C+ Revista de lletres i més: número 1

nar si us plau que no em sorprengués... però
novament els desitjos són desitjos, i l’imaginari
que conforma la nostra bona voluntat
s’esvaeix sorprenentment de pressa amb
l’arribada de la realitat. No es pot dir que hàgim
començat gaire bé aquest nou any, les
gelades pel temporal Filomena, la nova soca
britànica i l’augment de casos a només 10
de gener fa tremolar. Però un cop acabades
les vacances de Nadal, quan tothom ha començat
a funcionar novament, ens hem tornat
a veure pel carrer (la majoria no ens diem
«bon any»), i, quan hem començat a parlar,
m’he assabentat que no tothom s’ha reunit;
molts amics han renunciat els pares, inclús
pensant que podia ser l’últim any i alhora,
paradoxalment, lluitant perquè no ho fos.
Tinc amics que han agafat una autocaravana
per passar el Cap d’Any sense interaccions
que poguessin perjudicar els seus grans,
gent que ha fet cagar el Tió a la terrassa i
d’altres que s’han menjat el raïm sota els estels.
Potser no estem tan lluny de fer-ho bé,
potser estem veient un rajolí d’esperança en
els ulls dels primers valents que han rebut
la vacuna, en el somriure dels sanitaris que
ja porten la primera dosi i t’ho expliquen entusiasmats,
potser hem après quelcom dels
nostres fills que passen vuit hores al col·legi
sense cap queixa, amb les finestres obertes
de bat a bat a classe en plena onada de fred,
que entrenen i fan les activitats d’educació
física amb mascareta... Senyors esportistes:
prenguin nota, per favor, i deixin de tirar-me
l’alè quan corren a un mil·límetre meu per la
vorera!
Al 2021 li he demanat que no em sorprengui,
però ja sabem que els desitjos són
desitjos. No puc enfadar-me tampoc amb ell,
perquè encara estem a la línia de sortida i
perquè aquest cop m’ha sorprès gratament.
Júlia Marchena
SOCIO
LINGÜÍSTICA
NO HEM DE PERDRE
L’ESPERANÇA: EL RE-
GGAETON NO TINDRÀ
ELS ADOLESCENTS
SEGRESTATS DE PER
VIDA, O SÍ...
Carme Marín Páez
Segons Aristòtil, «la música imita
directament les passions o estats
de l'ànima». Afirmava també que
aquesta incideix en la moral i formació
del caràcter dels ciutadans.
Què en pensaria ara si, vingut del més enllà,
escoltés alguns dels gèneres musicals que
ho estan petant avui dia?
La Maria i el Jan tenen dos fills. Ella és filòloga
de formació i treballa de correctora de català
en una editorial; el Jan és professor de
batxillerat i dona classes de literatura catalana.
D’ençà que van decidir ser parella, van
tenir clar que volien ser pares i que educarien
els seus fills en la igualtat i, no cal dir-ho,
en català, la llengua que sempre han estimat
i que calia protegir per damunt de tot.
La Foix i el Magí són els seus bessons de disset
anys. Els petits querubins, crescuts entre
cotons, s’han fet grans. Educats a l’escola
catalana, sota el paraigua del catalanisme
benefactor, els pares mesuraven cadascun
dels contes infantils que els posaven a les
mans, així com els productes audiovisuals o
la música que consumien. Un esforç diari i
benintencionat en pro del català, la seva llengua
estimada.
Un dia, és difícil determinar exactament en
quin moment va ocórrer, quan les hormones
dels bessons bullien i l’adolescència havia
arribat a casa per instal·lar-s’hi, les criatures
van començar a utilitzar una mena de llenguatge
incomprensible per als seus pares,
una «variant» que aviat van veure horroritzats
que no només provenia d’una moda musical,
sinó que transmetia una nova manera
de concebre la seva llengua i de veure el
món. A tall d’exemple:
8 9
«No ensinistrem els nens en l’ús del llenguatge no sexista
i preocupem-nos més de la desigualtat real» (Carme
Junyent: 2015).
—Foix si vens a ballar només has de perrejar!
—Magí, bro, quina vaina!
—Loco, quin hari!
—Això, keloké!
Aquestes són algunes de les «perles» que
els germans empren amb gran delit entre ells,
mentre els pares es miren esparverats i es
demanen en què han fallat, què han fet malament
perquè els seus esforços hagin donat
aquests resultats.