LLibret Gaiata 10_ El toll_2023

Els anys anaren passant i les instal·lacions del carrer Antonio Maura començaren a quedar-se
xicotetes per a poder donar resposta a la quantitat de sol·licituds d’alumnes que volien rebre
l’educació que s’oferia a la congregació. D’aquesta manera començaren les obres de l’actual edifici
situat a l’avinguda de Lledó, que finalment obrí les portes en setembre de 1962. En aquell
moment, era la superiora la Madre Petra i la directora educativa la Madre Társila.
Encara faltava temps perquè les obres a l’interior d’aquell edifici tan gran acabaren definitivament.
Les instal·lacions incorporaven totes les modernitats: un teatre o saló d’actes que
poguera admetre qualsevol emna de representació escenogràfica, cinematogràfica o musical al
qual pogueren estar còmodament les nombroses alumnes (vora les 1600 amb el temps); habitacions
per a les alumnes internes i les religioses de la congregació que hi vivien; una gran cuina i
dos menjadors; un poliesportiu cobert complet (dels primers amb parquet) amb graderies per
poder rebre tota mena de campionats; i una gran església revestida de marbre a la qual, modestament,
li deien “capella” i on tenien cabuda totes les alumnes alhora, amb l’uniforme negre de
gala, de coll dur blanc i vel blanc de tul fins al llarg del vestit, els dies de festa gran.
Les alumnes d’aquells anys recorden encara com desdejunaven la llet del Pla Marshall sobre les
llargues taules dels obrers, i com el dia era un esdevenir continu entre el soroll dels martells i
les psalmòdies de les llistes dels reis gots o de les províncies espanyoles.
En aquells anys, l’edifici estava als afores de la ciutat, envoltat de palmeres datileres i pins pinyoners,
alqueries, sequioles i reguers, al bell mig d’una naturalesa que convidava a les alumnes
d’esperit més inquiet a fer xifra i buscar la manera de fugir pel pati cap a eixe món de l’horta,
ple d’aventures. Tant és així, que encara no formava part del projecte urbanístic que poquet de
temps després havia de fer passar un carrer just on ara està la capella del Col·legi, aleshores en
construcció.
Va ser el senyor Fernando Badal Navarrete, pare d’alumnes del centre i per aquell temps regidor
de l’Ajuntament qui va aconseguir fer una revisió dels plànols urbanístics i desviar així el carrer
per salvar la propietat de la gran capella annexa a l’escola.
Per aquells carrers encara sense asfaltar passaven també, a peu i emmanillats, els condemnats
comuns per la justícia per portar-los a la presó de la ronda Magdalena des de Govern Civil.
Aleshores es feia el silenci absolut i la gent eixia al camí i a la porta de les alqueries per vore’ls
passar i les xiquetes que anaven i tornaven al “cole” en grupets amb els seus uniformes es quedaven
quietes i callades com veien fer als majors... Coses d’altres temps!
109