Al principi hi hagué la línia d'ordres - LaFarga.cat

Al principi hi
hagué la línia
d’ordres
Neal Stephenson
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 1 de 117

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.1/es
L'obra In the beginning was the command line, va ser escrita i publicada per Neal Stephenson
l'any 1999. Des d'aleshores, ha conegut diverses traduccions i publicacions en línia que, si bé no
sempre han estat "lliures", sempre han estat pròxims als principis del projecte Cultura Lliure
(http://www.culturalliure.cat). És per aquesta raó que hem decidit traduir-la al català des de
l'original anglès i publicar-la sota llicència Creative Commons dins el projecte Cultura Lliure.
La traducció ha estat realitzada per Toni Pujades, la correcció orto-tipogràfica ha estat obra de
Noemí Fluixà i la revisió general l'ha dut a terme en Jordi Mundet.
Aquesta versió en diversos formats digitals, Al principi hi hagué la línia d'ordres, és una traducció
de l'obra abans esmentada i n'ha establert la llicència la Secretaria de Telecomunicacions i Societat
de la Informació del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, amb una llicència
Creative Commons.
Aquesta llicència permet els usos no comercials d'aquesta traducció sempre que es faci esment de
l'autoria de la traducció i es respectin les condicions indicades a sota i les pròpies de la llicència
Creative Commons corresponent.
Per a obtenir més informació sobre aquesta llicència Creative Commons, visiti:
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.1/es/deed.ca
Per a obtenir més informació sobre les llicències Creative Commons, visiti:
http://www.creativecommons.org
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 2 de 117

Taula de continguts
Introducció ... 4
Cotxes mgb, tancs i batmòbils ... 6
El llançador de bits ... 11
Interfícies gràfiques d’usuari ... 16
Lluita de classes a l’escriptori ... 22
Pot de melmelada o fossa de quitrà, el que preferiu ... 29
La tecnosfera ... 35
La cultura d’interfície ... 39
Morlocks i elois al teclat ... 50
L’esvaïment de la metàfora ... 57
Linux ... 60
La hole hawg dels sistemes operatius ... 66
La tradició oral ... 70
Xoc de sistema operatiu ... 74
Fal·libilitat, expiació, redempció, confiança i altres
conceptes tècnics arcans ... 82
Memento mori ... 93
La fatiga del setciències ... 99
Être ... 102
Quota mental ... 111
El dit petit dret de déu ... 114
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 3 de 117

Introducció
Fa uns vint anys Jobs i Wozniak, els fundadors d’Apple, van tenir l’estranyíssima idea de vendre,
per a ús domèstic, màquines que processaven informació. El negoci va agafar embranzida i els seus
fundadors hi van guanyar molts diners, i reberen el reconeixement que mereixien per haver estat uns
agosarats visionaris. Tanmateix, més o menys en aquella època, Bill Gates i Paul Allen van tenir
una altra idea encara més estranya i fantàstica: vendre sistemes operatius d’ordinador. Això fou
molt més estrambòtic que la idea de Jobs i Wozniak. Els ordinadors com a mínim posseïen certa
realitat física. Venien en una caixa que es podia obrir, els podies endollar i s’hi podien veure
llumetes que feien pampallugues. Els sistemes operatius, en canvi, no representaven cap mena de
manifestació tangible. Venien en un disc, és clar, però el disc no era altra cosa que la capsa amb què
venia el sistema operatiu. El producte en si era una llarguíssima tirallonga d’uns i zeros que, ben
instal·lats i tractats, permetien a l’usuari manipular altres cadenes d’uns i zeros llarguíssimes. Fins i
tot aquells pocs que realment entenien què era un sistema operatiu d’ordinador tenien prou capacitat
per a considerar-ho un misteriós prodigi de l’enginyeria, comparable a un reactor nuclear o a un
avió espia U-2, i no pas una cosa que es pogués arribar a "productitzar" (en l’argot de l’alta
tecnologia) mai.
Ara bé, l’empresa que Gates i Allen van crear està venent sistemes operatius de la mateixa
manera que Gillette ven maquinetes d’afaitar. Les noves versions dels sistemes operatius gaudeixen
de llançaments com si fossin les pel·lícules més taquilleres de Hollywood, amanits amb elogis de
famosos, debats en programes televisius i amb gires mundials. El mercat que abasten és tan gran
que la gent es preocupa de si ha estat monopolitzat per una sola empresa. Fins i tot les persones de
la nostra societat menys versades en aspectes tècnics posseeixen avui dia com a mínim una vaga
idea d’allò que fan els sistemes operatius, i encara més: tenen una opinió clara sobre els mèrits
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 4 de 117

elatius d’aquests sistemes. Tothom està d’acord, fins i tot els usuaris informàtics no especialitzats,
que si un programa et funciona en un Macintosh, si intentes fer-lo funcionar en un sistema
Windows, no serà possible. De fet, la gent entén que intentar-ho seria un error estúpid i risible, com
ara clavar ferradures als pneumàtics d’un Mercedes.
Una persona que hagués entrat en coma abans de la fundació de Microsoft i es despertés
avui dia, podria agafar el New York Times d’aquest matí i entendre-ho tot... gairebé:
Exemple: L’home més ric del món ha guanyat la seva fortuna a base de... què? Ferrocarrils?
Vaixells de mercaderies? Petroli? Doncs no, ho ha fet a base de vendre sistemes operatius.
Exemple: El Departament de Justícia fa front al presumpte monopoli de Microsoft sobre els
sistemes operatius amb eines jurídiques que es van inventar per posar límits al poder dels magnats
nord-americans sense escrúpols de finals del segle XIX. Exemple: Una amiga meva no fa gaire em
va explicar que havia tallat un (fins llavors) estimulant intercanvi de correus electrònics amb un noi.
Segons ella, al principi li va semblar un noi molt intel·ligent i interessant, però després "va
començar a aclaparar-me atacant amb comparatives entre PC i Mac".
Què caram està passant? I el negoci dels sistemes operatius: té futur o només té passat?
Aquest llibre recull el meu punt de vista, totalment subjectiu, però com que he dedicat un temps
considerable no només a fer servir, sinó també a programar, sistemes Macintosh, màquines
Windows, distribucions del Linux i el sistema operatiu BeOS, potser aquest punt de vista no estigui
tan mancat de fonament com per a resultar totalment inútil. Aquest treball és un assaig subjectiu,
més proper a una ressenya que a un treball d’investigació, motiu pel qual pot semblar injust o
esbiaixat comparat amb els articles tècnics que es poden trobar a les revistes sobre informàtica. Però
des que va aparèixer el Mac, els nostres sistemes operatius es basen en metàfores i, al meu entendre,
tot allò que incorpori metàfores és vàlid i s’ajusta a les regles del joc.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 5 de 117

Cotxes mgb, tancs i batmòbils
A l’època que Jobs, Wozniak, Gates i Allen somiaven en aquests projectes improbables, jo era un
jove adolescent que vivia a Ames, a l’estat d’Iowa. El pare d’un amic meu tenia un antic cotxe
esportiu de la marca MGB rovellant-se-li al garatge. A vegades fins i tot aconseguia posar-lo en
marxa i ens duia a fer un volt pel barri, amb una expressió memorable de desmesurat entusiasme
juvenil a la cara: per als passatgers espaordits que l’acompanyàvem era un boig que conduïa un
cotxe que es calava i espetegava per tot Ames, Iowa, i que s’empassava la pols de models rovellats
com ara els Gremlins i els Pintos, però ell en el seu cap era Dustin Hoffman passejant amb cotxe pel
pont de la badia de San Francisco deixant que l’aire li pentinés els cabells.
Vist retrospectivament, aquest fet m’estava ensenyant dues coses sobre la relació que les
persones estableixen amb la tecnologia. Una és que el romanticisme i la imatge juguen un paper
molt important a l’hora de conformar l’opinió de la gent. Si ho dubteu (i disposeu de força temps
lliure) pregunteu-ho a qualsevol persona que tingui un Macintosh i que per això s’imagini que
forma part d’una minoria oprimida.
L’altra qüestió, d’alguna manera més subtil, és que la interfície és crucial. De ben segur que
el MGB era un cotxe horrorós pràcticament en tots els aspectes importants: aparatós, poc fiable i de
poca potència. Però conduir-lo era divertit. Responia a les ordres. Cada pedra de la carretera es
notava als ossos, cada variació del paviment es transmetia instantàniament a les mans del conductor.
Escoltant el motor, l’amic del meu pare sabia el problema que tenia el cotxe. La direcció responia
immediatament a les ordres de les seves mans. Per a nosaltres els passatgers es tractava d’un
exercici absurd que no duia enlloc, tan interessant com guaitar per sobre l’espatlla d’algú que tecleja
nombres en un full de càlcul. Però per al conductor era una gran experiència. Durant una estona el
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 6 de 117

seu cos i els seus sentits s’expandien cap a un regne més extens i feien coses que no podia fer sense
assistència.
L’analogia entre cotxes i sistemes operatius no és del tot dolenta, de manera que permeteu-
me que m’hi deixi endur per fer-vos cinc cèntims de la situació actual.
Imagineu-vos una cruïlla on es troben quatre concessionaris de cases de cotxes. Un d’ells
(Microsoft) és realment molt més gran que els altres. Va començar fa uns anys venent bicicletes de
tres marxes (l’MS-DOS) que no eren perfectes però funcionaven, i quan s’espatllaven es podien
reparar fàcilment.
Al costat hi ha un concessionari de bicicletes que li feia la competència (Apple) i que un bon
dia va començar a vendre vehicles motoritzats: eren cotxes cars però amb una línia de disseny
atractiva i amb les entranyes segellades hermèticament, de manera que el seu funcionament tenia un
toc de misteri.
El concessionari gran va respondre introduint a corre-cuita al mercat un joc d’actualització
per a ciclomotors (el Windows originari). Es tractava d’un enrevessat artefacte (es diria que
dissenyat per l’humorista Rube Goldberg) que, quan es collava en una bicicleta de tres marxes li
permetia, amb prou feines, mantenir-se al nivell dels cotxes Apple. Els usuaris, quan s’hi
desplaçaven, havien de dur ulleres protectores i s’havien de treure les cuques que se’ls ficaven entre
les dents mentre els propietaris dels Apple acceleraven al seu costat protegits per llur hermètic
confort tot somrient sarcàsticament darrere la finestra. Però els Micro-ciclomotors eren barats i
fàcils de reparar en comparació amb els cotxes Apple, de manera que la seva quota de mercat va
créixer com una taca d’oli.
Amb el temps el concessionari gran va treure un cotxe totalment equipat: un cotxe familiar
gegantí (el Windows 95). Tenia tot l’atractiu estètic d’un bloc de pisos de barri obrer soviètic,
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 7 de 117

perdia oli i cremava la junta de culata, i va ser un èxit rotund. Poc després van treure un aparatós
vehicle tot terreny destinat als usuaris professionals (el Windows NT) que no era pas més atractiu
que la versió familiar i que tan sols resultava una mica més fiable que aquesta.
Des d’aleshores hi ha hagut molta cridòria i enrenou, però poca cosa ha canviat. El
concessionari petit continua venent elegants sedans de línia europea i gastant molts diners en
campanyes publicitàries. Tenen penjats rètols de “LIQUIDACIÓ TOTAL PER TANCAMENT” als
aparadors des de fa tant de temps que estan tots descolorits i recargolats. El concessionari gran
continua fent cotxes familiars i tot terreny cada cop més grossos.
A l’altra banda del carrer hi ha dos establiments que no fa gaire que estan al mercat.
Un d’ells (Be, Inc.) ven batmòbils totalment operatius (el BeOS). Són més atractius i
elegants fins i tot que els sedans de línia europea, estan més ben dissenyats i amb tecnologia més
avançada, i són pel cap baix tan fiables com qualsevol altre producte del mercat, i tot i això són més
barats que els altres productes.
Més barats que els altres amb una excepció: el Linux, que és just al costat i que de fet no és
una empresa. Es tracta d’una colla de vehicles recreatius, iurtes, tipis i cúpules geodèsiques
muntades en un camp i que s’organitzen per consens. La gent que hi viu fabrica tancs. No són pas
tancs soviètics antiquats de ferro colat, sinó més aviat tancs M1 de l’exèrcit nord-americà, fabricats
amb materials de l’era espacial i carregats de punta a punta de sofisticada tecnologia. Però són
millors que els tancs de l’exèrcit. Els han modificat de tal manera que mai de la vida s’espatllen, són
lleugers i maniobren amb tanta facilitat que es poden fer servir per qualsevol carrer, i no
consumeixen més que un cotxe de baixa cilindrada. Els treballadors se les enginyen per muntar
aquests tancs sobre el terreny a un ritme sorprenentment ràpid, i n’hi ha un bon reguitzell a la vora
del carrer amb les claus posades i tot. Qualsevol persona que ho desitgi pot enfilar-se dalt d’un
d’aquests tancs i endur-se’l de franc.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 8 de 117

Els clients s’acosten a aquesta cruïlla a borbolls, dia i nit. El noranta per cent van directe al
concessionari més gran i compren cotxes familiars o vehicles tot terreny. Ni tan sols fan un cop
d’ull als altres concessionaris.
Del deu per cent restant, la majoria compren un elegant sedan de línia europea i només
s’aturen per observar amb menyspreu els filisteus que compren els vehicles familiars o els tot
terreny. Aquests clients, si és que arriben a adonar-se de la gent que hi ha a l’altra banda del carrer
venent vehicles més barats i de més qualitat, els ridiculitzen tractant-los d’excèntrics i babaus.
La sucursal de batmòbils ven algun vehicle al sonat pels cotxes de torn que vol un segon
vehicle per acompanyar el cotxe familiar, però de moment sembla acceptar el seu paper de jugador
marginal.
El grup que regala els tancs només es manté viu perquè està integrat per voluntaris que es
col·loquen a la vora del carrer amb megàfons mirant d’atreure l’atenció dels clients sobre aquesta
increïble situació. La conversa típica seria d’aquest estil:
Expert informàtic (hacker) amb megàfon: "Estalvieu-vos els diners! Accepteu un dels
nostres tancs gratuïts! És invulnerable i pot anar per pedregars i aiguamolls a 150
km/h gastant només 2,5 litres cada 100 km!"
Client potencial del cotxe familiar: "Sé que el que dius és veritat... però... d’això... no
sé com fer el manteniment d’un tanc!"
Megàfon: "Tampoc no saps com fer el manteniment d’un cotxe familiar!"
Client: "Però aquest concessionari té mecànics en nòmina. Si li falla alguna cosa al
cotxe, puc agafar-me un dia de festa a la feina, portar el cotxe aquí i pagar perquè
me’l reparin mentre m’estic hores i hores a la sala d’espera escoltant música
d’ascensor".
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 9 de 117

Megàfon: "Però si acceptes un dels nostres tancs de franc t’enviarem voluntaris a casa
perquè el reparin gratuïtament mentre dorms!"
Client: "Ni se t’acudeixi acostar-te a casa meva, espècie de friqui!"
Megàfon: "Però..."
Client: "Que no ho veus que tothom compra cotxes familiars?"
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 10 de 117

El llançador de bits
L’analogia entre els cotxes i les diferents maneres d’interactuar amb els ordinadors no se m’hauria
acudit a l’època en què em portaven a passejar en aquell MGB. M’havia apuntat a un curs de
programació informàtica a l’institut d’educació secundària d’Ames. Després d’unes quantes classes
introductòries, als alumnes ens van permetre l’accés a una sala minúscula on hi havia un teletip, un
telèfon i un mòdem antiquat format per una capsa metàl·lica amb un parell de bases de goma a
sobre. (Nota: probablement molts lectors, mentre llegien l’última frase, han sentit una punxada de
pànic en pensar que aquest assaig estava a punt de convertir-se en una avorrida reminiscència
nostàlgica sobre les penúries que vam viure en els vells temps: no patiu, que només estic col·locant
les peces al tauler, per entendre’ns, per preparar el camí per parlar d’altres temes de rabiosa
actualitat com ara el programari de codi obert). El teletip era exactament el mateix tipus de màquina
que s’havia fet servir durant dècades per enviar i rebre telegrames. Bàsicament era una màquina
d’escriure sorollosa que només podia generar LLETRES EN MAJÚSCULA. Muntada a un costat,
hi havia una màquina més petita amb un llarg rotlle de paper i una mena d’embut de plàstic
transparent a sota.
Per connectar aquest aparell (que no era, en absolut, un ordinador) a l’ordinador central de la
Universitat Estatal d’Iowa, a l’altra punta de la ciutat, s’havia de despenjar el telèfon, marcar el
número de l’ordinador, escoltar uns sorolls estranys i col·locar ràpidament l’auricular sobre les
bases de goma. Si encertaves el cop aconseguies que uns llavis de neoprè embolcallessin la part de
l’orella i uns altres la de la boca, consumant així una mena de seixanta-nou telemàtic. El teletip
tremolava com si estigués posseït per l’esperit de l’ordinador central remot i es posava a martellejar
críptics missatges.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 11 de 117

Com que el temps d’ordinador era un recurs escàs, fèiem servir una mena de tècnica de
processament per lots. Abans de trucar per telèfon engegàvem la perforadora de cintes (una
màquina auxiliar collada a un costat del teletip) i hi escrivíem els nostres programes. Cada cop que
premíem una tecla, el teletip clavava una lletra al paper que teníem davant, de manera que podíem
llegir el que escrivíem, però alhora també convertia la lletra en un conjunt de vuit dígits binaris o
bits, i perforava el corresponent patró de forats horitzontalment a la cinta de paper. Les rodonetes de
paper que saltaven de la cinta queien voleiant a l’embut de plàstic transparent, que de mica en mica
s’anava omplint amb quelcom que només es pot descriure com a bits reals. L’últim dia de curs, el
noi més intel·ligent de la classe (que no era jo) va saltar de la cadira i va llançar unes quantes bosses
d’aquests bits pel cap del professor, com si fos confeti, fent una mena de broma pràctica i mig
afectuosa. La imatge d’aquest home assegut allà, atrapat en la fase inicial d’una reacció atàvica
d’atacar o fugir, amb milions de bits (megabytes) que se li escolaven pels cabells i se li ficaven pel
nas i la boca, amb la cara cada cop més vermella mentre es preparava per explotar, és l’escena més
memorable de la meva educació reglada.
En qualsevol cas queda clar que la meva interacció amb l’ordinador era de caire
extremadament formal, i es dividia estrictament en diferents fases: (1) Assegut a casa amb llapis i
paper, a quilòmetres de qualsevol ordinador, pensava intensament en què volia que fes l’ordinador i
traduïa les meves intencions en un llenguatge informàtic, és a dir, en una tirallonga de símbols
alfanumèrics en una pàgina. (2) Ho portava per una mena de cordó sanitari de la informació (un
talús de neu de cinc quilòmetres) fins a l’institut i teclejava aquelles lletres en una màquina, que no
era un ordinador, que al seu torn convertia els símbols en nombres binaris i els enregistrava
visualment en una cinta. (3) Després, mitjançant el mòdem amb bases de goma feia arribar aquells
nombres a l’ordinador central de la universitat, el qual (4) hi feia els càlculs pertinents per, acte
seguit, retornar uns altres nombres al teletip. (5) El teletip convertia aquests nombres un altre cop en
lletres i les esculpia en una pàgina i (6) jo, observant-les, interpretava les lletres com a símbols amb
significat.
La divisió de responsabilitats que implicava tot això era admirablement nítida: els
ordinadors fan càlculs amb els bits d’informació. Els humans interpreten els bits com a símbols amb
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 12 de 117

significat. Però aquesta distinció s’està desdibuixant, o com a mínim complicant, amb la
implantació dels sistemes operatius moderns que fan ús (o, sovint, abús) de la força de la metàfora
per fer que els ordinadors siguin accessibles a un públic més ampli. Alhora (possiblement a causa
d’aquestes metàfores que converteixen els sistemes operatius en una mena d’obra d’art), la gent
comença a posar-se emotiva i a aferrar-se a determinats programes de la mateixa manera que el pare
del meu amic ho feia al seu MGB.
La gent que només ha interactuat amb els ordinadors a través d’interfícies gràfiques d’usuari
com el MacOS o el Windows (és a dir, gairebé tothom que mai hagi fet servir un ordinador), potser
s’ha endut un ensurt o almenys s’ha quedat perplexa quan ha sentit això del telègraf que feia servir
l’any 1973 per comunicar-me amb un ordinador. Però hi havia, i encara hi ha, un bon motiu per fer
servir aquest tipus determinat de tecnologia. Les persones tenim diferents maneres de comunicar-
nos entre nosaltres, com ara la música, l’art, la dansa o l’expressió facial, però algunes d’aquestes
maneres són més susceptibles que d’altres de ser expressades en forma de cadenes de símbols. El
llenguatge escrit és la manera més senzilla de fer-ho perquè, com és evident, d’entrada ja està
constituït per cadenes de símbols. Si resulta que els símbols pertanyen a un alfabet fonètic (i no, per
exemple, a un conjunt d’ideogrames), convertir-los en bits és un procés trivial, que fou encunyat,
des del punt de vista tecnològic, a principis del segle XIX amb la introducció del codi Morse i altres
formes de telegrafia.
Teníem una interfície home-màquina cent anys abans de tenir ordinadors. Quan van
aparèixer els ordinadors al voltant de la Segona Guerra Mundial, les persones, amb tota naturalitat,
ens hi vam comunicar incorporant-los a les tecnologies existents a l’època per traduir lletres en bits
i viceversa: els teletips i les perforadores de targetes.
Aquests dos sistemes representaven dues maneres ben diferents d’acostar-se a la
informàtica. Quan s’utilitzaven targetes, se’n perforaven una bona pila i es passaven pel lector totes
alhora, operació que s’anomenava processament per lots. També es podien fer processaments per
lots amb el teletip, com he explicat més amunt, mitjançant el lector de cintes de paper, i certament a
l’institut ens animaven perquè féssim servir aquest mètode. Però, encara que intentessin ocultar-
nos-ho, el teletip podia fer una cosa que el lector de targetes no podia fer. Al teletip, un cop
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 13 de 117

establerta la connexió per mòdem, es podia introduir una línia i prémer la tecla de retorn. El teletip
enviava la línia a l’ordinador, que al seu torn podia respondre o no amb unes altres línies pròpies
que el teletip imprimiria, i així, successivament, es generava una transcripció de l’intercanvi de
dades establert amb la màquina. Aquesta manera de fer en aquella època ni tan sols tenia nom, però
quan molt més endavant va ser possible disposar d’una alternativa, retroactivament passà a ser
anomenada interfície de línia d’ordres.
Quan vaig passar a la universitat, la informàtica es feia en aules grans i sufocants on una
multitud d’estudiants seien davant de versions lleugerament actualitzades de les mateixes màquines
i escrivien programes informàtics: feien servir mecanismes d’impressió de matriu de punts, però des
del punt de vista de l’ordinador eren màquines idèntiques als antics teletips. Arribats a aquest punt,
els ordinadors gestionaven millor el temps compartit (és a dir, els ordinadors centrals continuaven
sent ordinadors centrals, però es comunicaven millor amb un gran nombre de terminals alhora). Per
tant ja no era necessari recórrer al processament per lots. Els lectors de targetes van ser bandejats a
passadissos i soterranis, i el processament per lots va quedar relegat a la categoria de cosa per a
setciències llunàtics i, per tant, va adquirir una aura estranyament sobrenatural entre aquells de
nosaltres que fins i tot sabíem que existia. Ja havíem sortit tots de la interfície per lots i entrat a la
interfície de línia d’ordres: aquest va ser el meu primer canvi de paradigma en els sistemes
operatius, encara que en aquell moment no en fos conscient.
A terra hi havia una pila enorme de paper plegat en forma d’acordió sota cadascun d’aquests
venerats teletips, i per llurs corrons passaven tremolant quilòmetres de paper. Gairebé tot aquest
paper es llençava o reciclava sense haver estat mai tocat per la tinta, un disbarat ecològic tan
descarat que aquelles màquines aviat van ser substituïdes per terminals gràfics (anomenats “teletips
de vidre”), que no eren tan sorollosos ni malgastaven paper. Igualment, però, des del punt de vista
de l’ordinador, aquests dispositius eren indistingibles dels teletips dels temps de la Segona Guerra
Mundial. De fet, vam seguir fent servir tecnologia victoriana per a comunicar-nos amb els
ordinadors fins aproximadament l’any 1984, quan es va introduir el Macintosh amb la seva
interfície gràfica d’usuari. Fins i tot després d’aquest fet, la línia d’ordres va continuar existint com
a estrat subjacent (com una mena de reflex del tronc cerebral) de molts sistemes informàtics
moderns, fins a l’esclat de les interfícies gràfiques d’usuari o GUIs (graphical user interface).
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 14 de 117

Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 15 de 117

Interfícies gràfiques d’usuari
La primera cosa que ha de fer ara un programador quan es posa a escriure un programa informàtic
nou és trobar la manera de convertir la informació amb què treballa (en un programa gràfic, una
imatge, o en un full de càlcul, una quadrícula de nombres) en una seqüència lineal de bytes.
Aquestes cadenes de bytes s’acostumen a anomenar fitxers o (amb un toc una mica més a l’última)
fluxos. Són als telegrames el mateix que l’home modern és a l’home de Cromanyó, és a dir, el
mateix però amb un nom diferent. Tot el que es veu a la pantalla de l’ordinador (el Tomb Raider,
els missatges del contestador digitalitzats, els faxos i els documents de text escrits en trenta-set tipus
de lletra diferents) continua sent, des del punt de vista de l’ordinador, senzillament com un
telegrama, tret que molt més llarg i amb més requisits de càlcul.
La manera més ràpida d’entendre això consisteix a obrir el navegador, entrar en una pàgina i
seleccionar l'opció de menú Mostra/Font del document. Apareixerà una pila de codi informàtic
semblant a això:
C R Y P T O N O M I C O N

Aquest garbuix de lletres i números s’anomena HTML (HyperText Markup Language en anglès,
Llenguatge d'etiquetatge d'hipertext en català) i bàsicament es tracta d’un llenguatge de
programació molt senzill que indica al navegador web com ha de dibuixar una pàgina a la pantalla.
Qualsevol persona pot aprendre HTML, i de fet molta gent ho fa. El més important és que,
independentment de les meravelloses pàgines web multimèdia que representin, els fitxers HTML no
són altra cosa que telegrames.
Quan Ronald Reagan feia de locutor de ràdio, comentava els partits de beisbol llegint les
breus i precises descripcions que entraven pel telègraf i s’imprimien en una cinta de paper. Ell seia
allà, tot sol en una sala insonoritzada amb un micròfon, i la cinta de paper s’esforçava per sortir de
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 17 de 117

la màquina i arrossegar-se-li pel palmell de la mà, impresa amb críptiques abreviatures. Si la
puntuació passava a tres i dos, Reagan descrivia l’escena tal com la veia el seu ull mental: "El
musculós batedor esquerrà surt de l’àrea per eixugar-se la suor de la cella. L’àrbitre avança per
netejar la terra de la base de meta", etc. Quan el criptograma de la cinta de paper anunciava una
batada vàlida, el comentarista picava la vora de la taula amb un llapis per crear un petit efecte sonor
i descrivia la trajectòria de la pilota com si ho estigués veient. Els que l’escoltaven, molts dels quals
probablement pensaven que Reagan era realment a l’estadi mirant el partit, reconstruïen l’escena al
seu cap segons les descripcions del locutor.
La web funciona exactament així: els fitxers HTML són la descripció concisa de la cinta de
paper i el navegador web és Ronald Reagan. Això mateix es pot aplicar a les interfícies gràfiques
d’usuari en general.
Per tant, un sistema operatiu és una pila de metàfores i abstraccions que es troben entre
l’usuari i els telegrames, resultat de la traça del programador per a convertir la informació amb què
treballa l’usuari (siguin imatges, correu electrònic, pel·lícules o documents de text) en una tirallonga
de bytes, que són l’única cosa amb què saben treballar els ordinadors. Quan fèiem servir aparells
reals de telegrafia (teletips) o llurs substituts més sofisticats (els “teletips de vidre” o la línia
d’ordres de l’MS-DOS) per a treballar amb els ordinadors, ens trobàvem molt a prop del nivell
inferior d’aquesta pila. Amb la majoria de sistemes operatius moderns, però, la nostra interacció
amb la màquina està intensament mediada. Tot el que hi fem s’interpreta i es tradueix una i altra
vegada a mesura que recorre totes les metàfores i abstraccions fins al nivell inferior.
El sistema operatiu Macintosh va significar una revolució en el bon sentit i en el mal sentit
de la paraula. És evident que les interfícies de línia d’ordres no eren per a tothom i que era bo que
els ordinadors fossin més accessibles a un públic menys tècnic (si no per altruisme, perquè aquest
públic representava un mercat incomparablement més gran). Era ben clar que els enginyers
informàtics del Mac contemplaven tot un nou horitzó que s’eixamplava al seu davant, i gairebé els
podies sentir murmurant: “Caram! Ja no estem encotillats pels fitxers com a seqüències lineals de
bytes, Vive la révolution! Vejam fins on podem arribar amb això!" Al Macintosh no hi havia
interfície de línia d’ordres: o t’hi comunicaves amb el ratolí o no t’hi comunicaves. Aquesta
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 18 de 117

declaració era ingènua, un tribut a la puresa revolucionària. Semblava que els creadors del Mac
volguessin llençar les interfícies de línia d’ordres al cubell de la brossa de la història.
La meva passió pels Macintosh es va despertar la primavera de 1984 en una botiga
d’informàtica a Cedar Rapids, Iowa, quan un amic (curiosament, el fill del propietari de l’MGB) em
va ensenyar el revolucionari programa de dibuix MacPaint en un Macintosh. L’aventura es va
acabar el juliol de 1995 quan intentava desar un fitxer gran i important al meu Powerbook de
Macintosh: en lloc de fer-ho, el sistema es va carregar les dades de tal manera que dos programes
diferents de recuperació de dades no van trobar ni rastre de la seva existència. Durant els deu anys
transcorreguts vaig sentir una passió pel sistema operatiu del Mac (MacOS) que aleshores semblava
justa i raonable, però que avui, amb perspectiva, se’m presenta exactament com la mena
d’encapritxament babau que tenia el pare del meu amic amb el seu cotxe.
La introducció del Mac va desencadenar una mena de guerra santa en el món informàtic. Les
interfícies gràfiques d’usuari eren una fantàstica innovació de disseny que apropava els ordinadors a
la persona i, per tant, a les masses, de manera que havien de dur-nos a una revolució sense
precedents a la societat humana, o bé eren una insultant perla de bijuteria audiovisual somiada per
informàtics excèntrics de la badia de San Francisco que desaprofitava la potència i la flexibilitat
dels ordinadors i convertia la noble i seriosa tasca que és la programació informàtica en un videojoc
infantiloide?
En realitat aquest debat em sembla més interessant avui dia que no pas m’ho semblà a
mitjan dels anys vuitanta. Però la gent més o menys va deixar de parlar-ne quan Microsoft va
adoptar la idea de la interfície gràfica d’usuari amb el primer Windows. Aleshores els defensors de
la línia d’ordres van quedar relegats a la condició de pobres vells rondinaires i esclatà una nova
guerra entre usuaris del MacOS i usuaris del Windows.
Hi havia moltes coses sobre què barallar-se. Els primers Macintosh eren diferents de la resta
de PCs fins i tot quan estaven apagats: eren una caixa que contenia tant la CPU (la part de
l’ordinador que fa els càlculs amb bits) com la pantalla del monitor. En aquella època això ens ho
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 19 de 117

venien amb un argument filosòfic casolà: Apple volia fer de l’ordinador personal un
electrodomèstic, com la torradora. Però aquest disseny també reflectia les exigències purament
tècniques de fer servir una interfície gràfica d’usuari. A les màquines amb interfície gràfica
d’usuari, els xips que dibuixen coses a la pantalla han d’estar molt més integrats amb la unitat
central de processament de l’ordinador (la CPU) que en el cas de les interfícies de línia d’ordres, les
quals fins fa poc ni tan sols sabien que no únicament parlaven amb teletips.
Aquesta distinció era de caràcter tècnic i abstracte, però es feia evident quan la màquina
petava (amb les tecnologies acostuma a passar que la millor manera de saber com funcionen és
observar-les quan fallen). Quan tot se n’anava en orris i la CPU es posava a escopir bits a l’atzar, el
resultat, en una màquina amb interfície de línia d’ordres, era una pantalla amb línies i més línies de
caràcters perfectament formats però aleatoris, fenomen que els experts anomenaven “tornar-se
ciríl·lic”. Però per al MacOS la pantalla no era un teletip, sinó un lloc per a posar-hi gràfics: la
imatge de la pantalla era un mapa de bits, un transposició literal del contingut d’una determinada
part de la memòria de l’ordinador. Quan l’ordinador fallava i mostrava un mapa de bits que era un
galimaties, el resultat era una cosa que s’assemblava vagament a la pantalla de neu d’un televisor
espatllat, fet conegut com a "snow crash", en anglès.
Fins i tot després de l’aparició del Windows, les diferències subjacents van perdurar: quan
un sistema Windows es trobava amb problemes, l’antiga interfície de línia d’ordres queia sobre la
interfície gràfica d’usuari com un teló protector d’amiant que aïlla el prosceni d’un teatre en flames.
Quan els Macintosh tenien problemes mostraven un dibuix d’una bomba, cosa que només era
divertida la primera vegada que ho veies.
I aquestes diferències no eren ni de bon tros superficials. El retorn del Windows a la
interfície de línia d’ordres quan el sistema tenia problemes era la prova, per als defensors del Mac,
que el Windows no era més que una tapadora barata, com una cridanera manta cobertora per sobre
d’un sofà esparracat. Els amoïnava i angoixava la idea que darrere l’ostentosament amigable i
intuïtiva interfície del Windows s’amagava, literalment, un subtext.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 20 de 117

Per la seva banda els seguidors del Windows podrien haver contraatacat amb l’argument que
tots els ordinadors, fins i tot els Macintosh, estaven construïts a partir d’aquest mateix subtext, i que
la negativa dels usuaris del Mac a acceptar aquest fet semblava indicar una voluntat, gairebé un
desig, de ser ensarronats.
En qualsevol cas els Macintosh havien de passar bits individuals dels xips de memòria a la
targeta de vídeo, i ho havien de fer molt ràpid i seguint patrons arbitràriament complicats. Avui dia
aquest procés és barat i senzill, però en el règim tecnològic imperant a principis dels anys vuitanta,
l’única manera realista de fer-ho consistia a dissenyar la placa base (on hi havia la CPU) i el sistema
de vídeo (que incorporava la memòria projectada a la pantalla) com un tot estretament integrat, i
d’aquí prové la caixa única hermèticament segellada tan característica dels Macintosh.
Quan va sortir el Windows, destacava per la seva lletjor, i els seus successors actuals, el
Windows 95 i el Windows NT, tampoc no són coses que la gent pagaria per veure. La manca
d’interès per l’estètica que mostrava Microsoft ens proporcionà als amants del Mac moltes
oportunitats per a mirar-los amb aires de superioritat menystenint el seu sistema. A més, el fet que
el Windows s’assemblés terriblement a una còpia barata i descarada del MacOS ens indignava i
enfurismava. Entre els qui realment entenien i apreciaven els ordinadors (els hackers, en el sentit no
pejoratiu del terme que defensa Steven Levy) i en alguns altres nínxols com el dels músics
professionals, els artistes gràfics i els mestres, el Macintosh va ser, durant un temps, l’ordinador de
referència. No només el consideraven com una magnífica obra d’enginyeria, sinó també
l’encarnació de determinats ideals sobre l’ús de la tecnologia en benefici de la humanitat, mentre
que el Windows es veia alhora com una patètica i barroera imitació i com un sinistre complot per a
dominar el món. De manera que ben aviat es va crear un patró que perdura fins al dia d’avui: a la
gent li desagrada Microsoft, que ja està bé, però els arguments que esgrimeixen en contra seva no
estan ben fonamentats i, al capdavall, són contraproduents.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 21 de 117

Lluita de classes a l’escriptori
Ara que ja hem tractat, a risc de prendre mal, el tema patata calenta de la quéstió, val la pena revisar
alguns aspectes bàsics: com qualsevol altra empresa que cotitza a borsa amb afany de lucre,
Microsoft ha disposat d’un munt de diners d’algunes persones (accionistes) per a participar en el
negoci del bit. Com a directiu d’aquesta empresa, Bill Gates només té una responsabilitat:
maximitzar el rendiment de les inversions. Això ho ha fet increïblement bé. Qualsevol acció duta a
terme per Microsoft (com ara qualsevol programa que comercialitzi) no és més que un epifenomen
que només es pot entendre o interpretar en la mesura que reflecteix l’execució per part de Bill Gates
de la seva única i exclusiva responsabilitat.
Per tant, si Microsoft ven béns poc atractius des del punt de vista estètic o que no funcionen
prou bé, això no vol dir que siguin (respectivament) filisteus o babaus. La raó del fet és que els
excel·lents directius de Microsoft s’han adonat que poden fer guanyar més diners als seus
accionistes comercialitzant coses amb imperfeccions evidents i conegudes que no pas fent-les
atractives o fiables. Això és empipador, però (al capdavall) no és ni la meitat d’empipador que
veure com Apple es va autodestruint d’una manera incomprensible i sense aturador.
És fàcil trobar a la Xarxa mostres d’hostilitat cap a Microsoft, que es conformen en dues
corrents: els rancorosos que pensen que Microsoft és massa poderós i els menyspreadors que pensen
que no té prou estil. Això recorda moltíssim l’època d’apogeu del comunisme i el socialisme, quan
la burgesia era odiada des d’ambdós extrems: pel proletariat, perquè tenien tots els diners, i per la
intel·lectualitat, per la seva tendència a gastar-los en figuretes de jardí. Microsoft és l’autèntica
encarnació de la prosperitat moderna de l’alta tecnologia (en una paraula, és burgesa) i, per tant,
atrau el mateix tipus de crítiques.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 22 de 117

A la pantalla inicial de presentació del Microsoft Word 6.0 això es reflectia clarament: quan
l’obries, el programa et donava la benvinguda amb una imatge d’un bolígraf car i esmaltat dipositat
sobre un parell de sofisticats fulls de paper de carta fets a mà. Evidentment es tractava de donar-li al
programari un aire de certa classe, i potser va funcionar amb algunes persones, però no amb mi,
perquè jo sóc home de ploma estilogràfica. Si Apple hagués volgut fer-ho, haurien fet servir una
estilogràfica Montblanc o potser un pinzell de cal·ligrafia xinesa. I no crec pas que això fos així per
casualitat. Recentment vaig dedicar un temps a reinstal·lar el Windows NT en un dels ordinadors de
casa i vaig haver de fer doble clic moltes vegades a la icona “Tauler de control”. Per motius difícils
d’esbrinar, aquesta icona està formada per una imatge d’un martell de fuster i un cisell o tornavís a
sobre d’una carpeta de fitxers.
Aquestes pífies estètiques et provoquen la necessitat gairebé incontrolable de riure’t de
Microsoft, però un cop més, això són figues d’un altre paner: si Microsoft hagués fet un estudi de
mercat de les possibles variants de gràfics, probablement haurien trobat que l’oficinista mitjà
associava les plomes amb els alts directius tibats i estèrils i se sentia més còmode amb els bolígrafs.
De la mateixa manera, els tipus normals, els pares de cada dia amb entrades als cabells que
probablement porten el pes de configurar i fer el manteniment dels ordinadors domèstics,
probablement se senten més identificats amb una imatge d’un martell de fuster, i potser alhora
alimenten la fantasia d’agafar-ne un de debò i utilitzar-lo contra llur ordinador rebec.
Aquesta és l’única explicació que trobo a alguns trets peculiars del mercat actual de sistemes
operatius, com ara que el noranta per cent de tots els clients continuïn comprant cotxes familiars de
la casa Microsoft tot i tenir els tancs a l’abast de franc just a l'altra banda del carrer.
Un cop trobada la idea, Bill Gates no ho va tenir difícil a l’hora de distribuir una cadena
d’uns i zeros. El més difícil era vendre-la, és a dir, garantir als clients que realment obtenien alguna
cosa a canvi dels seus diners.
Qualsevol persona que mai hagi comprat un programa informàtic a la botiga ha viscut
l’experiència curiosament descoratjadora consistent a arribar a casa amb una atractiva capsa
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 23 de 117

perfectament embalada, obrir-la, descobrir que el noranta-cinc per cent del contingut és aire, llençar
totes les targetetes, propaganda i material divers a la brossa i carregar el disc a l’ordinador. El
resultat final (després d’haver perdut el disc) no és res més que algunes imatges a la pantalla d’un
ordinador i una certa funcionalitat adquirida que abans l’ordinador no posseïa. De vegades no tens
ni això: ho ha substituït un seguit de missatges d’error. Però els teus diners certament ja han volat.
Ara gairebé hi estem acostumats, però fa vint anys això era una proposta comercial molt arriscada.
En qualsevol cas en Bill Gates va fer que funcionés. I no ho va fer pas venent els millors programes
o oferint el millor preu, sinó fent creure a la gent que obtenia alguna cosa a canvi dels seus diners.
Els carrers de totes les ciutats del món són plens d’aquelles baluernes espetegants de cotxes
familiars. Qui no en té cap se sent una mica estrany i es pregunta, a desgrat seu, si no deu haver
arribat l’hora d’abandonar la resistència i comprar-ne un, i qui sí que en té està convençut d’haver
adquirit una possessió útil, fins i tot durant els dies que el vehicle està penjat a l’elevador del
mecànic.
Tot això és perfectament congruent amb el fet de pertànyer a la burgesia, que és en
proporcions iguals tant un estat mental com material. I també explica per què Microsoft rep atacs
constants, a la Xarxa, d’ambdós bàndols. La gent propensa a sentir-se pobra i oprimida interpreta tot
el que fa Microsoft com un sinistre complot orwellià. Les persones que es consideren usuaris de
tecnologia intel·ligents i ben informats s’esquincen les vestidures per la matusseria del Windows.
Res no treu més de polleguera a les persones sofisticades que veure algú que, tot i ser prou
ric com per poder adonar-se’n, es comporti sense classe ni estil, excepte el fet que, un moment
després, descobreixin que el tipus en qüestió segurament sap que no té estil ni classe i senzillament
no li importa, i que a més continuarà sent així, i ric, i feliç, per sempre més. Per tant, Microsoft
manté amb l’elit de Silicon Valley la mateixa relació que mantenia la família de poble Clampett de
la sèrie televisiva Beverly Hillbillies amb el seu repel·lent banquer, el Sr. Drysdale, a qui no irritava
tant el fet que els Clampett es traslladessin al seu barri com saber que, quan el Jethro tingués setanta
anys continuaria tenint el parlar de poble i vestint una granota, i tot i això continuaria sent molt més
ric que no pas ell mateix.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 24 de 117

Fins i tot el maquinari on s’instal·lava el Windows, comparat amb les màquines
comercialitzades per Apple, semblava una bagatel·la de persona de classe baixa, i sovint encara ho
sembla. El motiu és que Apple era i és una empresa de maquinari, mentre que Microsoft era i és una
empresa de programari. Per tant, Apple tenia el monopoli del maquinari on es podia instal·lar el
MacOS, mentre que el maquinari compatible amb el Windows provenia del lliure mercat. El lliure
mercat sembla haver decidit que la gent no es gastarà els diners en ordinadors amb aspecte elegant:
als fabricants de maquinari per a PC que contracten dissenyadors perquè els seus productes llueixin
els passen la mà per la cara els clonadors taiwanesos que perforen caixes que més aviat s’assemblen
als blocs de formigó on es recolzen els remolcs aparcats. Però Apple es podia permetre fer el
maquinari tan atractiu com volgués i carregar-ne el cost als seus enlluernats consumidors, com ara
jo. La setmana passada mateix (escric aquestes ratlles a primers de gener de 1999) totes les seccions
de tecnologia dels diaris anaven plenes d’articles afalagadors sobre el fet que Apple hagués llançat
la comercialització de les versions de l’iMac en nous i exòtics colors, com ara el blau i el vermell
afruitats.
Apple sempre s’ha esmerçat a tenir el monopoli del maquinari, tret d’un breu període a
mitjan dels anys noranta, quan van permetre que els clonadors competissin amb ells per després fer-
los fora del mercat. En conseqüència, el maquinari del Macinstosh era car. No l’obries i el
manipulaves perquè, si ho feies, la garantia quedava invalidada. De fet el primer Mac estava
dissenyat específicament perquè fos difícil obrir-lo: necessitaves un joc d’eines exòtiques que es
podien comprar gràcies a uns anuncis que van començar a aparèixer a les últimes pàgines de les
revistes uns mesos després del llançament del Mac. Aquests anuncis sempre anaven envoltats d’un
cert aire de mala reputació, com ara els anuncis sobre eines de manyà a les pàgines finals de
cridaneres revistes de detectius.
Aquesta política monopolista es pot explicar com a mínim de tres maneres diferents.
L’EXPLICACIÓ CARITATIVA és que la política monopolística sobre el maquinari
reflectia l’interès d’Apple a oferir una perfecta integració de maquinari, sistema operatiu i
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 25 de 117

programari. Alguna cosa hi havia, en això. Ja és prou complicat crear un sistema operatiu que
funcioni bé en una màquina concreta, dissenyada i provada per enginyers que treballen a l’altra
punta del passadís, a la mateixa empresa. Fer que un sistema operatiu funcioni en màquines
arbitràries fabricades com a xurros per exaltats emprenedors clonadors de l’altra banda de la línia
internacional de canvi de data és una cosa molt complicada, i aquest fet és el responsable de molts
dels problemes que la gent té amb el Windows.
L’EXPLICACIÓ FINANCERA és que Apple, a diferència de Microsoft, és i sempre ha estat
una empresa de maquinari. Senzillament depèn dels ingressos provinents de les vendes de
maquinari i no podria existir sense ells.
L’EXPLICACIÓ NO TAN CARITATIVA està relacionada amb la cultura empresarial
d’Apple, la qual arrenca del baby boom de la zona de San Francisco.
Com que em disposo a parlar una estona sobre aspectes culturals suposo que més val que em
presenti sense amagar res, per tal de protegir-me contra al·legacions de conflicte d’interessos i
baixesa moral: (1) Geogràficament parlant sóc de Seattle, tinc un tarannà saturnià i no sóc d’aquells
a qui entusiasma la dionisíaca zona de San Francisco, de la mateixa manera que nosaltres els fem
sentir molestos i horroritzats a ells. (2) Cronològicament parlant sóc de després del baby boom. Em
sento així, com a mínim, perquè mai no he experimentat la diversió i l’excitació dels nascuts durant
l’explosió demogràfica: m’he limitat durant molt de temps a riure decorosament les gràcies
increïblement absurdes d’aquesta generació sobre com es van arribar a col·locar en diverses
ocasions i a esquivar diplomàticament llurs afirmacions sobre com era de fantàstica la seva música.
Però fins i tot a partir d’això era possible apreciar uns patrons determinats, i un dels que es repetien
tant com una llegenda urbana era el d’aquell que entrava en una comuna plena de hippies amb
sandàlies lluint símbols de pau i que amb el temps descobria que, sota aquesta façana, els que hi
portaven la veu cantant eren en realitat uns controladors compulsius, i que com que pel fet de viure
en una comuna (on de boqueta tant es rendia pleitesia als ideals de pau, amor i harmonia) s’havien
vist privats dels mecanismes normals i socialment admesos per a alliberar la seva impulsivitat
controladora, aquesta tendia a manifestar-se d’altres maneres, invariablement més sinistres.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 26 de 117

L’aplicació d’aquest exemple al cas d’Apple Computer la deixo com a exercici per al lector,
i no és pas un exercici complicat.
D’entrada és una mica inquietant pensar en Apple com si fos un controlador compulsiu, ja
que això xoca frontalment amb la seva imatge corporativa. No eren aquests nois els que van treure
els famosos anuncis de la Super Bowl on uns executius ben vestits i amb els ulls embenats saltaven
com lèmmings des d’un penya-segat? No és aquesta l’empresa que encara avui fa anuncis amb el
Dalai Lama (excepte a Hong Kong), Einstein i altres rebels poc convencionals?
Realment és la mateixa empresa, i el fet que hagin pogut crear d’ells mateixos aquesta
imatge de lliurepensadors creatius i rebels a les ments de tants escèptics intel·ligents i avesats als
mitjans de comunicació és motiu de reflexió. Aquest fenomen és una mostra del poder insidiós de
les cares i hàbils campanyes publicitàries i, potser, d’un cert grau de fantasieig i desitjos a les ments
de les persones que se les creuen. Hom també es pot preguntar per què Microsoft porta tan
malament les relacions públiques, quan la història d’Apple demostra que passant sucosos xecs a
bones agències publicitàries es pot implantar a les ments de persones intel·ligents una imatge
corporativa totalment allunyada de la realitat. (La resposta, per als a qui no els agradin les espases
de Dàmocles, és que, com que Microsoft ha conquerit el cor i la ment de la majoria silenciosa –la
burgesia–, no li importa gens ni mica no tenir una imatge elegant, de la mateixa manera que no li
importava al president Nixon. "Vull creure", el mantra que Fox Mulder té penjat a la paret del seu
despatx a Expedient X, és aplicable per motius diferents a aquestes dues empreses: els partidaris del
Mac volen creure en la imatge d’Apple que ofereixen aquells anuncis i en la idea que els Mac tenen
alguna cosa que els fa essencialment diferents de la resta d’ordinadors, mentre que els usuaris del
Windows volen creure que aconsegueixen alguna cosa a canvi dels seus diners i que realitzen una
transacció comercial respectable).
En qualsevol cas, a partir del 1987, tant el MacOS com el Windows es trobaven al mercat,
funcionant sobre plataformes de maquinari que eren totalment diferents. I no només perquè el
MacOS feia servir xips de Motorola per a la CPU i el Windows anava amb Intel, sinó també pel fet
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 27 de 117

–passat per alt aleshores, però a la llarga molt més significatiu– que el negoci del maquinari
d’Apple era un monopoli rígid i el del Windows era un bulliciós mercat lliure.
Totes les implicacions que tindria aquest fenomen no s’han evidenciat fins a l’època actual i,
de fet encara s’estan manifestant, de maneres realment sorprenents, tal com explicaré quan parlem
del Linux. El resultat és que milions de persones es van acostumar, d’una manera o altra, a les
interfícies gràfiques d’usuari. I en fer-ho van fer que Apple/Microsoft guanyessin molts diners. La
fortuna de moltes persones ha quedat estretament lligada a la capacitat d’aquestes empreses de
continuar venent productes la comerciabilitat dels quals és ben dubtosa.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 28 de 117

Pot de melmelada o fossa de quitrà, el
que preferiu
Quan Gates i Allen van tenir la idea de vendre programari van rebre crítiques tant dels experts
informàtics (hackers) com dels empresaris convencionals. Els hackers entenien que el programari
no era altra cosa que informació, i s’oposaven a la idea de comercialitzar-la. Aquestes objeccions
eren, en part, de caràcter ètic. Els hackers provenien del món científic i acadèmic, on és imperatiu
posar a la lliure disposició del públic els resultats de les pròpies investigacions. En part, també eren
de caràcter pràctic: com es pot vendre una cosa que es pot copiar fàcilment? Els empresaris, que són
el pol oposat dels hackers en molts aspectes, tenien llurs pròpies objeccions. Acostumats a vendre
torradores i pòlisses d’assegurances, els costava entendre, per naturalesa, que una tirallonga d’uns i
zeros pogués constituir un producte comercialitzable.
És evident que Microsoft aconseguí surar per damunt d’aquestes objeccions, de la mateixa
manera que ho feu Apple. Però aquestes objeccions continuen vigents. El hacker d’entre els
hackers, el hacker per excel·lència, era i continua sent Richard Stallman, i es va empipar tant contra
la pràctica malèfica que era vendre programari que el 1984 (el mateix any que va sortir al mercat el
Macintosh) va saltar a la palestra i va fundar l’anomenada Free Software Foundation (Fundació per
al programari lliure), que començà a treballar en una cosa anomenada GNU. GNU és la sigla de
“Gnu No és Unix”, però això és una broma amb diferents facetes, ja que el GNU és de totes totes el
mateix que l’Unix. Per qüestions de marca comercial ("Unix" és una marca d’AT&T), senzillament
no podien dir que es tractava d’Unix i per tant, per curar-se en salut, afirmaven que no ho era. Sense
menystenir la incomparable capacitat i les virtuts del Sr. Stallman i altres membres del projecte
GNU, llur fita de construir un sistema Unix lliure que competís amb els sistemes operatius de
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 29 de 117

Microsoft i Apple era una mica com pretendre excavar un sistema de túnels de metro amb una
cullereta de cafè. Això, fins a l’adveniment del Linux, a què em referiré més endavant.
Però la idea base de recrear un sistema operatiu partint de zero era perfectament lògica i
factible. Així s’ha fet moltes vegades. Es tracta d’una qüestió inherent a la pròpia naturalesa dels
sistemes operatius.
Els sistemes operatius no són estrictament necessaris. No hi ha cap motiu perquè un
programador suficientment dedicat no pugui començar del no-res en cada projecte i escriure un
programa nou per a gestionar operacions bàsiques i primàries com ara el control dels capçals de
lectura i escriptura de les unitats de disc o l’activació dels píxels de la pantalla. Els ordinadors
originaris s’havien de programar d’aquesta manera. Però com que gairebé tots els programes han de
dur a terme aquestes mateixes operacions bàsiques, aquesta manera de fer produiria un immens
malbaratament d’esforços.
No hi ha res més desagradable per als hackers que duplicar esforços. El primer i més
important hàbit mental que adquireix la gent quan aprèn a escriure programes informàtics és
generalitzar, generalitzar i generalitzar: fer el programa tan modular i flexible com sigui possible,
subdividint els problemes grossos en petites subrutines que es poden reutilitzar una vegada i una
altra en contextos diferents. Per tant, el desenvolupament dels sistemes operatius, encara que
tècnicament fos innecessari, era inevitable. Perquè, en el fons, un sistema operatiu no és més que
una biblioteca que conté els programes més utilitzats, escrits un cop (amb sort, escrits correctament)
i posats a disposició de tots els programadors que els necessitin.
En conseqüència, un sistema operatiu tancat, secret i de propietat és un oxímoron. Aquesta
idea va totalment en contra del concepte mateix que justifica que calgui un sistema operatiu. I en
qualsevol cas és impossible mantenir-los en secret. El codi font (les línies originàries de text escrites
pels programadors) sí que es poden mantenir en secret. Però un sistema operatiu és un conjunt de
petites subrutines que fan tasques molt específiques i perfectament definides. El que aquestes
subrutines fan exactament ha de ser públic, d’una manera explícita i precisa, ja que en cas contrari
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 30 de 117

el sistema operatiu resulta inútil als programadors: no poden utilitzar aquestes subrutines si no
entenen a la perfecció què fan.
L’única cosa que no es fa pública és la manera exacta com les subrutines fan el que fan, però
un cop se sap què fa una subrutina, en general és força senzill (si ets un hacker) escriure’n una de
pròpia que faci exactament el mateix. Es pot trigar un temps i és una feina avorrida i poc gratificant,
però en la majoria de casos no és especialment complicada.
El que costa, tant en el món de la programació informàtica com en el de la ficció, no és
escriure, sinó decidir què escriure. I els venedors de sistemes operatius comercials ja han decidit i
publicat les seves decisions.
Fa molt de temps que es té consciència d’aquesta qüestió. L’MS-DOS va ser duplicat, des
del punt de vista funcional, per un producte rival, escrit partint de zero, anomenat ProDOS, que feia
les mateixes coses gairebé de la mateixa manera. En altres paraules, una altra empresa podia
escriure un programa que feia les mateixes coses que l’MS-DOS i comercialitzar-lo guanyant-hi
calers. Si utilitzeu el sistema operatiu Linux podeu fer servir un programa lliure anomenat WINE
que és un emulador del Windows: permet obrir una finestra a l’escriptori que executa programes del
Windows. Això vol dir que s’ha recreat un sistema operatiu Windows totalment funcional dins
l’Unix, com si fos un vaixell dins d’una ampolla. I el mateix Unix, que és extraordinàriament més
sofisticat que l’MS-DOS, s’ha escrit de cap i de nou moltes vegades. Empreses com ara Sun,
Hewlett-Packard, AT&T, Silicon Graphics, IBM o d’altres en comercialitzen diferents versions.
En altres paraules, fa tant de temps que la gent escriu una i altra vegada sistemes operatius
bàsics que tota la tecnologia que constituïa un “sistema operatiu” en el sentit tradicional del terme
(abans de les interfícies gràfiques d’usuari) actualment és tan barata i està tan vista que literalment
és gratuïta. Actualment Gates i Allen no tan sols no podrien vendre l’MS-DOS, sinó que no podrien
ni regalar-lo, ja que es regalen altres sistemes operatius molt més potents. Fins i tot el Windows
originari (que era l’únic fins al 1995) ja no serveix per a res, perquè no té sentit posseir una cosa
que es pot emular dins del Linux, que al seu torn és de lliure distribució.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 31 de 117

En aquest sentit el negoci dels sistemes operatius és molt diferent, per exemple, del negoci
dels cotxes. Fins i tot un cotxe vell i tronat té algun valor. Pot servir per fer viatges a l’abocador o
per vendre’l a peces. El destí dels béns manufacturats és depreciar-se lentament a mesura que
queden antiquats i han de competir amb productes més moderns.
Però el destí dels sistemes operatius és esdevenir de lliure distribució.
Microsoft és una gran empresa d’aplicacions informàtiques. Les aplicacions, com el
Microsoft Word, són un terreny on la innovació aporta beneficis reals, directes i tangibles als
usuaris. Les innovacions poden ser tecnologia nova sortida del departament de recerca o bé una
cortina de fum, però en qualsevol cas acostumen a ser útils i sembla que satisfan els usuaris. I
Microsoft s’està convertint en una gran empresa d’investigació. Però Microsoft no és pas una
empresa de sistemes operatius tan impressionant. I això no es deu necessàriament al fet que els seus
sistemes operatius siguin tan dolents des d’un punt de vista purament tecnològic. Els sistemes
operatius de Microsoft tenen els seus problemes, segur, però han millorat moltíssim i són adequats
per a la majoria de persones.
Aleshores, per què dic que Microsoft no és una empresa de sistemes operatius tan
impressionant? Perquè d’acord amb la pròpia naturalesa dels sistemes operatius és absurd que
siguin creats i propietat d’una empresa determinada. D’entrada no és una feina que te l’agraeixin.
Les aplicacions creen possibilitats per a milions d’usuaris crèduls, mentre que els sistemes operatius
imposen limitacions a milers de programadors rondinaires, de manera que els fabricants de sistemes
operatius seran sempre a la llista negra de qualsevol persona que tingui qualsevol nivell
d’importància al món de l’alta tecnologia. Les aplicacions les utilitzen persones el principal
problema de les quals és arribar a entendre’n totes les funcions, mentre que els sistemes operatius
són la presa de programadors empipats per les seves limitacions. El negoci dels sistemes operatius
ha estat profitós per a Microsoft només en el sentit que li ha proporcionat els diners necessaris per a
tirar endavant un negoci realment sucós d’aplicacions informàtiques i per a contractar un munt de
bons investigadors. Actualment se n’haurien de desprendre, dels sistemes operatius, com si es
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 32 de 117

tractés d’una secció gastada de coet d’enlairament que ja ha complert la seva funció. La gran
pregunta és si Microsoft és capaç de fer-ho. O és que és addicte a la venda de sistemes operatius de
la mateixa manera que Apple ho és a la de maquinari?
Cal recordar que la capacitat d’Apple de monopolitzar el subministrament del seu propi
maquinari va ser considerat, per part d’observadors entesos, un gran avantatge sobre Microsoft. En
aquell moment, semblava que això els donava una posició molt més forta. Al final però, gairebé els
aniquila, i encara podria acabar fent-ho. El problema per a Apple fou que la majoria d’usuaris
informàtics del món van acabar tenint maquinari més barat. Però el maquinari barat no pot fer
funcionar el MacOS, de manera que aquests usuaris es van passar al Windows.
Substituïu “maquinari” per “sistemes operatius” i “Apple” per “Microsoft” i es pot veure la
mateixa història repetint-se de cap i de nou. Microsoft domina el mercat dels sistemes operatius,
n’obté molts diners i tot plegat sembla una gran idea de moment. Però hi ha sistemes operatius més
barats i millors que s’estan popularitzant a determinades zones del planeta que no estan tan
saturades d’ordinadors com els Estats Units. D’aquí a deu anys pot ser que la majoria dels usuaris
informàtics del món tinguin aquestes sistemes operatius més barats. Però de moment aquests
sistemes no admeten aplicacions de Microsoft, motiu pel qual aquests usuaris faran servir una altra
cosa.
Per dir-ho més clar: cada vegada que algú decideix fer servir un sistema operatiu que no és
de Microsoft, el departament de sistemes operatius de Microsoft, evidentment, perd un client. Però
tal com estan les coses, ara per ara el departament d’aplicacions de Microsoft també perd un client.
Això no té gaire importància mentre la immensa majoria d’usuaris tinguin sistemes operatius de
Microsoft. Però tan aviat com la quota de mercat del Windows comenci a baixar, la situació
començarà a pintar força malament per a la gent de Redmond.
Aquest argument es podria rebatre dient que Microsoft només hauria de recompilar les seves
aplicacions perquè funcionin amb altres sistemes operatius. Però aquesta estratègia va contra
l’instint corporatiu més estès. El cas d’Apple torna a ser força il·lustratiu. Quan les coses a Apple
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 33 de 117

van començar a anar a mal borràs, haurien d’haver adaptat el seu sistema operatiu al maquinari
barat per a PC. Però no ho van fer i, en lloc d’això van mirar de treure tot el suc al seu fantàstic
maquinari afegint-hi noves característiques i ampliant-ne la línia de productes. Però això tan sols va
fer el seu sistema operatiu encara més dependent d’aquestes característiques especials del
maquinari, situació que a la llarga va ser pitjor.
De la mateixa manera, quan la posició de Microsoft al món dels sistemes operatius es vegi
amenaçada, el seu instint corporatiu li dirà que acumuli més funcions als seus sistemes operatius i
que, posteriorment, retoqui les seves aplicacions de programari perquè aprofitin aquestes funciones
especials. Però així només s’aconseguirà que les seves aplicacions depenguin encara més d’un
sistema operatiu amb una quota de mercat decreixent, i que a la llarga la situació empitjori.
El mercat dels sistemes operatius és una trampa mortal, una fossa de quitrà que t’ofega
desesperadament. Només hi ha dos motius per a invertir en Apple i Microsoft. (1) Cadascuna
d’aquestes empreses es troba en allò que anomenem una relació de codependència amb els seus
clients. Els clients “hi volen creure”, i Apple i Microsoft saben com donar-los el que demanen. (2)
Ambdues empreses s’esmercen per afegir funcions noves als seus sistemes operatius, esforç que
consolida la fidelitat dels clients, com a mínim durant un temps.
En aquesta mateixa línia, gran part de la resta d’aquest assaig tractarà d’aquests dos temes.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 34 de 117

La tecnosfera
L’Unix és l’únic sistema operatiu que queda amb una interfície gràfica d’usuari (un gran paquet de
programes anomenats Sistema X Windows) separada del sistema operatiu en el sentit originari del
terme. Això vol dir que si es vol es pot executar l’Unix estrictament en mode de línia d’ordres,
sense finestres, icones, ratolins, etc., i continuarà sent l’Unix capaç de fer tot el que se suposa que
pot fer aquest sistema operatiu. Però els altres sistemes operatius, és a dir el MacOS, la família
Windows i el BeOS, tenen les interfícies gràfiques enredades amb les antigues funcions del sistema
operatiu fins al punt que s’han d’executar en mode gràfic, ja que en cas contrari no funcionen. Per
tant ja no és possible, realment, continuar pensant en les interfícies gràfiques d’usuari com a
elements separats del sistema operatiu: actualment en són part indissociable, constitueixen de llarg
el gruix del sistema i són la part més cara i difícil de crear.
Els productes només es poden vendre de dues maneres: per preu i per característiques o
funcionalitats. Si els sistemes operatius són gratuïts, les empreses del sector no poden competir per
preu i, per tant, ho fan amb les característiques o funcions. Això vol dir que sempre miren de
superar la competència creant programes que poc temps enrere no es consideraven pas part del
sistema operatiu: coses com ara les interfícies gràfiques d’usuari. Això explica moltes coses del
comportament d’aquestes empreses.
Explica, per exemple, per què Microsoft va incorporar un navegador al sistema operatiu. No
costa gaire fer-se amb un navegador gratuït, igual que amb un sistema operatiu gratuït. Si els
navegadors són gratuïts i els sistemes operatius també, sembla impossible que algú pugui guanyar
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 35 de 117

diners amb els navegadors i els sistemes operatius. Però si podeu integrar un navegador en un
sistema operatiu i imbuir-hi noves funcions, tindreu un producte comercialitzable.
Deixant de banda, de moment, el fet que aquesta pràctica treu de polleguera als fiscals
antimonopoli, l’estratègia té sentit. Pel cap baix té sentit si suposes (com sembla que ho fan els
directius de Microsoft) que el sistema operatiu s’ha de protegir a qualsevol preu. La qüestió
important és si qualsevol nova tendència tecnològica que surti al mercat s’ha de fer servir com a
crossa per a sostenir la posició dominant del sistema operatiu. Davant del fenomen d’Internet,
Microsoft va haver de crear un molt bon navegador web, i ho va fer. Però aleshores se’ls va
presentar la disjuntiva següent: podien haver fet que el navegador funcionés en diferents sistemes
operatius, opció que hauria garantit una forta posició de Microsoft a Internet a banda del que passés
amb la quota de mercat del seu sistema operatiu. O bé podien unir indestriablement el navegador i
el sistema operatiu, apostant perquè això fes semblar el sistema operatiu tan modern i irresistible
com per ajudar-los a mantenir el seu domini del mercat. El problema és que quan la posició del
sistema operatiu de Microsoft es comenci a ensorrar (i com que actualment és dels volts del noranta
per cent, només pot anar avall) arrossegarà tota la resta riu avall amb ella.
A la classe de geologia de l’institut probablement vau aprendre que tota la vida a la terra
existeix en una capa primíssima anomenada biosfera, atrapada entre milers de quilòmetres de roca
morta per sota i un espai mort radioactiu i fred per sobre. Les empreses que venen sistemes
operatius existeixen en una mena de tecnosfera. Per sota hi ha la tecnologia que ja ha passat a ser
gratuïta. Per sobre hi ha la tecnologia que encara s’ha de desenvolupar o que de moment resulta
massa esbojarrada i especulativa com per posar-se a produir-la. Com la biosfera de la terra, la
tecnosfera és molt prima comparada amb el que hi ha per sobre i per sota.
Però evoluciona molt més ràpid. A diferents zones del món es poden visitar rics jaciments
de fòssils amb esquelets apilats, els més recents a sobre i els més antics a sota. En teoria ens
podríem remuntar fins als primers organismes unicel·lulars. I si feu servir una mica la imaginació
veureu que, si dureu el temps suficient, també acabareu fossilitzats i, a la llarga, un altre organisme
més avançat es fossilitzarà sobre vostre.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 36 de 117

El registre fòssil (la fossa de quitrà del jaciment de La Brea) de la tecnologia informàtica és
Internet. Tot el que s’hi troba es pot agafar de franc (potser il·legalment, però de franc). Els
executius d’empreses com Microsoft s’han d’acostumar a l’experiència (impensable en altres
sectors) de dedicar milions de dòlars al desenvolupament de noves tecnologies, com ara navegadors
web, per posteriorment veure que a Internet apareix el mateix programa o un d’equivalent al cap de
dos anys, un any o tan sols uns mesos.
Pel fet de continuar desenvolupant noves tecnologies i afegir funcions als seus productes es
poden mantenir un pas per davant del procés de fossilització, però hi ha dies que es deuen sentir
com els mamuts atrapats a La Brea, que s’esforçaven amb tota la seva força, una i altra vegada, per
treure les potes del quitrà bombollejant que els xuclava i se’ls volia empassar.
Per a la supervivència en aquesta biosfera calen ullals ben afilats i potes gruixudes i pesants
en un extrem de l’organització, i és ben sabut que Microsoft això ho té. Però trepollar els altres
mamuts perquè s’enfonsin al quitrà només et pot mantenir viu durant un temps. El perill és que,
obsessionats per no caure a la fossa dels fòssils, aquestes empreses s’oblidaran del que hi ha per
sobre de la biosfera: el regne de la nova tecnologia. Dit d’una altra manera, cal que mantinguin les
seves armes primitives i el seu cru instint competitiu, però també han de desenvolupar cervells de
gran capacitat. Sembla que això és el que està fent Microsoft amb el seu departament
d’investigació, que ha contractat gent intel·ligent a tort i a dret (he de dir que tot i que conec i em
relaciono amb diverses persones del departament d’investigació d’aquesta empresa, mai no parlem
de feina i no tinc pràcticament ni idea de quina en porten de cap. He après molt més de Microsoft
fent servir el sistema operatiu Linux del que mai no hauria après utilitzant el Windows).
Independentment de com guanyava diners abans Microsoft, avui dia guanya diners gràcies a
una mena d’arbitratge temporal. En el món de les finances, arbitratge fa referència a guanyar diners
aprofitant les diferències de preus entre diferents mercats. En altres paraules, és una condició
espacial que depèn del fet que l’arbitratgista conegui simultàniament la situació de dos mercats
diferents. Microsoft guanya diners aprofitant les diferències de preu de la tecnologia en moments
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 37 de 117

diferents. L’arbitratge temporal, si se’m permet encunyar el terme, depèn del fet que l’arbitratgista
conegui les tecnologies per les quals la gent pagarà diners l’any vinent i també quant de temps
trigaran aquestes mateixes tecnologies a tornar-se gratuïtes. L’arbitratge espacial i el temporal tenen
en comú que depenen del fet que l’arbitratgista estigui extremadament ben informat: l’espacial, de
les variacions de preus al llarg de l’espai en un moment determinat, i el temporal, de les variacions
de preus al llarg del temps en un lloc determinat.
Així doncs, Apple/Microsoft embafen els usuaris amb noves funcions gairebé diàriament,
amb l’esperança que un flux constant de genuïnes innovacions tècniques, combinat amb el fenomen
“Vull creure”, evitarà que els seus clients girin la mirada cap a l’altra banda del carrer, on
s’ofereixen sistemes operatius millors i més barats. La qüestió és si això, a la llarga, té sentit. Si
Microsoft és addicte als sistemes operatius de la mateixa manera que Apple ho és al maquinari, es
jugaran bous i esquelles per llurs sistemes operatius i hi vincularan totes les seves noves aplicacions
i tecnologies. Aleshores el futur de la seva supervivència dependrà d’aquests dos factors: d’afegir
més funcions als seus sistemes operatius perquè els clients no es passin a les alternatives més
barates i de mantenir la imatge que, d’alguna misteriosa manera, fa creure a aquests clients que
reben alguna cosa a canvi dels seus diners.
El segon factor és un fenomen cultural realment estrany i interessant.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 38 de 117

La cultura d’interfície
Fa uns anys vaig entrar a un supermercat i vaig topar amb el següent pessebre vivent: prop de
l’entrada hi havia una parella jove davant d’un gran mostrador de cosmètics. El noi aguantava
impassiblement una cistella de la compra amb les mans mentre la seva companya arramblava del
mostrador tot d’envasos retractilats de maquillatge i els apilava a la cistella. Des d’aleshores he
considerat aquest noi la personificació d’una interessant tendència humana: no només no ens ofèn,
que ens enlluernin amb imatges fabricades, sinó que ens agrada. Gairebé hi insistim. Ens encanta
ser còmplices del nostre propi enlluernament: pagar diners per pujar a l’atracció d’un parc temàtic,
votar un tipus que és evident que ens menteix o aguantar palplantat una cistella mentre la van
omplint amb productes cosmètics.
No fa gaire vaig anar a Disney World, concretament a la zona anomenada Magic Kingdom
(Regne Màgic), pujant pel carrer Main Street USA. Es tracta d’un perfectament acaramel·lat poblet
victorià que culmina en un castell Disney. El lloc era ple a vessar: més que caminar, pelegrinàvem.
Just davant meu hi havia un home amb una càmera de vídeo. Era una d’aquelles càmeres de nova
generació en què en lloc de mirar per un visor, contemples una pantalla plana de color de la mida
d’un naip, on es televisa en directe tot allò que capta la càmera. Aquest home aguantava l’aparell
prop de la cara, de manera que li tapava la vista. En lloc d’anar a veure un poblet real de franc,
havia pagat per veure’n un de fictici i, en lloc de veure’l a ull nu, el mirava per televisió.
I jo, en lloc de quedar-me a casa llegint un llibre, me’l mirava a ell.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 39 de 117

La preferència dels nord-americans per les experiències mediades és prou evident, i no tinc
pas intenció de recrear-m’hi. Ni tan sols faré comentaris menyspreadors al respecte: al capdavall jo
mateix havia entrat a Disney World pagant. Però sens dubte això té relació amb l’èxit aclaparador
de les interfícies gràfiques d’usuari i, per tant, n’haig de parlar. Disney proposa experiències
mediades millors que ningú altre. Si sabessin què són els sistemes operatius i perquè els fa servir la
gent podrien menjar-se Microsoft en un parell d’anys.
A la zona de Disney World anomenada Animal Kingdom (Regne Animal) hi ha una atracció
nova, el Viatge per la Jungla del Maharajà, que està previst que s’inauguri el març de 1999 però que
casualment estava oberta anticipadament perquè el públic pogués fer-ne un tast. Es tracta d’una
reproducció completa pedra a pedra d’unes hipotètiques ruïnes de la jungla de l’Índia. Segons
expliquen la va fer construir al segle XVI un rajà local, com a reserva de caça, per tal d’anar-hi amb
els seus principescos convidats a caçar tigres de Bengala. Amb el pas del temps van deixar de fer
manteniment a la reserva i va ser ocupada pels tigres i els micos: a la llarga, a l’època de la
independència de l’Índia, en van fer una reserva nacional de fauna, actualment oberta al públic.
El lloc s’assembla més al que acabo de descriure que qualsevol altre edifici que pugueu
trobar a l’Índia. Totes les pedres de les ruïnoses parets estan envellides com si les pluges
monsòniques les haguessin regades durant segles i com a conseqüència d’això la pintura dels
magnífics murals ha saltat i perdut lluentor, i els tigres de Bengala ronsegen entre soques de
columnes caigudes. Allà on modernament s’ha reparat la vella estructura, s’ha fet no com ho farien
els tècnics de Disney, sinó com ho farien estalviadors zeladors indis: amb trossos de bambú i de
barres d’acer mig rovellades. Evidentment el rovell és pintat i està protegit del rovell real amb una
capa plàstica transparent, però per adonar-te’n t’has d’ajupir a mirar-ho.
Hi ha un lloc on passes pel costat d’una paret amb tot de frisos antics i repicats esculpits a la
pedra. Una punta de la paret està ensorrada sota la terra, potser a causa d’un terratrèmol oblidat de
fa molt de temps, de manera que hi ha una ampla esquerda dentada que travessa un parell de
plafons, però encara es llegeix la història: el caos originari i primordial dóna lloc a una diversitat
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 40 de 117

d’espècies animals. Després veiem l’Arbre de la Vida envoltat de tota mena d’animals. Això és una
al·lusió òbvia (o, en la indústria de l’entreteniment, un ganxo) al gegantí Arbre de la Vida que
domina el centre del Regne Animal de Disney, igual que el Castell domina el Regne Màgic o
l’Esfera el centre Epcot. Però històricament està presentat d’una manera fidedigna i probablement
engaliparia a qualsevol que no tingués un doctorat en història de l’art indi.
El plafó següent mostra un Homo sapiens bigotut tallant l’Arbre de la Vida amb una
simitarra i els animals fugint en totes direccions. A continuació es mostra l’humà esgarriat sent
colpejat per una onada gegant, part d’un Diluvi recent suposadament provocat per la seva
estupidesa.
Al plafó final s’il·lustra el Plançó de la Vida que reneix, però ara l’Home s’ha desfet de
l’arma blanca i s’ha unit a la resta d’animals que envolten el jove arbre per adorar-lo i lloar-lo.
En altres paraules, és la profecia del Coll d’Ampolla: una descripció del món, sovint
adoptada pels ecologistes d’avui dia, en què s’acosta un període de greus catàstrofes
mediambientals que s’allargarà desenes o centenars d’anys i que s’acabarà quan trobem un nou i
harmoniós modus vivendi amb la Natura.
El fris en conjunt és una obra destacable. Evidentment no es tracta pas d’antigues ruïnes
índies, i el mèrit és atribuïble a una o vàries persones que actualment estan vives. Però a la reserva
de fauna del Maharajà de Disney World no hi ha cap signatura. No hi ha signatures enlloc, perquè si
hi hagués llargues llistes de títols de crèdit penjant de cada totxo artificialment desgastat, com passa
a les pel·lícules de Hollywood, l’obra perdria tota la gràcia.
Entre els guionistes de Hollywood, Disney té la reputació de ser una madrastra realment
malvada. No costa gaire veure per què. Disney es dedica al negoci de treure productes que creen
una il·lusió perfectament coherent: un mirall màgic que reflecteix el món millor del que realment és.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 41 de 117

Però els escriptors literalment parlen als seus lectors i no només creen una atmosfera o presenten
una cosa que s’hagi d’admirar, i de la mateixa manera que la interfície de línia d’ordres obre un
canal molt més directe i explícit entre l’usuari i la màquina que no pas la interfície gràfica d’usuari,
el mateix passa amb les paraules, l’escriptor i el lector.
Al capdavall, la paraula és l’únic sistema de codificar pensaments (l’únic mitjà) que no és
fungible, que es nega a dissoldre’s en el torrent devorador dels mitjans electrònics (els turistes rics,
a Disney World porten samarretes amb els noms de dissenyadors famosos, perquè els dissenys en si
es poden plagiar fàcilment i amb impunitat. L’única manera de fer roba que no es pugui plagiar
legalment és imprimint-hi paraules protegides per copyright i marques comercials: un cop s’ha fet
aquest pas, la roba en si no té importància, en realitat, de manera que una samarreta és tan bona com
qualsevol altra cosa. Les samarretes amb paraules cares actualment són la insígnia de la classe alta.
Les samarretes amb paraules barates o sense paraules són per a la plebs).
Però aquesta qualitat especial de les paraules i de la comunicació escrita tindria el mateix
efecte en els productes de Disney que uns grafits pintats amb esprai sobre un mirall màgic. Per tant,
la gran majoria de la comunicació de Disney no fa ús de les paraules, i la majoria de vegades no es
troben a faltar. Algunes de les propietats més antigues de Disney, com ara Peter Pan, Winnie the
Pooh i Alícia al País de les Meravelles, van sortir dels llibres. Però els noms dels autors no es
mencionen mai o gairebé mai, i a la botiga de Disney no es poden comprar els llibres originals. Si
s’hi venguessin, semblarien vells i estranys, com si fossin imitacions dolentes de les versions de
Disney, més pures i autèntiques. Comparades amb produccions més recents, com ara La Bella i la
Bèstia i Mulan, les pel·lícules de Disney basades en aquests llibres (especialment Alícia al País de
les Meravelles i Peter Pan) semblen profundament estrambòtiques i no plenament adequades per a
la canalla. Això no és casual, ja que Lewis Carroll i J.M. Barrie eren homes ben estranys, i la
naturalesa de la paraula escrita és tal que la raresa personal dels autors travessa totes les capes de
disneyficació, com els raigs X travessen les parets. Probablement per aquest precís motiu sembla
que Disney ha abandonat totalment la compra de llibres, i ara busca els seus temes i personatges en
contes populars, que tenen una lapidària qualitat provada pel pas del temps, com els antics totxos de
les ruïnes del Maharajà.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 42 de 117

Si se’m permet arriscar-me a generalitzar, la majoria de la gent que va a Disney World té un
interès nul a absorbir noves idees a partir de llibres. Sé que sona sarcàstic, però escolteu: no tenen
cap inconvenient que els presentin idees en altres formes. Avui dia Disney World és ple de
missatges ecologistes, i els guies del Regne Animal podrien parlar hores i hores de biologia.
Si seguíssiu aquests turistes fins a casa, podríeu trobar art, però seria el tipus d’art popular i
anònim que es ven a les botigues temàtiques d’Àfrica i Àsia de Disney World. En general només se
senten còmodes amb mitjans validats per l’antiguitat, per l’acceptació popular massiva o per
ambdues coses.
En aquest món els artistes són com els escultors anònims i analfabets que van construir les
grans catedrals europees per desprès veure esvair-se llur memòria a les tombes sense inscripció dels
cementiris del temple. La catedral en si és impressionant i commovedora malgrat, o potser gràcies
al fet, que no tenim ni idea de qui la va construir. Quan ens hi passegem, no combreguem amb
escultors individuals sinó amb tota una cultura.
Disney World funciona de la mateixa manera. Si s’és un intel·lectual, un lector o un
escriptor de llibres, el més maco que podeu dir d’això és que l’execució és esplèndida. Però és fàcil
notar que tot l’ambient és un pèl inquietant, ja que hi falta alguna cosa: la traducció de tot el seu
contingut en paraules escrites clares i explícites, l’atribució de les idees a persones concretes. No hi
pots dir la teva. Fa la sensació que hi ha moltes coses que es maquillen, com si Disney World
volgués fer-nos empassar alguna cosa i sortir del pas amb tota mena de sobreentesos soterrats i
pensaments confusos.
Això és precisament el que es perd en la transició de la interfície de línia d’ordres a la
interfície gràfica d’usuari.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 43 de 117

Disney i Apple/Microsoft es dediquen al mateix negoci: curtcircuitar la comunicació verbal,
laboriosa i explícita, amb cares interfícies de disseny. Disney és una mena d’interfície d’usuari
sobre ella mateixa, i no només gràfica. En podríem dir interfície sensorial. Es pot aplicar a
qualsevol cosa del món, real o imaginària, encara que a un preu desmesurat.
Per què rebutgem les interfícies explícites basades en paraules i abracem les gràfiques o
sensorials, tendència que explica l’èxit tant de Microsoft com de Disney?
En part perquè el món d’avui dia és molt complicat (molt més complicat que el món dels
caçadors i recol·lectors davant del qual els nostres cervells evolucionaren per adaptar-s’hi) i
senzillament no ens podem ocupar de tots els detalls. Hem de delegar. No tenim cap més remei que
confiar en algun artista anònim de Disney o programador d’Apple o Microsoft perquè prengui
algunes decisions en nom nostre, descarti algunes opcions i ens ofereixi un resum executiu
degudament presentat.
Però especialment això és així pel fet que durant aquest segle l’intel·lectualisme ha fracassat,
i això tothom ho sap. A llocs com Rússia i Alemanya, la gent del carrer va acceptar desaferrar-se
dels costums, la religió i els valors tradicionals, i donar camp per córrer als intel·lectuals, i aquests
ho van engegar tot a rodar i van convertir el segle en un escorxador. Aquells intel·lectuals xerraires
acostumaven a ser senzillament tediosos, però ara també semblen perillosos.
Els nord-americans som els únics que no vam arribar a untar-nos durant tot això. Som lliures
i pròspers perquè hem heretat sistemes polítics i de valors ideats per un grup determinat
d’intel·lectuals del segle XVIII que casualment la van encertar. Però hem perdut el contacte amb
aquells intel·lectuals, i amb qualsevol cosa semblant a l’intel·lectualisme, fins al punt que ja no
llegim llibres, encara que estiguem alfabetitzats. Sembla que estiguem molt més còmodes propagant
aquells valors a les generacions futures d’una manera no verbal, a través d’un procés d’immersió
mediàtica. Aparentment això funciona fins a cert punt, ja que els policies de molts països es queixen
que els detinguts locals exigeixen que els llegeixin els seus drets constitucionals, com si fossin
lladregots de sèries policíaques americanes. Quan se’ls explica que són en un altre país, on no
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 44 de 117

existeixen aquests drets, s’enfilen per les parets. A la llarga és possible que les reposicions
d’Starsky i Hutch, doblades a diferents llengües, potenciïn els drets humans millor que la
Declaració d’Independència dels EUA.
Una cultura enorme, rica i amb caps nuclears que propaga els seus valors bàsics a través de
la immersió mediàtica no sembla una idea gaire bona. Aquí hi ha un risc evident d’esgarriar-la. Les
paraules són l’únic mitjà immutable que tenim, motiu pel qual són el vehicle escollit per a
transmetre conceptes extremadament importants com els Deu Manaments, l’Alcorà i els Drets
Fonamentals de la Constitució nord-americana. Llevat que els missatges transmesos pels nostres
mitjans es fixin a un conjunt de preceptes escrits i inequívocs, poden deambular d’un lloc a l’altre i
acabar inflant-li el cap a la gent d’autèntica brossa.
A Orlando hi havia una base militar anomenada McCoy Air Force Base, amb llargues pistes
d’on es podien enlairar avions B-52 cap a Cuba, o qualsevol altre lloc, carregats d’armes nuclears.
Però actualment la base McCoy ha estat desmantellada i reconvertida. Ha estat absorbida per
l’aeroport civil d’Orlando. Ara les llargues pistes serveixen perquè aterrin avions 747 carregats de
turistes del Brasil, Itàlia, Rússia i Japó, perquè puguin venir a Disney World i submergir-se als
nostres mitjans durant una estona.
Per a les cultures tradicionals, especialment les basades en la paraula, com l’islam, això és
infinitament més amenaçador que no pas ho eren els B-52. Resulta evident per a qualsevol persona
de fora dels Estats Units que les nostres arquetípiques paraules de moda, multiculturalisme i
diversitat són falsos fronts que s’utilitzen (moltes vegades sense voler-ho) per amagar una tendència
global a eradicar les diferències culturals. El principi bàsic del multiculturalisme (o de “honrar la
diversitat”, o digueu-ne com vulgueu) és que la gent ha de deixar de jutjar-se mútuament: ha de
deixar d’afirmar (i, a la llarga, deixar de creure) que això està bé i allò malament, que això és veritat
i allò mentida, que una cosa és lletja i una altra bonica, que Déu existeix i que té aquestes o aquelles
qualitats.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 45 de 117

La lliçó que la majoria de gent aprèn del Segle XX és que, per tal que un gran nombre de
cultures diferents coexisteixi pacíficament a la Terra (o en un barri determinat), cal que la gent deixi
d’emetre judicis en aquests termes. D’aquí prové (diria jo) el nostre recel i la nostra hostilitat cap a
totes les figures autoritàries de la cultura moderna. Tal com explica David Foster Wallace a l’assaig
"E Unibus Pluram", aquest és el missatge fonamental de la televisió, el missatge que la gent reté, en
qualsevol cas, després d’haver estat immersa el temps suficient en els nostres àmbits mediàtics. És
clar que això no s’expressa d’aquesta manera tan pomposa. El missatge es transmet amb la
presumpció que totes les figures autoritàries (professors, generals, policies, ministres, polítics) són
bufons hipòcrites i que l’única manera de ser és la de l’avorrida incredulitat moderna.
El problema és que un cop s’ha aconseguit eliminar la capacitat d’emetre judicis sobre el bé
i el mal, la veritat i la mentida, etc., en realitat ja no queda rastre de cultura enlloc, tret de la sardana
i el macramé. La capacitat d’emetre judicis, de creure en coses, és el que defineix una cultura.
Penso que és per això que de vegades surten tipus amb metralletes a llocs com Luxor i comencen a
disparar contra els occidentals. Entenen perfectament la lliçó de la base militar de McCoy. Quan els
seus fills arriben a casa amb gorres dels Chicago Bulls i la visera de costat, els pares perden els
papers.
L’anticultura global amb què la televisió ha impregnat tots els racons del món és una cultura
en ella mateixa, i en comparació amb el estàndards de grans cultures antigues com l’islam i França,
sembla grollerament inferior, almenys a primera vista. L’única cosa positiva que se’n pot dir és que
fa que les guerres mundials i els holocausts siguin menys probables, que ja és molt!
L’únic problema real és que la persona que no tingui altra cultura que aquesta monocultura
global, està completament perduda. Qualsevol persona que creixi mirant la televisió, no vegi mai
cap religió o filosofia, sigui educada en un entorn de relativisme moral, aprengui civisme mirant
escàndols sexuals al telenotícies i vagi a una universitat on els postmoderns competeixen entre si
per carregar-se els conceptes tradicionals de veritat i qualitat, acabarà sortint al món com un ser
humà força incompetent. Però potser l’objectiu de tot això és fer-nos incompetents perquè no
acabem destruint-nos mútuament a base de bombes nuclears.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 46 de 117

D’altra banda, si creixes en una cultura determinada, acabes tenint un joc d’eines bàsic que
et permetrà pensar i entendre el món. Aquestes eines es poden fer servir per a rebutjar la pròpia
cultura, però com a mínim permet disposar d’algunes eines.
***
Als EUA les persones que remenen les cireres (els qui omplen els principals bufets d’advocats i els
consells d’administració empresarial) entenen tot això fins a un cert nivell. De paraula defensen el
multiculturalisme, la diversitat i l’amoralisme, però no eduquen els seus fills d’aquesta manera.
Tinc amics tecnològicament sofisticats i amb estudis superiors que se n’han anat a poblets de l’estat
d’Iowa a viure i pujar els fills, i també hi ha enclavaments jueus hassidistes a Nova York on s’educa
un gran nombre de nens d’acord amb les creences tradicionals. Qualsevol comunitat suburbana es
podria considerar un lloc on la gent que té determinades creences (generalment implícites) s’ajunta
amb la gent que pensa de la mateixa manera.
I aquesta gent no només sent que té una responsabilitat de cara als seus propis fills, sinó
també envers tot el país. Evidentment alguns membres de la classe alta són vils i cínics, però molts
dediquen almenys una part del seu temps a discutir sobre el rumb que ha agafat el país i llurs
responsabilitats en aquest fet. I així, qüestions importants per als intel·lectuals lectors de llibres,
com ara el canvi climàtic global, a la llarga s’escolen pel coixí porós de la cultura de masses i
acaben apareixent en forma d’antigues ruïnes hindús a Orlando.
Segurament us preguntareu: i què caram té a veure tot això amb els sistemes operatius? Com
he dit abans, no es pot entendre el domini del mercat dels sistemes operatius per part
d’Apple/Microsoft sense tenir en compte les explicacions culturals, de manera que aquest assaig no
tindria sentit si primer no us expliqués quines són les meves arrels pel que fa a la cultura
contemporània.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 47 de 117

La cultura contemporània és un sistema de dos nivells, com el dels morlocks i els elois de La
màquina del temps d’H.G. Wells però capgirat. A La màquina del temps, els elois eren una classe
alta decadent que vivia a costa dels morlocks subterranis, que feien girar les rodes tecnològiques.
Però el nostre món és al revés. Els morlocks són minoria i porten la veu cantant perquè entenen com
funciona tot. Els molt més nombrosos elois aprenen tot el que saben perquè estan immersos des del
naixement en els mitjans electrònics dirigits i controlats pels morlocks lectors de llibres. Tanta gent
ignorant podria ser perillosa si fos orientada en una direcció incorrecta, i per això hem desenvolupat
una cultura popular que (a) és infecciosa fins a punts gairebé increïbles i (b) neutralitza totes les
persones infectades, fent que s’abstinguin d’emetre opinions i que siguin incapaces d’adoptar
postures sobre temes.
Els morlocks, que tenen l’energia i la intel·ligència per a entendre els detalls, es
professionalitzen en temes complexos i produeixen interfícies sensorials disneyficades perquè els
elois captin la idea sense necessitat d’esprémer-se el cervell ni morir-se d’avorriment. Aquests
morlocks se’n van a l’Índia i exploren pacientment centenars de ruïnes, tornen a casa i en fan
higièniques reconstruccions lliures d’insectes: una mena de recopilació dels fets més destacables,
com si diguéssim. Això val molts diners perquè els morlocks no renuncien al bon cafè ni als bitllets
d’avió en primera classe, però no importa perquè als elois els agrada que els enlluernin i ho paguen
gustosament.
Ara m’adono que tot això pot sonar mordaç i corrosiu fins a l’absurd: l’intel·lectual tibat de
torn etzibant diatribes sobre filisteus de poca lletra. Com si jo fos una mena de Moisès a la meva
manera que baixés tot sol de la muntanya amb els Deu Manaments gravats en immutables taules de
pedra (la interfície originària de línia d’ordres) aferrissant-me contra els dèbils hebreus no
il·luminats adoradors d’ídols. I no només això, sinó que sembla que estigui destapant una mena de
teoria de la conspiració.
Però no és aquí on vull arribar. La situació que descric podria ser dolenta, però no ho ha de
ser necessàriament, i no ho és necessàriament en el moment actual:
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 48 de 117

El que passa és que avui dia estem massa ocupats com per a poder entendre-ho tot en detall.
I és millor entendre les coses lleugerament, a través d’una interfície, que no entendre res de res. És
millor que deu milions d’elois facin el Safari del Kilimanjaro de Disney World que mil cirurgians
cardiovasculars i gerents de fons d’inversió facin safaris “reals” a Kenya. La frontera entre aquestes
dues classes és més porosa del que he deixat entendre. No deixo de trobar-me tipus normals i
corrents (manobres, mecànics, taxistes o persones del carrer en general) poc avesats a la lectura fins
que alguna cosa ha fet que es convertissin en lectors i comencessin a pensar en coses. Potser han
hagut de fer front a l’alcoholisme, a una pena de presó o a una malaltia, potser han patit una crisi
religiosa o potser senzillament van començar a avorrir-se. Aquestes persones es poden posar al dia
en determinats temes amb força rapidesa. A vegades la seva manca de cultura general fa que
estiguin excessivament preparades per entrar en indagacions esgarriades, però com a mínim
exerciten el cervell. L’espectre d’una política controlada pels capritxos i les vel·leïtats de votants
que es creuen que hi ha diferències significatives entre la cervesa Bud Lite i la Miller Lite, i que
pensen que el wrestling o lluita professional va de debò, és un fet naturalment alarmant per a la gent
que no pensa així. D’altra banda però, els països controlats per la interfície de línia d’ordres (per
entendre’ns, per intel·lectuals il·luminats, siguin religiosos o seglars) acostumen a ser llocs horribles
per viure-hi. La gent sofisticada se’n riu de l’oferta d’oci edulcorat de Disney però, vejam, si el
resultat és que s’infonen sentiments bàsicament càlids i comprensius, a un nivell preverbal, a
centenars de milions de persones de poca lletra immerses en els mitjans, fins a quin punt pot ser
dolent? Ahir a la nit vam matar una llagosta a la cuina de casa i la meva filla es va passar una hora
plorant. Els japonesos, que eren gairebé el poble més orgullós de la Terra, ara s’han encapritxat amb
melindrosos i encantadors personatges de dibuixos animats. La meva pròpia família (la gent que
conec millor) es pot dividir gairebé a parts iguals entre el grup que probablement llegirà aquest
assaig i el que quasi segur que no ho farà, i no puc dir amb seguretat que un d’aquests grups sigui
necessàriament més afectuós, més feliç o més ben adaptat que l’altre.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 49 de 117

Morlocks i elois al teclat
Si ens remuntem a l’època de la interfície de línia d’ordres, tots els usuaris eren morlocks que
havien de convertir els seus pensaments en símbols alfanumèrics i teclejar-los, procés enfarfegador i
tediós que eliminava tota ambigüitat, deixava totes les suposicions ocultes al descobert i castigava
cruelment la ganduleria i la imprecisió. Aleshores els fabricants d’interfícies es van posar a treballar
en les interfícies gràfiques d’usuari i van introduir una nova capa semiòtica entre les persones i les
màquines. La gent que utilitza aquests sistemes ha abdicat de la responsabilitat, i entregat el poder,
d’enviar bits directament al xip que fa els càlculs, i ha dipositat aquesta responsabilitat i aquest
poder en els sistemes operatius. Això és temptador perquè donar instruccions clares a qualsevol
persona o cosa és una tasca difícil. No es pot fer sense pensar i, depenent de la complexitat de la
situació, és possible que haguem de trencar-nos les banyes en coses abstractes i tenir en compte
totes llurs implicacions perquè la feina quedi ben feta. Per a la majoria de la gent aquesta tasca és
difícil. Volem que les coses siguin més senzilles. Fins a quin punt ho arribem a voler és una cosa
que es pot mesurar usant com a patró el volum de la fortuna de Bill Gates.
Per tant, els sistemes operatius s’han transformat en una mena de dispositiu estalviador de
mà d’obra intel·lectual que pretén traduir en bits les intencions vagament expressades dels humans.
En realitat estem demanant als nostres ordinadors que es facin càrrec de responsabilitats que sempre
s’han considerat com a territori de les persones: volem que entenguin els nostres desitjos, que
anticipin les nostres necessitats, que prevegin les conseqüències, que estableixin relacions, que
s’ocupin de tasques rutinàries sense que els ho demanem, que ens recordin el que ens hagin de
recordar filtrant alhora el soroll prescindible.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 50 de 117

Als nivells superiors (és a dir, propers a l’usuari), això es fa amb un conjunt de convencions:
menús, botons, etc. Aquestes convencions funcionen de la mateixa manera que les analogies: ajuden
els elois a entendre conceptes abstractes o desconeguts comparant-los amb alguna cosa coneguda.
En aquest cas, però, es fa servir un terme més elevat: metàfora.
El concepte predominant del MacOS era la “metàfora de l’escriptori”, que incloïa un
nombre il·limitat de metàfores menors (que sovint entraven en conflicte o, pel cap baix, es
barrejaven unes amb altres). A les interfícies gràfiques d’usuari, un fitxer (sovint anomenat
“document”) es reinterpreta com una finestra a la pantalla (que s’anomena “escriptori”). La finestra
gairebé sempre és massa petita per presentar el document i, per tant, ens “movem” o, més
pretensiosament, “naveguem” pel document “fent clic i arrossegant” el “polze” de la “barra de
desplaçament”. Quan “escrivim” (amb el teclat) o “dibuixem” (amb el “ratolí”) a la “finestra” o fem
servir “menús” desplegables i “quadres de diàleg” per manipular-ne el contingut, el resultat de la
feina es desa (almenys teòricament) en un “fitxer” i més endavant podem recuperar la mateixa
informació en una altra “finestra”. Quan ja no el volem, “arrosseguem” el fitxer a la “paperera”.
Això no és més que una barreja de metàfores excessivament promíscua que es podria
deconstruir fins a la sacietat, però no ho faré. Tingueu en compte només una paraula: "document".
Quan documentem alguna cosa en el món real, en creem un registre fix, permanent i immutable.
Però els documents electrònics són constel·lacions de dades volàtils i efímeres. De vegades (per
exemple quan obrim i desem un document), el document presentat a la finestra és idèntic al que està
desat, amb el mateix nom, en un fitxer del disc, però altres vegades (per exemple, quan fem canvis
sense desar-los), el document és completament diferent. En qualsevol cas, cada cop que cliquem
“Desa” eliminem la versió anterior del “document” i la substituïm per allò que hi ha en aquell
moment a la finestra. Fins i tot la paraula “desar” es fa servir en un sentit grollerament
desorientador: “destrueix una versió, desa l’altra” seria una descripció més precisa.
Qualsevol persona que utilitzi un processador de textos durant molt de temps inevitablement
passarà per l’experiència de dedicar moltes hores a un document llarg per posteriorment perdre’l
perquè l’ordinador es penja o es talla la llum. Fins que no desapareix de la pantalla els bits del
document el fan semblar tan físic i real com si s’hagués escrit amb tinta i paper. Però un moment
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 51 de 117

després, sense avisar, desapareix completament i sense cap possibilitat de recuperar-lo, com si mai
no hagués existit. L’usuari es queda bocabadat (per no dir emprenyat) com a resultat d’una mena
d’esvaïment de la metàfora: t’adones que has estat vivint i pensant dins d’una metàfora que
bàsicament és una fal·làcia.
De manera que les interfícies gràfiques d’usuari fan servir les metàfores per facilitar les
tasques informàtiques, però són unes males metàfores. Aprendre a fer-les servir és bàsicament un
joc de paraules, un procés d’aprenentatge de noves definicions de paraules com ara “finestra”,
“document” i “desar” que són diferents i, en molts casos, quasi diametralment oposades, a les
antigues definicions d’aquestes paraules. Encara que semblava improbable que fos així, tot això ha
funcionat molt bé, almenys des d’un punt de vista comercial, cosa que vol dir que Apple/Microsoft
hi han guanyat molts diners. La resta de sistemes operatius moderns han après que, per tal de ser
acceptats pels usuaris, han d’amagar llur entrellat subjacent sota la mateixa mena de tapadora. Això
té alguns avantatges: si saps com funciona un sistema operatiu d’interfície gràfica d’usuari,
probablement pots aprendre a fer-ne servir qualsevol altre en qüestió de minuts. Tot funciona una
mica diferent, com la lampisteria europea, però amb una mica de traça hom pot redactar un
document o navegar per Internet.
La majoria de gent que fa comparatives abans de comprar sistemes operatius (si és que es
prenen la molèstia de fer-ho) no compara les funcions subjacents, sinó l’aspecte superficial i la
sensació. El comprador mitjà dels sistemes operatius realment no paga, ni li interessa especialment,
el codi de nivell inferior que assigna memòria o escriu bytes al disc dur. El que realment comprem
és un sistema de metàfores. I, molt més important, el que ens venen és la suposició subjacent que
les metàfores són una bona manera d’interactuar amb el món.
Últimament ha aparegut molt de maquinari nou que permet que els ordinadors tinguin
nombroses maneres interessants de tenir efectes sobre el món real: fer que les impressores expulsin
el paper, fer que les paraules apareguin en pantalles ubicades a milers de quilòmetres de distància,
emetre feixos de radiació en pacients oncològics, crear imatges realistes en moviment del Titànic.
Actualment el Windows es fa servir com a sistema operatiu de caixes enregistradores i caixers
automàtics. El meu sistema de televisió per satèl·lit té una mena d’interfície gràfica d’usuari per
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 52 de 117

canviar els canals i veure la programació. Els telèfons mòbils moderns porten una interfície gràfica
d’usuari rudimentària en una minúscula pantalla LCD. Fins i tot els Legos tenen ara una interfície
gràfica d’usuari: es pot comprar un joc de Lego anomenat Mindstorms que permet construir petits
robots Lego i programar-los mitjançant una interfície gràfica d’usuari al propi ordinador.
Per tant, actualment demanem a la interfície gràfica d’usuari que faci moltes més coses a
part de fer de glorificada màquina d’escriure. Volem que sigui una eina generalitzada per a
interactuar amb la realitat. Això s’ha convertit en la gallina dels ous d’or per a les empreses que es
dediquen a treure nova tecnologia al mercat de masses.
És evident que no es poden vendre sistemes tecnològics complicats a la gent sense algun
tipus d’interfície que els permeti utilitzar-los. El motor de combustió interna fou una meravella
tecnològica en el seu moment, però inútil com a bé de consum fins que no s’hi van connectar el
pedal d’embragatge, la transmissió, el volant i l’accelerador. Aquest estrany conjunt de ginys, que
sobreviu fins avui dia a tots els cotxes que circulen, constitueix el que avui anomenaríem una
interfície d’usuari. Però si els cotxes s’haguessin inventat després dels Macintosh, els fabricants de
cotxes no s’haurien molestat a enginyar totes aquestes andròmines. Tindríem una pantalla
d’ordinador en lloc d’un tauler de direcció, un ratolí (o millor una palanca de control) en lloc d’un
volant i canviaríem de marxa desplegant un menú:
APARCA – ENRERE – PUNT MORT – 3 2 1 – Ajuda…
Així doncs, es poden escriure unes quantes línies de codi informàtic que substitueixin
qualsevol interfície mecànica imaginable. El problema és que sovint la substitució és ben pobra.
Conduir un cotxe amb una interfície gràfica d’usuari seria una experiència horrorosa. Encara que la
interfície estigués perfectament dissenyada, seria increïblement perillós, perquè els menús i els
botons senzillament no tenen la mateixa capacitat de resposta que els controls mecànics directes. El
pare del meu amic, el senyor que restaurava l’MGB, no s’hi hauria dedicat mai si el cotxe hagués
estat equipat amb una interfície gràfica d’usuari. No hauria estat gens divertit.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 53 de 117

El volant i la palanca del canvi de marxes es van inventar en una època en què la tecnologia
més complicada present a la majoria de llars era la manteguera. Aquells primers fabricants de
cotxes foren persones amb sort, en el sentit que podien inventar la interfície que millor s’adaptés a
la tasca de conduir un cotxe, i la gent ho aprendria. El mateix s’aplica al cas del telèfon i la ràdio
AM. Arribada l’època de la Segona Guerra Mundial, la majoria de gent coneixia ja diverses
interfícies: no tan sols sabien fer anar la manteguera, sinó també conduir un cotxe, trucar per
telèfon, engegar la ràdio, accionar un encenedor i canviar una bombeta.
Però actualment qualsevol petit estri (rellotges, aparells de vídeo, cuines) està carregat de
funcions que no serveixen per a res sense una interfície. Si sou com jo, i com la majoria de
consumidors, no heu fet servir mai el noranta per cent de les funcions disponibles al microones, el
vídeo o el mòbil. Ni sabeu que existeixen, aquestes funcions. El petit benefici que podrien reportar
queda eclipsat per la brutal molèstia d’haver d’aprendre com funcionen. Això deu ser un problema
per als fabricants de béns de consum, ja que no poden competir sense oferir noves funcions.
Ja no és acceptable que els enginyers inventin una interfície d’usuari totalment nova per a
cada producte, com passava amb els cotxes, en part perquè és massa car i, en part, perquè la gent de
carrer només pot aprendre fins a un límit. Si el reproductor de vídeo s’hagués inventat fa cent anys,
hauria portat una rodeta per a ajustar el desplaçament de la cinta, un canvi de marxes per a tirar
endavant o endarrere i una gran maneta de ferro colat per a carregar o expulsar les cintes. Hauria
tingut un gran rellotge analògic al davant i s’hauria posat l’hora movent amb els dits les manetes de
l’esfera. Però com que el vídeo es va inventar quan es va inventar (durant un estrany període de
transició entre l’època de les interfícies mecàniques i la de les interfícies gràfiques d’usuari), va
sortir amb una pila de botons al davant, i per posar-lo a l’hora s’havien de prémer correctament els
botons. Això degué semblar prou raonable als enginyers responsables del disseny, però per a molts
usuaris representava una tasca impossible. D’aquí les famoses pampallugues a les 12:00 que
apareixen a molts aparells de vídeo. Els informàtics anomenen això “el problema de les
pampallugues de les dotze”. Tot i que quan en parlen normalment no es refereixen als vídeos.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 54 de 117

Els reproductors de vídeo moderns acostumen a portar algun tipus de programació per
pantalla, fet que implica que es pot posar a l’hora i controlar-ne altres funcions mitjançant una mena
d’interfície gràfica d’usuari primitiva. Naturalment les interfícies gràfiques d’usuari també tenen
botons virtuals, però també altres tipus de controls virtuals, com ara botons de selecció, quadres de
selecció, quadres d’introducció de text, marcadors i barres de desplaçament. Les interfícies fetes
amb aquests components semblen molt més intuïtives, a molta gent, que prémer aquells botonets del
davant de l’aparell, de manera que les pampallugues de les 12:00 van desapareixent lentament de
les sales d’estar dels EUA. El problema de les pampallugues de les 12:00 ha passat a infectar altres
tecnologies.
Per tant, la interfície gràfica d’usuari ha superat els ordinadors personals per convertir-se en
una mena de metainterfície que s’introdueix a qualsevol nova tecnologia de consum. Aquest tipus
d’interfícies rarament són les ideals, però oferir una interfície ideal, o tan sols una bona interfície, ja
no és prioritari: el que actualment importa és disposar d’algun tipus d’interfície que els clients sí
que facin servir, per tal que els fabricants puguin afirmar, amb cara de pòquer, que ofereixen noves
funcions.
En gran part volem interfícies gràfiques d’usuari perquè són pràctiques i intuïtives (almenys
fan aquesta impressió). És clar que no hi ha res que sigui fàcil i senzill, en realitat, i el fet de posar-
hi una interfície fantàstica al damunt no canvia aquest fet. Un cotxe controlat per una interfície
gràfica seria més fàcil de conduir que un altre controlat amb pedals i volant, però seria
increïblement perillós.
Pel fet de fer servir interfícies gràfiques d’usuari a tort i a dret hem adoptat de manera
insensata una premissa que poca gent hauria acceptat si s’hagués presentat sense embuts: que si s’hi
acopla la interfície adequada, les coses difícils poden ser fàcils i les coses complicades poden ser
senzilles. Per tal d’entendre fins a quin punt resulta estrany això, imagineu que les ressenyes de
llibres s’escrivissin d’acord amb el mateix sistema de valors que apliquem a les interfícies d’usuari:
"Aquest llibre està escrit d’una manera meravellosament ingènua i simplista: l’autor omet els temes
complicats i recorre a generalitzacions superficials a gairebé totes les seves frases. El lector
rarament ha de pensar i s’estalvia tota la dificultat i el tedi generalment associats a la lectura dels
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 55 de 117

llibres de la vella escola”. Mentre no passem d’operacions senzilles, com ara posar a l’hora el
rellotge del vídeo, no n’hi ha per tant. Però quan mirem de fer coses més ambicioses amb la nostra
tecnologia, inevitablement topem amb el problema de...
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 56 de 117

L’esvaïment de la metàfora
Vaig començar a fer servir el Word de Microsoft tan aviat com va aparèixer la primera versió, cap
al 1985. Després d’alguns entrebancs inicials, em va semblar una eina millor que el MacWrite, el
seu únic rival en aquella època. Vaig escriure molt en les primeres versions del Word i ho desava
tot en disquets, i vaig passar el contingut de tots els disquets al meu primer disc dur, que vaig
adquirir cap al 1987. A mesura que van anar sortint noves versions del Word el vaig anar
actualitzant fidelment, pensant que, com a escriptor, tenia sentit que invertís alguns diners en eines.
En algun moment a mitjan dels anys vuitanta vaig intentar obrir un dels meus documents
antics escrits amb el Word d’entorn de l’any 1985 amb la versió del Word vigent en aquell moment:
la 6.0. No me’n vaig sortir. El Word 6.0 no reconeixia un document creat per una versió anterior
d’ell mateix. Si l’obria com a fitxer de text, podia recuperar les seqüències de lletres que formaven
el text del document. Les meves paraules eren allà. Però el format havia passat per la trituradora: les
paraules que havia escrit es veien interrompudes per tirallongues de quadradets buits i altres
galimaties.
Molt bé: en el context empresarial (el principal mercat del Word) aquest tipus de cosa no és
més que una petita molèstia: un dels maldecaps rutinaris que implica l’ús d’ordinadors. No costa
gaire comprar petits programes convertidors de fitxers que solucionaran aquest problema. Però si
ets un escriptor, que com a ofici té les paraules, amb una identitat professional representada per un
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 57 de 117

corpus de documents escrits, aquesta mena de coses són extremadament pertorbadores. Hi ha
poquíssimes premisses en la meva línia de treball, però una d’elles és que, un cop has escrit una
paraula, escrita queda, i no es pot esborrar. Quan la tinta taca el paper, el cisell talla la pedra o l’estil
marca l’argila, alguna cosa irrevocable ha tingut lloc (el meu cunyat es un teòleg que llegeix
tauletes cuneïformes de 3.250 anys d’antiguitat: pot reconèixer l’escriptura de determinats escribes i
identificar-los pel nom). Però els processadors de textos (especialment els que utilitzen formats de
fitxer especials i complexos) tenen l’esfereïdora capacitat de desfer l’escriptura. Un petit canvi en el
format dels fitxers o uns quants bits capgirats, i la producció literària de mesos o anys pot deixar
d’existir.
Es tractava d’un problema tècnic de l’aplicació (Word 6.0 per a Macintosh), no del sistema
operatiu (MacOS 7 punt no sé què), de manera que la meva ràbia s’adreçà inicialment als
responsables del Word. Però, d’altra banda, hauria pogut triar l’opció “desa com a text” del Word i
desar tots els meus documents com a simples telegrames, i aleshores no hauria tingut aquest
problema. En lloc d’això em vaig deixar seduir per aquelles enlluernadores opcions de format que
ni tan sols existien abans de l’arribada de les interfícies gràfiques d’usuari que les van fer possibles.
M’havia acostumat a fer-les servir perquè els meus documents quedessin macos (potser més macos
que no pas mereixien: tots els documents antics d’aquells disquets van acabar revelant-se com a
més o menys dolents). Ara estava pagant el preu de la meva autocomplaença. La tecnologia havia
avançat i trobat altres maneres de fer que els meus documents fossin encara més macos, amb la
conseqüència que tots els documents antics i lletjos havien deixat d’existir.
Si em permeteu la petita disgressió mental fantasiosa, era com si hagués anat a un centre de
vacances, en algun hotel exquisidament dissenyat i artísticament decorat, posant-me en mans
d’antics mestres de la Interfície Sensorial, i hagués escrit a l’habitació una història amb bolígraf
sobre una llibreta de ratlles i, tornant de sopar, m’hagués trobat que la senyora de fer feines s’havia
endut la meva obra i en lloc seu havia deixat una ploma i una mà de fins pergamins, amb
l’explicació que l’habitació quedava molt més fina d’aquesta manera i que tot plegat formava part
d’una actualització rutinària. I que als fins pergamins, amb una cal·ligrafia impecable, hi hagués
escrites llargues seqüències de paraules escollides a l’atzar provinents del diccionari. Horrorós, de
ben segur, però a més en realitat no em seria possible presentar cap queixa a la direcció del centre
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 58 de 117

perquè, pel fet d’haver triat aquest centre de vacances, havia donat el vistiplau a accions com
aquesta. Havia renunciat a la meva condició de morlock i m’havia convertit en un eloi.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 59 de 117

Linux
A finals de la dècada dels vuitanta i principis dels noranta vaig dedicar molt de temps a programar
sistemes Macintosh, i finalment em vaig decidir a desembutxacar uns quants centenars de dòlars per
un producte d’Apple anomenat MPW (Macintosh Programmer's Workshop o Taller del
programador de Macintosh). L’MPW tenia competència, però sens dubte era el millor sistema de
desenvolupament de programari per al Mac. Era el mateix que feien servir els informàtics d’Apple
per escriure programes del Macintosh. Com que el MacOS tecnològicament era molt més avançat,
en aquell moment, que la competència i el Linux ni tan sols existia, i com que aquest era el mateix
programa que feia servir el mundialment prestigiós i creatiu equip d’informàtics d’Apple, m’havia
generat moltes expectatives. El programa venia en una pila de disquets de més d’un pam d’alçada,
de manera que hi ha havia molt de temps per alimentar la meva excitació durant l’inacabable procés
d’instal·lació. La primera vegada que vaig obrir l’MPW, segurament m’esperava una bufona
presentació multimèdia. Però en realitat em vaig trobar amb una pantalla austera, gairebé
intimidatòria. Es tractava d’una finestra que es desplaçava i on es podia introduir text simple sense
format. Aleshores el sistema interpretava aquestes línies de text com a ordres i mirava d’executar-
les.
En altres paraules, es tractava d’un teletip de vidre que executava una interfície de línia
d’ordres. El sistema incorporava tota mena d’ordres críptiques però potents, que es podien cridar
escrivint-ne els noms, i de mica en mica les vaig aprendre a utilitzar. No va ser fins uns anys
després, quan vaig començar a flirtejar amb l’Unix, que vaig entendre que la interfície de línia
d’ordres de l’MPW era una reconstrucció de l’Unix.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 60 de 117

Dit d’una altra manera, la primera cosa que els hackers d’Apple van fer quan ja tenien
enllestit el MacOS (probablement fins i tot abans de tenir-lo enllestit) va ser reconstruir una
interfície Unix per tal de poder fer una mica de feina útil. En aquell moment, no m’ho podia treure
del cap això, però pel que feia als hackers d’Apple, la tan lloada interfície gràfica del Mac era un
impediment, una cosa que s’havia d'evitar fins i tot abans que la petita torradora sortís al mercat.
Ja hi havia hagut senyals de perill fins i tot abans que se’m pengés el Powerbook i em
destruís aquell gran fitxer el juliol de 1995. Un antic company d’universitat, que es dedica a crear i
dirigir empreses d’alta tecnologia a Boston, havia desenvolupat un producte comercial amb equips
Macintosh com a sistema frontal. Bàsicament els Mac eren terminals gràfics d’alt rendiment,
escollits per la seva coqueta interfície d’usuari, que permetien accedir a una gran base de dades
d’informació gràfica emmagatzemada en una xarxa d’ordinadors molt més potents però menys
amigables i intuïtius. Per cert, aquest noi va ser la segona persona que em va despertar l’interès pels
Macintosh, i durant l’època de meitat dels vuitanta compartírem l’entusiasme de ser experts en alta
tecnologia que fèiem servir la tecnologia superior d’Apple en un món de caparruts entestats a usar
el sistema DOS. Les primeres versions del sistema del meu amic havien funcionat bé, em va dir,
però quan s’incorporaven diverses màquines a la xarxa, aquesta va començar a penjar-se
misteriosament, i de vegades tota la xarxa quedava inutilitzada. Es tractava d’un d’aquells errors del
sistema que no era fàcil de reproduir. Finalment es van adonar que aquestes penjades de la xarxa es
produïen quan un usuari, cercant una opció determinada pels menús, premia el botó del ratolí durant
més d’un parell de segons.
Bàsicament, el MacOS només podia fer una cosa alhora. Obrir un menú de la pantalla és una
cosa. Per tant, quan un menú estava desplegat, el Macintosh no era capaç de fer res més fins que
l’indecís usuari deixava anar el botó.
Això no és tan dolent en un equip d’un sol usuari i d’un sol procés (encara que és força
dolent), però és fatal en una màquina que forma part d’una xarxa, ja que el fet d’estar en una xarxa
comporta alguna mena d’interacció contínua de baix nivell amb les altres màquines. Pel fet de no
respondre a la xarxa, el Mac feia que es quedés tota completament penjada.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 61 de 117

Per tal de poder interactuar amb altres ordinadors, amb xarxes i amb diferents tipus de
maquinari, els sistemes operatius han de ser incomparablement més complicats i potents que l’MS-
DOS o el MacOS originari. L’única manera seriosa de connectar-se a Internet és mitjançant el
protocol PPP (Point-to-Point Protocol), que (deixem els detalls de banda) fa que l’ordinador,
temporalment, sigui un membre de ple dret de la xarxa global, amb una adreça exclusiva i els
diferents privilegis, poders i responsabilitats corresponents. Des d’un punt de vista tècnic això vol
dir que l’ordinador executa el protocol TCP/IP, que al seu torn, en poques paraules, es dedica a
enviar paquets de dades amunt i avall, sense cap ordre en particular i en moments imprevisibles,
seguint un hàbil i elegant conjunt de regles. Però enviar un paquet de dades és una cosa i, per tant,
un sistema operatiu que només pugui fer una cosa alhora no pot, simultàniament, formar part
d’Internet i fer alguna altra cosa. Quan es va inventar el TCP/IP, fer-lo servir era un honor reservat
als Ordinadors Seriosos (ordinadors centrals i miniordinadors de gran potència utilitzats en entorns
tècnics i comercials), de manera que aquest protocol està dissenyat amb el supòsit que tots els
ordinadors que el fan servir són equips seriosos que poden fer moltes coses alhora. És a dir, sense
cap intenció d’ofendre, màquines Unix. Ni el MacOS ni l’MS-DOS es van crear tenint en compte
això, de manera que quan Internet es va popularitzar calgué fer canvis radicals.
Quan el Powerbook em va trencar el cor i quan el Word em va deixar de reconèixer els
fitxers antics, em vaig passar a l’Unix. L’alternativa clara al MacOS hauria estat el Windows. En
realitat no tenia res contra Microsoft ni el Windows. Però resultava força evident que els antics
sistemes operatius per a PC s’estaven quedant curts i que mostraven llurs limitacions i, per tant,
potser valia la pena evitar-los fins que haguessin après a caminar i mastegar xiclet alhora.
El punt d’inflexió va succeir un dia d’estiu de 1995. Havia passat un parell de setmanes a
San Francisco treballant en un document amb el PowerBook. El fitxer era massa gran per a cabre en
un sol disquet, de manera que des que vaig sortir de casa no havia fet cap còpia de seguretat. El
PowerBook es va penjar i va esborrar tot el fitxer.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 62 de 117

Això va passar mentre sortia per la porta per visitar una empresa anomenada Electric
Communities, que en aquella època era a Los Altos. Em vaig endur el PowerBook. Els meus amics
d’Electric Communities eren usuaris del Mac que tenien tota mena d’utilitats per a recuperar fitxers
de discos espatllats i estava segur de poder recuperar la major part del document.
Va resultar que dos programes diferents de recuperació de fitxers del Mac no van poder
trobar ni rastre de l’existència del meu document. Havia quedat eliminat d’una manera total i
sistemàtica. Vam repassar el disc dur bloc per bloc i vam trobar fragments separats d’innombrables
fitxers antics, descartats i oblidats, però cap del que jo volia. Aquell dia l’esvaïment de la metàfora
va ser especialment dolorós. Era com veure morir en un accident de cotxe la noia de qui has estat
enamorat durant deu anys, assistir després a la seva autòpsia i adonar-te que sota la roba i el
maquillatge no era res més que carn i ossos.
Segurament devia vagar pels despatxos d’Electric Communities en una mena de fuga
jungiana primària, perquè en aquell moment van passar tres coses estranyament sincròniques.
(1) Randy Farmer, un dels cofundadors de l’empresa, va venir a fer una visita ràpida amb la
seva família: s’estava recuperant d’una operació a l’esquena. Tenia notícies fresques: "Avui han fet
el màster del Windows 95". El que això volia dir és que, aquell dia, el nou sistema operatiu de
Microsoft s’havia col·locat en un disc compacte especial anomenat màster principal, el qual serviria
per a fer-ne una infinitat de còpies abans de l’eixordador llançament d’unes setmanes després.
Aquesta notícia no va ser ben rebuda pel personal d’Electric Communities, inclosa una persona que
tenia la porta del seu despatx repleta de l’habitual assortiment de tires còmiques i novetats, com ara
(2) una còpia d’una tira còmica del Dilbert, on el Dilbert, el sofert informàtic d’una empresa,
es troba un homenot pelut i amb barba d’una certa edat, una mica com Santa Claus, però més fosc i
amb un aire especial. El Dilbert reconeix aquest home, pel seu aspecte i tarannà, com a hacker
d’Unix i reacciona amb una barreja de nerviosisme, temor i hostilitat. El Dilbert es rebota
lleugerament contra el molest intrús durant un parell de vinyetes, mentre el hacker d’Unix escolta
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 63 de 117

amb una calma irritant i beatífica i, a l’última vinyeta, es posa la mà a la butxaca. “Agafa aquesta
moneda, noi”, li diu, “i vés a comprar-te un ordinador de debò”.
(3) El propietari de la porta, i de la tira còmica, era Doug Barnes. Barnes era conegut per
tenir determinades opinions herètiques sobre el tema dels sistemes operatius. A diferència de la
majoria d’experts en tecnologia de la zona de San Francisco que veneraven el Macintosh i el
consideraven una autèntica màquina per a hackers, Barnes es vanagloriava d’assenyalar que el Mac,
amb la seva arquitectura hermèticament segellada, en realitat era hostil als hackers, perquè aquests
són propensos a potinejar i a ser dogmàtics pel que fa a la preferència pels sistemes oberts.
Contrastant amb això, la línia d’equips compatibles amb IBM, que es poden muntar i desmuntar
fàcilment, s’ajustava molt més al tarannà manetes dels hackers.
Així doncs, en arribar a casa em vaig posar a potinejar amb el Linux, que és una de les
moltíssimes implementacions concretes diferents que existeixen de l’ideal abstracte i platònic
anomenat Unix. No tenia intenció de passar-me a un nou sistema operatiu perquè les meves targetes
de crèdit encara fumejaven de tots els diners que m’havia gastat en maquinari Mac en els darrers
anys. Però la gran virtut del Linux era, i encara és, que funcionava en exactament el mateix tipus de
maquinari que els sistemes operatius de Microsoft, és a dir, el maquinari més barat existent. Com si
es tractés de demostrar per què això era una gran idea, al cap d’un parell de setmanes d’haver tornat
a casa em vaig fer de franc amb un ordinador aleshores prou potent (un 486 a 33 MHz), ja que tenia
un amic que treballava en un despatx on senzillament els estaven llençant. Un cop el vaig tenir a
casa en vaig arrencar la tapa, hi vaig ficar les grapes i vaig començar a posar i treure targetes. Si
alguna cosa no funcionava m’acostava a una botiga de components informàtics de segona mà,
remenava el contingut d’una safata plena de components i comprava una targeta nova per uns
quants dòlars.
La disponibilitat de tot aquest maquinari barat i eficaç fou una conseqüència imprevista de
les decisions que feia més de deu anys havien pres IBM i Microsoft. Quan va sortir el Windows i va
portar la interfície gràfica a un mercat molt més ampli, el panorama del maquinari es va capgirar: el
preu de les targetes de vídeo de color i dels monitors d’alta resolució va començar a baixar i encara
continua baixant. Aquesta política barra lliure a nivell de maquinari inevitablement feia del
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 64 de 117

Windows un sistema barroer en comparació amb el MacOS. Però la interfície gràfica d’usuari va
acostar la informàtica a un públic tan ampli que el volum va créixer vertiginosament i els preus van
caure per terra. Mentrestant Apple, que tant volia un sistema operatiu net i compacte amb el
processament del vídeo perfectament integrat al maquinari, va quedar molt enrere en quota de
mercat, almenys en part perquè el seu bonic maquinari era caríssim.
Però el preu que els propietaris de Mac havíem de pagar per una estètica i un disseny
superiors no només era econòmic. També hi havia un preu cultural pel fet que no podíem treure la
tapa i potinejar amb la màquina. Doug Barnes tenia raó. Apple, malgrat la seva reputació de
màquina preferida de hackers malforjats i creatius, en realitat havia creat una màquina que
desincentivava el potineig informàtic, mentre que Microsoft, considerat com un ressagat copiador
de tecnologia, havia creat un enorme i desordenat basar de components: un caldo primordial que a
la llarga es va autoassemblar per generar el Linux.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 65 de 117

La hole hawg dels sistemes operatius
L’Unix sempre ha estat present, provocadorament, en el teló de fons darrere les guerres entre
sistemes operatius, igual que l’exèrcit rus. La majoria de la gent només el coneix per la seva
reputació, la qual, tal com suggereix el còmic del Dilbert, és confusa. Però tothom sembla estar
d’acord que si se sabés organitzar i deixés de lliurar grans extensions de fèrtils terres agrícoles i
centenars de milers de presoners de guerra als atacants invasors, els podria fer miques (a ells i a
qualsevol opositor).
Costa d’explicar com l’Unix s’ha guanyat aquest respecte sense que hagi calgut entrar en
aclaparadors detalls tècnics. Potser el quid de la qüestió es pot explicar amb una història sobre les
màquines de foradar.
La Hole Hawg és una màquina de foradar que fabrica la Milwaukee Tool Company. A les
ferreteries normals es troben màquines de foradar de la casa Milwaukee més petites, però no la Hole
Hawg, que resulta massa potent i cara per a ús domèstic. La Hole Hawg no té la forma de pistola de
les màquines de foradar domèstiques i barates. Està formada per un cub metàl·lic compacte amb un
mànec que surt per una cara i un portabroques collat a una altra. El cub conté un motor elèctric
increïblement potent. Es pot subjectar el mànec i accionar el disparador amb el dit índex, però llevat
que hom sigui excepcionalment fort no es pot controlar el pes de la Hole Hawg amb una sola mà:
sempre calen les dues. Per tal de contrarestar la força giratòria de la Hole Hawg, la màquina inclou
un segon mànec que s’enrosca a una banda o l’altra del cub de ferro, depenent de si es fa servir la
mà dreta o l’esquerra per accionar el disparador. Aquest mànec no és un estri vistós i
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 66 de 117

ergonòmicament dissenyat com ho serien els de les màquines de foradar domèstiques. Només és un
tros de 30 cm de tub galvanitzat normal, amb rosca a un extrem i un mànec de goma negra a l’altre.
Si es perd, només cal anar a la ferreteria de la cantonada i comprar un altre tros de tub.
A la dècada dels vuitanta vaig fer algunes feines de construcció. Un dia, un altre treballador
va recolzar una escala a la part exterior de l’edifici que estàvem pujant, es va enfilar fins a nivell del
segon pis i va utilitzar la Hole Hawg per a fer un forat a la paret exterior. En un moment donat, la
broca es va quedar encallada a la paret. La Hole Hawg, seguint la seva única i imperativa funció, va
continuar funcionant. La màquina va fer girar el cos del manobre com una nina de drap, de manera
que ell mateix va fer caure d’un cop l’escala a terra. Per sort l’operari es va aferrar a la Hole Hawg,
que continuava encastada a la paret, i va demanar ajuda penjat de la màquina fins que algú va tornar
a col·locar l’escala.
Jo mateix vaig utilitzar una Hole Hawg per fer molts forats a una estructura de fusta, i era
tan senzill com fer anar una trituradora de verdures. També la vaig fer servir per obrir uns quants
forats de 15 cm de diàmetre en un cel ras vell. Hi vaig collar una serra circular nova, vaig pujar al
segon pis, em vaig ajupir entre les bigues de terra acabades de col·locar i em vaig posar a foradar el
sostre del primer pis. Allà on la meva màquina de foradar domèstica havia patit i grinyolat per fer
girar l’enorme eina de tall i s’havia aturat a la mínima obstrucció, la Hole Hawg girava amb
l’estúpida constància d’un planeta en òrbita. Quan la serra circular es va encallar, la Hole Hawg ens
va fer girar a mi i a ella mateixa, em va estampar la mà entre el mànec del tub d’acer i una biga, i
em va produir algunes ferides envoltades d’un profund hematoma anular. També va doblegar la
pròpia serra, però no fins al punt de quedar inutilitzada. Després d’unes quantes enganxades com
aquesta, quan em disposava a agafar la Hole Hawg el cor se’m posava a bategar amb terror atàvic.
Però mai no vaig donar les culpes a la Hole Hawg, sinó a mi mateix. La Hole Hawg és
perillosa perquè fa exactament el que li dius. No està subjecte a les limitacions físiques inherents a
les màquines de foradar barates ni limitada pels mecanismes de seguretat que poden portar els
productes domèstics de fabricants conscients de llurs responsabilitats legals. El perill no està en la
pròpia màquina sinó en la manca de previsió per part de l’usuari sobre les conseqüències de les
instruccions que dóna a l’aparell.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 67 de 117

Les eines petites també són perilloses, però per motius totalment diferents: procuren fer allò
que els dius, però fallen d’una manera imprevisible i gairebé sempre indesitjable. En canvi, la Hole
Hawg és com el geni dels vells contes de fades que segueixen les instruccions de l’amo al peu de la
lletra, amb precisió i amb poders il·limitats, sovint amb conseqüències desastroses i inesperades.
En l’etapa prèvia a la Hole Hawg, acostumava a examinar la secció de màquines de foradar
de les ferreteries amb el que creia que era ull crític, menyspreant els petits models de gama baixa i
sospesant els grossos i cars amb admiració, pensant que tant de bo tingués els calers per poder
permetre’m la criatura. Ara me’ls miro tots amb tal menyspreu que ni els considero autèntiques
màquines de foradar, sinó simples joguines disfressades per aprofitar-se de les falses il·lusions de
caps de família de pell fina que volen creure que han comprat una eina de debò. Els embolcalls de
plàstic, curosament dissenyats i provats en estudis de mercat per donar la sensació de solidesa i
potència, em semblen horrorosament fràgils i barats, i m’avergonyeixo d’haver-me deixat entabanar
per comprar quincalla de tan baixa categoria.
No costa gaire imaginar-se què li semblaria el món a algú criat per constractistes d’obra que
mai no hagués fet servir una màquina de foradar que no fos la Hole Hawg. Aquesta persona, davant
de la màquina de foradar millor i més cara d’una ferreteria, ni tan sols la reconeixeria com a tal. És
possible que la identifiqués com a joguina o com a una mena de tornavís motoritzat. Si un venedor
o algun manetes casolà ensarronat l’anomenés màquina de foradar, ell es posaria a riure i li diria
que s’equivocaven, que feien servir un terme incorrecte. L’interlocutor se n’aniria empipat i
probablement es posaria força a la defensiva en relació al seu soterrani ple d’eines barates,
perilloses, llampants i acolorides.
L’Unix és la Hole Hawg dels sistemes operatius, i els hackers de l’Unix com Doug Barnes,
el tipus de la tira còmica del Dilbert i molta de la gent que pobla Silicon Valley són com fills de
contractistes que van créixer utilitzant només la Hole Hawg. És possible que facin servir sistemes
operatius d’Apple/Microsoft per escriure cartes, entretenir-se amb videojocs o portar els comptes de
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 68 de 117

la casa, però en realitat mai no aconseguiran arribar a prendre’s seriosament aquests sistemes
operatius.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 69 de 117

La tradició oral
L’Unix costa d’aprendre. El seu procés d’aprenentatge consta de moltes petites epifanies.
Normalment ets a punt d’inventar alguna eina o utilitat necessària quan t’adones que algú altre ja
l’ha inventada i incorporada, i això explica el perquè d’alguns estranys fitxers, directoris o ordres
que havies vist però mai no havies acabat d’entendre.
Per exemple, hi ha una ordre (un petit programa, part del sistema operatiu), anomenat
whoami (quisócjo, en català), que permet demanar a l’ordinador qui pensa que ets. A les màquines
Unix l’usuari sempre inicia una sessió amb un nom determinat, fins i tot possiblement amb el seu
nom real! Els fitxers amb què hom pot treballar i els programes que es poden fer servir depenen de
la identitat de l’usuari. Quan vaig començar a fer servir el Linux treballava amb una màquina al
soterrani de casa que no formava part de cap xarxa, amb només un compte d’usuari, de manera que
quan vaig topar amb l’ordre whoami la vaig trobar absurda. Però un cop has iniciat una sessió amb
un nom, pots adoptar temporalment un pseudònim per tenir accés a d’altres fitxers. Si l’equip és a
Internet pots iniciar sessions en altres ordinadors, sempre que tinguis un nom d’usuari i una
contrasenya. A partir d’aquest moment la màquina remota és indistingible, a efectes pràctics, de la
que tens al davant. Aquests canvis d’identitat i ubicació es poden incloure els uns dins dels altres,
fins a molts nivells de profunditat, encara que no facis res d’execrable. Un cop has oblidat qui ets i
per on vas, l’ordre whoami es fa indispensable. Jo la faig servir tot sovint.
Tots els sistemes de fitxers de les màquines Unix tenen la mateixa estructura general. Als
teus delicats sistemes operatius hi pots crear directoris (carpetes), posar-hi noms com ara Frodo o El
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 70 de 117

Meu Material i col·locar-los gairebé allà on vulguis. Però a l’Unix el nivell més alt (l’arrel) del
sistema de fitxers sempre es designa amb el caràcter simple "/" i sempre conté el mateix conjunt de
directoris de primer nivell:
/usr /etc /var /bin /proc /boot /home /root /sbin /dev /lib /tmp
i de manera generalitzada cadascun d’aquests directoris té la seva pròpia estructura de
subdirectoris. Cal destacar l’ús obsessiu d’abreviatures i l’absència de majúscules: aquest sistema el
van inventar persones que pateixen el trastorn per moviments repetitius tant com els miners la
malaltia del pulmó negre. Els noms llargs queden truncats i reduïts a tres lletres, com els còdols
arrodonits per acció de l’aigua.
Aquest no és el lloc per a explicar per què existeix cadascun dels directoris anteriors i què
contenen. Primer tot sembla obscur o, pitjor encara, deliberadament obscur. Quan vaig començar a
fer servir el Linux estava acostumat a crear directoris allà on volia i a posar-hi el nom que em
vingués de gust. Amb l’Unix també ho pots fer, és clar (pots fer el que vulguis), però a mesura que
agafes experiència amb el sistema arribes a entendre que els directoris anteriors es van crear per un
bon motiu i que les coses seran molt més senzilles si continues la tradició (per cert, al directori
/home tens llibertat gairebé il·limitada).
Quan això li ha passat centenars o milers de vegades, el hacker entén per què l’Unix és com
és i accepta que el sistema no seria el mateix si fos de qualsevol altra manera. És aquesta mena
d’aculturació el que transmet als hackers de l’Unix llur confiança en el sistema i aquella actitud de
superioritat tranquil·la, impertorbable i irritant reflectida al còmic del Dilbert. El Windows 95 i el
MacOS són productes enginyats per informàtics al servei de determinades empreses. L’Unix, en
canvi, no és tant un producte com una història oral laboriosament compilada de la subcultura
hacker. És la nostra epopeia de Gilgamesh.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 71 de 117

Els poemes èpics com el de Gilgamesh tenien tanta força i van perdurar tant de temps
perquè eren formes narratives vives que molta gent se sabia de memòria i repetia una i altra vegada,
afegint-hi floritures personals quan els semblava convenient. Les floritures dolentes eren criticades i
les bones recollides per altres oradors, polides, millorades i, amb el temps, incorporades a la
història. De la mateixa manera l’Unix és conegut, estimat i entès per tants hackers que es pot tornar
a crear des de zero quan algú ho necessita. Això costa molt d’entendre a la gent acostumada a
pensar en els sistemes operatius com a coses que indefectiblement s’han de comprar.
Molts hackers han tret implementacions de l’ideal Unix amb més o menys èxit. Cadascuna
aporta noves floritures. Algunes s’extingeixen ràpidament, algunes es fusionen amb innovacions
similars i paral·leles creades per diferents hackers que han atacat el mateix problema i d’altres són
benvingudes i incorporades a l’epopeia. D’aquesta manera l’Unix ha crescut lentament al voltant
d’un nucli senzill i ha adquirit una mena de complexitat i asimetria pròpies que el fan orgànic, com
les arrels d’un arbre o les ramificacions d’una artèria coronària. Entendre’l és més una qüestió
d’anatomia que de física.
Durant com a mínim un any abans d’adoptar el Linux, me n’havien anat dient coses. Gent
creïble i ben informada no deixava de dir-me que un grapat de hackers havia creat una
implementació de l’Unix que es podia baixar d’Internet de franc. Durant força temps no vaig
aconseguir prendre’m aquesta idea seriosament. Era com sentir rumors que un colla d’aficionats a
l’aeromodelisme havia creat un Saturn V totalment funcional intercanviant-se plànols per Internet i
enviant-se vàlvules i brides per correu.
Però és cert. El mèrit del Linux normalment s’atribueix al seu homònim humà, un tal Linus
Torvalds, un finès que el 1991 va començar a fer rodar l’invent aprofitant algunes de les eines del
projecte GNU per escriure l’esbós d’un nucli de l’Unix que es podia executar en maquinari
compatible amb PC. I, de fet, Torvalds es mereix tot el reconeixement que ha rebut i molt més. Però
no ho hauria pogut fer possible ell tot sol, no pas més del que Richard Stallman hauria pogut. Per
poder programar, Torvalds necessitava eines de desenvolupament barates però potents, i les va
obtenir del projecte GNU de Stallman.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 72 de 117

I havia de disposar de maquinari barat per a poder escriure el programa. Aconseguir
maquinari barat és molt més complicat que aconseguir programari barat: una persona sola
(Stallman) pot escriure programari i penjar-lo a la Xarxa de franc, però fabricar maquinari requereix
tota una infraestructura industrial, cosa que de cap de les maneres resulta barata. En realitat l’única
manera de fer que el maquinari sigui barat consisteix a produir-ne un nombre increïble de còpies, de
manera que el cost unitari a la llarga baixi. Per motius que ja he explicat, Apple no desitjava per res
del món que el cost del maquinari baixès. L’única causa que feu que Torvalds tingués maquinari
barat fou Microsoft.
Microsoft es va negar a entrar al negoci del maquinari, va insistir a fer que el seu programari
funcionés en màquines que tothom podia fabricar i, com a conseqüència, va crear les condicions de
mercat necessàries que permeteren que els preus del maquinari caiguessin en picat. Per tant, per
entendre el fenomen Linux no hem de prendre en consideració un únic innovador sinó una mena
d’estranya Trinitat: Linus Torvalds, Richard Stallman i Bill Gates. Si traieu alguna d’aquestes
persones, el Linux no existiria.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 73 de 117

Xoc de sistema operatiu
Els joves nord-americans que deixen el seu gran i poderós país homogeni i visiten alguna altra part
del món sovint passen per diferents etapes de xoc cultural: d’entrada els corprèn un astorament que
els deixa bocabadats. Després experimenten un intent de familiaritzar-se amb els costums, la cuina,
el transport públic i els lavabos del país que culmina en un breu període en què tenen la fàtua
confiança que ja són experts instantanis sobre el nou país. A mesura que la visita s’allarga,
l’enyorança es comença a instal·lar i el viatger comença a adonar-se, per primera vegada, que al seu
país d'origen moltes coses les donava per fetes. Alhora es comença a fer evident que moltes de les
cultures i tradicions pròpies són essencialment arbitràries i que podrien haver estat diferents, com
per exemple el fet de conduir per la dreta. Quan el viatger torna a casa i fa inventari de
l’experiència, és possible que hagi après molt més sobre els EUA que sobre el país visitat.
És per aquests motius que val la pena provar el Linux. Certament és un país estrany, però no
cal quedar-s’hi a viure: una breu estada és suficient per a fer-se una idea del lloc i, més important
encara, per posar al descobert tot el que es dóna per fet (i tot el que es podria haver fet d’una altra
manera) al Windows o al MacOS.
No es pot provar el sistema si no s’instal·la. La instal·lació dels altres sistemes operatius és
una transacció senzilla: a canvi de diners, alguna empresa et dóna un CD-ROM i ja estàs a punt de
marxa. Però en aquest tipus de transacció se sobreentenen moltes coses que s’han d’analitzar
detalladament.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 74 de 117

Als EUA ens agraden els tractes clars i les transaccions senzilles. Si aneu a Egipte i, per
exemple, agafeu un taxi, passeu a formar part de la vida del taxista, que es negarà a acceptar els
vostres diners perquè seria com menysprear la vostra amistat, us seguirà per la ciutat i li saltaran les
llàgrimes quan pugeu a un altre taxi. En algun moment acabareu coneixent els seus fills i
necessitareu molta mà esquerra per trobar la manera de compensar-lo sense ofendre el seu honor. És
esgotador. A vegades trobes a faltar poder agafar un taxi a l’estil de Manhattan i prou.
Però perquè existeixi un sistema a l’estil americà, que permet sortir al carrer, cridar un taxi i
posar-se en marxa, hi ha d’haver tot un engranatge ocult de llicències, inspectors, comissions,
etcètera (cosa que és acceptable si els taxis són barats i estan sempre disponibles). Quan el sistema
falla per alguna banda resulta opac i exasperant, i fa que persones altrament raonables es
converteixin en teòrics de la conspiració. Però quan el sistema egipci falla, ho fa d’una manera
transparent. Us quedareu sense taxi, però apareixerà el nebot del conductor, a peu, us donarà
explicacions i us demanarà disculpes.
Microsoft i Apple fan les coses a l’estil de Manhattan, amagant una gran complexitat darrere
el mur de la interfície. El Linux fa les coses a l’estil egipci, escampant una gran complexitat per tot
el territori. Si acabes d’aterrar provinent de Manhattan, la teva primera reacció serà endur-te les
mans al cap i exclamar "Ja n’hi ha prou! Que us heu begut l’enteniment!?" Però així no és com es
fan amics al país del Linux, com tampoc no se’n fan a Egipte.
En teoria es podria reconstruir el Linux del no-res, com aquell qui diu, descarregant els
fitxers correctes i col·locant-los al lloc adequat, però probablement no hi ha més d’uns pocs
centenars de persones al món que puguin crear un sistema Linux funcional d’aquesta manera. El
que realment cal és una distribució del Linux, que vol dir un paquet preparat de fitxers. Però les
distribucions són una cosa diferent del Linux per se.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 75 de 117

El Linux per se no és un conjunt determinat d’uns i zeros, sinó una subcultura
autoorganitzada de la Xarxa. El resultat final de les seves elucubracions col·lectives és un gran
corpus de codi font, gairebé tot escrit en C (el llenguatge més utilitzat en programació). Codi font és
el programa informàtic tal com l’ha escrit i editat el hacker de torn. Si està escrit en C, el nom del
fitxer probablement tindrà .c o .cpp al final, depenent del dialecte que es faci servir: si està escrit en
algun altre llenguatge, tindrà un altre sufix. Aquest tipus de fitxers s’acostumen a trobar en un
directori anomenat /src, que és la críptica abreviatura que els hackers fan servir per a source
(‘font’).
Els fitxers font són inútils per a l’ordinador i de poc interès per a la majoria d’usuaris, però
tenen un enorme significat cultural i polític, ja que Microsoft i Apple els mantenen en secret mentre
que el Linux els fa públics. Són la joia de la corona. Són allò que a les pel·lícules de Hollywood
s’utilitza com a recurs per a mantenir el suspens: el nucli de la bomba de plutoni, els plànols
confidencials, la maleta de bons al portador, el rodet de microfilm. Si els fitxers font del Windows i
el MacOS es publiquessin a la Xarxa, aquests sistemes operatius es convertirien en gratuïts, com el
Linux, encara que no anirien tan bé, perquè no hi hauria ningú per a corregir problemes i respondre
a preguntes. El Linux es programari de codi obert, la qual cosa vol dir que tothom pot fer còpies
dels fitxers de codi font.
L’ordinador no necessita pas el codi font més que el mateix usuari: el que vol és codi
objecte. Els fitxers de codi objecte solen tenir el sufix .o i són illegibles per a tothom, tret d’alguns
humans ben estranys, ja que consten d’uns i zeros. En conseqüència, aquest tipus de fitxers
s’acostumen a trobar en un directori anomenat /bin, que vol dir binari.
Els fitxers font són simples fitxers de text ASCII. ASCII designa una manera determinada de
codificar les lletres en patrons de bits. Als fitxers ASCII, cada caràcter té vuit bits per a ell sol. Això
crea un “alfabet” potencial de 256 caràcters diferents, ja que vuit dígits binaris poden formar tots
aquests patrons diferenciats. A la pràctica, però, tendim a limitar-nos a les lletres i als dígits
coneguts. Els patrons de bits utilitzats per a representar aquestes lletres i dígits són els mateixos que
físicament perforava el teletip del meu institut a la cinta de paper, els quals al seu torn eren els
mateixos que feia servir la indústria telegràfica durant les dècades anteriors. En altres paraules, els
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 76 de 117

fitxers de text ASCII són telegrames i, com a tals, no porten floritures tipogràfiques. Però per aquest
mateix motiu són eterns, perquè el codi no canvia mai, i universals, perquè qualsevol programa
d’edició i processament de text els reconeix.
Per tant gairebé tots els programes permeten crear, editar i llegir fitxers de codi font.
Aleshores els fitxers de codi objecte es creen a partir d’aquests fitxers font mitjançant un programa
anomenat compilador, i posteriorment es converteixen en una aplicació executable amb un altre
programa anomenat enllaçador.
La tríada d’editor, compilador i enllaçador junts formen el nucli d’un sistema de
desenvolupament de programari. Ara bé, un es pot gastar molts diners en sistemes de
desenvolupament empaquetats i comercialitzats amb vistoses interfícies gràfiques i diverses
millores ergonòmiques. En alguns casos fins i tot pot ser una manera bona i raonable de gastar
diners. Però en aquesta banda del carrer, per entendre’ns, el millor programari acostuma a ser el
gratuït. L’editor, el compilador i l’enllaçador són per als hackers el mateix que els cavalls, els
estreps i els arcs i fletxes eren per als nòmades mongols. Els programadors viuen a la sella del
cavall i desentranyen les seves pròpies eines mentre les fan servir per a crear noves aplicacions. És
força inconcebible que els informàtics de productes haguessin pogut crear a partir d’un full de paper
en blanc aquestes eines de programació hacker superiors. Encara que fossin els millors informàtics
del món, el que passa senzillament és que estan en franca minoria.
Al món del GNU/Linux hi ha dos grans programes d’edició de text: el minimalista vi
(conegut en algunes implementacions com a elvis) i el maximalista emacs. Jo faig servir l’emacs,
que es podria definir com un processador de textos termonuclear. El va crear Richard Stallman, i
amb això ja està tot dit. Està escrit en Lisp, que és l’únic llenguatge informàtic qualificable de
bonic. El programa és gegantí, i en canvi només serveix per a editar fitxers de text ASCII, és a dir,
que no pots escollir tipus de lletra, ni negreta ni subratllat. Dit d’una altra manera, les hores
d’informàtic que en el cas del Microsoft Word es van dedicar a funcions com ara combinar correu i
incorporar pel·lícules senceres en notes d’empresa, en el cas de l’emacs es van canalitzar amb
insistència maníaca cap a la resolució de l’enganyosament simple problema d’editar text. Si ets un
escriptor professional (és a dir, si a algú altre li paguen per preocupar-se del format i la impressió de
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 77 de 117

les teves paraules) l’emacs eclipsa la resta de programes d’edició aproximadament de la mateixa
manera que la llum del sol de migdia no deixa veure els estels. No només és més gran i brillant, sinó
que senzillament fa desaparèixer la resta de coses. Per a disseny i impressió de text es pot fer servir
el programa TeX: un gran corpus de convencions tipogràfiques escrit en C que també es pot baixar
de franc d’Internet.
En podria parlar molt, de l’emacs i el TeX, però acte seguit intentaré explicar una història
sobre com es pot instal·lar el Linux en un equip determinat. La via dura de supervivència seria
baixar-se un editor com l’emacs i les eines del GNU (el compilador i l’enllaçador), que estan tan
perfeccionades com l’emacs. Amb aquest equipament, es podrien començar a baixar fitxers ASCII
de codi font (/src) i compilar-los en fitxers binaris de codi objecte (/bin) que es podrien executar a
l’ordinador. Però per poder arribar a aquest punt (poder executar l’emacs, per exemple) el Linux ha
d’estar ja instal·lat i funcionant a la màquina. I fins i tot un sistema operatiu Linux mínim requereix
milers de fitxers binaris treballant alhora, correctament disposats i vinculats.
És per això que diferents entitats s’han dedicat a crear “distribucions” del Linux. Si se’m
permet estirar lleugerament l’analogia d’Egipte, aquestes entitats són una mica com els guies
turístics que et trobes a l’aeroport, que parlen el teu idioma i que t’orienten durant el xoc cultural
inicial. És obvi que els egipcis ho veuen d’una altra manera: els guies turístics existeixen per evitar
que els matussers forasters es passegin per les mesquites i facin a tothom una i altra vegada les
mateixes preguntes.
Alguns d’aquests guies turístics són organitzacions comercials, com Red Hat Software, que
fa una distribució del Linux anomenada Red Hat amb un aire relativament comercial. En la majoria
de casos, poses un CD-ROM de Red Hat a l’ordinador, reinicies el sistema i la resta és automàtic.
De la mateixa manera que els guies turístics egipcis esperen alguna mena de compensació pels seus
serveis, les distribucions comercials s’han de pagar. En la majoria de casos no costen gairebé res i
valen la pena.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 78 de 117

Jo faig servir una distribució anomenada Debian (el nom és una contracció de Deborah i
Ian), que no és comercial. Està organitzada (o potser hauria de dir “s’ha autoorganitzat”) seguint els
mateixos principis que el Linux en general, que vol dir que és fruit de voluntaris que col·laboren a
través de la Xarxa, cadascun d’ells responsable de supervisar una part diferent del sistema. Aquesta
gent ha compartimentat el Linux en diferents paquets, que són fitxers comprimits que es poden
descarregar en un sistema Linux Debian ja funcional per després obrir-los i desempaquetar-los amb
una aplicació d’instal·lació gratuïta. És evident que, com a tal, la Debian no té departament
comercial ni cap mecanisme de distribució. Tots els paquets de la Debian es poden baixar
d’Internet, però a la majoria de gent li agrada tenir-los en CD-ROM. Diferents empreses s’han
dedicat a encabir tots els paquets actuals de la distribució Debian en CD-ROMs i a vendre’ls. Jo els
compro a Linux Systems Labs. El preu d’un joc de tres discos, amb la Debian tota sencera, és de
menys de tres dòlars. Tanmateix (i és important destacar-ho), ni un cèntim d’aquests tres dòlars va a
parar a cap dels programadors que van crear el Linux ni a les persones que han preparat els paquets
de la distribució. Van a parar a Linux Systems Labs i són per a pagar no el programari o els paquets,
sinó el cost de fer les còpies en CD-ROM.
Totes les distribucions del Linux inclouen algun truc més o menys hàbil per passar per alt el
procés normal d’arrencada i fer que l’ordinador, quan s’engega, s’organitzi no com a PC que
funciona amb el Windows, sinó com a “hoste” que executa l’Unix. Això resulta lleugerament
alarmant la primera vegada que ho veus, però és totalment inofensiu. Quan s’arrenca un PC, la
màquina fa una petita autocomprovació rutinària, un inventari dels discos i la memòria disponibles,
i després cerca un disc des d’on arrencar. Als ordinadors Windows normals aquest disc és el disc
dur. Però si el sistema està configurat adequadament, primer buscarà un disquet o un CD-ROM i, si
en troba un, arrencarà des d’aquest disc.
El Linux aprofita aquesta escletxa en les defenses. L’ordinador reconeix un disc d’arrencada
a la unitat de disquets o de CD-ROM, llegeix part del codi objecte d’aquest disc i comença a
executar-lo cegament. Però resulta que no es tracta de codi de Microsoft ni d’Apple, sinó de Linux,
i aleshores l’ordinador es comença a comportar d’una manera molt diferent d’allò a què està
acostumat l’usuari. La pantalla es comença a omplir de missatges críptics. Si s’arrenqués un sistema
operatiu comercial, en aquest moment apareixeria un dibuixet de "Benvingut al MacOS" o una
pantalla plena de núvols en un cel blau i el logotip del Windows. Però en el Linux apareix un llarg
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 79 de 117

telegrama imprès en austeres lletres blanques sobre una pantalla negra. No hi ha missatge de
benvinguda. La majoria del telegrama té l’aire amenaçador semi-indesxifrable de les inscripcions
dels grafitis.
Dec 14 15:04:15 theRev syslogd 1.3-3#17: restart. Dec 14 15:04:15
theRev kernel: klogd 1.3-3, log source = /proc/kmsg started. Dec 14
15:04:15 theRev kernel: Loaded 3535 symbols from /System.map. Dec 14
15:04:15 theRev kernel: Symbols match kernel version 2.0.30. Dec 14
15:04:15 theRev kernel: No module symbols loaded. Dec 14 15:04:15
theRev kernel: Intel MultiProcessor Specification v1.4 Dec 14 15:04:15
theRev kernel: Virtual Wire compatibility mode. Dec 14 15:04:15 theRev
kernel: OEM ID: INTEL Product ID: 440FX APIC at: 0xFEE00000 Dec 14
15:04:15 theRev kernel: Processor #0 Pentium(tm) Pro APIC version 17
Dec 14 15:04:15 theRev kernel: Processor #1 Pentium(tm) Pro APIC
version 17 Dec 14 15:04:15 theRev kernel: I/O APIC #2 Version 17 at
0xFEC00000. Dec 14 15:04:15 theRev kernel: Processors: 2 Dec 14
15:04:15 theRev kernel: Console: 16 point font, 400 scans Dec 14
15:04:15 theRev kernel: Console: colour VGA+ 80x25, 1 virtual console
(max 63) Dec 14 15:04:15 theRev kernel: pcibios_init : BIOS32 Service
Directory structure at 0x000fdb70 Dec 14 15:04:15 theRev kernel:
pcibios_init : BIOS32 Service Directory entry at 0xfdb80 Dec 14
15:04:15 theRev kernel: pcibios_init : PCI BIOS revision 2.10 entry at
0xfdba1 Dec 14 15:04:15 theRev kernel: Probing PCI hardware. Dec 14
15:04:15 theRev kernel: Warning : Unknown PCI device (10b7:9001).
Please read include/linux/pci.h Dec 14 15:04:15 theRev kernel:
Calibrating delay loop.. ok - 179.40 BogoMIPS Dec 14 15:04:15 theRev
kernel: Memory: 64268k/66556k available (700k kernel code, 384k
reserved, 1204k data) Dec 14 15:04:15 theRev kernel: Swansea University
Computer Society NET3.035 for Linux 2.0 Dec 14 15:04:15 theRev kernel:
NET3: Unix domain sockets 0.13 for Linux NET3.035. Dec 14 15:04:15
theRev kernel: Swansea University Computer Society TCP/IP for NET3.034
Dec 14 15:04:15 theRev kernel: IP Protocols: ICMP, UDP, TCP Dec 14
15:04:15 theRev kernel: Checking 386/387 coupling... Ok, fpu using
exception 16 error reporting. Dec 14 15:04:15 theRev kernel: Checking
'hlt' instruction... Ok. Dec 14 15:04:15 theRev kernel: Linux version
2.0.30 (root@theRev) (gcc version 2.7.2.1) #15 Fri Mar 27 16:37:24 PST
1998 Dec 14 15:04:15 theRev kernel: Booting processor 1 stack 00002000:
Calibrating delay loop.. ok - 179.40 BogoMIPS Dec 14 15:04:15 theRev
kernel: Total of 2 processors activated (358.81 BogoMIPS). Dec 14
15:04:15 theRev kernel: Serial driver version 4.13 with no serial
options enabled Dec 14 15:04:15 theRev kernel: tty00 at 0x03f8 (irq =
4) is a 16550A Dec 14 15:04:15 theRev kernel: tty01 at 0x02f8 (irq = 3)
is a 16550A Dec 14 15:04:15 theRev kernel: lp1 at 0x0378, (polling) Dec
14 15:04:15 theRev kernel: PS/2 auxiliary pointing device detected --
driver installed. Dec 14 15:04:15 theRev kernel: Real Time Clock Driver
v1.07 Dec 14 15:04:15 theRev kernel: loop: registered device at major 7
Dec 14 15:04:15 theRev kernel: ide: i82371 PIIX (Triton) on PCI bus 0
function 57 Dec 14 15:04:15 theRev kernel: ide0: BM-DMA at 0xffa0-
0xffa7 Dec 14 15:04:15 theRev kernel: ide1: BM-DMA at 0xffa8-0xffaf Dec
14 15:04:15 theRev kernel: hda: Conner Peripherals 1275MB - CFS1275A,
1219MB w/64kB Cache, LBA, CHS=619/64/63 Dec 14 15:04:15 theRev kernel:
hdb: Maxtor 84320A5, 4119MB w/256kB Cache, LBA, CHS=8928/15/63, DMA Dec
14 15:04:15 theRev kernel: hdc: , ATAPI CDROM drive Dec 15 11:58:06
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 80 de 117

theRev kernel: ide0 at 0x1f0-0x1f7,0x3f6 on irq 14 Dec 15 11:58:06
theRev kernel: ide1 at 0x170-0x177,0x376 on irq 15 Dec 15 11:58:06
theRev kernel: Floppy drive(s): fd0 is 1.44M Dec 15 11:58:06 theRev
kernel: Started kswapd v 1.4.2.2 Dec 15 11:58:06 theRev kernel: FDC 0
is a National Semiconductor PC87306 Dec 15 11:58:06 theRev kernel: md
driver 0.35 MAX_MD_DEV=4, MAX_REAL=8 Dec 15 11:58:06 theRev kernel:
PPP: version 2.2.0 (dynamic channel allocation) Dec 15 11:58:06 theRev
kernel: TCP compression code copyright 1989 Regents of the University
of California Dec 15 11:58:06 theRev kernel: PPP Dynamic channel
allocation code copyright 1995 Caldera, Inc. Dec 15 11:58:06 theRev
kernel: PPP line discipline registered. Dec 15 11:58:06 theRev kernel:
SLIP: version 0.8.4-NET3.019-NEWTTY (dynamic channels, max=256). Dec 15
11:58:06 theRev kernel: eth0: 3Com 3c900 Boomerang 10Mbps/Combo at
0xef00, 00:60:08:a4:3c:db, IRQ 10 Dec 15 11:58:06 theRev kernel: 8K
word-wide RAM 3:5 Rx:Tx split, 10base2 interface. Dec 15 11:58:06
theRev kernel: Enabling bus-master transmits and whole-frame receives.
Dec 15 11:58:06 theRev kernel: 3c59x.c:v0.49 1/2/98 Donald Becker
http://cesdis.gsfc.nasa.gov/linux/drivers/vortex.html Dec 15 11:58:06
theRev kernel: Partition check: Dec 15 11:58:06 theRev kernel: hda:
hda1 hda2 hda3 Dec 15 11:58:06 theRev kernel: hdb: hdb1 hdb2 Dec 15
11:58:06 theRev kernel: VFS: Mounted root (ext2 filesystem) readonly.
Dec 15 11:58:06 theRev kernel: Adding Swap: 16124k swap-space (priority
-1) Dec 15 11:58:06 theRev kernel: EXT2-fs warning: maximal mount count
reached, running e2fsck is recommended Dec 15 11:58:06 theRev kernel:
hdc: media changed Dec 15 11:58:06 theRev kernel: ISO9660 Extensions:
RRIP_1991A Dec 15 11:58:07 theRev syslogd 1.3-3#17: restart. Dec 15
11:58:09 theRev diald[87]: Unable to open options file
/etc/diald/diald.options: No such file or directory Dec 15 11:58:09
theRev diald[87]: No device specified. You must have at least one
device! Dec 15 11:58:09 theRev diald[87]: You must define a connector
script (option 'connect'). Dec 15 11:58:09 theRev diald[87]: You must
define the remote ip address. Dec 15 11:58:09 theRev diald[87]: You
must define the local ip address. Dec 15 11:58:09 theRev diald[87]:
Terminating due to damaged reconfigure.
L’única cosa llegible d’això, per a les persones normals, són els missatges d’error i els avisos. Tot i
així cal destacar que el Linux no s’atura ni es penja quan es troba un error, sinó que deixa anar una
queixa concisa, abandona els processos danyats i continua endavant. Sens dubte no es pot dir el
mateix de les primeres versions dels sistemes operatius d’Apple i Microsoft, pel simple motiu que
un sistema operatiu que no és capaç de caminar i mastegar xiclet alhora és impossible que es
recuperi dels errors. Detectar i tractar els errors requereix un procés separat que s’executi en
paral·lel al procés que ha errat. Com una mena de superego, si voleu, que vigila els altres i intervé
quan un s’esgarria. Ara que el MacOS i el Windows poden fer més d’una cosa alhora, gestionen els
errors molt millor que no pas abans, però en aquest sentit, al Linux i als altres sistemes Unix no els
arriben ni a la sola de la sabata, i a més llur creixent complexitat els ha fet més vulnerables a nous
tipus d’errors.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 81 de 117

Fal·libilitat, expiació, redempció,
confiança i altres conceptes tècnics
arcans
El Linux és incapaç de tenir una política centralitzada que dicti com s’han d’escriure els missatges
d’error i la documentació, de manera que cada programador ho fa a la seva manera. Normalment es
fa en anglès, encara que un fotimer de programadors del Linux siguin europeus. Els missatges
sovint són divertits i sempre són sincers. Si hi ha hagut algun problema perquè el programa
senzillament encara no està acabat o perquè l’usuari ha desmanegat alguna cosa, la incidència
s’enuncia amb franquesa. La interfície de línia d’ordres facilita que els programes emetin de mica
en mica petits comentaris, avisos i missatges aquí i allí. Fins i tot si l’aplicació està patint una
implosió igual que un submarí danyat, sovint encara pot deixar anar algun esgarip en forma de
missatge de socors. De vegades, quan acabes de treballar amb un programa i el tanques, trobes que
ha deixat enrere un seguit d’avisos i missatges d’error lleus a la finestra de la interfície de línia
d’ordres des d’on s’havia iniciat. És com si el programa t’anés explicant a cau d’orella com li anava
la cosa mentre treballaves amb ell.
Al Linux la documentació es presenta en forma de pàgines man (abreviació de manual). S’hi
pot accedir mitjançant una interfície gràfica d’usuari (xman) o des de la línia d’ordres (man).
Aquesta és una mostra de la pàgina man d’un programa anomenat rsh:
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 82 de 117

“Els senyals d’stop només aturen el procés rsh local: això es podria argumentar que no és
correcte, però de moment és una cosa difícil de resoldre per motius massa complicats d'explicar
aquí”.
Les pàgines man contenen molt de material d’aquesta mena, que s’assembla als murmuris
lacònics d’uns pilots barallant-se amb els controls d’un avió avariat. La sensació general és la
d’innombrables lluites monumentals però obscures vistes amb la llum intermitent d’un
estroboscopi. Cada programador s’ocupa dels seus propis entrebancs i errors: estan massa ocupats
resolent-los i millorant el programa com per explicar les coses amb pèls i senyals o defensar
elaborades al·legacions.
A la pràctica gairebé mai no topes amb un error greu quan treballes amb el Linux. Si això
passa, acostuma a ser amb el programari comercial (hi ha diversos proveïdors que venen programes
per al Linux). El sistema operatiu i els seus programes d’utilitat fonamentals són massa importants
com per contenir errors greus. Des del 1995 faig servir el Linux diàriament i he vist molts
programes d’aplicació precipitant-se al buit envoltats de flames, però el sistema operatiu no se m’ha
penjat mai. Mai. Ni una vegada. Hi ha força sistemes Linux que han estat en execució contínua i
treballant dur durant mesos o anys sense que hagi estat necessari reiniciar-los.
Els sistemes operatius comercials han d’adoptar la mateixa actitud oficial pel que fa als
errors que els països comunistes adoptaven amb la pobresa. Per motius doctrinals no es podia
admetre que la pobresa era un problema greu als països comunistes, ja que la raó de ser del
comunisme era l’eradicació de la pobresa. De la mateixa manera, les empreses de sistemes operatius
comercials com Apple i Microsoft no poden anar pel món admetent que el seu programari té errors i
que es penja contínuament, igual que Disney no pot emetre comunicats de premsa reconeixent que
el ratolí Mickey és un actor disfressat.
Això és un problema, perquè els errors existeixen i tenen conseqüències. Periòdicament cada
cert nombre de mesos, Bill Gates intenta presentar davant d’un públic nombrós un nou producte de
Microsoft que sempre li acaba petant als morros. Els proveïdors de sistemes operatius comercials,
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 83 de 117

com a conseqüència directa de ser comercials, es veuen obligats a adoptar la tosca i falsament
ingènua actitud que els errors són aberracions poc freqüents, normalment per culpa d’algú altre, i
que per tant no val la pena parlar-ne detalladament. Aquesta actitud, que tothom sap que és absurda,
no es limita als comunicats de premsa i a les campanyes publicitàries, sinó que impregna tota la
manera de fer negoci i de relacionar-se amb els seus clients d’aquestes empreses. Si la
documentació estigués escrita adequadament s’hi parlaria d’errors, problemes i aturades del sistema
a cadascuna de les pàgines. Si l’ajuda en línia que incorporen aquests sistemes operatius reflectís les
experiències i els dubtes dels usuaris, en gran part estaria consagrada a donar instruccions sobre
com fer front a errors o a bloqueigs del sistema.
Però això no passa. Les societats anònimes són un invent meravellós que ens ha donat molts
i excel·lents béns i serveis. Són bones per a moltes coses, però no pas per admetre els errors. No són
bones ni per admetre petites incidències.
És clar que aquest comportament no és tan patològic en una empresa com ho seria en una
persona. Avui dia la majoria de la gent entén que els comunicats de premsa de les empreses
s’emeten per quedar bé amb els accionistes, no per il·lustrar els consumidors. De vegades el resultat
d’aquesta manca d’honestedat institucional pot ser esgarrifós, com en el cas del tabac i de l’amiant.
Naturalment el cas dels proveïdors de sistemes operatius comercials no és gens semblant a aquests
darrers: simplement és empipador.
Es podria argumentar que l’enuig dels consumidors amb el temps s’acumula com el carrall
endurit de les dents que pot amagar una forta càries i, per tant, que a la llarga l’honradesa pot
resultar la millor política: en el mercat dels sistemes operatius aquesta qüestió encara està per
decidir. El negoci creix amb prou força com perquè encara sigui molt millor tenir mils de milions de
clients permanentment empipats que només milions de clients contents.
La majoria d’administradors de sistemes que conec que treballin sempre amb el Windows
NT estan d’acord que, quan el sistema troba una pega, cal reiniciar-lo, i que quan s’hi organitza un
gran batibull intern, l’única manera de solucionar-ho és tornant a instal·lar el sistema operatiu de
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 84 de 117

zero. O com a mínim aquesta és l’única manera que coneixen de sortir-se’n, cosa que ve a ser el
mateix. És força possible que els informàtics de Microsoft tinguin tota mena d’informació
privilegiada per a reparar el sistema quan va de tort, però encara que sigui així no sembla que el
missatge arribi a cap dels administradors de sistemes que conec.
Com que el Linux no és comercial (perquè, de fet, és gratuït, i també força difícil
d’aconseguir, instal·lar i fer funcionar) no té cap necessitat de defensar al·legacions sobre la seva
fiabilitat. Per tant resulta molt més fiable. Quan alguna cosa falla amb el Linux, s’enuncia l’error i
es discuteix immediatament i en veu alta. Qualsevol que tingui els coneixements tècnics necessaris
pot anar directe al codi font i assenyalar l’origen de l’error, que serà solucionat ràpidament pel
hacker que hagi assumit la responsabilitat sobre aquell programa determinat.
Si no m’erro, Debian és l’única distribució del Linux que té la seva pròpia constitució
(http://www.debian.org/devel/constitution), però el que realment em va convèncer és la seva
fenomenal base de dades d’errors (http://www.debian.org/Bugs), que és una mena de llibre del
Judici Final interactiu sobre errors, fal·libilitat i redempció. És l'encarnació de la simplicitat. A
principis de gener del 1997 vaig tenir un problema amb la Debian i vaig enviar un missatge amb la
descripció de l’error a submit@bugs.debian.org. El meu problema va rebre diligentment un número
d’informe d’error (el 6518) i un grau de gravetat (les opcions disponibles eren crític, greu,
important, normal, resolt i millora), i va ser enviat a llistes de correu freqüentades pels amants de la
Debian. En menys de vint-i-quatre hores vaig rebre cinc correus electrònics dient-me com
solucionar el problema: dos d’Amèrica del Nord, dos d’Europa i un d’Austràlia. Tots aquests
correus em van suggerir el mateix, la solució va funcionar i el problema va desaparèixer. Alhora es
va publicar una transcripció d’aquest intercanvi d’informació a la base de dades d’errors de la
Debian per tal que, si algun usuari topava amb el mateix problema més endavant, pogués fer-hi una
cerca i trobar la solució sense necessitat de crear un nou i redundant informe d’error.
Compareu això amb l’experiència que vaig tenir deu mesos després, a finals de 1997, quan
vaig voler instal·lar el Windows NT 4.0 a la mateixa màquina. El programa d’instal·lació
senzillament es va aturar a mig camí sense emetre cap missatge d’error. Vaig anar a la pàgina web
d’assistència tècnica de Microsoft i vaig intentar fer una cerca dels documents d’ajuda que podrien
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 85 de 117

tractar del meu problema. El motor de cerca era totalment inoperant: no feia absolutament res. Ni
tan sols em donà un missatge dient-me que no estava en funcionament.
A la llarga vaig decidir que la meva placa base devia estar malament, ja que era d’una marca
i model relativament poc habituals i NT no era compatible amb tantes plaques base com el Linux.
Sempre busco excuses, per poc creïbles que siguin, per a comprar maquinari nou, de manera que
vaig comprar una placa base nova que era compatible amb el logotip del Windows NT, expressió
que vol dir que el logotip en qüestió estava imprès a la capsa. La vaig muntar a l’ordinador i el
Linux va funcionar a la primera, i després vaig intentar tornar a instal·lar el Windows NT. La
instal·lació va tornar a fallar sense cap missatge d’error ni explicació. Havien passat un parell de
setmanes i vaig pensar que potser el motor de cerca de la pàgina web d’assistència tècnica de
Microsoft ja estaria operatiu. Així que ho vaig provar, però continuava sense funcionar.
Després vaig crear un nou compte d’assistència tècnica de Microsoft i vaig iniciar una sessió
per poder enviar la incidència. Quan el sistema m’ho va demanar, vaig donar el número
d’identificació del producte i vaig seguir les instruccions d’una sèrie de pantalles d’ajuda. En altres
paraules, estava enviant un informe d’error igual que en el sistema de seguiment d’errors de la
distribució Debian. L’única diferència era que la interfície ara era més elegant: vaig escriure la
queixa en petits quadres d’edició de text de formularis web, tot a través de la interfície gràfica
d’usuari, mentre que a la Debian has d’enviar un telegrama en forma de correu electrònic. Sabia que
quan acabés d’enviar l’informe d’error aquesta informació passaria a ser privativa (de propietat) de
Microsoft i que la resta d’usuaris no la podrien veure. Molts dels usuaris del Linux es negarien a
participar en aquest muntatge per raons ètiques, però jo volia provar-ho com a experiment. Al final
però, mai no vaig poder enviar l’informe d’error perquè la sèrie de pàgines web enllaçades que
havia d’emplenar van acabar portant-me a una pàgina totalment en blanc: un punt mort.
Aleshores vaig tornar a començar, vaig clicar els botons d’”assistència telefònica” i al final
vaig trobar un número de telèfon de Microsoft. Vaig trucar a aquest número i vaig rebre uns quants
bips eixordadors i un missatge enregistrat de la companyia telefònica que deia: “lamentem
comunicar-li que la trucada no es pot processar”.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 86 de 117

Vaig tornar a provar la pàgina de cerca, però continuava totalment inoperativa. Després vaig
tornar a provar el sistema de pagament per incidència. Això em va portar per un seguit de pàgines
web fins que vaig arribar a un cul-de-sac que deia: “Avís: no hi cap pàgina web que coincideixi
amb la petició”.
Ho vaig tornar a provar i vaig aconseguir arribar a una pantalla de pagament per incidència
que deia: "NO HI HA INCIDÈNCIES. Al vostre compte no hi ha incidències pendents. Si voleu
adquirir una incidència d’assistència tècnica, feu clic a D’acord. A continuació podreu pagar la
incidència per endavant…” El preu per incidència era de 95 dòlars.
L’experiment començava a semblar força car, de manera que vaig abandonar la via del
pagament per incidència i vaig decidir donar-li una oportunitat a les preguntes freqüents penjades a
la pàgina web de Microsoft. Cap de les preguntes freqüents disponibles no tenia res a veure amb el
meu problema, tret d’una que deia “Tinc problemes amb la instal·lació del NT”, que més aviat
semblava escrita per publicistes i no per informàtics.
Finalment ho vaig deixar estar i, a dia d’avui, encara no he pogut instal·lar mai el Windows
NT en aquella màquina en particular. Per a mi, la llei del mínim esforç em portava a fer servir la
distribució Debian del Linux.
En el món del programari de codi obert els informes d’errors són una informació útil. El fet
de fer-los públics és un servei a la resta d’usuaris que millora el sistema operatiu. Publicar-los
sistemàticament és tan important que hi ha persones de gran intel·ligència que voluntàriament
dediquen temps i diners al funcionament de bases de dades d’errors. En canvi, en el món dels
sistemes operatius comercials, notificar errors és un privilegi pel qual s’han de pagar molts diners.
Però si decideixes pagar l’informe d’error ha de ser confidencial, ja que si no fos així algú podria
aprofitar-se dels teus noranta cinc dòlars! I malgrat tot, no hi ha res que impedeixi als usuaris de
l’NT crear la seva pròpia base de dades pública d’errors del sistema.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 87 de 117

Dit d’una altra manera, aquesta és una altra característica del mercat dels sistemes operatius
que senzillament no té cap sentit, llevat que es consideri des del punt de vista cultural. El que
Microsoft ven amb el sistema de pagament per incidència no és tant assistència tècnica com la
il·lusió continuada que els seus clients participen en alguna mena de transacció comercial racional.
És una mena de quota rutinària per al manteniment de la fantasia. Si la gent realment volgués un
sistema operatiu fiable faria servir el Linux i, si realment volgués assistència tècnica sabria on
trobar-la. Els clients de Microsoft volen una cosa diferent.
A data d’aquest escrit (gener de 1999), s’han notificat uns 32.000 errors a la base de dades
d’errors del Linux Debian. Gairebé tots fa molt de temps que han quedat resolts. Encara queden
dotze errors “crítics”, el més antic dels quals es va publicar fa 79 dies. Hi ha 20 errors “greus”
pendents, el més antic dels quals és de fa 1.166 dies. Hi ha 48 errors “importants” i centenars de
“normals” i menys importants.
De la mateixa manera, el BeOS (al qual em referiré ben aviat) té la seva pròpia base de
dades d’errors (http://www.be.com/developers/bugs/index.html) amb el seu propi sistema de
classificació, que inclou categories com ara "No és un error", "Funció confirmada" i "No es
resoldrà". Alguns d’aquests “errors” no són més que diatribes escrites per hackers del sistema Be
per desfogar-se, que es classifiquen com a “Entrada confirmada”. Per exemple, en vaig trobar un del
30 de desembre de 1998, enmig d’una llarga llista d’errors, encabida entre un que deia “El ratolí fa
coses molt estranyes” i un altre amb l’encapçalament “El canvi del marc del BView no té efecte si
el BView no està connectat a una BWindow”.
L’encapçalament d'aquest error és:
R4: al sistema BeOS li fa falta un testaferro megalomaníac per entomar i canalitzar la ràbia
dels programadors
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 88 de 117

i diu així:
----------------------------
Estat del Be: entrada confirmada Versió del BeOS: R3.2 Component: desconegut
Descripció completa:
El BeOS necessita un egomaníac megalomaníac escarxofat al seu tron per donar-li un
tarannà humà a qui tothom li encanti odiar. Sense això, el BeOS llanguirà al regne impersonalitzat
dels sistemes operatius que la gent mai no acaba d’apropiar-se. Es pot avaluar l’èxit d’un sistema
operatiu no per la qualitat de les seves funcions, sinó per com són d’infames i impopulars els líders
que s’hi amaguen al darrere.
Crec que això és un efecte secundari de la camaraderia entre programadors sota condicions
deplorables. Al capdavall, a la desgràcia li agrada la companyonia. Crec que fent que el BeOS sigui
menys conceptualment accessible i molt menys fiable s’aconseguirà que els programadors s’uneixin
i que, així, desenvolupin una mena de comunitat on els desconeguts parlin entre ells, més o menys
com el que passa al supermercat abans d’una gran tempesta de neu.
En aquesta mateixa línia, probablement caldrà reubicar la seu del BeOS a una zona de clima
molt menys confortable. La incomoditat ambiental general engendrarà aquesta actitud i certament
no hi ha millor recepta per a l’èxit que aquesta. Jo proposaria Seattle, però em sembla que ja està
agafat. Es podria provar Washington DC, però de cap manera llocs com San Diego o Tucson.
----------------------------
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 89 de 117

Malauradament, el sistema d’informes d’errors del Be amaga els noms de les persones que
notifiquen errors (per protegir-los d’una resposta al seu acte!?), de manera que no sé qui va escriure
això.
Podria semblar que estic delectant-me en la superioritat tècnica i moral de la distribució
Debian del Linux. Però com gairebé sempre acostuma a passar en el món dels sistemes operatius, la
cosa no és tan senzilla. Tinc el Windows NT instal·lat en una altra màquina i l’altre dia (gener de
1999), quan vaig tenir un problema, vaig decidir tornar a provar l’assistència tècnica de Microsoft.
Aquesta vegada el motor de cerca va funcionar (encara que per arribar-hi em vaig haver
d’identificar com a “avançat”). I enlloc de vomitar-me inútils preguntes freqüents, va trobar uns
dos-cents documents (vaig fer servir criteris de cerca molt vagues) que òbviament eren informes
d’error, encara que en deien d’una altra manera. Microsoft, en altres paraules, ha creat un sistema
que funcionalment és equivalent a la base de dades d’errors de la Debian. Té un aspecte i un aire
diferents, és clar, però conté informació tècnica amb tots els ets i uts i no dissimula l’existència
d’errors.
Com he dit abans, vendre sistemes operatius a canvi de diners és una actitud bàsicament
insostenible, i l’única manera que tenen Apple i Microsoft de sortir-se’n és perseguint millores
tecnològiques amb tota l’agressivitat possible i fent que la gent cregui i pagui per una imatge
determinada: en el cas d’Apple, la del lliurepensador creatiu i, en el cas de Microsoft, la del
tecnoburgès respectable. Igual que Disney, fan diners venent una interfície, un mirall màgic. El
mirall ha de ser ben lluent i coherent, ja que altrament la il·lusió s’ensorra i el negoci s’esvaeix com
un miratge.
En conseqüència, fins no fa gaire semblava que els redactors de manuals i creadors de
pàgines web d’atenció al client per a sistemes operatius comercials tinguessin prohibit, per part dels
departaments jurídics o de relacions públiques de l’empresa, admetre ni tan sols indirectament que
el programari podia tenir errors o que la interfície podia estar patint del problema de les
pampallugues de les dotze. No podien respondre a les dificultats reals dels usuaris. Per tant, els
manuals i les pàgines web resultaven inútils, i fins i tot feien que els usuaris versats en aspectes
tècnics es qüestionessin si subtilment no s’estaven trastocant.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 90 de 117

Quan Apple participa en aquesta mena de comportament empresarial, hom vol creure que
realment ho fan tant bé com saben. Tots volem donar a Apple el benefici del dubte, perquè el dolent
del Bill Gates els va ben atonyinar i perquè tenen unes bones relacions públiques. Però quan ho fa
Microsoft gairebé no podem evitar convertir-nos en conspiracionistes paranoides. És evident que
ens amaguen alguna cosa! I tenen tant de poder! Ens volen tornar bojos!
Aquesta manera de tractar els clients prové directament del totalitarisme centreeuropeu de
mitjan del segle XX i ens fa pensar en els adjectius kafkià i orwellià. No podia durar, igual que no
ho podia fer el mur de Berlín, de manera que Microsoft ja té una base de dades d’errors pública. En
diuen d’una altra manera i costa una mica trobar-la, però existeix.
En altres paraules, s’han adaptat a l’estructura eloi-morlock de dos nivells de la societat
tecnològica. Si ets un eloi, instal·les el Windows, segueixes les instruccions, esperes que tot vagi bé
i t’aguantes quan el sistema falla. Si ets un morlock, entres a la pàgina web, li dius que ets
“avançat”, busques la base de dades d’errors i coneixeràs la veritat directament d’un informàtic
anònim de Microsoft.
Un cop Microsoft ha fet aquest pas cal preguntar-se, una vegada més, si té cap sentit
dedicar-se al negoci dels sistemes operatius. És possible que els clients acceptessin pagar 95 dòlars
per notificar un problema a Microsoft si a canvi rebessin informació que ningú més rep. Això té
l’efecte secundari positiu de mantenir els usuaris aïllats els uns dels altres, aspecte que alimenta la
il·lusió que els errors són aberracions poc freqüents. Però quan el resultat d’aquests informes d’error
es fan públics a la pàgina web de Microsoft, tot canvia. Ningú no desembutxacarà 95 dòlars per
notificar un problema quan és probable que algun altre babau ho faci primer i que les instruccions
per resoldre’l apareguin acte seguit, de franc, en una pàgina web pública. I a mesura que augmenta
el volum de la base de dades d’errors, és com si s’admetés obertament, per part de Microsoft, que
els seus sistemes operatius tenen tants errors com els de la competència. Això no és per a
avergonyir-se’n: com he dit abans, la base de dades d’errors de la Debian ara per ara té
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 91 de 117

comptabilitzats 32.000 informes. Però posa Microsoft en peu d’igualtat amb els altres i fa que els
clients que hi volen creure cada cop ho tinguin més difícil, de creure-hi.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 92 de 117

Memento mori
Un cop la màquina Linux ha acabat de vomitar l’argòtic telegrama d’obertura, em demana que iniciï
una sessió amb un nom d’usuari i una contrasenya. En aquest moment la màquina encara executa la
interfície de línia d’ordres, amb lletres blanques sobre una pantalla negra. No hi ha finestres, menús
ni botons. El sistema no respon al ratolí... ni tan sols sap que hi ha un ratolí. Tot i així, en aquest
punt encara és possible executar una pila de programari. L’emacs, per exemple, existeix tant en
versió de línia d’ordres com d’interfície gràfica d’ususari (de fet hi ha dues versions d’interfície
gràfica que reflecteixen una mena de cisma doctrinal ocorregut entre Richard Stallman i alguns
hackers que es van afartar d’ell). Passa el mateix amb molts altres programes de l’Unix. Molts ni
tenen interfície gràfica d’usuari, i molts dels que en tenen es poden executar des de la línia d’ordres.
Naturalment, com que el meu ordinador només té un monitor, només puc veure una línia
d’ordres, de manera que podríeu pensar que només puc interactuar amb un programa alhora. Però si
premo la tecla Alt i la tecla de funció F2 de la part de dalt del teclat se m’obre una nova pantalla
negra, buida i a punt, amb un indicador d’inici de sessió a la part superior. Si inicio una altra sessió,
puc executar qualsevol altre programa i després prémer Alt-F1 per tornar a la primera pantalla, que
haurà estat fent el mateix que feia quan l’he deixada. O puc fer Alt-F3 i iniciar una sessió en una
tercera pantalla, o en una quarta o una cinquena pantalla. En una d’aquestes pantalles podria obrir
una sessió amb el meu usuari, en una altra com a root (l’administrador del sistema) i en una altra
podria tenir una sessió oberta en un altre ordinador a través d’Internet.
Cadascuna d’aquestes pantalles s’anomena, en l’argot de l’Unix, un tty, que és una
abreviatura de l’anglès teletype (‘teletip’). De manera que quan faig servir el sistema Linux
d’aquesta manera retorno a aquella petita sala del meu institut d’Ames on vaig començar a
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 93 de 117

programar fa vint-i-cinc anys, amb la diferència que el tty és més silenciós i més ràpid que un
teletip, i pot executar programari molt més potent, com l’emacs o les eines de desenvolupament del
GNU.
És fàcil (fàcil segons els estàndards de l’Unix, no pas en els d’Apple/Microsoft) configurar
una màquina Linux perquè obri directament la interfície gràfica d’usuari en l’arrencada. D’aquesta
manera no es veu mai la pantalla tty. Jo però, encara faig que el meu ordinador arrenqui amb la
pantalla de teletip de blanc sobre negre, com una mena de memento mori informàtic. Hi va haver
una època en què fou moda que els escriptors tinguessin una calavera sobre l’escriptori com a
recordatori que eren mortals, que tot en ells era vanitat. La pantalla tty em recorda que aquesta
mateixa filosofia és aplicable a les elegants interfícies d’usuari.
El sistema X Windows, que és la interfície gràfica d’usuari de l’Unix, ha de poder ser
compatible amb centenars de diferents targetes de vídeo i de diferents jocs de xips, amb una gran
quantitat de memòria incorporada i de diferents tipus de bus de la placa base. De la mateixa manera,
existeixen centenars de diferents tipus de monitors al mercat de productes nous i de segona mà,
cadascun d’ells amb especificacions diferents, de manera que probablement hi ha més d’un milió de
combinacions possibles de targeta i monitor. L’única cosa que tenen en comú és que tots funcionen
en mode VGA, que és l’antiga pantalla de línia d’ordres que apareix durant uns segons quan s’obre
el Windows. De manera que el Linux sempre s’obre en mode VGA, amb una interfície de teletip,
perquè d’entrada no té ni idea del tipus de maquinari que hi ha connectat a l’ordinador. Per tal de
superar el teletip de vidre i entrar a la interfície gràfica d’usuari cal dir al Linux el tipus exacte de
maquinari que hi ha connectat. Si t’equivoques, en el millor dels casos apareixerà una pantalla en
blanc i, en el pitjor, podries arribar a malmetre el monitor pel fet d’haver-li enviat senyals que no
sap gestionar.
Quan vaig començar a fer servir el Linux això s’havia de fer a mà. Un cop vaig passar
gairebé un mes intentant que em funcionés un monitor estrambòtic i vaig omplir gairebé un quadern
de tapa dura amb notes gargotejades de manera cada cop més desesperada. Avui dia la majoria de
distribucions del Linux porten un programa que automàticament reconeix la targeta de vídeo i
autoconfigura el sistema, de manera que posar en funcionament el sistema X Windows és quasi tan
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 94 de 117

senzill com instal·lar una interfície gràfica d’usuari d’Apple/Microsoft. La informació crucial
s’inclou en un fitxer (un fitxer ASCII, és clar) que es diu XF86Config, al qual val la pena fer un cop
d’ull encara que la vostra distribució us el creï automàticament. Per a la majoria de gent té l’aspecte
d’un encanteri críptic i sense significat, fet que justifica donar-hi un cop d’ull. Els sistemes
Apple/Microsoft han de tenir la mateixa informació per a poder obrir la seva interfície gràfica
d’usuari, però segurament deu estar amagada en algun lloc i probablement en un fitxer que ni es deu
poder obrir ni llegir amb un editor de text. Tots els fitxers importants que fan que els sistemes Linux
funcionin són a l’abast i al descobert. I sempre són fitxers de text ASCII, de manera que no calen
eines especials per a llegir-los. Es poden consultar sempre que es vulgui, cosa que està bé, però
també es poden potinejar i, en conseqüència, deixar el sistema totalment inoperatiu, cosa que no
està tan bé.
En qualsevol cas, suposant que el meu fitxer XF86Config és això que hem dit, introdueixo
l’ordre "startx" per iniciar el sistema X Windows. La pantalla es queda en blanc un minut, el
monitor fa estranys sorolls espasmòdics i després es reconstitueix en forma d’un escriptori gris i en
blanc amb un cursor de ratolí al mig. Alhora també s’inicia un gestor de finestres. L’X Windows és
un programari de nivell força baix que proporciona una infraestructura sòlida i industrial per a la
interfície gràfica d’usuari. Però no crea finestres. D’això se n’ocupa una altra categoria
d’aplicacions que treballen sobre l’X Windows, anomenades gestors de finestres. N’hi ha diversos
de disponibles, tots gratuïts, és clar. El clàssic és el twm (Tom's Window Manager), però existeix
una variant més petita i suposadament més eficient que es diu fvwm, i és la que jo faig servir. Tinc
l’ull posat en un gestor de finestres totalment diferent anomenat Enlightenment (Il·lustració), que
podria esdevenir el producte tecnològic més cridaner que hagi vist mai, pel fet que (a) és per al
Linux, (b) és programari lliure i gratuït, (c) l’està desenvolupant un nombre reduït de hackers
obsessionats i (d) té un aspecte superatractiu: és el tipus de gestor de finestres que podria aparèixer
en segon terme en una pel·lícula d’alienígenes.
En qualsevol cas el gestor de finestres fa d’intermediari entre l’X Windows i el programari
que l’usuari vulgui fer servir. Dibuixa els marcs de les finestres, els menús, etc., mentre són les
pròpies aplicacions les que s’encarreguen del contingut en si de les finestres. Les aplicacions poden
ser de qualsevol tipus: editors de text, navegadors web, paquets gràfics o programes d’utilitat, com
ara un rellotge o una calculadora. Dit d’una altra manera, a partir d’aquest moment tens la sensació
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 95 de 117

que t’han llançat a un univers paral·lel molt semblant al d’Apple o Microsoft, però lleugerament i
persistentment diferent. El programa de gràfics més important per a Apple/Microsoft és l’Adobe
Photoshop, però en el Linux és una cosa anomenada GIMP. En lloc del paquet ofimàtic Microsoft
Office es pot comprar una cosa anomenada ApplixWare. Molts dels paquets de programari
comercials, com ara Mathematica, Netscape Communicator i Adobe Acrobat, disposen de versions
per al Linux i, segons com es configuri el gestor de finestres es pot fer que s’assemblin i es
comportin exactament igual que ho farien en el MacOS o el Windows.
Però hi ha un tipus de finestra en la interfície gràfica d’usuari del Linux que és poc freqüent
o inexistent en altres sistemes operatius. Aquestes finestres s’anomenen “xterm” i només contenen
línies de text (aquesta vegada text negre sobre un fons blanc, encara que es poden canviar els
colors). Cada finestra xterm és una interfície de línia d’ordres separada, un tty en una finestra. Per
tant, fins i tot quan estem del tot posats en mode d’interfície gràfica d’usuari, es pot parlar a la
màquina Linux a través d’una interfície de línia d’ordres.
Hi ha molts bons programes per a l’Unix que no tenen cap mena d’interfície gràfica
d’usuari. Això pot ser perquè es van crear abans que l’X Windows estigués disponible, perquè els
que els van escriure no van voler passar pel tràngol de crear una interfície gràfica d’usuari o
senzillament perquè no la necessiten. En qualsevol cas aquests programes es poden executar
escrivint-ne el nom a la línia d’ordres d’una finestra xterm. L’ordre whoami, esmentada
anteriorment, n’és un bon exemple. N’hi ha un altre que es diu wc (sigla de l’anglès word count,
recompte de paraules) que senzillament dóna el nombre de línies, paraules i caràcters d’un fitxer de
text.
La capacitat d’executar aquests petits programes d’utilitat des de la línia d’ordres és una
gran virtut de l’Unix, que difícilment serà duplicada pels sistemes operatius de pura interfície
gràfica d’usuari. L’ordre wc és un bon exemple d’allò que resulta fàcil escriure amb una interfície
de línia d’ordres. Probablement no consta de més d’unes quantes línies de codi, i un bon
programador probablement la podria escriure en una sola línia. En forma compilada no ocupa més
d’uns quants bytes d’espai al disc. Però el codi necessari perquè aquest mateix programa posseeixi
una interfície gràfica d’usuari segurament ocuparia centenars o fins i tot milers de línies, depenent
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 96 de 117

de fins a quin punt volgués el programador que el programa fos vistós. Compilat en un programa
executable, tindria un gran volum de codi només per a la interfície gràfica d’usuari. Obrir-lo seria
lent i ocuparia molta memòria. Senzillament no surt a compte fer-ho, de manera que el programa wc
mai no s’escriuria com a programa independent. En lloc d’això els usuaris s’haurien d’esperar que
aparegués una funció per a comptar paraules en un paquet de programari comercial.
Les interfícies gràfiques d’ususari solen imposar un gran volum de codi a qualsevol
programa, fins i tot als més petits, fet que condiciona totalment l’entorn de programació. Deixa de
tenir sentit escriure petits programes d’utilitat. En lloc d’això aquests funcions queden absorbides en
paquets de programari òmnibus. A mesura que les interfícies gràfiques d’usuari es fan més
complexes i imposen cada cop un volum de codi més gran, aquesta tendència es va fent més
omnipresent i els paquets de programari són cada cop més colossals. Arribats a un cert punt es
comencen a fusionar entre ells, tal com el Microsoft Word, l’Excel i el PowerPoint s’han fusionat
en el Microsoft Office: i es converteixen en un espectacular hipermercat de programari ubicat als
afores, a tocar d’un poble ple de petites botiguetes amb les finestres tapiades.
No és una bona analogia, perquè darrere de cada botigueta tapiada hi ha un botiguer de tota
la vida que ha hagut de tancar la barraca. És evident que res d’això no passa quan el “wc” queda
absorbit en una de les innombrables opcions de menú del Microsoft Word. L’únic inconvenient real
és una pèrdua de flexibilitat per a l’usuari, però evidentment es tracta d’una pèrdua que passa
desapercebuda o que no preocupa la majoria d’usuaris. L’inconvenient més gran de la política dels
hipermercats de programari és que la majoria d’usuaris només vol o necessita una minúscula part
del que contenen aquests paquets de programari gegants. La resta és palla, un pes mort. Tot i així,
l’usuari del compartiment següent tindrà una opinió totalment diferent d’allò que és i no és útil.
L’altra cosa important que cal esmentar és que Microsoft ha inclòs una funció genuïnament
útil al paquet de l’Office: un paquet de programació en Basic. El Basic és el primer llenguatge
informàtic que vaig aprendre, a l’època que feia servir la cinta de paper i el teletip. Gràcies a la
versió del Basic que ve amb l’Office, es poden escriure programets d’utilitat propis que poden
interactuar amb totes les filigranes, floritures, bagatel·les i futilitats de l’Office. El Basic és més
senzill que els llenguatges que s’acostumen a fer servir en la programació de línia d’ordres de
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 97 de 117

l’Unix, i l’Office ha arribat a moltíssima més gent que no pas les eines del GNU. Per tant és
possible que aquesta funció de l’Office, a la llarga, generi més activitat hacker (programació
informàtica) que el GNU.
Però ara parlo de programes d’aplicació, no de sistemes operatius. I com he dit abans, els
programes d’aplicació de Microsoft acostumen a ser molt bons. Jo no els faig servir gaire perquè
em trobo totalment fora del sector de mercat al qual s’adrecen. Si Microsoft fes un paquet de
programari útil per al meu gust, realment li hauria arribat el moment d’anar-se’n a l’aigua, ja que jo
sóc un segment de mercat format per un sol individu.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 98 de 117

La fatiga del setciències
En els anys que porto treballant amb el Linux he omplert tres llibretes i mitja amb anotacions sobre
les meves experiències. Només anoto coses quan faig quelcom de complicat, com ara configurar l’X
Windows o potinejar amb la connexió a Internet, de manera que aquestes llibretes només contenen
un registre de les meves lluites i frustracions. Quan les coses em van bé puc treballar
tranquil·lament durant mesos seguits sense prendre ni una nota. Per tant aquestes llibretes no són
una lectura gaire agradable. Per canviar coses al Linux és qüestió d’anar obrint alguns d’aquells
petits fitxers de text ASCII i canviar una paraula aquí i un caràcter allà, d’una manera que té efectes
extremadament importants sobre el funcionament del sistema.
Molts dels fitxers que controlen el funcionament del Linux no són més que línies d’ordres
que van arribar a ser tan llargues i complicades que ni els hackers experts en Linux les haurien
escrit correctament. Quan treballes amb una cosa tan potent com el Linux et pots passar
tranquil·lament mitja hora redactant una sola línia d’ordres. Per exemple l’ordre find, que permet
cercar fitxers del sistema que coincideixen amb determinats criteris i que és extraordinàriament
potent i general. El seu “man” té onze succintes pàgines que fàcilment es podrien ampliar a un llibre
sencer. I per si això no fos prou complicat en si mateix, sempre pots enviar el resultat d’una ordre
Unix com a entrada d’una altra ordre igualment complicada. L’ordre pon, que permet obrir una
connexió PPP a Internet, requereix tanta informació detallada que bàsicament és impossible iniciar-
la totalment des de la línia d’ordres. En lloc d’això, se separen parts importants de les dades
d’entrada en tres o quatre fitxers diferents. Cal una seqüència d’ordres de marcatge (que en realitat
és un programet que indica al sistema com fer la trucada i com respondre a diferents accions), un
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 99 de 117

fitxer d’opcions (que inclou una seixantena d’opcions diferents sobre com configurar la connexió
PPP) i un fitxer de secrets (amb informació sobre la contrasenya).
Presumiblement existeixen hackers experts en Unix sobrehumans escampats pel món que no
necessiten usar com a crosses aquestes seqüències d’ordres i fitxers d’opcions, i que senzillament
poden anar picant línies d’ordres increïblement complexes sense errors tipogràfics ni necessitat de
passar-se hores remenant la documentació. Però jo no en sóc un. Com gairebé tots els usuaris del
Linux, jo depenc del fet de tenir tots aquests detalls camuflats en milers de petits fitxers de text
ASCII, que al seu torn s’amaguen a les entranyes del sistema de fitxers de l’Unix. Quan vull canviar
alguna cosa de com funciona el meu sistema, edito aquests fitxers. Sé que si no porto un control de
tots els petits canvis que introdueixo, després no sabré fer que el sistema torni a ser operatiu un cop
l’hagi desmanegat de dalt a baix. Portar un registre manual és una feina tediosa, per no dir amb aires
anacrònics, però és necessària.
Probablement m’hauria pogut estalviar molts maldecaps recorrent als serveis d’una empresa
anomenada Cygnus Support, que es dedica a oferir assistència a usuaris de programari lliure. Però
no ho vaig fer perquè volia veure si me’n sortia tot sol. La resposta a la pregunta al final va ser que
sí que me’n vaig sortir, però amb prou feines. I hi ha molts petits trucs i optimitzacions que
probablement podria aplicar al sistema però que mai no he gosat de provar, en part perquè hi ha dies
que em canso de fer de morlock i en part perquè em fa por esgavellar un sistema que en general
funciona prou bé.
Tot i que el Linux em va bé a mi i a molts altres usuaris, el seu taló d’Aquil·les és la seva
potència i versatilitat. Si saps el que et fas, pots comprar un PC barat a qualsevol botiga
d’informàtica, llençar els discos del Windows que vénen amb l’ordinador i convertir-lo en un
sistema Linux d’una complexitat i una potència espectaculars. Pots endollar-lo a unes altres dotze
caixes Linux i convertir-lo en part d’un ordinador en paral·lel. El pots configurar perquè cent
persones diferents s’hi puguin connectar alhora a través d’Internet, mitjançant el mateix nombre de
línies de mòdem, targetes Ethernet, sòcols TCP/IP i radioenllaços de paquets. Hi pots penjar mitja
dotzena de monitors diferents i jugar al DOOM amb algú que es troba a Austràlia, mentre a les
altres pantalles fas un seguiment dels satèl·lits de comunicacions en òrbita, controles els llums i els
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 100 de 117

termòstats de casa teva, reprodueixes vídeo en temps real des de la càmera web, navegues per
Internet i dissenyes plaques de circuits impresos. Però la gran potència i complexitat del sistema (les
qualitats que el fan tan àmpliament i tècnicament superior a la resta de sistemes operatius) de
vegades el fan massa formidable per a feines quotidianes i rutinàries.
En altres paraules, de vegades només vull anar a Disneyland i prou.
Per a mi, el sistema operatiu ideal seria aquell que tingués una interfície gràfica d’usuari ben
dissenyada que fos fàcil de configurar i de fer servir, però que inclogués finestres de terminal que
em permetessin tornar a la interfície de línia d’ordres i executar, quan calgués, el programari GNU.
Fa uns anys, Be Inc. va inventar exactament aquest sistema operatiu. S’anomena BeOS.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 101 de 117

Être
A molta gent del món de la informàtica li costa entendre què és això de Be, Incorporated, pel simple
motiu que res sobre aquesta empresa no sembla que tingui cap sentit. Es va crear a finals del 1990,
cosa que la fa més o menys contemporània del Linux. De bon principi ha estat dedicada a crear un
nou sistema operatiu que és, per disseny, incompatible amb tots els altres (encara que, tal com
veurem, és compatible amb l’Unix en alguns aspectes molts importants). Si la definició de
celebritat és algú que és famós pel fet de ser famós, aleshores Be és una anticelebritat. És famosa
pel fet de no ser famosa: és famosa pel fet d’estar condemnada a desaparèixer. Però porta
condemnada des de fa moltíssim temps.
És possible que la missió de Be tingui més sentit per als hackers que per a la gent comuna.
Per tal d’explicar per què és així he d’explicar primer el concepte de cruft (NdelT: apedaçar seria
una possible traducció en català del terme), que per als programadors és gairebé tan execrable com
les repeticions innecessàries.
Si heu estat a San Francisco és possible que hagueu vist edificis vells que han patit
“rehabilitacions antisísmiques”, expressió que sovint equival a erigir superestructures d’acer
modernes i grotesques al voltant d’edificis d’estil clàssic, per exemple. Quan arriben noves
amenaces (per exemple una era glacial), al voltant s’hi poden afegir més capes de materials encara
més sofisticats, fins que l’edifici original és com la relíquia sagrada d’una catedral: un fragment
d’os engroguit sacralitzat per mitja tona d’extravagant ferralla protectora.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 102 de 117

Es poden prendre mesures anàlogues per mantenir amb vida sistemes operatius antiquats. És
el pa de cada dia. Desfer-se d’un vell i caduc sistema operatiu hauria de ser més senzill perquè, a
diferència dels edificis antics, els sistemes operatius no tenen cap mèrit estètic ni cultural que els
faci intrínsecament dignes de conservació. Però a la pràctica no funciona així. Si treballeu amb un
ordinador probablement heu personalitzat l’“escriptori”, l’entorn on us poseu a treballar cada dia,
heu gastat molts diners en programes que funcionen en aquell entorn i heu dedicat molt de temps a
aprendre’n el funcionament. Per a això es triga molt de temps, i temps és diners. Com he dit
anteriorment, el desig de simplificar les interaccions amb les tecnologies complexes mitjançant
interfícies i d’envoltar-se de foteses virtuals i figuretes de jardí és quelcom de natural i ubic
(suposadament una reacció contra la complexitat i formidable abstracció del món informàtic). Els
ordinadors ens ofereixen més opcions de les que realment volem. Preferim prendre aquestes
opcions/decisions una sola vegada o acceptar les que les empreses d’informàtica ens donen per
defecte i no aixecar gaire polseguera. Però quan un sistema operatiu canvia, qui no vulgui pols més
val que no vagi a l’era.
L’usuari informàtic mitjà és un antiquari tecnològic a qui no li agrada gaire que les coses
canviïn. És com un professional urbà que s’acaba de comprar una encantadora casa rònega i ara es
dedica a canviar els mobles i els estris de lloc, i a redistribuir els armaris de la cuina perquè tot
quedi ben bufó. Si cal que una colla de tècnics furguin el soterrani apuntalant els fonaments perquè
puguin aguantar la nova banyera de ferro colat amb peus d’animal i enfilant nous cables i tubs per
les parets perquè funcionin els electrodomèstics moderns, doncs perfecte: els tècnics son barats,
almenys quan milions d’usuaris de sistemes operatius es reparteixen el cost dels seus serveis.
De la mateixa manera, els usuaris informàtics volen tenir l’últim Pentium a les seves
màquines i poder navegar per Internet sense haver de tocar res d’allò que els fa sentir com si
sabessin com caram funciona l’andròmina aquella. A vegades això és factible. Afegir més RAM al
sistema és un bon exemple d’actualització que difícilment desmanegarà alguna cosa.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 103 de 117

Malauradament molt poques actualitzacions són tan netes i senzilles. Lawrence Lessig,
l’exespecialista en el judici antimonopoli del Departament de Justícia dels EUA contra Microsoft,
es queixava que, quan va instal·lar l’Internet Explorer al seu ordinador, va perdre totes les seves
adreces d’interès: la seva llista personal d’adreces que feia servir per a navegar pel laberint
d’Internet. Era com si s’hagués comprat pneumàtics nous per al cotxe i, en treure’l al carrer
descobrís que, com a resultat d’algun efecte secundari inescrutable, tots els senyals i mapes de
carreteres del món haguessin quedat destruïts. Si és com la majoria de nosaltres, havia dedicat
moltes hores a confeccionar aquella llista d’adreces d’interès. Això només és una pinzellada del
tipus de problemes que poden donar les actualitzacions. Els sistemes operatius vells i caducs tenen
valor en el sentit bàsicament negatiu que canviar-los per un de nou ens fa desitjar no haver nascut.
Tots els arranjaments i apedaçaments que han de fer els informàtics per oferir-nos els
avantatges de la nova tecnologia, sense que això ens produeixi maldecaps ni ens faci canviar els
nostres hàbits, genera un volum de codi que, amb el temps, es converteix en una pasterada gegant
de xiclet, massilla, filferro i cinta aïllant que envolta tots els sistemes operatius. En l’argot dels
experts informàtics, d’això se’n diu cruft (apedaçar). Un sistema operatiu crufty (apedaçat) és aquell
que porta moltes i moltes capes de pedaços. Els programadors odien fer dos cops la mateixa cosa,
però quan veuen alguna cosa apedaçada, el primer impuls és estripar-la, llençar-la i començar de
cap i de nou.
Si Mark Twain tornés avui dia a San Francisco i el fiquessin en un d’aquests antics edificis
antisísmicament rehabilitats, tot li semblaria igual, amb totes les portes i finestres al mateix lloc,
però quan sortís i s’ho mirés des de fora, no el reconeixeria. I si hagués tornat amb tot el seu
enteniment, podria qüestionar si havia valgut la pena tant d’enrenou per conservar l’edifici. Hi ha
un moment que un mateix s’ha de preguntar: realment val la pena tot això o potser l’hauríem
d’enderrocar i aixecar-ne un de nou tal com cal? Hauríem d’enviar una altra remesa humana
d’enginyers estructurals per estabilitzar la Torre inclinada de Pisa o hauríem de deixar que la
punyetera s’estimbés d’una vegada i construir una torre que no toqués allò que no sona?
Igual que les rehabilitacions d’edificis antics, apedaçar sempre sembla una bona idea quan
es col·loquen les primeres capes: només un manteniment rutinari, una gestió sensata i prudent. Això
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 104 de 117

és especialment així si (per entendre’ns) mai no fas un cop d’ull al soterrani o rere la paret d’obra
seca. Però si ets un hacker que es passa el dia observant les coses precisament des d’aquest punt de
vista, apedaçar és una acció essencialment repugnant i no pots evitar desitjar arrencar els pedaços
de soca-rel. O encara millor, desitges sortir tranquil·lament de l’edifici, deixar que la Torre
inclinada de Pisa s’ensorri i fer-ne una de nova QUE NO S’INCLINI.
Durant una temporada fou evident per a Apple, Microsoft i llurs clients que la primera
generació de sistemes operatius d’interfície gràfica d’usuari estava sentenciada a mort i que en
algun moment caldria llençar-los i substituir-los per uns altres totalment nous. Al final de la dècada
dels vuitanta i principis dels noranta, Apple va treure al mercat uns quants intents fracassats de
sistemes operatius post-Mac essencialment nous, com ara el Pink i el Taligent, i com que no van
funcionar, van treure un altre projecte que es deia Copland i que també va fracassar. El 1997 van
flirtejar amb la idea d’adquirir Be, però en lloc d’això van adquirir Next, que té un sistema operatiu
anomenat NextStep, que en realitat és una variant de l’Unix. Com que aquestes temptatives i
fracassos s’anaren repetint una i altra vegada, els informàtics d’Apple, que eren dels millors en el
seu àmbit, es dedicaren a anar posant capes i capes de pedaços. S’havien encaparrat a convertir la
torradora en una màquina multitasca preparada per a Internet, i durant un temps van fer una feina
impressionantment ben feta, com els herois de les pel·lícules que travessen els rius de la selva
saltant sobre l’esquena dels cocodrils. Però en el món real arriba un moment que o bé s’acaben els
cocodrils o bé acabes posant el peu sobre un d’ells que és realment espavilat.
En aquest sentit, Microsoft va encarar el mateix problema d’una manera considerablement
més ordenada creant un nou sistema operatiu anomenat Windows NT, que explícitament pretenia
ser un competidor directe de l’Unix. NT vol dir nova tecnologia, denominació que es podria
interpretar com un rebuig explícit de la pràctica d’apedaçar. I, de fet, l’NT té la reputació d’estar
molt menys apedaçat del que ho va arribar a estar el MacOS: hi va haver un moment que la
documentació necessària per a programar en el Mac ocupava unes 24 carpetes. El Windows 95 i el
Windows 98 estan apedaçats perquè han de mantenir la compatibilitat amb els antics sistemes
operatius de Microsoft. El Linux tracta el problema dels pedaços de la mateixa manera que els
esquimals suposadament tractaven les persones grans: si insisteixes a fer servir versions antigues
del programari Linux, tard o d’hora et trobaràs a la deriva per l’estret de Bering sobre una llenca de
glaç que es va fonent. Això ho poden fer perquè la major part del programari és gratuït, de manera
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 105 de 117

que no costa res baixar-se versions actualitzades, i perquè la majoria d’usuaris del Linux són
morlocks.
La gran idea rere el BeOS era començar a partir d’un full en blanc i dissenyar un sistema
operatiu tal com cal. I això és exactament el que van fer. Evidentment era una bona idea des d’un
punt de vista estètic, però no semblava una bona estratègia comercial. Conec persones del món
GNU/Linux que estan empipades amb Be per haver emprès aquesta aventura quixotesca quan la
seva formidable capacitat hauria pogut servir per promoure el Linux.
De fet res d’això no té sentit fins que recordes que el fundador de l’empresa, Jean-Louis
Gassée, és de França: un país que durant molts anys va tenir la seva pròpia versió separada i
independent de la monarquia anglesa a la cort de St. Germain, amb tots els cortesans, cerimònies de
coronació, una religió d’estat i una política exterior. Ara, la mateixa arrogància irritant i alhora
admirable que ens ha donat els jacobins, la force de frappe, l’Airbus i els senyals d’ARRÊT al
Québec, ens ha portat un sistema operatiu realment bo. I això és una ventositat a la vostra cara,
gossos anglosaxons!
Crear un sistema operatiu totalment nou només perquè cap dels existents era prou bo em va
impactar per la seva qualitat d’acte d’un valor tan colossal que em vaig veure obligat a donar-hi
suport. Vaig comprar una BeBox tan aviat com vaig poder. La BeBox era una màquina de dos
processadors, amb xips de Motorola, fabricada específicament per al BeOS: no s’hi podia instal·lar
cap altre sistema operatiu. És per això que la vaig comprar. Era com emprendre un viatge sense
retorn perquè havies cremat les naus. La seva característica més distintiva són dues columnes de
llumetes LED a la part del davant que pugen i baixen com un tacòmetre per donar una idea de la
rapidesa amb què treballa cada processador. La vaig trobar atractiva i, a més, vaig pensar que quan
l’empresa fes fallida al cap d’uns mesos la meva BeBox es convertiria en un valuós objecte de
col·leccionista.
Ara han passat uns dos anys i escric aquestes ratlles a la BeBox. Els LED (Das
Blinkenlights, com es coneixen a la comunitat Be) s’encenen alegrement al costat del meu colze
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 106 de 117

dret a mesura que pitjo les tecles. Be, Inc. encara està activa, tot i que van deixar de produir les
BeBox quasi immediatament després que jo comprés la meva. Van prendre la trista però
probablement força encertada decisió que el maquinari era cosa de babaus i van adaptar el BeOS als
Macintosh i als clons del Mac. Com que aquestes màquines feien servir un tipus de xips de
Motorola semblants als utilitzats a les BeBox, el canvi no va ser gaire complicat.
Molt poc temps després, Apple estrangulà els fabricants de clons Mac i va restaurar el seu
monopoli sobre el maquinari. Per tant, durant un temps les úniques màquines noves on es podia
instal·lar el BeOS les fabricava Apple.
A aquestes alçades, Be, com l’Spiderman i el seu sentit d’aranya, havia desenvolupat un
agut sentit per detectar en quin moment estaven a punt d’aixafar-la com a un cuc. Encara que això
no hagués passat, la idea de dependre d’Apple (tan fràgil i cruel alhora) per poder continuar existint
hauria espaordit qualsevol. Empesos ara de cap en la seva pròpia aventura d’anar saltant sobre els
cocodrils, van adaptar el BeOS als xips d’Intel, els mateixos que porten les màquines Windows. I
els va anar d’un pèl, perquè quan Apple va treure el seu nou i flamant maquinari basat en el xip G3
de Motorola, no van posar a disposició les dades tècniques que els informàtics de Be haurien
necessitat perquè el BeOS funcionés en aquelles màquines. Això hauria mort l’empresa Be, com
una garrotada entre cella i cella, si no haguessin fet el salt cap a Intel.
Així doncs, actualment el BeOS funciona en tot un assortiment de maquinari increïblement
bigarrat: les BeBox, els antics Macs i els clons orfes del Mac, i les màquines Intel dissenyades per
al Windows. És ben sabut que aquestes últimes actualment són ubiqües i sorprenentment barates, de
manera que semblaria que els problemes de maquinari de Be finalment han desaparegut. Uns
hackers alemanys fins i tot han tret un substitut de les Das Blinkenlights: es tracta d’un joc de
plaques de circuits impresos que es pot connectar a les màquines compatibles amb PC que executin
el BeOS. Així s’aconsegueixen els tacòmetres amb fugisseres llumetes LED tan distintius de la
BeBox.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 107 de 117

A la meva BeBox ja se li nota el pas del temps, com a tots els ordinadors al cap d’un parell
d’anys, i tard o d’hora probablement l’hauré de canviar per una màquina Intel. Fins i tot així, però,
igualment la podré fer servir. Perquè, com era inevitable, algú ha adaptat ara el Linux a la BeBox.
En qualsevol cas, el BeOS compta amb una interfície gràfica d’usuari extremadament ben
dissenyada sobre una sòlida estructura tecnològica, fonamentada de bon començament en moderns
principis informàtics orientats a objectes. El programari BeOS està format per entitats de
programari quasi independents anomenades objectes, que es comuniquen entre elles enviant-se
missatges. El mateix sistema operatiu està format per aquests objectes i actua com una mena
d’oficina de correus o d’Internet que encamina els missatges d’un objecte a un altre. El sistema
operatiu és multifil, concepte que vol dir que, com la resta de sistemes operatius moderns, pot
caminar i mastegar xiclet alhora, però dóna als programadors molta capacitat per obrir i tancar fils,
o subprocessos independents. També és un sistema operatiu multiprocessador, cosa que vol dir que
funciona inherentment bé en ordinadors que tenen més d’una CPU (el Linux i el Windows NT
també ho poden fer amb gran habilitat).
Per a aquest usuari, un dels punts forts del BeOS és l’aplicació de Terminal incorporada, que
et permet obrir finestres equivalents a les finestres xterm del Linux. En altres paraules: la interfície
de línia d’ordres està disponible per a qui la vulgui. I com que el BeOS s’ajusta estrictament a certa
norma anomenada POSIX, pot executar la gran majoria del programari GNU. Això vol dir que la
gran varietat de programes per a la línia d’ordres creada per la gent del GNU funciona als terminals
del BeOS sense entrebancs. Això inclou les eines de desenvolupament del GNU: el compilador i
l’enllaçador. I també tots els petits i pràctics programes d’utilitat. Escric aquestes ratlles amb un
modern i intuïtiu editor de text anomenat Pe, escrit per un holandès que es diu Maarten Hekkelman,
però quan vull saber quant he escrit, salto a una finestra de terminal i executo el “wc”.
Com he suggerit a l’exemple d’informe d’error que he citat anteriorment, la gent que treballa
per a Be i els programadors del BeOS sembla que s’ho passin millor que els seus homòlegs d’altres
sistemes operatius. En general també sembla que es tracti d’una gent més heterogènia. Fa un parell
d’anys vaig anar a l’auditori d’una universitat local per veure alguns representants de Be en una
mena de circ ambulant. Hi vaig anar perquè suposava que el lloc estaria tan buit que hi ressonarien
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 108 de 117

les paraules, i pensava que mereixien un públic d’almenys una persona. En realitat em vaig haver de
quedar dret en un passadís, ja que centenars d’estudiants havien omplert el local a vessar. Era com
si fos un concert de rock. Un dels dos informàtics de Be a l’escenari era negre, cosa que
malauradament és molt poc habitual en el món de l’alta tecnologia. L’altre denunciava repetidament
la pràctica d’apedaçar i lloava les qualitats exemptes de pedaços del BeOS, i fins i tot va arribar a
dir que, al cap de deu o quinze anys, quan el BeOS estés totalment apedaçat com el MacOS i el
Windows 95, hauria arribat l’hora de desfer-se’n i crear un nou sistema operatiu de cap i de nou.
Dubto que aquesta sigui la política oficial de Be, Inc., però sens dubte va causar una gran impressió
a tothom de la sala! A finals de la dècada dels vuitanta el MacOS fou, durant un temps, el sistema
operatiu de la gent guai (artistes i hackers creatius), i sembla que el BeOS té el potencial d’atreure
ara el mateix tipus de gent. Les llistes de correu de Be van plenes de hackers amb noms com
Vladimir, Olaf i Pierre ensenyant-se els queixals en un tecnoanglès entretallat.
L’única pregunta vàlida sobre el BeOS és si està condemnat a desaparèixer o no.
Últimament Be ha respost a l’enutjosa acusació que estan condemnats a extingir-se dient que
el BeOS és un “sistema operatiu per als mitjans” pensat per a creadors de continguts per als mitjans
i que, per tant, en realitat no competeixen en absolut amb el Windows. Aquesta pretensió no és prou
sincera. Si tornem a l’analogia dels concessionaris de cotxes, és com si el representant dels
batmòbils afirmés que en realitat no competeix amb els altres perquè el seu cotxe pot anar tres
vegades més de pressa i, a més, pot volar.
Be té una oficina a París i, com he dit, les converses a les llistes de correu de Be tenen un to
clarament europeu. Alhora han fet un esforç descomunal per obrir-se un nínxol al Japó i últimament
Hitachi ha començat a incloure el BeOS als seus PC. Si hagués de fer una predicció arriscada, diria
que juguen al Go, mentre que Microsoft juga als escacs. De moment es mantenen al marge de la
posició de domini aclaparador que té Microsoft a l’Amèrica del Nord. Estan mirant d’establir-se per
la vora del tauler, com si diguéssim, a Europa i al Japó, on la gent pot ser més receptiva als sistemes
operatius alternatius o, almenys, més hostil cap a Microsoft del que ho és als EUA.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 109 de 117

El que impedeix que Be prosperi en aquest país és que les persones intel·ligents tenen por de
semblar uns babaus. Corres el risc de semblar ingenu si dius “He provat el BeOS i això és el que en
penso”. Sembla molt més sofisticat dir “Les possibilitats que Be es faci un lloc al mercat altament
competitiu dels sistemes operatius són gairebé nul·les”.
En l’argot tècnic, és un problema de quota mental. I en el negoci dels sistemes operatius, la
quota mental és més que una qüestió de relacions públiques, ja que té efectes directes en la mateixa
tecnologia. Totes les andròmines perifèriques que es poden penjar d’un ordinador personal
(impressores, escàners, interfícies de PalmPilot i el Lego Mindstorms) necessiten uns programes
anomenats controladors. De la mateixa manera, les targetes de vídeo i, en menor mesura, els
monitors, també necessiten controladors. Fins i tot els diferents tipus de plaques base del mercat
interactuen amb el sistema operatiu de maneres diferents que cal programar per separat. Tots
aquests programes específics per al maquinari no només s’han d’escriure, sinó que també s’han de
provar, depurar, actualitzar i cal fer-ne el manteniment i l’assistència tècnica. Com que el mercat del
maquinari s’ha fet tan ampli i complicat, el que realment determina el destí dels sistemes operatius
no és la seva qualitat tècnica ni el seu preu, sinó més aviat la disponibilitat de codi específic per al
maquinari. Els hackers del Linux han d’escriure aquest codi ells mateixos, i han fet una feina
sorprenentment bona per mantenir-se al dia. Be, Inc. ha d’escriure tots els seus propis controladors,
encara que a mesura que el BeOS ha anat agafant empenta, altres desenvolupadors han començat a
oferir controladors, que es poden aconseguir a la pàgina web de Be.
Però Microsoft gaudeix de moment de la posició dominant perquè no ha d’escriure els seus
propis controladors. Avui dia qualsevol fabricant de maquinari que tregui al mercat una nova
targeta de vídeo o un perifèric sap que el dispositiu serà invendible si no va acompanyat del codi
específic per al maquinari que permetrà que funcioni amb el Windows, de manera que tots els
fabricants de maquinari han acceptat la càrrega d’haver de crear i actualitzar llur pròpia biblioteca
de controladors.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 110 de 117

Quota mental
L’afirmació del Govern dels EUA que Microsoft té un monopoli en el mercat dels sistemes
operatius podria ser la demanda més palesament absurda mai presentada per l’advocacia. El Linux,
un sistema operatiu tècnicament superior, s’ofereix de franc i el BeOS està disponible a un preu
nominal. Això senzillament és un fet que s’ha d’acceptar tant si Microsoft t’agrada com si no.
Microsoft és realment gran i ric, i si ens hem de creure alguns dels testimonis del Govern, no
són gaire bons nois. Però l’acusació de monopoli no té cap sentit.
El que realment passa és que Microsoft ha aconseguit, ara per ara, un determinat tipus de
posició privilegiada: dominen en la competició per la quota mental, de manera que qualsevol
fabricant de maquinari o programari que vulgui que se’l prenguin seriosament se sent obligat a
fabricar un producte que sigui compatible amb els sistemes operatius de Microsoft. Com que els
controladors compatibles amb el Windows els escriuen els fabricants de maquinari, a Microsoft no
li cal fer-ho: a la pràctica els fabricants de maquinari estan afegint nous components al Windows,
convertint-lo en un sistema operatiu amb més prestacions sense cobrar-li res a Microsoft per aquest
servei. Es tracta d’una molt bona posició on estar-se. L’única manera d’encarar-se a un rival com
aquest és amb un exèrcit de programadors ben competents que escriguin controladors equivalents
de franc, cosa que fa el Linux.
Però la detenció d’aquesta posició psicològica privilegiada és diferent d’un monopoli en
qualsevol sentit normal del terme, perquè en aquest cas el domini no té res a veure amb la capacitat
tècnica ni amb el preu. Els monopolis dels antics magnats nord-americans sense escrúpols eren
monopolis perquè físicament controlaven els mitjans de producció i/o la distribució. Però en el món
de la informàtica els mitjans de producció són els hackers picadors de codi i el mitjà de distribució
és Internet, i ningú no afirma que això ho controli Microsoft.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 111 de 117

En aquest cas la dominació s’exerceix sobre la ment de les persones que compren
programari. Microsoft té poder perquè la gent creu que en té. Aquest poder és ben real i fa guanyar
molts diners. Arran dels últims esdeveniments judicials tant a la ciutat com a l’estat de Washington,
semblaria que aquest poder i aquests diners han inspirat alguns executius molt peculiars a treure el
nas i treballar per a Microsoft, i que Bill Gates hauria d’haver administrat tests de saliva a alguns
d’ells abans d’oferir-los targetes d’acreditació de Microsoft.
Però aquest no és el tipus de poder que encaixa en una definició normal del terme monopoli i
no és susceptible de remei judicial. És possible que els tribunals obliguin Microsoft a fer les coses
de manera diferent. Fins i tot podrien dividir l’empresa. Però en realitat, davant un monopoli sobre
la quota mental no hi poden fer res, a banda d’agafar cada home, dona, nen i nena del món
desenvolupat i sotmetre’ls a un llarg procés de rentat de cervell.
El domini de la quota mental és, en altres paraules, una bèstia realment estranya, una cosa
que els creadors de les nostres lleis antimonopoli mai no haurien pogut imaginar. S’assembla a un
d’aquests fenòmens moderns i excèntrics sobre la teoria del caos, una qüestió de complexitat, on
una munió d’entitats independents però connectades entre elles (els usuaris informàtics d’arreu del
món), prenent decisions pròpies, segons unes quantes regles elementals, acaben generant un gran
fenomen (domini total del mercat per part d’una empresa) que no es pot explicar amb cap anàlisi
racional. Aquests fenòmens estan carregats de punts d’inflexió ocults, embolicats amb estranys
llaços de retroacció, i no es poden entendre: els que ho intenten acaben (a) bojos, (b) deixant-ho
córrer, (c) elaborant teories estrafolàries o (d) convertint-se en assessors molt ben pagats sobre
teoria del caos.
Ara bé, hi podria haver una o dues persones a Microsoft prou tanoques com per a creure que
el domini de la quota mental és una mena de posició estable i duradora. Fins i tot també podria ser
el cas d’alguns dels sonats contractats per a la part purament comercial de l’operació, els fanàtics
que contínuament acaben arrossegats davant dels tribunals per jutges enfurismats. Però segur que la
majoria d’ells té prou cervell com per a entendre que aquesta mena de fenòmens són bojament
inestables i que no hi ha manera de saber quina serà l’acció estranya i aparentment inofensiva que
podria acabar fent que el sistema adoptés una configuració radicalment diferent.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 112 de 117

Dit d’una altra manera: Microsoft pot estar segur que el jutge Thomas Penfield Jackson no
emetrà una ordre exigint reprogramar sense dilació el cervell de totes les persones del món
desenvolupat. Però no hi ha manera de preveure quan la gent decidirà, en massa, reprogramar els
seus propis cervells. Això podria explicar part del comportament de Microsoft, com ara la seva
política de tenir aquí i allà reserves de diners en efectiu inquietantment enormes o l’angoixa
extrema que demostren quan apareix alguna cosa com el Java.
No he vist mai l’interior de l’edifici de Microsoft per on es passegen els màxims executius,
però tinc la fantasia que als passadissos, a intervals regulars, hi ha collats a la paret grans caixes
d’emergència vermelles. Cadascuna conté un gran botó vermell protegit per un vidre. Al costat hi
ha un martell metàl·lic penjant d’una cadena. A sobre hi ha un gran rètol que diu: EN CAS QUE LA
QUOTA DE MERCAT ES DESPLOMI, TRENQUEU EL VIDRE.
No sé que passa quan algú esmicola el vidre i prem el botó, però seria molt interessant
d’esbrinar-ho. Hom es pot imaginar bancs fent fallida arreu del món a mesura que Microsoft retira
les seves reserves de diners o palets caient del cel amb càrregues de bitllets de cent dòlars
embolicades amb plàstic transparent. Sens dubte, Microsoft té un pla. Però el que realment
m’agradaria saber és si, en algun nivell, els seus programadors deixarien anar un gran sospir
d’alleujament si de cop i volta els alliberessin de la càrrega d’haver d’escriure l’Única Interfície
Universal per a Tot.
El dit petit dret de déu
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 113 de 117

Al seu llibre, The Life of the Cosmos, que tothom hauria de llegir, Lee Smolin dóna la millor
descripció que he llegit mai de com el nostre univers va emergir d’un equilibri sorprenentment
precís de diferents constants fonamentals. La massa del protó, la força de la gravetat, l’abast de la
força nuclear feble i unes dotzenes més de constants fonamentals determinen totalment el tipus
d’univers que generarà un Big Bang. Si aquests valors haguessin estat tan sols lleugerament
diferents, l’univers hauria estat un immens oceà de gas tebi, una bola calenta de plasma o qualsevol
altra cosa bàsicament sense interès: en altres paraules, una cosa borda. L’única manera d’aconseguir
un univers que no sigui bord (que tingui estels, elements pesants, planetes i vida) és fent que els
nombres bàsics siguin els correctes. Si en algun lloc hi hagués una màquina que pogués vomitar
universos amb valors aleatoris en les constants fonamentals, per cada univers com el nostre en
generaria 10^229 de bords.
Encara que no m’he dedicat mai a calcular-ho, això em sembla comparable a la probabilitat
d’aconseguir que un ordinador Unix faci alguna cosa útil obrint una pantalla tty i escrivint-hi línies
d’ordres havent oblidat totes les petites opcions i paraules clau. Cada cop que el dit petit dret pitja la
tecla de retorn ho tornes a intentar. En alguns casos el sistema operatiu no fa res. En altres, esborra
tots els fitxers. En la majoria de casos tan sols emet un missatge d’error. En altres paraules:
s’obtenen molts brots bords. Però de vegades, si ho encertes tot, l’ordinador carrisqueja una estona i
dóna lloc a alguna cosa com ara l’emacs. En realitat genera complexitat, que és el criteri que fa
servir Smolin per determinar la condició d’interessant.
No només això: comença a semblar que, un cop baixes per sota d’una mida determinada
(molt per sota del nivell dels quarks, en ple reialme de la teoria de cordes) la física no pot descriure
gaire bé l’univers, com s’ha practicat des de l’època de Newton. Si s’observa a una escala prou
petita es veuen processos que gairebé semblen de naturalesa computacional.
Crec que el missatge és ben clar: en algun lloc més enllà del nostre univers hi ha un sistema
operatiu, programat en incalculables espais de temps per alguna mena de hacker-demiürg. El
sistema operatiu còsmic fa servir una interfície de línia d’ordres. Funciona en una mena de teletip,
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 114 de 117

amb molt de soroll i escalfor, i els bits que salten del paper perforat cauen voleiant a l’embut com
estels a la deriva. El demiürg seu davant del teletip, teclejant una línia d’ordres rere l’altra,
especificant els valors de constants físiques fonamentals:
univers -G 6.672e-11 -e 1.602e-19 -h 6.626e-34 -massaproto
1.673e-27...
i quan ha acabat d’escriure tota la línia d’ordres, el seu dit petit dret dubta sobre la tecla de
retorn durant un o dos eons, preguntant-se què passarà... aleshores baixa el dit i el PAM! que se sent
es un altre Big Bang.
AQUEST SÍ que és un sistema operatiu de debò, i si existís una cosa com aquesta a Internet
(de franc, és clar) tots els hackers del món se’l baixarien immediatament i es passarien tota la nit
desperts potinejant -hi, vomitant universos a tort i a dret. La majoria serien universos bastant
avorrits, però alguns serien simplement sorprenents. Perquè el que aquells hackers buscarien seria
molt més ambiciós que un univers amb uns quants estels i galàxies. Això ho sabria fer qualsevol
hacker d’estar per casa. No, la manera de guanyar-se una reputació destacada a Internet seria sent
tan i tan bo ajustant la línia d’ordres que els universos així creats generessin vida espontàniament. I
un cop la manera d’aconseguir això fos de domini públic, aquests hackers no s’aturarien i
intentarien que els seus universos generessin el tipus de vida adequada, mirant de trobar aquell
canvi a l’enèsima posició decimal d’alguna constant física que ens donaria una Terra on, per
exemple, Hitler fos acceptat a l’escola d’art i acabés els seus dies com a artista de carrer amb
excèntriques opinions polítiques.
Encara que aquesta fantasia es fes realitat, però, la majoria d’usuaris (inclòs jo mateix,
determinats dies) no ens voldríem molestar a aprendre a utilitzar totes aquelles ordres arcanes ni a
barallar-nos amb tots els errors: uns quants universos bords realment et poden deixar el soterrani
ben empantanegat. Després de passar una estona teclejant línies d’ordres, prement la tecla de retorn
i generant universos bords i fracassats, començaríem a trobar a faltar un sistema operatiu que es
trobés a l’altre extrem totalment oposat: un sistema operatiu que tingués la capacitat de fer-ho tot,
de viure la nostra vida per nosaltres. En aquest sistema operatiu, totes les decisions possibles que
podríem voler prendre haurien estat previstes per programadors intel·ligents que les haurien agrupat
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 115 de 117

en un seguit de quadres de diàleg. Fent clic als botons d’opció podríem escollir entre opcions que
s’exclourien mútuament (HETEROSEXUAL/HOMOSEXUAL). Columnes de caselles de selecció
ens permetrien seleccionar les coses que volguéssim a la nostra vida (CASAR-NOS/ESCRIURE
GRAN NOVEL·LA AMERICANA) i, per a opcions més complicades, podríem emplenar petits
quadres de text (NOMBRE DE FILLES: NOMBRE DE FILLS:).
Al cap d’una estona fins i tot aquesta interfície d’usuari començaria a semblar horriblement
complicada, amb tantes opcions i tantes interaccions amagades entre les opcions. Podria arribar a
ser gairebé impossible de gestionar: una altra vegada el problema de les pampallugues de les dotze.
Els que haguessin creat aquest sistema operatiu haurien de proporcionar plantilles i assistents, amb
unes quantes vides per defecte que podríem fer servir com a punt de partida per dissenyar la nostra
pròpia. És probable que aquestes vides per defecte estiguessin prou collonudament bé per a la
majoria de gent, prou bé, en qualsevol cas, com perquè no gosessin obrir-les de dalt a baix i
potinejar-hi per por de desmanegar-les i empitjorar-les. De manera que, després d’unes quantes
versions, el programari començaria a tenir un aspecte cada cop més simple: l'arrencaries i et
mostraria un quadre de diàleg amb un sol botó ben gros al mig marcat amb la paraula: VIDA.
Després de prémer el botó, la teva vida es posaria en marxa. Si alguna cosa es desajustés o no fos
del teu gust, podries queixar-te al Departament d’Atenció al Client de Microsoft. Si se’t posés un
xarlatà al telèfon, et diria que la teva vida està bé, que no hi ha res que falli i que, en qualsevol cas,
seria molt millor després del llançament de la propera actualització. Però si hi insistissis i
t’identifiquessis com a Avançat, potser podries arribar a parlar amb un informàtic de debò.
I què et diria l’informàtic després d’haver-li explicat el problema i d’haver-li enumerat totes
les insatisfaccions de la teva vida? Probablement et diria que la vida és molt dura i complicada, que
cap interfície no pot canviar aquest fet, que tots els que no creguin això són uns il·lusos i que si no
t’agrada que decideixin per tu hauries de començar a decidir per tu mateix.
Al principi hi hagué la línia d'ordres Pàgina 116 de 117