C+ Revista de lletres i més: número 1
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent. El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries. En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent.
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
El set-cents s’enceta amb els Decrets
de Nova Planta: primer, al agermanar amb la situació de diglòssia, sen-
ajudar al manteniment del català fou el fet
D’altra banda, les elits catalanes es van
sistema educatiu. Un tercer factor que va
País Valencià i a l’Aragó el 1707, el se ni qüestionar-se per què en l’àmbit privat
que els mestres dels entorns rurals també
1715 a Mallorca i Eivissa, i l’últim seguien comunicant-se en català, però públicament
potenciaven el castellà. Interessos
el català. A més a més, l’objectiu principal
eren poc lletrats i la majoria només coneixia
va ser el Principat el 1716. Aquestes
noves mesures implicaven el desmantellament
ocults? El català no era la llengua adequa-
d’aquesta escolarització era seguir explicant
de l’autogovern i l’intent d’arraconar da per fer contactes entre les classes domi-
el catecisme, una mica de lletra, una mica de
el català en tots els seus àmbits d’ús. Tanmateix,
nants. Es considerava una llengua provin-
números i cap a treballar!
en el sistema educatiu, com veurem al ciana, com podien els nostres poderosos
Gràcies als catalans analfabets i als mestres
llarg de l’article, no es va poder aconseguir, autòctons expressar-se com els rurals?
d’aquella època moderna, a partir del 1900 la
perquè la societat, majoritàriament analfabeta,
Més endavant, aquesta classe social benes-
burgesia catalana va poder revifar la literatu-
no podia assimilar en el seu dia a dia una tant catalana, a principis del dinou, capitanera
culta catalana. Sense el món rural avui no
nova llengua, la castellana, i l’esperança de ja el ressorgiment de la literatura culta catalana;
podríem explicar la situació de diglòssia que
poder aniquilar el català mitjançant lleis i imposicions
però si la població, és a dir, la gran
es va patir el 1700, i hauríem de parlar de
va fallir estrepitosament.
massa no hagués continuat comunicant-se
substitució lingüística.
Certament, l’arraconament del català durant en català, per molta alta cultura que es volgués
tot el segle XVIII es va aconseguir favorablement
revifar no s’hauria aconseguit res. No
Mariona Bosch-Saumell
dins de l’Administració. Quant al ens queda altra que agrair als catalans illetrats
sistema universitari, es van tancar totes les
(un 90% total de la població) per seguir
universitats i se’n va crear una de nova, la les seves humils vides en català, perquè
Universitat de Cervera.
l’alta cultura relacionada amb la burgesia catalana
És el segle en el qual per tot el territori europeu
va girar l’esquena a la nostra llengua
BIBLIOGRAFIA:
s’iniciava l’Edat Moderna i el concepte
d’estat modern: una única nació amb una Així doncs, quina és la conclusió que podem
quan els va caldre. Sense miraments.
FERRANDO I FRANCÈS, A. NICOLÀS I AMORÓS M.,
Una llengua relegada a la privacitat. De l’aboralició del règim
foral (1716) a la instauració del liberalisme centralista
26 única llengua. D’aquesta manera es forja el extreure’n? Per una banda, gràcies a la po-
27
sentiment d’espanyolitat, reforçat per la que
seria la primera constitució espanyola. Dos
dels plats forts d’aquesta nova llei eren la separació
de poders (executiu, legislatiu i judicial)
i l’abolició de la Inquisició. Cal dir que,
en ple segle XXI, aquesta divisió de poders
encara l’esperem: funciona més per vasos
comunicants que per compartiments estancs.
Un altre fet important dins d’aquest nou paradigma
modern és l’aparició d’un nou moviment
estètic, la Il·lustració. Les elits castellanes
s’hi van emmirallar, però amb recances,
ja que els mateixos Borbons van vetar algunes
de les ideologies il·lustrades i es van decantar
més per un preromanticisme, menys
trencador i més de la mà reial.
Ara bé, què passa als països de parla catalana?
Per què no van poder tallar de soca-rel
la nostra llengua? Com és que no aconseguien
erradicar-la si tenien tot el poder i els
territoris catalans patien una forta situació
de vulnerabilitat politicosocial perquè la població
estava cansada i no podia seguir amb
més revoltes socials?
blació ruda vam poder mantenir la nostra
comunitat lingüística amb salut. Va ser de
manera inconscient? I, per l’altra, si el poder
s’hagués esmerçat com van fer els italians
i els francesos en desprestigiar qualsevol
llengua que no fos la francesa o la italiana,
possiblement s’haguessin adonat que una
població analfabeta pot salvaguardar una
llengua. Els nostres veïns ho van captar des
del primer moment i van dedicar molts recursos
i esforços per disminuir la població illetrada
impulsant l’educació en la llengua de
la nació.
Per tant, no es va aplicar bé la premissa
il·lustrada -d’una llengua, una nació-. Portava
massa feina i una quantitat ingent de recursos
per canviar la situació de diglòssia que
patia la nostra comunitat per una de substitució
lingüística eficaç. Quina sort la nostra!
D’aquesta manera podem dir que la poca
traça del poder borbònic i la població illetrada
van ser els dos factors de protecció lingüística
més importants de l’època moderna.
Per acabar, no ens deixem de comentar el
(1833). Pàg. 9-19. 2010. Universitat Oberta de Catalunya.
Barcelona.
Change language