C+ Revista de lletres i més: número 1
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent. El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries. En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent.
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
velació, i l’existència de Déu la cir-cumscriu FONTS:
24
Alberoni, Francesco (2001). L’esperança. Barcelona:
a una simple superstició. Rebutja, per tant, la
HISTÒRIES DE
Editorial Gedisa.
seva funció com a creador i senyor de totes
les coses, ja que si es creu en Déu, s’accepta La Santa Seu [en línia] [data de consulta: 2 de febrer de
2021].
ideològicament el reflex d’una relació d’amo i
Disponible a: http://www.vatican.va/content/benedict-xvi/
esclau. L’única fe possible és necessàriament es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20071130_
la que creu en un regne de Déu sense Déu. spe-salvi.html
LA LLENGUA
D’aquí sorgeix la força transformadora i revolucionària
de la religió, com succeeix en l’episodi esperanza: El pensamiento de Ernst Bloch. Colección
Tamayo-Acosta, Juan José (2015). Religión, razón y
de Moisès, que materialitza en el seu lideratge
l’Èxode del poble hebreu de l’opressió dels
Diáspora (Primera edición). Valencia: Tirant Humanidades
VVAA (2017). La Bíblia. Barcelona: Associació bíblica de
egipcis, o el cas de Jesús de Natzaret, amb la
Catalunya.
seva promesa d’un món on regni la igualtat, la
justícia i l’amor. Per a Bloch, la religió cristiana
va perdre aquest caràcter utòpic un cop la seva
DECRET
Església es va aliar amb el poder, i la salvació
es va reduir inevitablement a l’àmbit privat.
DE NOVA PLANTA:
En definitiva, és interessant observar com la
filosofia relaciona marxisme i cristianisme mitjançant
l’esperança. Totes dues ideologies
L’ESPERANÇA
parteixen del que conceptualment es podria
D’ABOLIR LA
denominar com l’esperança en una utopia. El
LLENGUA CATALANA
marxisme busca l’ordenació dels mitjans de
producció d’una manera determinada per tal
Mariona Bosch-Saumell
Collage: Marina Civit Sanahuja
de construir una societat més justa. En el cristianisme,
la fe en Déu fonamenta l’esperança
de l’arribada a un món millor. Malgrat això, el
marxisme critica al cristianisme la seva falta de
rigor material i la seva submissió a l’statu quo.
El cristianisme, a la vegada, acusa el marxisme
d’oblidar-se de la interioritat de l’home i fonamentar
la seva esperança simplement en l’economia,
el que ha portat al seu ulterior fracàs.
Tanmateix, aquest exercici d’anàlisi ens ajuda
a veure que, malgrat les diferències que puguin
existir en la seva conceptualització, l’esperança
és el que ha mogut i mourà les civilitzacions en
l’esdevenir de la història.
25
Patrícia Bosch Mir
Change language