C+ Revista de lletres i més: número 1

RESSENYES
Mathilde, que mourà cel i terra per tal d’aclarir
què és el que va passar abans, durant i
després d’aquella nit.
La protagonista d’Un llarg diumenge de prometatge
és Mathilde —anomenada afectuosament
Matti pels seus propparents—; sense
ella i sense la seva incansable recerca no
hi hauria novel·la, però el relat té uns quants
protagonistes més: la vida, els motius, i el
caràcter dels altres personatges se’ns apareixen
com una imatge coral a mesura que
avancem en la lectura. Els cinc condemnats,
en aquest sentit, representen un mostrari
complet: l’aventurer veterà, l’idealista revolucionari,
el covard abjecte i mesquí, l’individualista
que només mira per ell i el jove
inexpert i fràgil. Les seves parelles i familiars
acaben de definir amb nitidesa el quadre.
Hem triat comentar aquesta novel·la —ho
hem avançat al principi— per l’esperança
que empenta l’acció. Després d’una situació
tan terrible com la Gran Guerra, la situació
encara empitjora amb una pandèmia europea
cruenta que, a la novel·la, fins i tot acaba
amb el personatge que es diu Esperanza de
cognom. Fa cent anys, doncs, tenien bons
motius per estar enfonsats, així i tot, la frase
entre cometes que encapçala aquest escrit
dona nous ànims a Mathilde per seguir la
seva recerca, per seguir endavant. Sembla,
doncs, que l’esperança resta arraulida al
fons d’una capsa i, de vegades, només li cal
una mica d’ajuda —o tal vegada molta— per
poder-ne sortir.
Títol: Un llarg diumenge de
prometatge.
Autor: Sébastien Japrisot.
Traducció: Teresa Porredon.
Editorial: Edicions Proa.
Any de publicació: 2005.
Número de pàgines: 264.
ISBN: 9788484377436.
UN LLARG DIUMENGE
DE PROMETATGE
Sébastien Japrisot.
«Teniu raó, ho dec haver somniat i també he
somniat que els he vist tots cinc morts a la
neu, però que, almenys un, o potser dos, no
era el que m’esperava trobar allà.»
Un llarg diumenge de prometatge
és una novel·la històrica ambientada
a la Primera Guerra Mundial,
però també és una història
d'amor i una novel·la d'intriga
detectivesca, en què la gran força motriu
de tota l'acció és l'esperança. Jean Baptiste
Rossi (1931-2003) va publicar Un long
dimanche de fiançailles l’any 1991 darrere
el seu pseudònim-anagrama Sébastien Japrisot.
L’any 2004 Jean-Pierre Jeunet en va
dirigir l’adaptació al cinema i l’any 2005 es va
publicar la versió catalana de la novel·la, traduïda
per Teresa Porredon Bernaus. Japrisot
era un autor d’èxit a França. A Catalunya era
De què tracta l’obra? El gener de 1917 cinc
soldats francesos, amb les mans lligades a
l'esquena, són conduïts fins al front del Somme
per tal de ser abandonats a la seva sort
entre les trinxeres d'un bàndol i l'altre; és el
càstig, cruel i inhumà, que se’ls ha imposat
per haver-se autolesionat amb la intenció
de ser rellevats de la primera línia de foc. El
sergent Daniel Esperanza ajuda els condemnats
a escriure i a enviar la darrera carta als
familiars. En fer-se fosc, els presoners són
llençats a través dels filats dins la terra de
ningú on l'enemic i el fred faran de botxins.
Durant aquella nit i el matí següent hi ha una
intensa activitat bèl·lica a la zona. Tot just
acabada la guerra, Esperanza, que mira de
recuperar-se de la grip espanyola —la pandèmia
del moment—, explica a Mathilde, la
promesa del més jove dels condemnats, els
detalls d'aquesta ignominiosa acció militar tal
com la va viure ell, i no deixa espai per al
dubte: els cinc són morts. Però la narració
d'Esperanza no acaba de convèncer del tot
La guerra, d’altra banda, no és només un escenari
de fons: tot i que no es qüestiona el
seu perquè —«les coses són així»—, queda
28
clar que aquesta, que qualsevol guerra, és
conegut, sobretot, per la seva faceta d’autor
una absurditat, i que una situació tan traumà-
de novel·la negra.
IMMIGRANTS,
29
tica pot despertar el millor i el pitjor de l’ànima
humana, també a l’hora de superar els
seus efectes. La resiliència, així doncs, és un
tema present a tota l’obra, i es fa palpable en
el joc que marca el fil de la narració: l’anar i
venir del present al passat. D’un present que
voldria recuperar alguns aspectes definitivament
perduts d’aquell passat i, alhora, fugir
d’uns altres massa dolorosos per permetre
un oblit indolent.
Japrisot estructura un mecanisme de rellotgeria
que, un cop engegat, camina inexorable
fins a la resolució. És un llibre d’aquells
que atabalen una mica amb tanta varietat de
personatges i noms però en el qual, finalment,
tot encaixa amb una solidesa sorprenent.
També és inesperat el final, tot i que,
paradoxalment, potser no podia ser d’una altra
manera; ens n’adonarem més tard, quan
hàgim paït la lectura de l’obra i, tal vegada,
repassem alguns passatges per tornar-los a
degustar o copsar-ne millor els detalls.
Rafael Ferran i Peralta
FEMINISTES I FATXES
Neus Aguiló