2013 Els i les microones

col·laboracions
els aliments amb llum visible i els
pots veure. Els irradies amb radiació
infraroja i els escalfes. Els irradies
amb microones i també els escalfes
per un mecanisme diferent.
Si els irradies amb radiació beta
(que no és radiació electromagnètica,
sinó un feix d’electrons) o amb
radiació gamma, que sí que és electromagnètica,
els organismes vius
que hi hagi als aliments (microorganismes
patògens o no, larves, o altres
bitxets) moren, i els seus cadàvers
passen a incrementar el valor
nutritiu de l’aliment. Això ho fan amb
les patates, no totes, i amb altres
fruites o verdures. Si irradies aliments
amb raigs X en podràs veure,
amb la tècnica oportuna, com
són per dins, si tenen ossos o espines,
etc.
Però en cap d’aquests casos a
l’aliment no li queda radiació, naturalment,
de la mateixa manera que
a la teva mà no li queda llum quan li
ha tocat el sol. Li pot quedar morenor,
però la morenor és melanina
generada als melanòcits, no radiació.
La radiació no s’acumula.
Un cop ha fet l’efecte que faci
–il·luminar, escalfar, generar melanina...–
la radiació ja ha desaparegut,
i per descomptat ja no existeix,
i a l’objecte irradiat no n’hi queda.
—Però hi ha objectes que un cop
irradiats desprenen llum. A casa hi
ha una marededéu de Lourdes i un
fantasma de joguina que un cop
il·luminats de forma intensa són fosforescents.
La fosforescència existeix. Però
no és que la radiació lluminosa s’hagi
acumulat a la figura. El que ha fet
ha estat excitar alguna molècula
d’alguna substància component de
la figura, que ha passat a un estat
excitat. I després aquestes molècules
retornen al seu estat normal i
desprenen llum d’alguna freqüència
visible. Però no desprenen la radiació
que tenien acumulada, perquè
no en tenien, sinó que generen una
llum nova. És com a les camises
rentades amb detergent que conté
un blanquejant òptic, com l’estilbè.
La llum ultraviolada del Sol excita la
molècula del blanquejant òptic, que,
un cop dipositat sobre la fibra, desprèn
llum visible que n’augmenta la
brillantor.
L’única manera que un aliment
tingui acumulada radiació és que a
la seva composició hi hagi alguna
substància radioactiva, o li hagi anat
a parar a la seva superfície alguna
partícula radioactiva. Estem parlant
en tots dos casos de matèria radioactiva,
no de radiació acumulada.
Moltes aigües minerals naturals
–com l’Aigua de Vichy– són una
mica radioactives, perquè en travessar
les capes rocoses del terreny
han dissolt petites quantitats de gas
radó. Hi ha llocs com Bad Gastein,
a Àustria, on l’aigua mineral que hi
brolla conté dosis elevades de radó,
que els pacients dels balnearis reben
via cutània o inhalant-lo. El radó
no és retingut pels teixits, i s’elimina
al cap de 30 minuts o 3 hores,
segons la via d’entrada, però mentrestant
ha tingut temps d’anar fent
desintegracions radioactives dins
nostre que, segons la publicitat dels
balnearis, milloren trastorns crònics
com el reumatisme o l’asma. També
alguns pacients fan estades a l’interior
de mines abandonades on la
concentració de radó a l’aire és més
elevada que a fora.
—Però tot allò de que la radioactivitat
mata...
És clar que mata, a dosis elevades.
Molts aliments contenen certes
dosis d’isòtops radioactius de forma
natural, la carn, les fruites, el marisc
–el doble que la carn– les aigües
minerals, les aigües de l’aixeta,
l’aire de certs soterranis o de
certes cases, o el fum del tabac...
Però tot això són sempre substàncies
radioactives contingudes en
l’entorn o els aliments. No és radiació
acumulada en els aliments pel
fet d’haver-los irradiat. En fi, no hi
podem entrar perquè no és el tema.
Perill número 5. Les
microones dels telèfons
mòbils
Hauràs sentit a dir que amb dos
telèfons mòbils pots fer un ou dur...
—I ho he vist per Internet, efectivament.
Es posen les antenes de
dos mòbils enfrontats, es posa un
ou al mig, i al cap d’uns quants minuts
l’ou està cuit.
I t’ho creus.
—Si ho ensenyen, deu ser cert,
oi? Encara que el que ensenyen per
Internet no sempre és fiable.
Això s’ho va inventar l’any 2000
un editor de revistes americà per fer
una broma, algú s’ho va creure i ho
va difondre, i des de llavors hi ha
hagut dotzenes de persones que ho
han intentat fer, usant fins a 100 telèfons,
sense cap èxit. D’entrada,
perquè ja no queda clar on és l’antena
dels mòbils actuals...
Però amb un càlcul ben simple
podries veure que això de coure
ous amb telèfons mòbils és una
faula. Els pesos dels ous van com
les camises: els de classe S pesen
menys de 53 g; els de classe
M, entre 53 i 63 g; els de classe L
entre 63 i 73 g; i els XL, més de
73 g. La mitjana és d’uns 62 g.
Imagina’t que vols escalfar un ou
de 62 g des de la temperatura ambient
–posem 20 o C, encara que
l’ambient quan escric això és de
29 o C...– fins a la temperatura de
coagulació de les proteïnes de la
clara i el rovell, que és de 63 i
68 o C, respectivament (recorda
L’ou dur de l’Everest). Posem que
l’escalfem fins a 65 o C. Un càlcul
fàcil, suposant que la calor específica
de l’ou és com la de l’aigua
–1 caloria per gram i grau–, ens
diu que hem de subministrar-li
2790 calories, o 11662 joules. Un
microones de 750 W, si tota la potència
s’invertís a l’ou, ho faria amb
una mica més de 15 segons. Però
12 NPQ 461 • quart trimestre 2012