C+ Revista de lletres i més: número 1

aventures dels seus marits mentre cusen les
inicials de les seves lletres a uns mocadors
blancs i molt fins, tan fins que sembla que
s’hagin de trencar amb cada pas del fil. Entre
elles hi ha un nen, encara petit, d’uns dos
anys aproximadament que, estirat al banc,
reposa el cap a la falda de la seva mare. Entre
puntada i puntada, la seva mare mira el
petit mentre agafa la tassa de xocolata amb
la mà dreta, on porta el didal de llautó. Tot
seguit, torna a deixar la tassa sobre la taula
i amb les dents inferiors es mossega el llavi
superior amb força mentre, inconscientment,
treu la llengua i fa una nova puntada.
La Natàlia somriu i mira amb il·lusió la taula
de sempre. Ja hi ha asseguda la seva amiga
Isabel, que té la mirada clavada damunt la
taula al seu bloc de notes. Encara no s’ha
adonat que la Natàlia ja ha arribat a la cafeteria.
La Natàlia avança mentre contempla
els retrats que hi ha penjats a les parets. Per
ella, i per moltes altres persones, són els
seus referents i aquelles persones que els
2021 PER L’ESPERANÇA
Júlia Marchena
Encarem aquest 2021 com un any
ple d'il·lusions en gran part perquè
tots el considerem el punt d'inflexió
per trencar amb aquest malson
que ha estat el 2020. Qui ens
ho havia de dir ja fa més d'un any, quan vam
alçar les copes brindant per un número rodó
-"que bonic és", vaig sentir dir algú. Res ens
feia pensar que aquest doble 20 capgiraria la
nostra forma de vida fins a encara no sabem
quan.
Hem hagut de canviar, com tantes coses
en aquest últim any, els bons propòsits de
primers de gener com anar més al gimnàs,
deixar de fumar, menjar sa... per un únic objectiu:
sobreviure a aquest 2021 i recuperar
el més aviat la normalitat, o si més no, la nova
dues figures que representen la forma de la pintat per Ramon Cases i que representa
6
cua negra d’un gall. Quan s’ha posat el barret,
s’aixeca i camina cap a la porta mentre hi ha dibuixats el mateix autor i en Pere Rorança.
Pensa en aquells avantpassats que saltres, he perdut aquest últim període molts una de les principals icones del local. En ell
recorden per què no han de perdre l’espe-
normalitat. Jo, com segurament molts de vo-
7
petita bossa de mà i un pintallavis d’un color
vermell. Es posa la bossa a l’aixella dreta i
l’aguanta suaument mentre amb la mà esquerra
obra el petit mirall i s’acaba de pintar
els llavis vigilant per no tacar-se les galtes.
La seva expressió és de felicitat, els seus
llavis gruixuts i vermellosos trenquen el toc
blanquinós de la seva pell. Avui té ganes de
veure la seva amiga. Sembla que per fi les
coses comencen a canviar, encara que molt
lentament, i vol formar part d’aquest moment
treu amb la mà esquerra un mirall rodó de la
quatre pedals i on una persona es posa darrere
de l’altra mentre ambdues pedalen.
La Natàlia veu de lluny els vidres de la porta
de fusta d’entrada. Quan la traspassa, el soroll
de la gent atrafegada que passejava pel
carrer queda silenciat i únicament se sent un
petit xiuxiueig que acompanya les persones
que prenen la seva consumició mentre tenen
converses aparentment formals. Al costat de
l’entrada hi ha una taula amb quatre dones,
d’uns vint-i-vuit anys. Cada una d’elles pren
meu pujats a un tàndem, una bicicleta amb
dels quals ha sabut mantenir ben vives. Pensa
en les converses que es deuen tenir en
aquesta cafeteria i com deuen parlar de les
noves oportunitats que estan sorgint i de
com les coses han començat a canviar a Europa.
Abans d’arribar a la taula tanca els ulls i
s’imagina la gran ocasió que pot representar
tant per a la seva pintura, com per als altres
artistes, l’Exposició Universal de Barcelona
que s’havia celebrat feia poc.
queden molt lluny d’ella, però les paraules
tes imatges per la gestió en les residències,
veient com la nostra gent gran desapareixia.
Tots, en major o menor mesura, coneixem algun
cas relacionat amb la pandèmia, alguns
han perdut éssers estimats, d’altres ho han
superat amb èxit, però la por els ha quedat
engalzada als ossos. També ens hem enfurit
per la irresponsabilitat col·lectiva, per la
manca de recursos, per la falta de coordinació,
per aquells amics que es queden sense
feina, per no poder abraçar els nostres, per
cops l’esperança. Hem plorat davant les tris-
de la història. L’esperança sembla que finalment
ha tornat a renéixer enmig del petit deixat, amb innocència, la marca del pinta-
Ester Salomó Bosch fills. I, finalment, ha arribat el Nadal ple de
una tassa de xocolata desfeta; una d’elles ha
haver de dir tantes vegades «no» als nostres
grup que es troba als Quatre Gats. Tot i que a
vegades, pels nervis i la força que nota dins
seu, sembla que les paraules escupin un odi
inexistent on ella voldria sembrar il·lusió.
La Natàlia surt al carrer i camina en direcció
al carrer Montsió. S’ha fet una mica tard i segurament
la seva amiga ja l’està esperant.
Mentre passeja es pregunta si els hauran reservat
la taula de sempre, la qual està sota
el quadre que més li agrada, aquell que està
llavis a la porcellana blanca. Vesteix un vestit
llarg de color blau i de coll alt, amb esferes
blanques a la part superior. Les mànigues
del vestit també són blaves, amb un acabat
blanc que va del colze al canell. I la part central
del vestit combina els mateixos colors i
ho fa amb el brodat de dues columnes blanques,
una a cada pit i unides entre elles per
tres rectangles horitzontals que van de pit
a pit. Les dones s’expliquen entre elles les
tristesa, enrarit per la situació i la fatiga. Hem
arribat cansats a aquest 31 de desembre,
igual que les criatures quan al juny comença
a fer calor i acaben el curs esgotades. Incrèdula
he sentit veus que em feien esgarrifar
dient que anirien i vindrien tot el que volguessin
durant les festes, que es reunirien i no
respectarien les recomanacions. Veus que a
l’esgotament han afegit la indignació i altre
cop la desesperança. Al 2021 li vaig dema-