bé i de la Justícia estan capacitats per a governar rectament 

la ciutat. Per portar a la pràctica aquesta proposta són necessàries dues coses: 

a. Seleccionar les millors naturaleses, aquells que posseeixin qualitats innates per a la filosofia i el govern, 

com ara la capacitat d’aprendre, l’honestedat, una ànima noble… 

b. En segon lloc, cal una educació adequada per conduir aquests individus a la contemplació de les Idees 

eternes. Precisament d’aquests temes tracta el “Llibre VII” de la “República”: comença per enunciar el 

tema que tractarà, l’educació o la manca d’ella a través del Mite de la Caverna, que representa, entre 

d’altres coses, el camí que ha de recórrer el filòsof i el pas de l’opinió fins al saber. Seguidament Plató 

explica amb tot detall en què ha de consistir l’educació del filòsof. 

L’ESTAT IDEAL 

Plató, en contra dels sofistes, pensa que l'Estat és una institució natural, que neix del fet que els humans es 

necessiten uns als altres per sobreviure. L’ésser humà no és autosuficient i necessita de la cooperació per a 

cobrir les seves necessitats bàsiques. Per aquest motiu és necessari que tota societat estigui composta per 

TRES CLASSES SOCIALS: 

� La classe dels productors de béns: pagesos, artesans, comerciants obrers, artistes... A aquesta classe 

social hi pertanyen aquelles persones en que predomina la part més baixa de l’ànima, la part apetitiva. La 

virtut pròpia dels productors de bens és la temprança o moderació. 

� La classe dels guardians: la seva funció és la defensa de la ciutat. En ells predomina la part irascible de 

l’ànima. La virtut dels guardians és la valentia. 

� La classe dels governants: té com a funció el govern de la ciutat. En aquests individus predomina la part 

racional de l’ànima i la seva virtut ha de ser la saviesa o prudència. 

Com podem veure les tres classes socials es corresponen amb les tres parts de l'ànima. A cada classe se li 

assigna una funció i una virtut, que serà cultivada a través de l'educació. 

PARTS DE 

L’ÀNIMA 

FUNCIÓ CLASSE SOCIAL VIRTUTS 

Racional Pensament Governants Saviesa (prudència) 

Irascible Emocions (passions nobles) Guardians Valor 

Apetitiva Desitjos Productors de bens Temprança 

La justícia consistirà en la perfecta harmonia entre les classes que formen la polis, de la mateixa 

manera que la justícia en l’individu consistia en l’harmonia entre les tres parts de l’anima. Per 

aconseguir-ho serà fonamental l'educació, tasca primordial de l'estat. La justícia de la ciutat se fonamentarà 

en la perfecció dels individus, i a l'inrevés. 

A l'estat ideal s’haurà de tenir en compte la naturalesa de cada persona: no tots els individus estan igualment 

dotats ni han de realitzar les mateixes funcions. Mitjançant l’Al·legoria dels Metalls Plató explica que la terra 

és la mare de tots els homes, però en la composició d'alguns entrà l'or (governants), en altres l'argent 

(guardians) i en altres el bronze i el ferro. 

La vida dels ciutadans està en funció del bé de la col·lectivitat. Per aquest motiu Plató va preveure un 

"comunisme" per les classes superiors: eliminació de la propietat privada i de la família, per evitar els perills 

de l'ambició personal. 

6.5.3 Els règims polítics 

Al llibre VIII de la “República” Plató duu a terme un estudi dels règims polítics coneguts. Elabora una teoria 

de l'evolució de les formes polítiques, que degeneren en el següent ordre:



� Aristocràcia o govern dels millors, la forma més perfecta. 

� Timocràcia, on domina l'ànsia d'honors i ambició dels guerrers. 

� Oligarquia, el govern dels més rics. 

� Democràcia: l'excés de llibertat conduirà a l'anarquia. 

� Tirania, la forma més imperfecta, el més odiós dels règims polítics, que neix per corregir els desordres de 

la democràcia. 

6.5.4 La reforma: “Les lleis” 

La mort va sorprendre el vell Plató quan es trobava redactant l’obra “Les lleis”. En ella repèn els temes 

polítics, però la propia experiència i un notable pessimisme vers la condició humana l’allunyen de la utopia i 

el fan ser més realista. Ja no apareixen ni la figura del filòsof governant , ni les tres classes socials. Plató 

considera ara que el govern ha de ser regit per lleis acordades en societat i fruit de la raó humana. 

L’educació i el compromís ètic de millorar els ciutadans i procurar que governin els que coneixen el bé 

seguiran essent pilars fonamentals de la seva teoria política. 

6.5.5 L'educació 

Plató critica la manera que tenen els sofistes d’entendre l’educació. Per ells educar consisteix en posar saber 

en una ànima quan no n’hi ha, una transmissió de coneixements, en la que la persona que és educada té un 

paper receptiu i passiu. 

Per Plató, en canvi, la finalitat de l’educació és despertar les capacitats intel·lectuals innates i guiar 

l’ànima cap a allò vertader, les Idees eternes, i apartar-la d’allò sensible i material. Aquesta concepció ve 

representada en el Mite de la Caverna pel camí que recorre el presoner: l’ascensió, guiat, ajudat i empès per 

un personatge que no és directament anomenat, l’educador. 

En el llibre VII fa servir la metàfora de l’ull i de la vista per explicar en què consisteix l’autèntica educació: 

“no és infondre visió en uns ulls que no la tenen, sinó redreçar l’òrgan en la direcció correcta”. 

A la República s'organitza l'educació en dos nivells: 

a) El nivell primari, comú a tots els ciutadans, comprèn la gimnàstica i la música (que inclou l'art i la poesia). 

Amb la pràctica d'aquestes disciplines es pretén obtenir un harmònic desenvolupament del cos i de l'ànima. 

b) El segon nivell es reserva per aquells que demostrin millors qualitats, tenguin facilitat per aprendre i 

estimin la veritat i la justícia, els futurs governants. Estudiaran detalladament matemàtiques, geometria, 

estereometria, astronomia i harmonia, disciplines que serviran com a preparació per la ciència suprema, la 

dialèctica, que els proporcionarà el coneixement de la veritat i del Bé. L'explicació detallada de l'educació del 

filòsof la podem trobar al llibre VII de la "República". 

Altres directrius educatives proposades per Plató són les següents: 

� absoluta igualtat entre homes i dones: han de ser educats igual i tendran les mateixes oportunitats. 

� criança dels fills a càrrec de l'estat. 

� matrimonis preestablerts entre les millors naturaleses. 

7 Ús dels mites 

Com hem pogut veure, la filosofia de l’època, i més concretament la platònica, no es deslliura totalment de 

l’explicació mitològica. Però també és evident que l’ús que en fa Plató persegueix un objectiu molt clar: donar 

a entendre el seu pensament, fruit de l’especulació racional. Els mites, al·legories i metàfores que utilitza són, 

més que res, recursos didàctics que simplifiquen la seva explicació. 

Alguns dels més destacats són els següents: 

7.1 La constitució de l’Univers: Timeu (veure Cosmologia) 

7.2 Al·legoria dels metalls: La República 

“La divinitat prescriu de manera primordial i principalíssima, als governants, que exerceixin la seva 

vigilància com a bons guardians respecte del metall que entra en composició a les ànimes dels infants, amb 

l’objectiu que si algun d’ells, fins i tot en el seu propi fill, té en la seva una part de bronze o bé de ferro, que 

no se’n compadeixi gens ni mica, sinó que el relegui a l’estat que li convé, tant si aquest és el dels artesans



com si és el dels llauradors. I els ordena igualment que si en neix un fill la naturalesa del qual contingui or o 

argent, li proporcionin l’educació que correspon a un guardià en el primer cas o la que es dóna als auxiliars 

si s’esdevé el segon cas.” 

7.3 Símil de la línia: La República 

-Doncs bé –vaig dir-, observa que, com dèiem, són dos, 

i que regnen, l’un en el gènere i regió intel·ligibles (el 

Bé), i l’altre, en canvi, en la visible (el sol); i no dic que 

al cel perquè no creguis que jugo amb el vocable. Sigui 

com sigui, tens davant teu aquestes dues espècies, la 

visible i la intel·ligible? 

-Les hi tenc. 

-Pren, doncs, una línia que estigui dividida en dos 

segments desiguals i torna a dividir cada un dels 

segments, el del gènere visible i el de l’intel·ligible, 

seguint la mateixa proporció. Aleshores tendràs, 

classificats segons la major claredat o obscuritat de 

cada un: en el món visible, un primer segment, el de les 

imatges. Anomèn imatges sobretot a les ombres, i en 

segon lloc, a les figures que es formen a l’aigua i en tot 

allò que és compacte, pulit i brillant, i a altres coses 

semblants, si és que m’entens. 

-Sí que t’entenc. 

-En el segon posa allò del què això n’és imatge: els 

animals que ens envolten, totes les plantes i el gènere de 

les coses fabricades. 

-Les hi poso -digué. 

-Admetries tal vegada –vaig dir jo- que allò visible es 

divideix, en proporció a la veritat o a la carència d’ella, 

de manera que la imatge es trobi, respecte a allò que 

imita, en la mateixa relació en que allò opinat es troba 

respecte a allò conegut? 

-Sí que ho he d’admetre – digué. 

-Considera, doncs, ara, de quina manera s’ha de dividir 

el segment d’allò Intel·ligible. 

-Com? 

- De manera que l’ànima es vegi obligada a cercar una 

de les parts servint-se, com d’imatges, d’aquelles coses 

que abans eren imitades, partint d’hipòtesis i 

encaminant-se així, no cap al principi, sinó cap a la 

conclusió; i la segona, partint també d’una hipòtesi, 

però per arribar a un principi no hipotètic i investigar-lo 

amb la sola ajuda de les idees agafades en sí mateixes i 

sense valer-se de les imatges que en la recerca d’allò 

utilitzava. 

-No he entès suficientment –va dir- això de què parles. 

-Doncs t’ho diré una altra vegada –vaig contestar-, i ho 

entendràs millor després del següent preàmbul. Crec 

que saps que aquells que s’ocupen de geometria, 

aritmètica i altres estudis semblants, donen per suposats 

els nombres senars i parells, les figures, tres classes 

d’angles i altres coses emparentades amb aquestes i 

distintes en cada cas; les adopten com hipòtesis, 

procedint igual que si les coneguessin, i no es creuen ja 

en el deure de donar cap explicació ni a sí mateixos ni 

als altres respecte a allò que consideren com a evident 

per a tots, i d’aquí és d’on parteixen les successives i 

conseqüents deduccions que els porten finalment a allò 

que volien investigar. 

-Sé perfectament tot això - digué. 

-I no saps també que es serveixen de figures visibles, 

però no pensant en elles mateixes, sinó en allò a que 

elles s’assemblen, discutint, per exemple, sobre el 

quadrat en sí i de la seva diagonal, però no sobre el que 

ells dibuixen, i igualment en els altres casos; i que així, 

les coses modelades i traçades per ells, de les què són 

imatges les ombres i reflexos produïts a l’aigua, les 

empren, de manera que siguin així mateix les seves 

imatges, en el seu desig de veure aquelles coses en sí 

que no poden ser vistes d’altra manera sinó per mitjà 

del pensament? 

-Tens raó -digué. 

XXI. –I així, d’aquesta classe d’objectes deia jo que era 

intel·ligible, però que en la seva investigació es veu 

l’ànima obligada a servir-se d’hipòtesis i, ja que no pot 

remuntar-se per damunt d’aquestes, no s’encamina al 

principi, sinó que usa com imatges aquells mateixos 

objectes, imitats així mateix pels de davall, que, per 

comparació amb aquests, són també ells estimats i 

honorats com coses palpables. 

-Ja ho comprenc –va dir-; et refereixes a allò que es fa 

en geometria i en ciències afins a ella. 

-Doncs bé, aprèn ara que situo en el segon segment de 

la regió intel·ligible allò que assoleix per sí mateixa la 

raó valent-se del poder dialèctic i considerant les 

hipòtesis no com principis, sinó com vertaderes 

hipòtesis, és a dir, escalons i trampolins que l’elevin 

fins a allò no hipotètic, fins al principi de tot; i una 

vegada hagi arribat a aquest, anirà passant d’una a una 

altra de les deduccions que d’ell depenen fins que, 

d’aquesta manera, descendeixi a la conclusió sense 

recórrer en absolut a res sensible, o sigui, usant només 

de les idees considerades en sí mateixes, passant d’una 

a una altra i acabant a les idees. 

-Ja me n’adon –va dir-, encara que no perfectament, ja 

que em sembla molt gran l’empresa a què et refereixes, 

de que allò que intentes és deixar clar que és més clara 

la visió del ser i d’allò intel·ligible que proporciona la 

ciència dialèctica que la que proporcionen les 

anomenades arts, a les quals serveixen de principis les 

hipòtesis; ja que encara que qui les estudien es veuen 

obligats a contemplar els objectes per mitjà del 

pensament i no dels sentits, no obstant, com no 

investiguen remuntant-se al principi, sinó partint 

d’hipòtesis, per això et sembla que no adquireixen 

coneixement d’aquests objectes que són, però,



intel·ligibles quan estan en relació amb un principi. I 

crec també que a l’operació dels geòmetres i demés 

l’anomenis pensament, però no coneixement, perquè el 

pensament és quelcom que està entre la simple creença i 

el coneixement. 

- Ho has entès –vaig dir- amb tota perfecció. Ara 

aplica’m als quatre segments aquestes quatre 

operacions que realitza l’ànima: la intel·ligència 

(nóesis), al més elevat; el pensament (diánoia), al 

segon; al tercer dóna-li la creença (pístis) i al darrrer la 

imaginació (eikasía); i posa’ls en ordre, considerant que 

cada un d’ells participa tant més de la claredat com més 

participen de la veritat els objectes als què s’aplica. 

-Ja ho comprenc –va dir-; estic d’acord i els ordeno tal 

com dius. 

�Hi ha una esquematització del símil a l’apartat que fa referència a la Teoria del Coneixement. 

7.4 Mite del carro alat o de l’auriga: al Fedre 

7.5 Mite de la Caverna: La República 

I. Descripció de la situació 

«Mira, després d'això» —vaig dir-li— 

«compara la nostra naturalesa, pel que fa a l'educació o 

a la manca d'ella, amb el cas següent. Contempla uns 

homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, 

que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la 

cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des 

d'infants, encadenats de cames i de braços, de manera 

que romanen en el mateix lloc i només veuen el que 

tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el 

cap. Tenen la llum d'un foc que crema darrera d'ells, a 

certa distància i des de dalt. Entre el foc i els 

empresonats s'enfila un camí, i paral·lel a ell, imaginat'hi 

bastida arran una paret com els barandats que els 

prestidigitadors posen davant del públic quan 

exhibeixen els seus jocs de mans.» 

«Tot m'ho imagino així» —va dir. 

«Doncs ara afigura't uns homes que per darrera 

la paret porten atuells de tota mena, i que depassen el 

mur, i imatges i representacions d'animals, unes de ferro 

i altres de fusta, i tota llei d'objectes: com és natural, 

dels qui porten tot això, uns callaran i els altres 

parlaran.» 

«Esmentes una imatge ben estranya» —va 

dir— «i uns empresonats no gens corrents.» 

«Si són com nosaltres!» —jo vaig fer-li— 

«Creus que, de si mateixos i d'ells entre ells aquests 

homes han vist res que no siguin les ombres que el foc 

projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?» 

«Com haurien vist res més, forçats com estan a 

tenir el cap immòbil de per vida?» 

«I què dels objectes transportats? No hi hauran 

vist el mateix?» 

«Sí. Què sinó?»



«Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar 

entre ells no penses que es creurien anomenar els 

objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres 

que veuen?» 

«Indubtablement.» 

«I què, si la presó tingués un ressò que vingués 

de dalt, et creus que si algun dels qui passen parlava, 

ells no es pensarien que el qui parla és l'ombra que els 

transcorre pel davant?» 

«Sí, s'ho pensarien, per Zeus!» —va dir. 

«Vet aquí, doncs» —vaig fer jo— «que uns 

homes així es creurien que la veritat no és altra cosa que 

les ombres d'aquelles obres l'artifici.» 

«No se'n pot dubtar gens» —va dir. 

«Considera, en conseqüència —vaig proposarli— 

«que els guareixen de la seva demència i que me'ls 

deslliguen de les cadenes. Si tals coses passaven 

naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos 

deslligat i de cop i volta me'l fessin redreçar i girar-se 

d'esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això, 

es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i 

no podria contemplar les coses de les quals abans veia 

les ombres... Què et creus que diria quan algú li 

expliqués que fins aleshores havia mirat coses 

inexistents, però que ara veia quelcom més proper al 

ser, i que hi veia més correctament perquè s'havia girat 

cap a ell, principalment si li anava mostrant el que 

passava i él forcés fent-li preguntes a respondre què és? 

No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria 

que el que veia abans és més veritable que el que li 

ensenyen ara?» 

«Sí, i molt» —va dir. 

II. Procés de pujada a la llum i retorn a la caverna 

«I si se l'obligués a mirar la llum mateixa, 

segurament els ulls li farien mal i ell ho defugiria, i es 

tombaria cap a allò que pot mirar, convençut que en 

realitat és més clar que les coses que li mostren.» 

«Això mateix» —va dir. 

«I si algú» —vaig preguntar— «l'arrossegués 

per aquell accés escarpat i costerut, i no el deixés anar 

abans d'haverlo estirat fins on bat la llum del sol, no li 

doldria que l'estrebessin i se n'empiparia, i quan arribés 

a plena llum el seu esclat li ompliria els ulls i no 

reeixiria a veure ni una de les veritats que ara 

esmentem?» 

«No, no podria» —va dir—, «si més no de 

moment.» 

«Perquè li mancaria el costum, si hagués de 

veure les coses de dalt. I primer el que veuria més 

fàcilment serien les ombres, i a continuació, reflectides 

en les aigües, les imatges dels homes i de les altres 

coses, i, finalment, les coses en si, d'aquestes el que 

afiguraria més fàcilment foren, de nit, les que hi ha al 

cel, i el cel mateix, esguardant la llum dels astres i la de 

la lluna, i, posteriorment, de dia, el sol i la seva llum.» 

«Sí, com no?» 

«I penso que al final, naturalment, podria mirar 

el sol, però no la seva aparició en les aïgues o en alguna 

altra seu, sinó el sol en si i per si en la seva pròpia 

regió: podria contemplar-lo tal com és.» 

«Això és forçós» —exclamà. 

«I aleshores ja estaria en condicions d'esbrinar 

d'ell que és el que produeix les estacions i els anys, i 

que és l'ordenador de tot en l'espai visible, i que, 

d'alguna manera, també és la causa de tot el que veien 

abans.» 

«És evident» —va concedir ell— «que després 

de tot allò arribaria a aquesta conclusió.» 

«Doncs què? Quan es recordi de la seva 

primera estança, i del que allà sabia, i també dels seus 

companys de presó, no et creus que ell es felicitarà del 

canvi i que els companys de presó li faran llàstima?» 

«Sí, i molta.» 

«Posem que entre ells hi hagués alguns elogis 

mutus, i premis per al qui veiés més agudament el que 

passava, i recordés millor el que succeia (abans, després 

o simultàniament), i d'aquí n'extragués la màxima 

capacitat per a vaticinar el futur; et sembla que, tot això, 

ho retindria amb afany i envejaria els qui entre ells 

regnen i gaudeixen d'honors, o bé que experimentaria 

allò d'Homer, i que preferiria molt "treballar la terra i 

servir a un home sense propietats" i patir el que fos 

abans de viure d'opinions i d'aquella altra manera?» 

«Crec això últim» —va dir—, «que passaria 

per sofrir-ho tot abans de tornar a viure de l'altra 

manera.» 

«Doncs ara fixa't bé en el que segueix» —vaig 

dir jo—. «Si aquest home davallés i tornés a seure en el. 

mateix seient, és que ara no tindria els ulls plens de 

tenebra, venint tot de sobte del sol?» 

«Sí, ben plens» —va dir. 

«I si hagués de tornar a discernir aquelles 

ombres i a discutir amb aquells encadenats de per vida, 

quan encara tingués els ulls ofuscats i no pogués fixar la 

mirada, per a la qual cosa necessitaria un cert temps, no 

faria riure i es diria d'ell que ara torna amb els ulls 

malalts per haver pujat a dalt, i que no s'ho val ni tan 

sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de 

deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin 

enxarpar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien?» 

«Sí, és clar» —va dir. 

III. Explicació i aplicació de la imatge 

«Tota aquesta imatge, estimat Glaucó» —vaig 

dir-li—, «cal que l'enllacis amb el que hem dit abans, la 

regió que ens és revelada per la vista, l'has de comparar 

amb l'estança de la presó, la llum del foc que hi ha en 

ella amb la força del sol, i si ara poses la pujada i la 

contemplació de les coses de dalt com l'impuls de 

l'ànima cap a la regió de l'intel·ligible, no erraràs 

certament la meva expectació, ja que és aquesta la que 

vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment 

respondrà a la veritat. El que jo veig és que al cim de tot 

el cognoscible, i encara amb un gran esforç, s'hi veu la 

idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a 

l'acte com a causa de tot el que és bell i recte, per tal 

com generals en el visible la llum i el sol, del qual ella 

depèn, i en l'intel·ligible per tal com crea ella sola com 

a senyora, la veritat i l'enteniment. I comprenc que el 

qui ha d'actuar assenyadament en privat o en públic, cal 

absolutament que contempli aquesta idea.» 

«També jo sóc d'aquesta opinió» —explicà—, 

«i tant com puc, no ho dubtis.»



«En tal cas, au» —vaig dir-li—, «i creu també 

el que segueix amb mi, i no t'estranyis que els qui 

arriben a aquest cim es neguin a fer el que fan els 

homes, sinó que les seves ànimes sempre es veuen 

constretes a romandre en les altures. La qual cosa 

d'alguna manera és natural, això sempre que, segons la 

imatge esmentada, la situació sigui aquesta.» 

«Es natural, tanmateix» —va dir. 

«Et sembla estrany» —vaig continuar— «si un 

que davalla de la contemplació de les coses divines cap 

a les maleses humanes és objecte de mofa i fa molt el 

ridícul, i va a les palpentes, i abans d'haver-se 

acostumat prou a les tenebres regnants ja es veu obligat 

a pugnar davant d'un tribunal o en qualsevol altre lloc 

sobre ombres de justícia o sobre imatges que hi 

pertanyen, i combatre-les tal com eventualment se les 

imaginin els qui no han contemplat mai la justícia en 

si?» 

«No, no em sembla gens estrany» —va 

declarar. 

«Qui té seny» —vaig apuntar— «tindrà 

present que són dues les pertorbacions dels ulls i que 

provenen de dues causes: del pas de la llum a les 

tenebres i del de les tenebres a la llum. Si ha pensat que 

el mateix ocorre a l'ànima, quan en vegi una d'atabalada 

i impossibilitada de contemplar el que sigui, no se'n 

riurà nèciament, sinó que esbrinarà a veure si arriba 

d'una vida més clara, i pateix foscor per manca de 

costum, o bé si, ascendint d'una ignorància major a un 

lloc més clar ha romàs plena d'un fulgor més viu, i així 

felicitarà la segona per aquesta experiència de vida, i es 

compadirà de la primera, i si se'n volgués riure, la seva 

riota no seria tan mofeta com la procedent de dalt, de la 

regió de la llum.» 

«Parles de manera molt raonable» —va dir. 

IV. Conseqüència: l'educació només és possible per 

un viratge total de l'ànima. 

«Vet aquí que nosaltres» —vaig concretar— «en 

aquest tema pensem així, en el cas que el que hem 

exposat sigui vertader: l'educació no és el que 

proclamen alguns que és, tot sostenint que quan en 

l'ànima no hi ha saber ells li posen com si posessin vista 

en uns ulls cecs.» 

«Es això el que diuen» —concedí. 

«Però el raonament d'ara» —vaig apuntar— 

«indica que aquesta potència inherent a l'ànima de 

cadascú, i l'òrgan amb què tothom aprèn, tal com un ull, 

no és possible girar-lo de les tenebres a la llum sinó és 

amb tot el cos, igualment ha de ser retreta del que 

esdevé junt amb tota l'ànima, fins que sigui capaç de 

convertir-se permanentment a la contemplació del ser, i 

el que és més clar del ser, que diem que és el bé: no 

fa?» 

«Sí.» 

«Per tant» —vaig dir— «hi pot haver una art 

de descobrir la manera com serà més fàcil i eficaç 

perquè aquest òrgan es giri, una art, dic, no pas 

d'infondre-li visió, sinó de procurar que s'esmeni la que 

ja té, però que no s'adreça cap on cal ni mira on hauria 

de mirar.» 

«Sembla així» —va dir. 

«Les altres virtuts de l'ànima, que és com 

acostumem a anomenar-les, probablement es troben en 

alguna proximitat del cos (perquè en realitat no se li 

incorporen si abans no li han estat introduïdes per 

costum i excercicis), però la virtut del coneixement 

sembla naturalment que sigui afí a quelcom més que res 

diví, perquè mai no perd la seva potència, i, sotmesa a 

un viratge, esdevé profitosa i útil o bé inútil i 

perjudicial. És que no t'has adonat d'aquells que diem 

que són malvats, però savis, com la seva animeta s'hi 

guipa coentment, i com contempla agudament allò vers 

el qual és adreçada, perquè no està pas malament de la 

vista, la qual tanmateix ha de servir a la dolenteria, i 

com més agudament hi veu tant més vilanament fa 

mal?» 

«Molt que me n'he adonat» —va dir-me. 

«I, per tant» —vaig reprendre—, «si ja a la 

infantesa es fes l'operació i es tallessin aquestes 

diguem-ne boles de plom congènites a la naturalesa que 

li surten pels banquets i pels plaers així i per les 

golafreries i tiren cap avall la visió de l'ànima, si 

allunyada d'aquestes coses es girés cap a la veritat, 

aquesta mateixa ànima en els mateixos homes la veuria 

amb la màxima agudesa tal com ara veu allò a què 

s'adreça.» 

«I és natural» —va dir. 

«De tot el que hem dit no se'n desprèn 

naturalment i necessària que ni els no educats i 

inexperts en la veritat no es posaran davant de la ciutat 

com cal, ni tampoc aquells als qui permetem que 

s'ocupin indefinidament en l'estudi? Uns, perquè no 

tenen un únic objectiu a la seva vida, de cara al qual ho 

facin tot, tant el que realitzen particularment per a ells, 

o en públic, i els altres perquè es neguen a actuar 

voluntàriament, creguts que ja en vida sojornen a les 

illes dels benaurats?» 

«Dius la veritat» —acceptà. 

«Per tant, el nostre deure de fundadors 

consistirà» —vaig dir— «a forçar les naturaleses més 

bones a arribar a aquesta noció que ara mateix dèiem 

que és la màxima, la contemplació del bé, i efectuar 

aquella ascensió, i quan hagin pujat i s'hi vegin 

suficientment, que ells no cedeixin a allò a què ara 

cedeixen.» 

«A què et refereixes, a veure?» 

«Han de quedar-se a aquesta regió» —vaig 

aclarir-li— «i no avenir-se a tornar a davallar cap a 

aquells empresonats, ni a participar de les seves 

penalitats, i tampoc del seus premis, això tant si aquests 

són més bons o més dolents.» 

«Però aleshores» —ell em va objectar— «els 

farem injustícia i els forçarem a una vida inferior quan 

poden menar-ne una de superior.»



8 Plató, primer sistema filosòfic: les quatre grans preocupacions 

Consideram la filosofia de Plató el primer sistema filosòfic, el primer que tracta totes les qüestions que tota 

la filosofia posterior considerarà com a pròpies (home, realitat, coneixement, política), el primer que recorr a 

un principi unificador i ordinador. Aquest principi són els eidos, que significa “figura o aspecte”. Com ja hem 

vist, el traduïm com a “idea o forma”. 

Tot en la filosofia platònica apunta a la teoria de les formes ideals. Les idees són, sense cap dubte, la 

referència del món físic, del coneixement intel·lectual, de l’home, dels ideals morals i polítics.

PLATÓ - IES Mossèn Alcover

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?