C+ Revista de lletres i més: número 1
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent. El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries. En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent.
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
Títol: Fatxa.
Autor: Jason Stanley.
Traducció: Lucía Giordano.
Editorial: Blackie Books.
Any de publicació: 2020.
Número de pàgines: 240.
ISBN: 978-84-17552-26-8.
POEMES
EL CERCLE
Júlia Marchena
La política d’inspiració feixista s’ha
instaurat des de fa temps en els règims
democràtics. Bé ho hem comprovat
amb les accions de Jair Bolsonaro
o Donald Trump (més a prop
de nosaltres tenim VOX, que va guanyant
terreny dins els parlaments). Així ho explica
LLUM
Jason Stanley al seu assaig Fatxa, prologat
per Isaac Rosa en la traducció catalana.
Més de dues-centes llunes
Permeteu-me fer referència al feminisme. Es
dolces i amargues com prunes.
tracta d’un moviment social que incomoda
L’aigua inundant tes parpelles,
al feixisme, però no únicament al feixisme.
closes, brillants com les estrelles.
També és molest per a les mentalitats conservadores
30
en un sentit més ampli, les quals
Sota el mant de la negra nit
gènere, d’ètnia o d’estrat social). És fàcil que
veuen perillar els seus privilegis basats en
lluna plena,
els grups privilegiats experimentin aquesta
hora d’eixir.
31
un sistema de valors que se sustenta en la
subordinació de les dones respecte als homes.
No obstant això, els dirigents polítics,
especialment conservadors, mai no es declararan
obertament masclistes (no és una
bona estratègia de màrqueting) però sí que
atacaran indirectament els feminismes: ho
vàrem veure, per exemple, en les manifestacions
del 8-M de l’any 2020, les quals
semblaren les úniques responsables de
contribuir a la propagació de la Covid durant
l’esclat de la pandèmia (obviant intencionadament
altres celebracions multitudinàries).
Als polítics feixistes o pseuodofeixistes no
els interessa que els ciutadans i ciutadanes
analitzem la realitat amb esperit crític. És
més pràctic simplificar-la: bons enfront de dolents;
un nosaltres enfront d’un ells. És més
senzill trobar un culpable de tots els mals:
per exemple, els immigrants pobres. Apel·lar
a l’emoció és molt rendible i tampoc és especialment
difícil: milions de persones s’identifiquen
amb un discurs xenòfob i aporofòbic,
i acaben entregant el seu vot a programes
polítics basats en l’odi a la diferència. La por
és un sentiment que s’utilitza per a guanyar
electors: s’alimenta el temor a la immigració,
i aquesta és vinculada amb la delinqüència.
Tot mitjançant l’ús d’un llenguatge simple i
manipulador (per exemple, amb la promesa
d’acabar amb la corrupció).
Així, Fatxa explica com un polític d’ideologia
feixista es pot posicionar contra un grup
concret cultural o ètnic, i el que és un acte
de xenofòbia s’interpreta com un acte de valentia
política i signe d’autenticitat. Stanley
analitza de manera encertada com els moviments
d’extrema dreta polititzen la sensació
de perill i d’amenaça que generen les minories
(com ara els negres als Estats Units) per
a obtenir suport en forma de vots.
Una suma de feminisme i d’immigració dona
un resultat incòmode per a un grup d’individus
concrets, sobretot per a determinats
homes blancs, heterosexuals i de classe mitjana
i alta. Aquests grups privilegiats veuen
perillar el profit que treuen de la discriminació
cap a altres individus (ja sigui per raó de
incomoditat com una opressió i la verbalitzin
amb expressions com “els immigrants s’emporten
tots els recursos” o “el que volen les
feministes és oprimir els homes”. Per altra
banda, no perdem de vista que la base del
feixisme és la família tradicional. Per tant, tot
el que se n'allunya desencadena ansietat i
pànic als individus que es beneficien de l’heteropatriarcat.
Jason Stanley ens convida a reflexionar i ens
deixa una conclusió ben clara: és pervers
considerar les persones només en funció de
la seva productivitat: tot individu és valuós
per ell mateix. Una bona reflexió i un bon
punt de sortida per a aprendre a detectar les
polítiques discriminatòries i per a exigir una
societat més justa.
Neus Aguiló
Incert el camí,
incerta l’aventura,
totes les esperances calgudes
caben en un sol somni avui.
I de sobte
la llum.
Barcelona 2021
SUPOSEM QUE T’ESTIMÉS
Suposem que t’estimés
per sobre del que fos
i que tu mai no ho sabessis,
suposem que l’altra gent
no volgués que t’estimés.
Cridaria alt i fort
en aquell turó sec i vermellós
Change language