C+ Revista de lletres i més: número 1
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent. El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries. En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent.
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
no preteníem assaltar les institucions
ni fer un partit per a guanyar eleccions,
sinó interrompre la normalitat vigent,
foradar el temps per a trobar la platja,
obrir una escletxa on tot era possible,
reconèixer l’altre sense sigles ni banderes,
reapropiar-nos massivament de la política,
impulsar alternatives, xarxes, cooperatives,
constituir una nova sensibilitat col·lectiva:
cada plaça plena era una refutació del sistema,
amb la primera abraçada ja havíem guanyat.
Ara ens cal una nova sensibilitat col·lectiva:
no podem tornar a la forma de vida d’abans,
sense temps per a veure familiars i amics,
sense temps per a somnis, sempre posposats,
sense temps per a viatjar, per a eixir de casa,
IV
com si estiguéssem confinats sense pandèmia,
esclaus d’un sistema que ens treu la llibertat.
La realitat és una presó,
Amb vacuna o sense, el futur és nostre:
però tinc planejada l’escapada,
cuidem més la família i les amistats,
els teus ulls són el meu horitzó
treballem menys i tinguem més temps lliure,
i vull volar fins a la retrobada.
assaborim els petits plaers, secrets de la vida,
34
consumim menys, frenem el capitalisme,
Fins i tot quan el món se’n va a la merda,
descobrim el món que hi ha fora de casa,
trobe refugi en el teu fort amor,
35
despertem-nos del realisme i somiem el demà.
III
No em separe del mòbil ni un moment,
dutxar-me s’ha tornat tot un turment,
poden trucar-me en qualsevol instant
d’una borsa en què estic al capdavant,
i així, deixaria d’estar a l’atur,
i així, potser canviaria el futur.
He mogut el currículum amunt i avall,
però estem en crisi i no hi ha treball,
la meua única opció és seure i esperar,
no em separe del mòbil ni per a pixar,
i així, passe els dies lligat al mòbil,
i així, tinc la vida suspesa i immòbil.
tan fort que a tot moment fa una esquerda
i em du al paradís que encens al meu cor.
Maties Segura i Rubio, Sant Mateu, 20 de desembre del 2020.
DIVERSES ESPERES
I
Porte tota la vida esperant-te
i no sé si arribaràs mai.
II
Estàs lluny i estem en plena pandèmia,
però somnie que prompte ens veurem,
res no ens aturarà si ens estimem.
Sense els teus besos, patisc rara anèmia,
però mentrestant visc de l’esperança,
d’un somni dolç que a poc a poc avança.
V
Hi ha una trucada
que mai no voldria rebre,
però sé, que, inexorable, s’apropa,
i només espero estar sempre comunicant.
Hi ha gent que viu esperant una gran revolució,
però cada dia és mogut per revolucions invisibles,
petites revolucions que subverteixen l’ordre quotidià
i sumen forces a corrents que trenquen en onades.
Change language