C+ Revista de lletres i més: número 1

el marxisme amb el cristianisme, ja que considera
que totes dues ideologies tenen com
a objectiu comú l’assoliment d’un món millor.
Per tal de conèixer la veritat autèntica, hem
de dirigir-nos cap a la veritat utòpica, que
és aquella que posa en qüestió el que tenim
davant dels ulls, el món que se’ns presenta.
L’esperança és una força innata que porta a
la transformació del món tant per als marxistes
com per als cristians. L’esperança és, en
definitiva, el que en últim terme orienta qualsevol
acció humana vers un ideal que encara
no s’ha aconseguit, en essència utòpic.
Bloch defineix allò que ell denomina somnis
diürns com els vehicles d’aprofundiment de
les dimensions que encara no es coneixen a
la terra. L’inconscient que opera en aquests
somnis diürns és molt diferent del que planteja
Freud en els somnis nocturns, ja que no és
regressiu sinó progressiu, mira cap al futur en
lloc del passat.
Per a Bloch, la religió és l’esperança de la criatura
oprimida. És, així doncs, una construcció
humana, fet que exclou la possibilitat de revegades
més letal que l’actual), la Covid-19
desapareixerà en dos anys, quan ningú no
ho esperi i doni pas a aquells meravellosos
concreta gràcies a una determinada força
interior. Aquesta energia constructiva té, tanmateix,
el seu propi antagonista: la desesperació.
mort de Jesús. El progrés tècnic per si sol no
dona la felicitat, i ha d’anar indissolublement
de la mà d’una formació ètica de l’home, amb
L’esperança no es pot fonamentar en el creixement i desenvolupament d’allò que
anys 20. No seria la primera vegada que la
història es repeteix i repeteix.
Patrícia Bosch Mir
l’optimisme ingenu, s’ha de conèixer la realitat
es denomina l’home interior.
Hem de tenir esperança, és clar que sí! I
confiar en les extraordinàries possibilitats de
i afrontar-la amb lucidesa i coratge; no es
pot caure en el que es denomina esperança
En l’àmbit de la filosofia, uns dels autors que
més ha reivindicat el paper de l’esperança és
l’ésser humà.
L’arbre conserva una esperança:
cega, s’ha de saber renunciar a una meta el filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977).
A tall d’exemple (en trobaríem milers de milions
si el tallen, torna a brotar,
quan es revela com a inassolible.
La seva obra més coneguda és Das Prinzip
al llarg de la història humana) de les ac-
no para de treure llucs
L’esperança es considera una de les tres Hoffnung (“El principi de l’esperança”), publi-
tuacions extraordinàries que són capaços de
virtuts teologals. “SPE SALVI facti sumus”, cada entre 1954 i 1959. Segons el seu ideari,
Job 14,7
fer els éssers humans, vull esmentar el cas
“hem estat salvats, però només en esperança”,
l’esperança mai no pot ser aniquilada del tot,
de Luz Marina Muñoz, una dona dels barris
més pobres de Bogotà que ha llogat un habitatge
al qual porta avis (que passen cada
dia sols) per passar el dia en companyia d’altres
avis. Els ofereix aliments, entreteniment
i teràpies a canvi de res. Només els demana
que adoptin altres avis del barri que no
poden moure’s de casa seva per problemes
de salut i els hi portin menjar que ella prepara.
Luz Marina sosté que la seva missió és
el millor que ha fet a la seva vida. Assegura
afirma sant Pau als Romans (Rm
8,24); d’aquesta manera titula el sant pare
Benet XVI la seva encíclica publicada el 30
de novembre del 2007. Dita encíclica constitueix
l’actualització del concepte religiós d’esperança,
que en el seu origen es fonamenta
en la creença en un món on regna la pau,
l’amor i la justícia més enllà del món material
on viuen els homes. El creient, gràcies a l’esperança,
serà capaç de superar el sofriment
terrenal per tal d’assolir, després de la mort,
ja que és una font que no s’esgota mai, és
una energia inherent a la matèria. Ideològicament,
la seva filosofia es mou en l’horitzó
conceptual dels grans filòsofs, des d’Aristòtil
fins a Hegel, reprenent la consciència escatològica
del judaisme com a religió de l’Èxode
i del cristianisme com a religió del Regne
i del Fill de l’home. Bloch, malgrat això, no
abandona l’ateisme com a pilar fonamental
del marxisme, i el concepte d’utopia com a
element central de l’esperança. Al llarg de la
22
que “aquesta és l’alegria de poder viure per
la vida eterna. L’esperança és, així doncs, un seva obra recull la intenció inicial de Marx de
a servir”.
Foto: Patrícia Bosch Mir
concepte totalment inseparable al de la fe: fe concretar la utopia i va més enllà, connectant 23
Com és possible que una persona faci tant
per a tants? Això també em recorda pel·lícules
com Cadena de favors o La llista de
Schindler, on es demostra les autèntiques
possibi-litats que té l’ésser humà. Sabem
que tots els mals que hi ha en aquest món
són molts i a vegades ens poden desesperançar,
però no és menys cert que les tristeses
i les alegries, el mal i el bé, la foscor i
la llum són dues cares de la humanitat, i jo
prefereixo quedar-me amb la que crec que
serà la guanyadora. Personalment, soc molt
optimista amb el futur, perquè no hem d’oblidar
que l’esperança és l’últim que hem de
perdre.
Norman Rangel
ESPERANÇA,
FILOSOFIA I RELIGIÓ
Les dues primeres accepcions de la
paraula esperança que figuren al
diccionari són les que, amb seguretat,
es troben més arrelades a l’imaginari
col·lectiu:
1 Confiança d’aconseguir una cosa, que una
cosa que desitgem ha de realitzar-se.
2 Virtut teologal per la qual el creient confia
rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per a arribar-hi.
(Institut d’Estudis Catalans, Diccionari
de la Llengua catalana)
Totes dues caracteritzen l’esperança com
una força adreçada cap al futur, cap a una
vi-sió d’allò que pot ser, en un acte de voluntat
i d’assumpció de riscos. El malalt espera
curar-se, la futura mare espera el naixement
del seu fill, el pres espera el seu alliberament,
l’estudiant espera aprovar l’examen. L’esperança,
així doncs, és un impuls vital que tots
tenim i que ens fa moure cap a alguna fita
és estar convençut en allò que no es veu, en
allò que s’espera. Segons això, la fe cristiana
constitueix prova raonable de l’existència
d’aquesta esperança, perquè la mateixa fe
comporta que ja es trobi dins nostre una part
d’allò que s’espera.
Ara bé, es podria arribar a pensar que en
els temps actuals l’esperança cristiana té
un caràcter eminentment individualista? Reclosos
en l’esperança després la mort, els
cristians podrien ser acusats d’abandonar el
món a la seva misèria, acceptant servilment
els sofriments inherents que comporta viure
sense cap intenció de canviar res. Benet XVI
responsabilitza d’aquesta idea a la progressiva
substitució del veritable concepte de fe
cristiana pel de fe en el progrés. La redempció
del pecat original ara no es troba en la fe,
sinó en la ciència, i la fe forçosament s’ha vist
reduïda a l’àmbit privat. Tanmateix, el cristianisme
ha de fer autocrítica i adaptar la virtut
de l’esperança al món modern rebuscant
en l’origen del seu concepte, que neix a les
comunitats religioses sorgides després de la