C+ Revista de lletres i més: número 1
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent. El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries. En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent.
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
que ens ha vist estimar-nos
sense pes ni mesura,
sense seny i amb tant d’amor.
Suposem que t’estimés
per sobre del que fos
i ho haguessis sabut sempre,
suposem que l’altra gent
no se n’adonés.
No sentiria la por de l’amor,
ni sentiria la ràbia, ni el
rumor dins la meva ànima,
només sentiria plaer d’intimitat,
immens egoisme, immensa pietat.
Suposem que t’estimés
per sobre del que fos
i que marxessis,
com aquell dia...
Sota l’ombra d’un vell ametller
les passes ja són més lleugeres,
la vida ja no és passatgera.
Hem trobat el camí perdut.
Totes les boires fugiren
i, amb l’arribada del dia, vingueren
tots els somriures perduts
i el final de la solitud.
T’hi trobaré totes les voltes.
Barcelona 2021
Júlia Marchena
ESPERANCES
Trobaries la ploma sense tinta,
el calaix sense endreçar,
32
una poesia penjada,
DESCONFINADES
un pensament per esbrinar.
Trobaries, al turó groguenc,
Maties Segura i Rubio
33
aquell sec i vermellós,
un missatge segellat,
la ploma sense tinta,
una poesia, el calaix.
REVOLUCIÓ POST-COVID-19
Barcelona 1994
L’AMETLLER
Penjada d’un núvol cristal·lí,
en la immensitat de la verdor
on la terra no té lleis,
on no existeix la foscor.
T’hi trobaré tantes voltes,
t’hi trobaré si m’escoltes
Darrere d’una olor,
a l’aixopluc de l’infinit amor,
allà on no hi caben els reis.
T’he buscat i t’he trobat,
T’he buscat i t’he enyorat.
Tant de bo la pandèmia acabés de cop,
poder sortir sense una mascareta al cor,
omplir els carrers de somriures lliures,
retrobar-nos a les tasques amb els amics,
veure els familiars, poder abraçar-los,
cossos presents, sense videotrucades,
escalf humà que fon fredes pantalles.
Tant de bo hi hagués un esclat de vida,
poder tornar a viure sense la por al cos,
gaudir dels plaers trets per la covid-19,
ser feliç amb petites coses, enyorades,
desitjar tornar a la normalitat d’abans,
com si la pandèmia fos sols un malson...
Però seria terrible tornar al mateix ordre!
Ara farà deu anys del 15M.
Alguns creuen que fou estèril, un fracàs,
perquè no entenen la nostra victòria:
Change language