Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
serio repaso llegando casi al insulto y ya no le quedaban más argumentos. Sabía que conmigo había
perdido la partida porque yo no cambiaría de parecer. Se derrumbó en su sillón y cerró los ojos, estaba
agotado. Yo estuve todo el rato mirando al suelo, sin atreverme siquiera a rechistar. Lamentaba todo
aquello, les había dado un serio disgusto, sobre todo a mi padre. Siempre deseó que cursara la carrera
de Ingeniería de Caminos, Canales y Puertos, la que él quería haber estudiado y no pudo porque lo pilló
de lleno la durísima posguerra y tuvo que ponerse a trabajar a los once años.
Sin embargo, nunca me preguntó por mis posibles preferencias,
por mis aficiones, ni siquiera por simple curiosidad; lo que yo
deseara hacer carecía de importancia, siempre fue ordeno y mando,
por encima de todo tenía que ser esa carrera universitaria y no
otra.
En fin, después de la tempestad viene la calma, aunque sea calma
chicha, inhóspita y caliente. Sé que mi padre jamás me perdonará
lo que él considera un acto traicionero por mi parte, pero voy
a seguir en mis trece. Caramba, total porque le dije que no quería ser ingeniero de Caminos, Canales y
Puertos, que mi verdadera vocación era llegar a ser… sexador de pollos.
Como si de un despiadado fiscal
se tratara, señalándome con su
dedo índice comenzó a acusarme
de mal hijo, de derrochador, de
desagradecido al consentir que
hubieran desperdiciado el dinero
en mi esmerada educación.
No sent, però entenc
Irene Lado
Com cada matí la Rosa es dirigeix cap a l’estació per agafar el metro. La seua figura és com una silueta
que s'esvaeix entre figures anònimes que s’empaiten mentre s’apressen per agafar el cuc de ferro. La
dona hi entra a correcuita per seure en l’únic seient lliure. Sota el sostre mecànic que està de gom a gom,
de tant en tant observa persones que, dempeus o sedents, subjecten quadres metàl·lics, i capficades,
llambregen pantalles sense adonar-se del seu voltant.
Durant el trajecte es barregen xiulet i veu que anuncien la pròxima parada. Alguns humanoides
s’afanyen neguitosos a baixar, mentre d’altres romanen sense alçar la mirada, teclejant abstrets i escrivint
nerviosos missatges de lletres amb els dits.
La Rosa mira de tant en tant els rètols amb lletres lluminoses per a controlar que no es descuide de la
parada on ha de baixar. Ella se sent com una alienígena entre tanta criatura encisada amb l’andròmina
metàl·lica, perquè pot ser és l’única que llig un feix de fulls de cel·lulosa i pensa que hauria també de ferse
amb una d’eixes pantalles que projecten un món de lletres.
Quan es cansa de llegir, alça la mirada i al fons veu dempeus una jove dona llatina de cabells arrissats
que somriu tímidament mentre un home, amb ulleres de cul de got, se li acosta i li xiuxiueja algunes
paraules.
De sobte deixa d’albirar aquesta parella quan s’espanta pel sacseig del metro produït per la inèrcia en
Página 46
Revista digital de Valencia Escribe
Revista digital de Valencia Escribe