13.04.2021 Views

C+ Revista de lletres i més: número 1

Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent. El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries. En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.

Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent.
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

aventures dels seus marits mentre cusen les

inicials de les seves lletres a uns mocadors

blancs i molt fins, tan fins que sembla que

s’hagin de trencar amb cada pas del fil. Entre

elles hi ha un nen, encara petit, d’uns dos

anys aproximadament que, estirat al banc,

reposa el cap a la falda de la seva mare. Entre

puntada i puntada, la seva mare mira el

petit mentre agafa la tassa de xocolata amb

la mà dreta, on porta el didal de llautó. Tot

seguit, torna a deixar la tassa sobre la taula

i amb les dents inferiors es mossega el llavi

superior amb força mentre, inconscientment,

treu la llengua i fa una nova puntada.

La Natàlia somriu i mira amb il·lusió la taula

de sempre. Ja hi ha asseguda la seva amiga

Isabel, que té la mirada clavada damunt la

taula al seu bloc de notes. Encara no s’ha

adonat que la Natàlia ja ha arribat a la cafeteria.

La Natàlia avança mentre contempla

els retrats que hi ha penjats a les parets. Per

ella, i per moltes altres persones, són els

seus referents i aquelles persones que els

2021 PER L’ESPERANÇA

Júlia Marchena

Encarem aquest 2021 com un any

ple d'il·lusions en gran part perquè

tots el considerem el punt d'inflexió

per trencar amb aquest malson

que ha estat el 2020. Qui ens

ho havia de dir ja fa més d'un any, quan vam

alçar les copes brindant per un número rodó

-"que bonic és", vaig sentir dir algú. Res ens

feia pensar que aquest doble 20 capgiraria la

nostra forma de vida fins a encara no sabem

quan.

Hem hagut de canviar, com tantes coses

en aquest últim any, els bons propòsits de

primers de gener com anar més al gimnàs,

deixar de fumar, menjar sa... per un únic objectiu:

sobreviure a aquest 2021 i recuperar

el més aviat la normalitat, o si més no, la nova

dues figures que representen la forma de la pintat per Ramon Cases i que representa

6

cua negra d’un gall. Quan s’ha posat el barret,

s’aixeca i camina cap a la porta mentre hi ha dibuixats el mateix autor i en Pere Rorança.

Pensa en aquells avantpassats que saltres, he perdut aquest últim període molts una de les principals icones del local. En ell

recorden per què no han de perdre l’espe-

normalitat. Jo, com segurament molts de vo-

7

petita bossa de mà i un pintallavis d’un color

vermell. Es posa la bossa a l’aixella dreta i

l’aguanta suaument mentre amb la mà esquerra

obra el petit mirall i s’acaba de pintar

els llavis vigilant per no tacar-se les galtes.

La seva expressió és de felicitat, els seus

llavis gruixuts i vermellosos trenquen el toc

blanquinós de la seva pell. Avui té ganes de

veure la seva amiga. Sembla que per fi les

coses comencen a canviar, encara que molt

lentament, i vol formar part d’aquest moment

treu amb la mà esquerra un mirall rodó de la

quatre pedals i on una persona es posa darrere

de l’altra mentre ambdues pedalen.

La Natàlia veu de lluny els vidres de la porta

de fusta d’entrada. Quan la traspassa, el soroll

de la gent atrafegada que passejava pel

carrer queda silenciat i únicament se sent un

petit xiuxiueig que acompanya les persones

que prenen la seva consumició mentre tenen

converses aparentment formals. Al costat de

l’entrada hi ha una taula amb quatre dones,

d’uns vint-i-vuit anys. Cada una d’elles pren

meu pujats a un tàndem, una bicicleta amb

dels quals ha sabut mantenir ben vives. Pensa

en les converses que es deuen tenir en

aquesta cafeteria i com deuen parlar de les

noves oportunitats que estan sorgint i de

com les coses han començat a canviar a Europa.

Abans d’arribar a la taula tanca els ulls i

s’imagina la gran ocasió que pot representar

tant per a la seva pintura, com per als altres

artistes, l’Exposició Universal de Barcelona

que s’havia celebrat feia poc.

queden molt lluny d’ella, però les paraules

tes imatges per la gestió en les residències,

veient com la nostra gent gran desapareixia.

Tots, en major o menor mesura, coneixem algun

cas relacionat amb la pandèmia, alguns

han perdut éssers estimats, d’altres ho han

superat amb èxit, però la por els ha quedat

engalzada als ossos. També ens hem enfurit

per la irresponsabilitat col·lectiva, per la

manca de recursos, per la falta de coordinació,

per aquells amics que es queden sense

feina, per no poder abraçar els nostres, per

cops l’esperança. Hem plorat davant les tris-

de la història. L’esperança sembla que finalment

ha tornat a renéixer enmig del petit deixat, amb innocència, la marca del pinta-

Ester Salomó Bosch fills. I, finalment, ha arribat el Nadal ple de

una tassa de xocolata desfeta; una d’elles ha

haver de dir tantes vegades «no» als nostres

grup que es troba als Quatre Gats. Tot i que a

vegades, pels nervis i la força que nota dins

seu, sembla que les paraules escupin un odi

inexistent on ella voldria sembrar il·lusió.

La Natàlia surt al carrer i camina en direcció

al carrer Montsió. S’ha fet una mica tard i segurament

la seva amiga ja l’està esperant.

Mentre passeja es pregunta si els hauran reservat

la taula de sempre, la qual està sota

el quadre que més li agrada, aquell que està

llavis a la porcellana blanca. Vesteix un vestit

llarg de color blau i de coll alt, amb esferes

blanques a la part superior. Les mànigues

del vestit també són blaves, amb un acabat

blanc que va del colze al canell. I la part central

del vestit combina els mateixos colors i

ho fa amb el brodat de dues columnes blanques,

una a cada pit i unides entre elles per

tres rectangles horitzontals que van de pit

a pit. Les dones s’expliquen entre elles les

tristesa, enrarit per la situació i la fatiga. Hem

arribat cansats a aquest 31 de desembre,

igual que les criatures quan al juny comença

a fer calor i acaben el curs esgotades. Incrèdula

he sentit veus que em feien esgarrifar

dient que anirien i vindrien tot el que volguessin

durant les festes, que es reunirien i no

respectarien les recomanacions. Veus que a

l’esgotament han afegit la indignació i altre

cop la desesperança. Al 2021 li vaig dema-

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!